Part 20

--Eb, eb, eb!... cridá mossen Borra, interrompent al frare. Lo millor de la llibreria?... La millor joya del palau?... Com qui no hi toca. Hi ha aquí dos armaris, pare Arnau, quals llibres no sòn tan sants com los que havem vist, peró sí tan bons, y alguns n'hi ha que se'ls pót dir verdaderas joyas.

--No nego...

--Los que havem vist sòn pera anar al cel, peró aquests ensenyan de anar per la terra, y molt ajuda á perfeccionar al home tenir coneixement de la terra que trepitja, de lo que toca y que véu, de lo que s'ha fet y s'pót fer, que molt falta encara per endevinar. Mirau, mirau...

Y anant llegint llavors mossen Borra en compte del monjo, donáli rapidament noticia de algunas obras históricas que's descubrian en los prestatges mes baixos de un altre armari.

--Veheu sinó, continuá'l juglar; aquí veuréu la Historia, la Jurisprudencia, la ciencia en general: "De las batallas dels tartres." "Consuetut de Leyda." "Discordia dels sicilians contra'ls francesos." "Vida del Sant Rey En Jaume." Y de aquest n'hi ha tres diferents, un en llatí y un altre en llemosí. "Dels gentils en Castella." "Historias troyanas, en francés." Aquest tè tres exemplars. "La regla del Temple, en francés." De aquest sòn quatre'ls exemplars. "Leys de Castella, en castellá." "Inhibicions de la Terra Santa." Aquest fa pera vos, pare Arnau. "Libre de Mafumet."

--Jesús Maria, digué'l monjo, mitj fent la senyal de la creu.

--No us l'oferesch, nó, digué'l juglar tot rihent. No fos cas que'l dimoni fes en vos lo que feu ab frare Marginet y ab la bona pessa de fra Anselm Turmeda, que ara's diu Abdalá y diuhen que está predicant en Túnes,... encara que vos no teniu la mala disposició de aquella parella de diables.

--No digau diable á fra Marginet, que prou arrepentit está y es ara un bell exemple de virtut.

--Peró y fra Anselm, tan mateix continúa encara entre'ls moros... y las moras?

--Així ho diuhen, peró la misericordia de Dèu es molt gran, y no dubto que quant ans lo veurém també arrepentit.

--Mirau, donchs, mirau, continuá'l juglar, tornant á senyalar nous llibres del mateix armari. "Somni en revelació en Sicilia." "Suma de cróniques." "Usatges de Barcelona." Mirau quants diversos exemplars n'hi ha de aquest coixí de nostre repós. "Constitucions de Sardenya." "Imago mundi en francés." "De la ordinació de la mar, en romans." "Suma Historiarum, en aragonés." "Valeri Máximo en castellá." "Historias de Castella." "Crónicas de Espanya." Y aquestas ab sa primera, segona y tercera part. "Crónicas, en aragonés." "Godofre de Biló, en francés." "Crónicas del Comte de Foix." "Titu." "Crónicas del rey de Egipte." "Constitucions del emperador Federich." "Legum Hispanie, en castellá," "Plutarci, historial grech, en castellá." "Suma de códicis de dret." "Primer volum de las crónicas de Grecia." "Furs de Valencia." "Vincent, historial." "Justino, en romans." "Nembrot." "Marco Polo, en romans." Aquest aná ahont ni vos ni jo anirém, que seguí la Siria, la Persia y la India. "Stacius." "Governament de ciutats." "De la terra del Soldá." "Historia de Hércules, en francés."

--Prou, prou, mossen Borra: no us canseu mes.

Peró'l juglar anava seguint.

--"Historia de tot lo mòn, en francés..."

--Prou, home, prou; si'l mateix llibre us ho diu. Sabent la de tot lo mòn, no cal saberne cap mes. No us canseu...

--Teniu rahó, pare Arnau. Mes si us cansan las historias, que moltas sòn las que cansan, altre cosa us mostraré que es lo pot de la confitura.

--Nó, no'm cansa may lo admirar. Sols sí dech dirvos, que entre tants títols, no veig, que digam, la maravella que ponderau de lo que en lo mòn s'ha fet y's pót fer. Altres llibres hi ha de ciencia, que... Peró, vejam, vejam aquest pot de la confitura que diheu. --Y tal pot y tal cosa, digué mossen Borra. En part teniu rahó, pare Arnau: deixem, donchs, aquests primers prestatges, ahont no faltan crónicas de tots los reys y en totas las llenguas, pus ja sabeu que dels reys may s'en descuydan los historiadors, que poch nos importan las Doctrinas morals, los Regiments... y fins los Nodriments dels prínceps, de lo qual no faltan aquí llibres, y vejam aquest sancta sanctorum de las llibrerias.

