Part 43
--No'n fèu cas. Es un habitant de la mateixa casa, amich meu y ab qui passam cada dematí algun rato enrahonant. Com no estan acostumats á véurer tals visitas, li ha semblat la vostra una gran novetat, y tot confús, s'ha quedat en un recó, esperant ocasió de sortir... Ja ho veheu: es un pobre home, que tot quant val ho pòrta en la cara.
--Sí, peró... Hi ha cosas secretas en nostra amistat, y'm podia bè comprométrer si per cas se m'hagués escapat alguna paraula...
--No tingau quimera, nó. Jo us asseguro...
--Peró bè ¿hi ha algú mes encara?
--Nó, nó, continuá'l doctor, trahent lo cap á la finestra. Mirau: ja es fora, y us puch jurar que en tot mon pis ni en tota la casa hi ha ara persona alguna.
--Donchs despatxau. ¿Qué us sembla, qué farém de aquest mal cop, doctor?
--Tingau paciencia un moment. Repetinthi'l bálsam, demá ho teniu ja tancat. Descansau entretant, sentauvos, que jo al moment tornaré á estar aquí.
--Que us en anau, doctor?
Acostantse llavors Nadal á la orella del donzell, diguéli en veu baixa:
--Ab lo temor de ser denunciat, no tinch res aquí, y tots mos recursos de art los tinch guardats sota de una post que hi ha en lo corral de la casa. En un salt torno á ser aquí, pus no faré mes que baixar, y...
--Anau, anau, y no cal que aneu tan depressa per aixó. Ja us esperaré, doctor.
Al dar aquesta contestació, lo donzell fins acariciá ab la ma en la aspatlla del juheu, y aquest, ple de satisfacció, passá la porta.
No bè havia desaparegut l'hebreu, los ulls del ferit indicaren, per son brill y sa inspecció, lo que indica sempre la vista de un dolent que vól assegurarse y que vá á executar algun acte infame. Estava'l donzell en aquell moment junt á la alcova de En Nadal, al mitj de la qual se veya, demunt de unas malas posts, una estufada márfaga plena de pallofa de moresch. No fèu mes, donchs, aquell mal home, que bellugar son cap á dreta y esquerra, com pera assegurarse, doná un pas fins á posarse junt al llit, se tragué de entre'ls plechs de son jupó un petit bulto, y ficant la ma per una de las oberturas de la márfaga, enfonzá aquell ab tota llestesa per entremitj dels manyochs de la palla. Torná á sortir llavors dissimuladament, y no havia tingut temps de sentarse, quant s'obrí de nou la porta, y sentí la veu del juheu que tornava, dihent ab la major alegria:
--Ja veuréu, que será oli en un llum. Mirau, senyor, que quant mes hi penso en lo fet de aquell canalla... perque si us toca un pel mes amunt, no s'en cantava ni gall ni gallina.
--Deixauho córrer, deixauho córrer, contestá'l donzell; no'm parleu mes de aixó. Lo que convé es curarme, perque porto pressa... y fins, si us sembla, doctor, me podriau véndrer lo bálsam, y jo mateix en ma casa...
--No hi ha dificultat: sí, sí. No teniu mes que sucar, donchs, la vora mateixa del tall, y lligárvoshi un mocador, mentres vos estaréu per casa.
--Sí, val mes; perque ara'm recordo de un negoci molt precís que tinch que despatxar est matí, y... Qué es cas!... no puch retardar. A Dèu siau, doctor, á Dèu siau!
Y deixant en la ma del doctor una moneda de plata, al mateix temps que recullia la ampolleta del bálsam que aquell portava, sortí tot depressa, sens donar temps, com qui diu, que l'altre li pogués espressar sa gratitut, y fins casi de saludarlo.
Fret y estátich quedá'l doctor Nadal Ben Jussú vehent aquella trasmudació tan repentina del sèu distingit parroquiá, y mes per la generositat que ab ell acabava de tenir, y per la pressa ab que havia fugit, quant pochs moments ans li havia dit que no anás depressa y li havia manifestat desitjs de curarse allí mateix.
