Part 36

--Mos porters! que ningú entre en aqueixa sala, sens que jo sapia primer qui es. Qui's vulla que sia, deteniulo, preguntauli son nom, y veniumho á dir, que en ma cambra espero.

Y'l Rey torná á introduhirse, desapareixent de la vista dels circunstants, y privantse ell mateix de véurer al que venia.

Sepulcral fou lo silenci que llavors se esperimentá en totas las salas del palau y especialment en la antecambra del senyor Rey, sobre tot quant los que allí estavan regonegueren á la persona del enviat del Concell, que's detenia ja á la intimació del porter, dirigida al verguer que'l precedia.

--Quí sòu? digué'l porter.

--Barcelona! contestá Fivaller.

Desaparegué'l porter pera anar á donar la resposta al Rey, mes tornant á sortir de seguida de la cambra, s'acostá novament á la porta de la antecambra, y repetí la pregunta de aquesta manera:

--Me mana Sa Altesa que digau vostre nom, sinó no's pót entrar. Quí sòu?

--Barcelona!

Pronunciá Fivaller aquesta segona vegada sa resposta ab un to que donava á conéixer sa resolució de no ferla de altre manera.

Baixant lo cap lo porter, com tement repulsa de son senyor, y sens esperit pera fer saber al entrant lo mal efecte que alló produhiria al Rey, torná novament á entrar en la cambra, y poch tardá també en tornar á sortir, fent lo mateix que la primera vegada, y dihent llavors:

--No hi ha mes remey que dir vostre nom, sinó no entrau. Decididament me mana Sa Altesa que'm digau quí sòu?

Dubtá momentaneament Fivaller, tal volta per pensar que un petit incident podria trastornar son plan, mes á poch contestá al porter:

--Barcelona... ó un conceller de Barcelona! Ni li basta aixó á Sa Altesa? Perqué necessita la persona, si no es ella qui'l demana y sí lo que representa?

--Es á dir, que insistiu en lo mateix? Diré donchs...

--Sí, sí: Barcelona! repetí Fivaller resoltament.

No tenia temps lo porter de haver donat lo recado á son senyor, quant se sentí prop de la porta de la cambra la veu del Rey.

--Sí, no'n dubto, deya; tanta pertinacia m'indica que no pót ser altre que Fivaller. Prou será ell! Déixal entrar, porter.

Y en seguida anyadí pera sí, tot acostantse á la porta:

--Bè mostran sas paraulas quant mal se ha de regir ab mí!

En aquell moment, donada la contestació per lo porter, lo verguer del Concell baixá la massa, segons costum, y arribat ja á la porta de la cambra'l Rey, mentres Fivaller avansava ab pausa y gravedat, se trobaren y s'descobriren cara á cara lo monarca de Aragó y'l representant y conceller segon del Concell de Cent de Barcelona.

Avansá'l Rey un pas enfora, y quedant nó de frente, sinó un tant inclinat á un dels costats de la antecambra, girá sols un poch lo cap en direcció á la part per ahont venia'l conceller. Arrugat era son front, sas cellas avansavan mitj tapant sos ulls, y'l tot de sa cara revelava ben clarament la hipocondria ó frenesí que'l dominava.

Al revés se mostrava'l conceller: plena de serenitat sa cara, sos ulls brillavan nó ab lo foch de cap passió mesquina, sinó ab la llum de un esperit tranquil que ni tem ni espera. Portava'l cap dret, mes sens orgull, era natural son caminar, y no's veya ni superbia en sa dignitat, ni baixesa en sa cortesia.

Així que vegé al monarca, detingué son pas, y's descobrí ab respecte, guardant lo tornarse á cobrir, per no abdicar de sa prerogativa, fins després que hagués besat la ma á son senyor. Incliná llavors lo genoll, y agafant ab sas mans y ab tota delicadesa las del Rey, que's deixaren portar com involuntariament, se las posá á la boca, fent un acatament respectuós, y esperant que l'altre, segons costum, lo manás alsar.