--Vejam, vejam. Peró sembla que us haveu de enfilar molt pera arribar al bó.

Deya aixó'l monjo, vehent que mossen Borra tornava á acostar la taula al armari, y s'enfilava damunt de ella.

--Ja sabeu que lo bo es sempre lo mes amagat, á escepció de la vergonya, que quant mes bona es, menos s'amaga.

Y agafant una brassada de llibres lo juglar, deixála damunt de la taula, dihent al monjo.

--Comensau, comensau, pare Arnau; anau girant fulls, y trobaréu en cada un una perla mes grossa que la que duya en la corona lo rey Alfons, lo fill de Jaume II, quant lo coronaren en Saragossa.

--Grossa ha de ser, pus diuhen que era aquella mes grossa que un ou de oca.

--Donchs las de aquí sòn com á ous de abestrús.

Y comensá á llegir lo juglar.

--"Gloses de Ovidi. Matamórfoseos." Y aixó que diuhen que l'autor las maná cremar.

--No sabeu l'adagi de "Per fondo que's fassa'l foch sempre respira?"

--Oy.

Y continuá llegint.

--"Suma de Tholomeu." Ja coneixeu qui es aquest, que no es lo Filadelfo, ni'l Evergetes, ni'l Filometor, ni'l gramátich, ni'l metge. Aquí teniu del mateix lo "Quadripertit de juhís." "Séneca." Aquest en llatí, y aprés las "Epístolas de Séneca, en siciliá."

--Mes bè l'hauria entés don Martí que jo.

--"Medicina de Galien."

--Per ara, mossen Borra, tots sòn plomas de cap de ala.

--"Professias de Merlí, en francés."

--No fòra mala ploma aquest, si fos cert tot lo que conta.

--Y á son costat, mirau, hi ha un quadern de nigromancia. Bè feu l'antich bibliotecari del rey don Martí en posar los polls prop de la gallina. Peró, vejam, vejam los altres. "Albert." "Ermes, en juhís, en catalá."

--Déu ser lo Trismegist?

--Lo mateix. Y que deveu estimarlo mes, perque ab tot y ser pagá, ab sa ciencia, regonegué que existia un sol Dèu etern. "Suma de Alí-Ben Rajell."

--Ah! aquest es lo moro de Toledo que's passejava sempre per las estrellas.

--Parlem á pams, pare Arnau: s'hi passejava, peró sabia ahont posava'l peu, y molt tenen que agrahir los astrólechs á sas observacions.

--Ciencia es aquesta que així la cultivan cristians com moros y juheus.

--Així fos ab totas. Lo millor testimoni teniu aquí de lo que haveu dit.

Y portant lo juglar un altre brassada de llibres, aná estenentlos per demunt de la taula, y llegint los títols.

--"Suma de Alí-Ben-Rajell..."

--Es lo mateix...

--Nó, que lo primer es en llatí, y aquest está en romans. Las bonas obras en totas llenguas se traduheixen, ó's multiplican. Aquí ho veheu. De un sol tractat de astrologia hi ha en aquest armari nou exemplars diferents. "L'algorisma."

--Es també aquest de astrologia?

--Així ho diu la última pagina: *Explicit Tabit de quantitatibus stellarum*. "Lucidari, en catalá."

Mogut per impuls de imitació'l monjo, obrí també la última página de aquest llibre, y admirat digué á mossen Borra:

--Home! mirau lo que diu al peu de aquest: Pregats per l'ermitá qui l'escriví. Un hermitá astrólech.

--Quí millor que éll, que tè per feyna mirar sempre al cel.

Y aná continuant mossen Borra:

--"Tractat de natura dels signes, en pla." "Stralabri, en aragonés." "Juy de les stellas." "Libre de planetas." "L'aclipsi, en francés." "Speculum planetarum." "Speculum Strologie." "Los juys de stronomia, de mester Johan de Sibilia." "La Stralabria." "De la propietat dels planetes." "De les imatges del cel, destres é sinistres." "Del eclipsi del sol é de la luna." "De juys temporals esdevenidors." "Declaracions fetes sobre la astrologia." "Suma de astrologia." "Secrets de Buzamar, de astrologia." "Lectura sobre las taulas tolosanas." "Las taulas Alfonsinas en catalá." "Las taulas Alfonsinas, en romans." "Almanach" "Almanach." "Almanach..."