--Per fi, (digué sortint de sa sorpresa al cap de poch, y tot bellugantse la moneda per la ma;) está content, paga bè y'l mal no es cosa ¿qué vull mes? Ara sí que si fos aquí En David, me podria dir ab rahó que de tot ne faig montanyas... Y tanta por que jo havia tingut!
Peró en sech aquell home esperimentat semblá com que tornava á cáurer en un encantament major. Posada la moneda en lo palmell de la ma, fixá en ella la vista per llarch rato, y tal era sa atenció, que fins semblava com si no respirás. La desconfiansa, que sempre parla al cor dels desgraciats á qui constantment persegueix la desventura, fèu que l'hebreu, mirant la moneda, pensás nó en lo que valia, sinó en lo que significava.
--Ah! esclamá per fi ab desespero. ¿Es posible que jo acabe de dir que no tinch por? Al revés. Sí, sí! tinch por, y ara mes que may!
Y llansant la moneda al demunt de la taula, se deixá anar en una cadira que hi havia al capsal de son llit, trist, pensatiu, ab lo front entre las mans, y apoyant aquestas y aquell al demunt de la márfaga de son llit.
¿Quí li hagués dit al pobre Nadal Ben Jussú, que dessota de son mateix front, pót ser á quatre dits de son cap, existia la causa que havia de justificar quant ans aquella mateixa por que'l feya patir?
### XLI. Confiansas de Fivaller y mossen Borra. Com l'amant de la orfaneta aná á participar á Fivaller una desgracia, un crímen y una falta.
Primera esperansa de felicitat. Sempre apareixen, lo dia després de una tempestat ó de una gran batalla, novas inesperadas, que amargan cruelment al cor, ja predisposat á excitarse, novas que sòn com á missatgers de la desgracia, peró nó com á missatgers que anuncian lo poder del que ha de venir, sinó del que s'en vá, recordant al home que sempre déu estar previngut y no déu considerarse felís quant la desgracia ha passat, pus es fantasma aquesta que deixa sempre rastre, per mes que semble que s'aparta y fuig.
La avalotada nit en que la ciutat de Barcelona presenciá la pugna entre son poble y son Rey havia passat ja, lo sol del dia seguent havia sortit tranquil, ignorant encara molts dels habitants si havia de il·luminar goigs ó desgracias, y l'honrat director de la combatuda nau, Joan Fivaller, vigilant y sensible al mateix temps, per demés havia procurat lo descans en lo llit conjugal, del que, lo dia anterior, s'havia despedit, crehentse que havia de ser pera sempre. Sense tancar sos ulls en tota la nit, fixo'l sèu pensament en la incerta via per ahont girás desde llavors la nau encargada á sa ma, esperá impacient la vinguda del nou sol, y no bè aguaytá aquest per orient, quant lo conceller abandoná'l calor del abrich nocturn y s'arrimá als balcons de sa casa, pera contemplar al cel, la fisonomia del nou dia, com si per ella hagués de enfortir sa esperansa, y pera millor respirar y exhalar de son agitat pit lo caliu del passat foch ab que encara's cremava.
De la contemplació consoladora, com sempre sól trobarla l'ánimo desvetllat en las primeras horas del dia, passá Fivaller á la cadira de son estudi, suplint en certa manera aquest descans al del llit, y logrant així que, si no s'anás espargint del tot sa melancolia, alternassen al menos, en millor estat, los recorts dolents ab los grats, y anás triumfant la convicció de la propia honra y la forsa de la conciencia sobre tots los escrúpols fills del deber del home ab la societat.
Com nauixer ó pilot que contempla desde la proa á son baixell, en la matinada després de una tempestat, estava, donchs, l'heróych conceller de Barcelona, recolzat en sa cadira, vehent passar, com en ilusió fantástica, per devant dels ulls de sa imaginació, tots los notables fets que havian tingut lloch en lo dia anterior, dintre de sa estimada y gran ciutat de Barcelona.