Peró no cumplí de prompte aquesta costum lo rey Fernando, ans, mirant al conceller ab cert desdeny y fent un mitj somrís irónich, deixant estar á Fivaller inclinat á sos peus, després de un bell rato de silenci, rompé á la fi, dihent de esta manera:

--Tu á mos peus? Perqué fas tanta sumissió de besarme las mans, quant de altre manera no'm tractas com á rey, sinó com á súbdit dels que te envian?

Fivaller alsá'l cap ab dignitat, fent cert moviment com per indicar que ó admirava la poca condescendencia del Rey en no ferlo alsar, ó que no podia respóndrer estant en aquella actitut. Mes, feta llavors la senyal, se posá en peu lo conceller, se torná á cobrir, y baixá la vista, com esperant nova pregunta, que realment li torná á fer enseguida don Fernando.

--Digas, donchs? á que ve tanta sumissió si no'm teniu per rey?

--Per son rey vos tè Barcelona, que may lo contrari s'ha dit, y en molt s'hónra de besar á son senyor las mans.

--Com seré senyor y rey, si vosaltres, súbdits, me compel·liu á pagar un vectigal? y com aquest no's paga sinó per aquell á qui's pót forsar, clar está que'm exigiu servitut, que voleu tenir á un rey per tributari, y que l'imperi y jurisdicció del rey sia subjecte á vostre ofici. Oh, afront y vergonya!

Lo conceller no replicá, coneixent que'l Rey estava disposat á parlar mes, com que creixia sa ira, y tement que sa interrupció no'l disposás mes malament, preferí deixarlo desahogar y que donás tal volta totas las rahons que tenia preparadas.

En efecte, mostrant major ira'l Rey així en sa veu com en son mirar y en sos moviments, com si volgués fer participants de sa rahó als cavallers y cortesans que per allí hi havia, mirá á una y altre part, esclamant á poch:

--Cosa es, per cert, monstruosa y prodigiosa lo rey ser tributari de sos súbdits! Lo bisbe, los abats, los priors y tots los altres del ordre de la clerecia gosan de aquesta inmunitat; los nobles ne gosavan antigament y fins ara ho pledejan... ¿Serém, donchs, nosaltres, los reys, menos que'ls nobles, menos que'ls mínims capellans? Exemples podria portarvos del regne de mon pare y de altres de mon temps... peró, nó: mes lluny vull anar. Dos reys tenian los Lacedemonis, ó cónsols, que eran llavors mes perpétuos que'ls reys; tant quant mes podian aquells en la guerra, podian poch en la ciutat, y no obstant aixó, inmunes volian que fossen de aquesta injuria, inmunes com ho foren fins los reys gentils y'ls reys hebreus. Jo no demano franquesa dels diners, encara que tindria dret á demanarho, pus no val la pena tal poquedat é interés, y major afront vos fariau si sols per ell vos feyau contraris de vostre rey; jo'm queixo, sí, per lo que toca á ma honra, á la del trono y á la dignitat en que estich constituhit... y també per no tenir semblant renom entre las gents de altres nacions. Gloriauvos, gloriauvos de vostre acte entre aquestas mateixas nacions, á véurer com podréu fer gala de ser fiels y lleyals á vostre rey, si precisament vos mostrau desitjosos de ma vergonya, de mon afront é infamia, y teniu á galania y honra afrontar á vostre senyor; peró honra es aquesta que no us hónra, sols sí proba de que no us enteneu entre vosaltres, y que lluny de ésser rahó, es unicament porfia y contumacia.

Lo Rey aquí, baixant un tant la veu, parlant ab mes calma y mostrantse com mes pensatiu que irritat, després de admirar un rato la circunspecció del conceller, continuá:

--Quant altre consideració no vos hagués bastat pera evitar tal afront á mi y á vosaltres, bastaria recordar los beneficis que se'm deuhen: jo he tret lo cisme de Espanya, jo he conservat y aumentat lo regne del fill de mon germá, jo he sostengut mon dret... ¿y ara voleu que m'olvide de mi mateix? Voleu que la magestat del rey quede indefensa en estas miserias, sols pera no tenir que compelirvos mes per la forsa que per la rahó? Peró ja sè lo que m'haveu de respóndrer: parlau, parlau, sí, que vostra resposta es la que espero, y ans vos havia de deixar parlar, perque així mes facilment se podrá reprobar després y refutar. Parla, conceller, que facultat te dono á tu y á tos cólegas para respóndrer á ton rey.