--Qué tants almanachs, home.

--Tants diheu. Si bè buscava, en tots los recons de la llibreria s'en trobarian.

--Mare de Dèu! Y quina abundancia! Si de las altres ciencias hi ha tant, vos asseguro, mossen Borra, que podian ferse ben sabis los reys de Aragó.

--La fama'n tenen. Y no dubto que així mateix abundan las altres ciencias. Mirau sinó.

Y'l juglar aná trahent nous llibres del armari y senyalantne altres en diferents prestatges de la llibreria.

--Aquí teniu á "Aristótil, en francés," devant de tots. "Los filosofs, en castellá." "Aliqua dicta sapientium, en romans." y "Dits de diversos filosofs en catalá." "Liber anticorum." "Tractat moral." "Etiquorum." "De corruptione." "De totas sciencias, en francés." "Questions de mestre Thomas Anglés." y... Aquest, aquest, pare Arnau, devant de aquest si que deveu tirarvos la cogulla enderrera y fer una cortesia.

--Y quí es l'autor?

--Preguntaho á aquestas salas, digué mossen Borra, senyalant ab lo llibre las interiors del palau. Per aquí ha ressonat sa doctrina, quant lo rey don Joan I permeté que la esplicassen y propagassen, en la mateixa morada dels reys, Berenguer Fluviá y'l prebere Ximen Tomás. Com aquest no n'hi ha cap de tan gran en nostra nació, y es son saber conegut aqui y per tot lo mòn.

Així que'l monjo llegí lo títol, que li senyalava mossen Borra ab la ma dreta, feu en realitat un cert acatament, que era mes bè una afirmació.

--Oh! oh! digué; "De la ciencia den Lull." En veritat que devem tenirlo per rey de la ciencia.

--Y per si voleu enténdrerla millor, (digué'l juglar senyalant un altre llibre,) allí teniu la "Práctica de la taula general de Ramon Lull."

--Pót ser que sí, pus lo conech sols com á teólech, y crech que m'agradaria mes conéixerlo com á filosof. Guardaulo, guardaulo, que pót ser aprofite la oferta.

--Ja veheu, donchs, continuá'l juglar, si aquí hi ha de tot y bo. "De art de alquimia." "De Jeometria." "De prespectiva." "Natura de pedras y metalls." "Doctrina de armas, en francés." "Propietats de pedras y de erbas." "Leccions de cavalleria." "Sobre la carta de navegar." "Generació ó medicina de bestias." "Dels membres del cors del home, en catalá." "De cassa, en aragonés." "Cognició dels animals." "Retórica, en francés." "De naturas de bestias." "Secret de secrets." "Emeranides y llibres de medicina." "Del joch dels escachs."

--Y en poesia, diheu, hi ha també alguna cosa?

--No us dich que de tot. Aquí teniu: "Rimas sobre la presa de Mallorques, en castellá." "Lo romans de Girat, en francés." "Noves rimades." En catalá y altres en castellá. "Cansons francesas." Un quadern en pianesch que no tè títol: comensa *Queste sone*. "Romans de Roger le donoxs." "Cansoner." y un altre "Cansoner francés." "Proverbis de ensenyaments, en romans rimat." "Tresor de mestre Brunet, en francés." Y aquí, per fi, teniu, pare Arnau, per si us voleu tornar trobador, ara que no sòn heretges, com en altre temps, lo "Art de trobar, en llemosí."

--Sí, sí: ja veig... No us canseu mes, mossen Borra, pus me convenso que de tot hi ha aquí y en totas llenguas.

--En totas las cristianas: en llatí y en romans, catalá, castellá, francés, tolosá, llemosí, siciliá, llenguatge pla... y fins en las que no ho sòn, com hebraych...

--En hebraych? digué'l monjo admirat. Será la Biblia?

--Nó, que aquesta's guarda en lo arxiu reyal.

--Donchs qué guardau en hebraych en aquest temps?

--Mirau: lo "Rabbí."

--*Anathema sit!* digué'l monjo, apartantse. Llibre condempnat es aquest.