Semblávali, en efecte, com si vegés en un avalotat mar dos naus poderosas, que, mirantse com á enemigas, van á embestirse la una contra la altre y á estrellarse, mes, que per lo perill comú de la tempestat que amenassa, s'ajudan aprés, resolentse'ls mariners que las ocupan, nó á fer guerra de homens contra homens, sinó de uns y altres contra la forsa de la naturalesa, contra la fatalitat comuna.
Recordava, donchs, lo pilot fins l'aspecte y figura de aquells que en lo primer moment del perill empunyaren las destrals pera quant arribás lo cas de perillar son senyor, y gosantse després en la desaparició de aquell, li semblá descubrir en aquellas mateixas figuras nó ja la fisonomia de enemichs, sinó ans bè la de lleyals servidors del que'ls alenta, de manera, que, avivant lo recort de las últimas manifestacions fetas á Fivaller, per part de molts cortesans, en la ocasió de despedirse del palau reyal, semblávali, en efecte, que molts homens de qui tal volta podria haver dubtat, fins havian de contribuhir llavors al benestar comú.
Y cert era aixó, si bè ho era igualment, que, després de la gran desgracia, havian de sobrevenir novas desagradables, que retardassen la tranquilitat de son esperit, havian de venir aquells missatgers de la desgracia, los quals avisan que aquesta s'en vá, peró nó del tot.
La veritat de un y altre cas esperimentá seguidament Fivaller, ja á poch de haverse sentat en sa cadira, y entant que'l sol del nou dia anava avansant en sa carrera.
La primera visita que li avisaren, y que tingué lloch ja durant la aurora, lo convencé de la veritat del primer cas.
Avisáli son patge, que á la porta del carrer, que encara no era oberta, hi havia un home esperant; cansat tal volta'l foraster de esperar, trucá en aquell moment, y haventli preguntat lo patge, per ordre de son amo, quí era y qué volia, entrá aquest donant la seguent resposta:
--Es mossen Borra, juglar del palau del senyor Rey, y diu que us ha de véurer á vos en persona.
--Algun misteri hi ha aquí, digué pera sí'l pensatiu conceller; peró mossen Borra es home franch y lleyal, y no poden guiarlo á ma casa sinó bonas intencions. Com que mes me fiaria de ell que de un cortesá...
Estigué Fivaller un rato com cabilant, mes, á poch adonantsen que'l patge esperava sa ordre, digué resolt:
--Sí, sí, ja pót entrar. Ey, si es que sabs bè de cert que es ell.
--Prou lo conech, senyor.
--Donchs, endevant.
No bè havia sortit lo patge, quant Fivaller descobrí ja prop de son estudi la cara afable y alegre de mossen Borra, lo qual, com á coneixedor de la mes cumplida cortesia, s'havia detingut á la vora de la porta, ab la gorra á la ma y demanant llicencia pera entrar.
--Ja la teniu. Entrau, entrau, li digué Fivaller. ¿Qué es lo que us porta á ma casa tan dematí?
--Al dematí, contestá'l juglar, es quant los aucells fan sos millors cants, y com jo tinch de férvosen un, he escullit aquesta hora com la mes propia. Lo que á mi m'admira es que ma impaciencia haja sigut pressagiadora, pus poch podia jo créurer que tan matí vos trobás fora del llit.
--Es que no dorm ni descansa tothom que jau! digué ab intenció'l conceller.
--Ni vigila tothom que está despert! contestá'l juglar fent un ay! ó sospir que's podia dir irónich, y que's veya bè no anava dirigit á la persona ab qui parlava.
--Es cert! Peró, vejam: diheu que veniu á fer un cant, mossen Borra? Será de dolor tal volta?
--De tot hi ha. Mes ans permeta la ciutat de Barcelona que li bese la ma.
Y al dir aixó, s'incliná'l juglar en actitut de fer lo que deya, mes apartantlo'l conceller ab gravetat, li digué:
--Sò rey ó soberá, juglar, pera que tals cosas intenteu ab mi?