En aquell moment se mostrá la fisonomia de don Fernando ab certa espressió que així semblá humiltat ó generositat, com abatiment ó conformitat; tancá y obrí los ulls seguidament per dos vegadas, sospirá fort, y mirá aprés fit á fit al conceller, esperant sa resposta.

No la fèu esperar Fivaller, inmutable en son dir y en sa serenitat. Així li contestá:

--Bè fa Vostra Altesa en dir, que ja sab ó presum lo que he de respóndrer, pus prou ho pót saber, coneixent que es cosa de importancia. No sòn grans, senyor, las rahons que he de donar, y pus breu per lo mateix he de ser, perque es prou important la cosa en sí, reduhiré aquesta cosa á fervos solament una pregunta. ¿Ignora Vostra Altesa haver promés, ab solemne jurament, á Dèu y á sos Evangelis Sants, observar y guardar nostres privilegis y fins de treballar en no trencarne cap?

--No ho ignoro.

--Donchs, rey Fernando, recordau que tots los reys, vostres passats, també ho juraren, y així com ho prometeren, així ho guardaren. Jo no dech dir res mes, que no es lloch de qüestionar lo dret, sinó de sostenir la rahó, y aquesta's mostra sols ab lo que acabau de confesar, que del demés jo'n prescindesch. Vostra Altesa no vól seguir ni imitar á sos passats, ans bè'ls vól contradir y repéndrer: l'actual rey de Aragó vól trencar son jurament, vól venir á menys de sa paraula! Basta pensar sols en aixó, senyor, pera que'ns maravellem y pera que'ns pese tal injuria, sí, injuria que sobre de nosaltres cau.

--Y mon afront? interrompé'l Rey ab forsa.

--Afront? No'l sè véurer. Teniu per afront lo ser nosaltres constants en la observancia, y la facilitat en mostrarla á nostre Príncep, pregantlo al mateix temps? De la República sòn y han sigut sempre las imposicions, senyor, present vos feren aquesta condició al jurar, y dihent que la cumpliriau, vos acceptaren per rey. Si perque exigim lo cumpliment vos creheu perjudicat en la honra, no sòu vos lo jutge propi que haveu de judicar de vos mateix; mes pensau com vullau, que, per part nostra, sens faltarvos al respecte, convé dirvos quina es nostra resolució.

--Quina? parla. Aixó espero.

--Es, senyor, si vos insistiu en preténdrer tal inmunitat, que no deveu tenir, ans pérdrer las vidas que la llibertat.

--Bè, bè, digué'l Rey, ab to encara mes irónich. ¿Donchs preferiu ans pérdrer las vidas?

A aquestas paraulas Fivaller sortí de sa circunspecció, y avansá involuntariament un peu endevant. Sos ulls y sos moviments semblavan desde aquell instant com guiats per un impuls que fins llavors tal volta havia dormit: lo tribuno's trobava en sa verdadera situació.

--Sí, rey de Aragó, digué ab arrogancia, sí! Preferim ans pérdrer la vida y mil vidas que tingam, que no es la mort la que'ns espanta. ¿Qué mort mes ditxosa ni mes gloriosa que la mort per la llibertat, que morir pera ornament y renom de la República? Vinga la mort, sí, pus morts nosaltres nos celebrarán y honrarán nostres ciutadans mes que no celebraren los athenenses y romans á aquells dels sèus que havian mort també per la República. Vinga la mort, que mes encara alcansarém ab ella, mes sí, pus alcansarém premi de Dèu, així com lo alcansaren los mártirs, que mártir es qui, morint per la República, mor per la veritat y la justicia. No deuria amonestarvos, Rey, peró sò cristiá y sento un deber en ferho pera vostra salvació: la víctima es inocenta. Guardauvos, donchs, de faltar á son respecte, pus si morim, senyor, per cert tingau que no morirém sens venjansa.