--Aixó us espanta? LLibre sè jo que es *condempnatus, sed non auctori condempnando*. Y si la causa es bona, alguna cosa de bo hi haurá en l'efecte, que moltas *margaritas* hi ha *inter porcos*, peró que per aixó no deixan de ser pedras preciosas.

Mentres així estava parlant mossen Borra, girat de espatllas ab son company á la porta de la llibreria, aparegué devant de aquella un personatge, lo qual se detingué un moment com indecís, y com si li desagradás haber trobat al juglar ab companyia estranya. Era lo donzell de Puymoren, majordom del palau, portant á son costat lo sèu inseparable gos mastí.

Mossen Borra, no adonantsen de prompte, seguia enrahonant.

--Por vos fan los llibres hebraychs? deya tot passant la ma per la espatlla del monjo, que indicava ja volersen anar. Una caixa n'hi ha aquí en un recó, alguns dels quals, entre altres que no deixarán de ser molt dolents, deuhen valer mes or que no pesan... peró ja estan ben amagats, pare Arnau, y no hi ha perill que...

Lo gos del donzell trahí en aquell moment á son amo, pus penetrant en la llibreria, interrompé ab sa presencia á mossen Borra, y sorprengué en certa manera al monjo.

Lo donzell, obligat llavors á entrar, fixá naturalment la vista en la caixa dels llibres amagats que senyalava mossen Borra, y tot cridant al gos, penetrá en la llibreria, saludant á las personas que en ella hi havia.

--Oh! Eh! qué es aixó? digué mossen Borra tot girantse. Fora, fora aquest mal vehí que tè per ofici llevar pells, y si comensa á olorar totas las que hi ha aquí...

Lo donzell, que semblava entrar allí ab repugnancia, á la vista del monjo, sens parlar tan sols, arrimás al gos y li doná una violenta puntada de peu pera ferlo sortir. Peró'l gos no's movia de la porta.

--Perdonau, digué llavors lo donzell; no voldria destorbar.

--Quant vos sòu aquí en aquesta hora, senyal que cap ánima en pena vos espera.

--Nó; peró us tenia de véurer precisament perque'l senyor príncep acaba de rébrer cartas de son pare, lo senyor Rey, y entre ellas hi havia aquesta que m'ha dit vos entregás.

--Carta del Rey pera mí? Permeteume, pare Arnau...

Y obrint la carta'l juglar, se la posa á llegir, mentres lo donzell se entretenia en mirar una pintura que hi havia en un llibre de sobre de la taula. Entretant, y desde que havia entrat lo donzell, lo monjo, sens fer cas de la conversa, no feya mes que mirar al gos, de manera que no li treya l'ull del demunt, observantlo y remirantlo.

--Bo! esclamá mossen Borra. Ja la tenim armada. No sabeu lo que'm mana'l Rey en aquesta carta?

--Qué? digué'l donzell.

Lo monjo no respongué, perque tenia fixada tota sa atenció en lo gos.

--Me mana'l senyor Rey, que partesca de seguida á Perpinyá, "pera donar gust al rey de Romans, que déu arribar allí dintre pochs dias." Aquestas sòn sas paraulas.

--L'Emperador? preguntá'l donzell.

--L'Emperador ó Rey, diheuli com vullau, pus com no hi ha hagut papa verdader que'l coronás, se quedá ab lo títol de rey. Pót ser que pera aixó vól un papa verdader... Ay, Benet, Benet, que'm sembla que'l vent del Nort te costipa! No us sembla així, pare Arnau?

--Sí, sí, contestá maquinalmente lo monjo, sens apartar la vista del gos.

--Y á vos no us ho sembla, senyor majordom?

--Tot pót ser. Sòn cosas aquestas que no m'en cuydo gayre.

--Es á dir, que vos teniu altres asumptos que us interessan mes?

--Prou!

--Ja'ls tocaria jo ab lo dit.

--Quí sab... Ba! veig que vos estau ocupat, y ja'ns veurém una altre hora.

--Nó, home, nó. Si pare Arnau ja s'en vá. No es veritat, pare Arnau?

Y adonantse que mirava tant al gos, anyadí:

--¿Y qué teniu mirant tant al company del senyor majordom? Se coneix que sòu frare de Poblet, que teniu afició als gossos mastins.

Al sentir aquestas últimas paraulas, se conmogué violentment lo donzell, mirá al frare, prengué certa actitut de resolució, y fent mitja cortesia, procurá sortir ab tota pressa de aquell lloch.