--Poble rey es lo de Barcelona, y pus vos sòu Barcelona, segons diguereu ahir als porters del palau reyal, just es que us deixeu besar la ma per un de sos vassalls mes fiels, que per tal me tinch. Peró si tant vos empenyau, (anyadí notant la serietat de Fivaller,) deixaré de portarme com á vassall y us parlaré com embaixador de altre potencia, que no besa la ma á aquell á qui visita.
--Acaba ¿y quí te envia? Es lo Rey?
--No vinch de part del Rey, sinó de qui está en lloch del Rey, de qui tant com vos desitja lo benestar de la terra, de qui guarda á son costat la gloriosa espasa dels reys antichs, ab la qual ha jurat fer justicia en pau, y fer revíurer passadas glorias en futuras guerras, de qui ¡ay! al igual que vos, Fivaller, no ha pogut dormir aquesta nit en son llit, y s'ha alsat al rallar la aurora, impacient pera fervos saber las dos cosas que jo vinch á participarvos, dos cosas, sí, una dolenta y una altre bona.
--Es á dir, que es l'ilustre Primogénit qui te envia? Y quina es, donchs, la cosa mala que de sa part me notificas?
--La cosa mala es que'l Rey s'en vá, que se empenya en partir avuy mateix, y que per res no's vól detenir.
--Y ahont vá? preguntá ab gran interés lo conceller, com prevehent un nou mal.
--De aquí vá á Montserrat, á demanar á la Verge que li done forsas pera sortir de la gran postració en que's troba; de Monserrat passará á Igualada, y de Igualada, anirá seguint son camí...
--Peró cap ahont? insistí'l conceller, conmogut.
--Cap á Castilla.
--A Castilla! Y qué busca á Castilla? No pót trobar en Aragó lo que li convinga?
--Los ayres natals diu que li retornarán la vida, y de allí créu tornar ab forsas que en tota la corona de Aragó no trobará.
No replicá Fivaller al ohir las equívocas paraulas del juglar, sols se'l quedá mirant, y vacilant en las intencions que mossen Borra pogués tenir en sa vinguda, crehent que'l Primogénit, prevehent un desastre, apelava á sa influencia pera conjurarlo, parlá al fi dihent:
--¿No sab lo senyor Primogénit que la magestat del Rey tè dret de anar allá ahont li plau? Sentirá Catalunya y tot Aragó que son rey residesca ahont no déu, peró lo únich que pót fèr la ciutat es suplicar, com ho fara ab eficacia; mes entrar en nova pugna no convé, per mes que la intenció de esta marxa sia un mal núvol que anuncia una nova tempestat.
Al ohir aquesta observació lo juglar se posá mitj á ríurer.
--Ben al revés es lo que desitja lo senyor Primogénit, digué, per mes que li sapia greu la marxa de son pare, pus precisament jo venia á suplicar al Concell, que si tè noticia de la sortida del Rey, en res ho demostre, ni s'hi opose, ni ho fassa saber á ningú, sinó vól destruhir una de las millors obras que's preparan pera satisfer á la terra y contribuhir á la unió del Rey y del poble.
--Si á noticia del Concell arriba la marxa del Rey, la ciutat no pót deixar de suplicar. Així veurá'l monarca que'l poble que sosté sos drets, nó per aixó olvida l'amor que á son rey déu. Y, sobre tot, que vos no sabeu, juglar, lo mal que portaria á la terra aqueixa marxa del Rey á un regne del que vingué en altre temps com simple pretendent, y en lo que la antiga regencia tan prestigi li valdria.
--No tinga por lo conceller de Barcelona, perque, ab la postració que sufreix lo rey Fernando, de segur que no cansará ja may mes cap rocí, ni empunyará cap llansa. ¿Vos figurau que no hi ha mes que poder arribar á tan apartadas terras qui, sens dubte algú, tè ja un peu á la fossa?
--De tots modos. La ciutat déu...
--Per amor de Dèu, conceller! Deixau jáurer lo ceremonial, la etiqueta y fins lo deber, quant de la omissió ha de resultarne un bè. Ja us he dit al entrar aquí que venia á fervos saber una cosa dolenta y una bona; la dolenta ja la sabeu: escoltau, donchs, la bona y per ella coneixeréu si convé no dar á enténdrer que'l Rey vól partir. Aixó, conceller, vá sols de mi á vos, y'l descobrirho seria una taca á vostre nom y á la ciutat.