Lluny de conmóurer aixó al Rey, tocat aquest en lo mes viu de son orgull, girá de nou la cara envers los que'l rodejavan y digué:

--Quanta ximplesa cáp en los homens! Impossible sembla que's puga confóndrer la justicia ab la avaricia y la vanitat, y que cregan morir ab gloria quant moren sols vana y temerariament! Y encara's comparan als athenenses y als romans y als mártirs y... Oh orgull! Lo que voldrian verdaderament es que's matassen á homens sens culpa, que's saquejassen los tresors, y á no ser així, si es que sols defensan son dret ¿á que vè tan avalot y tumult com en la ciutat se nota? Orgull, orgull y res mes!

--Rey, rey, cridá'l Fivaller, ni'l cel, ni'l mòn vos dòna permís pera parlar així!

Don Fernando mirá ab despreci al conceller, y després de estar un rato com dubtant si li respondria, digué al fi:

--Arrogancia de Llucifer, pus com ell podeu dir *Ponam sedem meam ad Aquilonem: ero similis Altissimo*, posaré la meva cadira prop de Aquilo y seré semblant á Dèu. Ja l'hi haveu posada, sí! Prop de Aquilo teniu vostra cadira, y mes que semblants á mi, majors ja sòu, pus diheu que sò forsat á fer lo que he jurat y promés, quant sòu vosaltres qui m'haveu forsat! Diheu sinó ¿estava en la mia ma jurar ma degradació? Indicareu al jurar que rey no seria si aixó no prometia? Es válit lo jurament del que jura y no es segons son ánimo? Donchs aquí ho teniu: si á aixó vosaltres m'haveu obligat, clar está que sòu vosaltres que'm fereu jurar pera ser perjur. Vostra es la culpa y no mia, que si he promés, s'ha de enténdrer sols lo que just sia, de altre manera lo jurament no es lícit.

La veu del Rey aná pujant aquí de grau, y ensuperbit en estrem, com sortintse de sa gravedat y situació, passejantse, com solia altres vegadas, á gran passos per devant del conceller, y sens mirar si li donava la esquena, continuá, espressant ab la ma dreta, qual puny portava clos, de esta manera:

--Y per fi: al jurar las lleys del regne, fou mon jurament que conservaria lo patrimoni y estat reyal. Pera guardar aquest jurament se ha de trencar l'altre ¿quin val mes? Poch val de conseguent l'exemple de mos antepassats, quant per culpa de ells he vingut en esta fatiga. No fa'l rey lo nom, sinó las bonas hasanyas, y tanta hasanya es guardar la cosa digna, com corregirla. No vull, donchs, son exemple, sinó la rahó. Ells han feta y composta la nau á son plaer y arbitre, y pus jo ara tinch la clau y timó de aquella, jo la regiré y la gobernaré com vulla.

Cruas y aspres foren las últimas paraulas del Rey, y son estat verdaderament furiós contribuhí á que passás un bon rato en que ningú parlás, mes á poch, adonantse'l mateix don Fernando de son estat, y observant la afectació que regnava en tots los semblants, digué resolt y donant á conéixer com que volia acabar prestament la disputa:

--Conceller, entrau, entrau dins de aquell apartament.

Y senyalá sa cambra.

Perdé aquí'l color de sa cara Joan Fivaller, cosa que notá'l Rey y los circunstants, peró per mes que esperimentás son cos aquell efecte natural, ab esperit esforsat avansá fins á la cambra, detenintse un breu moment á la porta, y allargant son cap interiorment com pera véurer lo que dins hi havia.

--Qué miras? digué'l Rey.

--Miro, contestá'l conceller ab enteresa de mártir y héroe, si hi ha preparat per aquí algun dogal, si m'aguarda aquí alguna arma ó altre instrument pera darme la mort, ó si hi ha sols una finestra per ahont hajan de despenyarme.

Y manifestant la major resolució y resignació, penetrá dins de la cambra, qual porta quedá tancada en seguida derrera de ell.