--Qué! Tan mateix vos en anau? li digué'l juglar. Anau al asumpto? Avuy si que déu ser cosa de fer presa.

--Qué he de fer presa, (respongué desde la porta'l donzell, mitj rihent y mitj sospirant,) si de tant bona que es, me temo que se m'esmunyirá de entre las mans com una anguila!

--Voleu dir? Llástima'm feu.

--Allá veurém.

Y donant un altre cop al gos pera que s'adelantás, desaparegueren un y altre de aquell lloch.

Lo monjo, acostantse llavors fins á la part forana de la porta, continuá seguint ab la vista al gos, sens poderla apartar de ell, fins que girá al estrem de un corredor; y tornant á entrar després com pensatiu, murmurá entre dents aquestas paraulas:

--No ho sè... no ho sè... peró casi ho juraria.

--Qué? qué, pare Arnau? li digué'l juglar, tot ficant de nou los llibres als prestatges. Com hi ha mòn que alguna vos en passa. Veig que mentres ha rodat per aquí'l gos, no haveu estat sinó per ell. ¿Qué hi trobau en aquell enamorat del nostre majordom?

Tot bellugant lo cap lo monjo, y mirant nó á la persona que parlava sinó vagament, com qui vól recordar un fet ó vá lligant ideas, contestá á mossen Borra:

--Qué hi trobo, diheu? Pót ser mes de lo que may vos podriau pensar!

--No sè que un gos puga oferir...

--Prou, amich! Si'ls gossos poguessen parlar...

Ferit llavors mossen Borra de gran curiositat, manifestá certa alegria, efecte sens dubte de una sospita que aná concebint, y, dissimulant en cert modo, digué: --Qué hi fa que no parlen, ab tal que ells sian senyal de alguna cosa? Peró, diheu, diheu ¿qué fòra aixó?

--Res... Ja sabeu que en lo monastir se crian gossos mastins, y que la casta de allí la coneixem al moment, y mes si surten alguns gossos que tenen certas senyals especials com aquest.

--¿Es á dir, que aquest gos ha sigut de Poblet?

--Podria ser molt bè. Recordo que hi havia dos cadells com aquest, que desaparegueren una nit... Y quina nit! esclamá, tancant los ulls, lo frare.

--Esplicauvos, esplicauvos, pare Arnau.

--Me sembla que encara'ls veig als dos pelegrins que vingueren... Pelegrins del dimoni, nó de Dèu!... pus fugiren á la matinada, y ab ells s'en portaren los dos gossos, sabentse á poch en lo convent lo sacrilegi que se havia comés al dia anterior... Peró, nó, nó; no fassem mals pensaments. No vull pensarhi tan sols...

--Qué diheu, pare Arnau? Parlau, parlau. Peró, quin fou aquest sacrilegi, quina fou aquesta nit que diheu? Parlau, que pót ser ab aquest cap de fil...

--Res, res... m'en vaig. A Dèu siau.

Y'l monjo apretá la ma al juglar, dirigintse després cap á la porta.

--Peró, home. Qué us costa dirme?... Diheu, acabau de contar aixó dels pelegrins. Quí eran aquestos pelegrins?...

--Nó, nó: á Dèu siau!

--Al menos diheume quina nit fou aquella?...

--Res, res... Ja'ns veurém en altre ocasió. A Dèu siau, mossen Borra, á Dèu siau!

Y partí de allí'l monjo, deixant pasmat al juglar, tan pensatiu, com enfadat dels escrúpols del frare.

Peró de repent se'l vegé mudat, girant en sech, y dirigintse á la taula ahont tenia paper y tinter.

--Sí? digué. Donchs jo faré que'l gos parle, y'l cor me diu que de sas paraulas s'en han de descobrir molts fets. Dèu ho fassa!

Y agafant la ploma, comensá ab molta pressa á escríurer, fent dos cartas, que plegá en seguida, y anantsen després en busca, sens dubte, de algun correu que partís ó volgués partir als punts que ell desitjava.

La una de las cartas anava dirigida á un monjo del monastir de Poblet.

La altre portava'l sobrescrit pera un cavaller distingit del regne de Aragó.

## Segona part. La nina dona.

### XIX. La poncella pom de flors.

Mes de una volta s'ha vist quedar al mitj del camp, després que la fals arrebassadora del segador s'en porta las espigas, una planta modesta que ostenta en son cim una senzilla y aislada poncella.