--Parlau, juglar, y ja sab lo Primogénit que pót fiar de mi.
--Haveu de saber, donchs, continuá llavors mossen Borra ab gran sigilo, que acaba de ser descubert un dels assessins del arcabisbe de Saragossa.
--Gracias á Dèu! ¿Peró creheu, juglar, que aquest escarment pót influir mes ni menos en la bona armonia del Rey y del poble, quant lo poble tè ja casi olvidat aquell fet?
--Mes del que us podeu pensar. Es que la importancia no está en l'escarment, ni en lo recort mes ó menos viu que tinga'l poble de aquell fet, sinó... --y escoltau, Joan Fivaller, que aquí ve lo millor,-- en que l'assessí, lo disfrassat y traydor estranger que cometé aquell sacrilegi, es precisament un dels que ahir, separantse del esperit conciliador del mes acendrat patrici, alentá é incitá mes al rey Fernando, no solament á no cedir en la qüestió del vectigal, sinó ans bè á prescindir de tota lley y jurament, y á atropellar ab la forsa de las armas al poble barceloní. Tot lo poble'l coneix ja, perque ell fou qui oferí, sols per ambició, son bras y sa espasa contra Barcelona al Rey, ell fou lo que maná fer presons iníquas, que doná ordre al escarceller de la vegueria de soltar los presos que volguessen sortir contra'l poble, lo que maná á la catedral de fer lo toch de somatent quant lo Rey sortís á cavall de son palau, ell, per fi, lo que, al despedirvos la nit passada de aquell, se presentá de nou, ferit y ensangrentat, infundint arrepentiment al monarca de quant havia fet, y ponderantli que ell, com á mes fiel, havia sigut mes que tots atropellat. Lo poble'l coneix, sí, y si'l poble véu en ell un just escarment ¿dubtaréu, conceller, que ha de quedar mes admirat de la justicia de son senyor, sobre tot quant veja que'l castigat es no menos que'l mateix majordom del palau del senyor Rey?
--Qué diheu! Es posible?
--Donchs bè. Si aixó regoneixeu ¿dubtaréu ara que convé no divulgar la marxa de Sa Altesa? Si'l criminal, favorit com es del Rey, tingués noticia de que s'en vá l'irritat senyor, havent sortit fallida sa tentativa de ahir, de segur que s'arrimaria al que'l favoreix, escapant de esta manera de las mans de la justicia. Per aixó convé al contrari, que'l traydor ignore la marxa del Rey y mes que tot la presumpció de son delicte, que ab confiansa us vinch á comunicar. Tan ben disposat está tot, que'l majordom fins créu que avuy será'l dia de las recompensas dadas pel Rey als que se li han mostrat mes lleyals. Avuy, en una convocatoria feta pera que acuden al palau tots los bons vassalls, tindrá lloch lo descubriment del delicte, y mentras aixó se verifique, lo Rey Fernando, sortint de incógnit, tapat dins de unas senzillas andas, s'allunyará de las murallas de Barcelona.
--Es possible!
--Qué pensau! preguntá'l juglar, vehent que Fivaller arrugava'l front.
--Penso que es aquest un cas molt sensible, perque al fi la ciutat véu ab indiferencia la marxa de son senyor, y pót donar lloch á pensar... A mes que may s'ha vist anarsen de tal manera un rey de Barcelona... ni may de ella s'en ha anat irritat cap rey...
--Mossen Joan, mossen Joan! cridá llavors lo juglar ab to declamatori, y donant gran forsa de intenció á sas paraulas; no penseu en lo rey que s'en vá, sinó en lo rey que's queda, pensau en lo rey que se espera, en lo rey que guarda enveynada la espasa de Sant Martí!
Anava á respóndrer Fivaller, quant detingué sa paraula la inesperada novetat de obrirse la mampara, introduhintse al mateix temps lo patge, que portava un paper á la ma. En aquell moment anava á esperimentar Fivaller la veritat del segon cas ans indicat: desde llavors havia de anar probant que la desgracia may ve sola.