Poch esperava en aquell instant don Fernando la escena que presenciá, y que'l deixá con se sól dir ab la paraula á la boca. Lo gobernador En Guerau de Cervelló, En Guillem Ramon de Moncada, En Bernat de Cabrera y altres principals cavallers catalans, agenollats y llansats en sech als peus del monarca, suplicavan ab viva instancia, y cada un á sa manera ab llágrimas y esclamacions, contrariant ó calmant de conseguent la ira de don Fernando, que no podia enténdrer de prompte tal novetat. Los prechs de aquells bons patricis no eran mes que'l desitj de pau y de restablir la bona armonia entre lo Rey y'l poble.

--Guardau respecte á Fivaller, senyor, que es un de vostres millors vassalls y un digne patrici.

--Evitau la sanch, si no voleu que corre á mars per Barcelona.

--No es aixó lo que us sembla, senyor. Vos no coneixeu lo carácter de aquest poble, tan zelós de sas llibertats, com generós quant convé.

--Satisfeu avuy al poble, y demá será vostre millor fill.

--Llástima, senyor, que desde'l primer dia de vostre regnat no hajau conegut á aquest poble, pus no us succehiria lo que us succeheix.

--Plor de anyoransa es sols lo de aquest poble, que tè massa present la senzillés y franquesa dels passats reys.

--Tot lo mal de aixó es haver tingut que estar en guerras, lo haver tingut que fer cort del camp.

--Prou sabeu, senyor, que Barcelona ha donat sempre sos tresors y la sanch de sos fills, quant un rey los ha volgut conduhir á la gloria.

--Daunos facultat, senyor, donau llicencia als que mes vos volen pera transigir, que no será deshonra vostra accedir á una lley ó costum, per injusta que sia.

--Accediu, senyor, accediu, y carregau en nosaltres, si voleu, la culpa de tot.

Aquella abundancia de rahons, súplicas y recorts que de tots cantons sentia venir lo Rey, lo deixaren positivament en un estat de dubte, que's feya mes gros, quant mes considerava la violencia de son llenguatje anterior y la situació en que havia posat al conceller, tancat en la estancia inmediata.

--Es possible! digué tot admirat. Donchs, segons vosaltres, sens tenir jo la culpa, de mi prové la causa? Segons vosaltres, lo que jo crech culpable es inocent, y tota la falta está en que jo no'l conech á ell ni ell á mi? Segons vosaltres, aquest poble que crida y amenassa tan sols plora per no haver tingut temps de conéixer ma benevolencia, y per no trobar la voluntad, amor y afabilitat á que l'acostumaren, desde'l primer dia de sos regnats, los altres reys?

--Oh! sí, sí, no ho dubteu! contestá un dels suplicants. Torrent es sols aquest poble en sa furia, procurau, senyor, calmarla, y'l veuréu després com una corrent tranquila y mansa, que sols fecunda, peró no arrebata. Donau facultat á vostre Consell reyal, senyor, y res sofrirá per aixó vostra bona fama!

Buscá'l Rey en aquell moment supremo, entorn de ell, la vista de altres personas que li pogués servir de fanal en aquella tempestat; peró'ls áulichs forasters havian la major part desaparegut, y si algun ne quedava, tenia baixa sa vista, y coadjuvava als prechs dels demés, sia per por, sia per cortesania: l'únich tan sols que restava en peus, inmóvil é indiferent en la apariencia, y que, al divisarlo'l Rey sentí remoguts mil encontrats afectes en son esperit, era l'ilustre Primogénit, lo qual no s'havia separat del derrera de son pare, en lo perill que passava, ni dins ni fora de la cambra reyal.

--Diheu que no sufrirá ma bona fama, (esclamá lo Rey, crehuantse de mans,) peró ma honra, que ningú com jo coneix, sempre la sentiré llagada. No hi ha remey! Ja veig lo que aixó significa: ja veig lo que tinch que fer! Vosaltres ho voleu, vosaltres ho exigiu,... sia! A tots vos ho dich, á tots, sí, fins á vos, Primogénit, que veig permaneixeu mut á mon costat!

--Vostre fill y vostre primer vassall, contestá don Alfons, ni suplica ni aconsella, sols espera.

--Peró aixó no vól dir res, fill, si no parlau mes clar, com deveu.

--Diré, donchs, solament, que si'ls que suplican sòn los millors patricis, com veheu, algun motiu hi haurá en sa súplica, pera créurer que la honra del Rey queda il·lesa.

--Sent així, vaig á fer, donchs, lo que may podia haver pensat en fer, per mes que ma voluntat may, may quedará satisfeta ni tranquila.

Y separant suaument, ab sas propias mans, á un costat y altre als cavallers que'l suplicavan, fèu senyal á un dels patges que per allí hi havia, dihent:

--Obriu, obriu la porta de ma cambra.

Al obrirse la porta se vegé dreta en mitj de ella la noble figura de Joan Fivaller, enterament traspostada y abatuda, de manera que ningú l'hauria conegut, á no ser per son distinctiu. Tant mortifica y descompon al home de nobles sentiments la idea de una mort inevitable, quant, com á preludi de ella, se li deixa espay y se'l posa en soledat, pera que'l pensament, la memoria y'l cor surtian com á valents rivals de la mateixa mort á batallar ab ella, trahent tots los brios y forsas de sa vida!

Se maravillá'l Rey al véurer lo demudat semblant de Fivaller, y pensant que aquest estava segur de caminar á la mort, li digué, després de contemplarlo un bell rato:

--Qué es aixó? Com tens temor á la mort tu que tenias per ditxosa y gloriosa la mort contra ton rey? Peró no temas, nó: avansa y vina.

Fivaller avansá llavors, y'l Rey continuá:

--No tingas temor á la mort: víu, víu, conceller, pera que pugas tornar resposta á tos cólegas, companyons y conciutadans. Víu, pera dirlos que la disputa queda resolta en son favor, que la imposició queda tal com ells volen. Dígals que desde avuy mes queda de ells la victoria, la victoria, sí... peró nó'l triunfo.

La contestació de Fivaller no fou altre que fer un respectuós acatament al monarca, besarli novament las mans, y tornar á empéndrer lo mateix camí per ahont havia vingut. Prop del conceller seguiren, com acompanyantlo, alguns dels principals nobles que havian suplicat, entre ells lo gobernador Cervelló y'l vicecanciller del Rey, Bernat de Gualbes, lo qual, en nom del Consell reyal, passá á pagar al receptor dels drets de la ciutat l'equivalent de la imposició que'ls compradors del palau del Rey havian deixat de satisfer.

Al sortir de aquest edifici lo conceller de Barcelona ab sa comitiva, ressoná per tota la ciutat un crit general y unánim de --Visca Joan Fivaller, salvador de la patria!

--Al ohirlo'l Rey desde son palau, se deixá cáurer conmogut en los brassos de son fill, y units així los dos, entraren de nou en la cambra, ahont tingueren lloch, mentres alguns dels cortesans seguian esperant en la antecambra, novas escenas, tan misteriosas com interessants é inesperadas.

### XXXIV. Ó Castilla ó la mortalla. Com lo donzell de Puymoren se presentá tot ensangrentat devant la cort.

Lo Rey havia tornat á entrar en sa cambra, sense dir ni una paraula, y després de sentat en sa cadira, havia seguit també, per molt temps, mut y pensatiu. La tempestat per que acabava de passar, los grans motius que absorvian son pensament, feyan que de nou revisquéssen ab tota sa forsa y juntament los dolors de la ánima y del cos.

No ho deixava de conéixer lo príncep don Alfons, que tenia la vista fixa en son pare, y esperava que fos ell qui primer parlás, mes cansat de esperar, é impacient, per observar que la postració del malalt creixia, no pogué menos de esforsarse al últim, dirigintli paraulas de consol.

--Ánimo, pare y senyor, ánimo, que pót ser desde avuy reapareixerá una nova aurora de benestar y felicitat, pus no sempre lo camí de la vida ha de estar sembrat de punxas. Recordauvos de altres apuros en que vos haveu trobat, y dels que sempre haveu sortit victoriós y ab honra.