Si la poncella hagués sigut crescuda, si s'hagués pavonejat ja formada del tot, descubrint un ram en son mánech y una corona de colors en son estrem, tal volta hauria caygut mústiga y ofegada entre'l feix de espigas, peró la casualitat ó la sort la deixá en sa tendresa, y sols se bellugá com incerta entre la vida y la mort, ja per estar mes á descubert dels perills alsantse sola y al pas del que sega, ja per faltarli la forsa que podria donarli vida, sentint trepitjada per lo peu del segador la planta á que está agafada.

Pobre poncella! Si algun mal vent se girás, que fes secar mes y mes la planta alimentadora, si alguna tempestat acabás de péndrer la poca vida que á aquella li queda, perdent sas forsas la poncella, aniria doblegantse esmortoida, y arribaria á tocar ab sa tendre boca la mare que la alimentava: moriria la filla ab la mare tot besantla, y moriria sense haver florit, moriria sens deixar conéixer sa hermosura y sens exhalar lo perfum y la aroma que podia haver despedit arribant á ser flor.

Peró vehentla'l sol, que ans dauraba'ls blats y que sols li havia enviat fins llavors sa claror transparent per entre las espigas, compadeixentse de ella, la iluminá y vivificá ab raigs benignes, y la tendre poncella, si bè sentint lo dolor de la planta mare, arribá á enfortirse, á seguir son curs natural, á desarrollar sa forsa íntima, y prest, transformada en flor, ostentá totas las bellesas que ja com á flor tenia y las que'l sol vivificador li anyadí, enviantli, ab sa llum y son foch, nous y delicats colors.

Benehit sia'l sol, que dòna vida á las plantas, que salva la vida y ajuda á transformar en flor las poncellas abandonadas que ploran junt á una planta ferida, y que ostentantse majestuós ab sa llum y son calor, evita que un mal vent arrebasse y destruesca á la flor tendre á qui manca encara forsa pera serho complerta!

Benehidas sian aquellas virtuts que, apareixent á temps, com lo sol vivificador, salvan de la tempestat del mòn á aquells sers desgraciats é inocents que han quedat abandonats en ell, prop de la tomba de sos pares y sens forsa pera ostentar las bellesas de que tal volta la Providencia los ha fet depositaris!

Sola y abandonada la pobre nina de Menargues, com la poncella del camp, y en la edat próxima á desarrollar sas bellesas que ja vaticinava sa encantadora forma molt ans de ser flor; ¡qué hauria sigut de ella, si'l sol de la caritat no li tornás la forsa, si no la hagués resguardat dels mals vents que l'abandono, la miseria y'ls vicis fan bufar en tots endrets pel mòn!

Benehit sia'l sol salvador de las plantas! Benehida sia la caritat, que salva als sers infelissos! Benehit sia Dèu, que ha creat la caritat y'l sol!

Dos anys feya tan sols, que, arreplegada providencialment la trista orfaneta de Menargues baix lo mantell de la caritat que servia de ensenya á fra Vicens Ferrer, havia sigut conduhida, desde las solitarias planas de Urgell, á la porta mateixa del únich que, recordant las gracias de la nina y las virtuts y generositat de sos desgraciats pares, podia servir mes que ningú de amparo á aquella tendre criatura, que sens aquesta sort, s'hauria vist, sens dubte, condempnada á vagar perduda, miserable y esposada per los camps perillosos de aquest mòn.

Ferida y trepitjada fou, en efecte, la planta de ahont sortia y s'alimentava aquella hermosa poncella, y ho fou quant aquesta realment no tenia mes forsa que pera ser poncella, si bè no havia de tardar molt en ser flor. Quantas sòn las flors que de la nit á la matinada cambian son aspecte, y al sortir lo sol mostran ja tots los colors que lo dia ans se guardavan tancats dins del botó!

Dels onze anys que tenia Blanqueta quant la ampará'l falconer, als tretze que llavors devia cumplir, havia fet realment com la poncella comprimida á la nit y oberta á la matinada, ó millor, havia fet durant aquests dos anys com fa gradualment la poncella que, comensantse á esclatar ab lo calor suau de la aurora, vá dilatant y estenent sas fullas quant mes vá sentint lo calor del sol que s'eleva, fins á mostrarse enterament oberta y ab sa verdadera forma de flor, alsantse y bellugantse altiva quant l'astre vivificador está al mitj de la esfera.