--Qué es aixó? preguntá girant lo cap. No sabs, patge, que estant ton senyor ocupat...?
--No tè culpa, digué'l generós juglar, volent salvar al servidor; ¿quí pót pensar que sia un negoci de entitat lo que vinga aquí á esplicarvos mossen Borra?
--Senyor, contestá al mateix temps, y tornantse roig, lo patge; com es lo correu de la ciutat, y diu que no pót tornarsen sense vostra resposta...
--Y qué vól lo correu?
--Diu que'l conceller en cap segueix mes malalt, y per conseguent, á vos déu portar la nota de la cerca de la ciutat en lo dia anterior.
--Peró tan matí? Y simplement per donar la nota de la cerca... ¿No sabia deixarla?
Y al dir aixó, havia Fivaller estirat la nota de entre'ls dits del patge, pera llansarla demunt de la taula, quant aquest continuá, dihent:
--Es que diu, senyor, que hi ha avuy un cas notable, y convé ferlo saber quant mes aviat millor. Si Sa Senyoria hagués sigut encara al llit, lo correu s'hauria esperat, y jo m'hauria guardat bè...
Mentres lo patge's disculpava, Fivaller havia tornat á agafar lo paper pera llegirlo, y no bè'l tenia devant dels ulls, quant sa cara's trasmudá.
--Cas de glánola! digué admirat. Novament la peste! Verge Santíssima!
--Qué diheu? Mare de las Mercés, salvau vostra ciutat! esclamá conmogut lo juglar.
Y'l conceller seguia, com sól succehir en tals casos, mirant ab la vista fixa lo paper que portava la mala nova, sense saber realment, per la sorpresa, lo que mirava. Peró tota aquella sorpresa, tot aquell encantament fou res en comparació del horror que brotá de sos ulls, al cap de poch, es á dir, al adonarsen verament de lo que contenia'l paper.
--Oh desgracia cruel! esclamá. S'en ha vist cap de major!
--Sí que ho es en veritat, digué mossen Borra, ignorant á que l'altre aludia; es realment una desgracia, que sense haver conquistat la Terra Santa, sols hajam tret de aquellas regions aquest mal malehit que sempre reverdeix.
--No es solament la peste la desgracia, mossen Borra!
--Donchs qué?
--La víctima que ella ha fet, y encara no es la víctima de la peste, no es lo que pót morir, sinó la persona que queda viva, una pobre donzella abandonada y órfana per segona vegada! Llegiu, juglar!
Lo juglar, obehint á Fivaller, aná llegint.
--"La cerca de la ciutat, avisada per los vehins del carrer del portal del Ángel, y ab parer del físich doctor Guerau, ha recullit del mateix barri al falconer Joan de la Murtra, atacat de la glánola violenta lo dia anterior, y tant per no tenir familia propia, com pera evitar lo perill del contagi, l'ha trasladat al Hospital, deixantlo en l'apartament dels empestats, ab la deguda vigilancia." ¿Quí es, donchs, preguntá en seguida'l juglar, aquesta víctima abandonada, aquesta donzella órfana, ja que la nota diu que l'empestat no té familia propia?
--No tè familia propia lo generós y caritatiu falconer amich meu, peró tenia baix son amparo, y per cooperació mia, á una pobre criatura, á la qual li mataren los pares en Balaguer la nit que las bombardas destrossaren al somatent. ¿Qué fará aquell ángel de hermosura y de bondat, que fará en lo mòn aquella planta solitaria, esposada á que qualsevol mal vent la destruesca?
--Víctimas de las bombardas foren sos pares? preguntá enternit lo sensible juglar. ¿Qué'm diheu? Pobre criatura! Ab mes motiu jo m'interesso per ella, pus se molt bè, mossen Joan, tot lo que succehí en aquella horrorosa nit: ningú com jo ha contemplat tant bè aquell cuadro de sanch y de foch, que tants órfens deixá en Cathalunya!
Y després de una curta pausa, continuá: