Part 22

Regonegué en seguida Guillemet, per tan coneguda senyal, al senyor majordom del palau, á qui en altre temps havia portat lo falcó que mossen Joan Fivaller regalá al senyor llochtinent, y qual personatge no era la primera volta que'l jove havia trobat rondant per aquell barri, sens que may pogués maliciar las intencions que allí'l portavan; ja li semblá, al primer cop de mirarlo, que tals personas no's trobavan allí de casualitat, y sí ab la idea de observar, y tornant á girar la vista al cap de pochs passos pera cerciorarse de son recel, lo vegé confirmat, pus mirantlo fit á fit lo cavaller, acabá per esclatar en una rialla burlesca y despreciadora, que avergonyí al novell enamorat.

Mes lo novell en amor era vell en honor, y si bè semblá avergonyit de prompte Guillemet, no tardá un minut que, refentse, girá ab orgull la cara, com demanant satisfacció de la burla, y no baixá los ulls per llarch espay. Lo cas que de aixó fèu lo cavaller fou repetir una segona rialla, que si bè era tan burlesca com la primera, revelava molta mes dósis de orgull y de mala criansa. A aquesta nova insolencia, lo fogós y honrat jove anava á replicar escupint en terra, com en senyal de despreci, peró no li quedá temps, observant que la noya del menescal empenyé de aquell lloch al insolent cavaller, y tancá la finestra, pera evitar sens dubte un escándol.

Casi podria dirse que per un moment l'honor borrá l'amor en l'esperit del jove, pus ressentit aquest de lo que li passava, murmurá entre sí aquestas paraulas:

--Ira del cel! Que si aquests sòn los cavallers y majordoms que tè'l senyor Rey en sa casa, ¿qué tal serán los soldats y'ls servidors...? Ja no estranyo que tothom estiga descontent... Peró, bè diuhen, que "de senyor y gorrí, de casta s'ha de venir!"

La rabia ab que digué aixó'l pundonorós jove hauria bastat en altre ocasió pera conduhirlo fins al mes gran compromís. A no tenir en lo cor un sentiment supremo y pur, que com á poderós havia de revíurer quant ans, no hi ha dubte que de allí no s'hauria mogut En Guillemet, y que emprenent contra'l descarat donzell, hauria sigut víctima, tal volta, de la fornida espasa que aquest portava; peró revivint lo goig del triunfo amorós, entant que Guillemet s'apartava de aquell lloch, arribá á olvidar lo jove aquell passatger insult, y torná á fixarse sols lo sèu cap en la satisfacció que havia conseguit, y mes que tot en imaginar medis pera buscar las ocasions que tan desitjava y que tan necessarias li eran en son amorós sufriment.

No cal esplicar, donchs, qué es lo que fèu desde aquell ditxós instant lo correspost enamorat: sas passadas se multiplicaren per lo carrer y encontorns de la casa ahont habitava l'objecte de sa felicitat; de tots cantons, quant Blanqueta se sentava á la porta ó sortia al terrat, descubria la noya miradas afectuosas de son amant, y carinyosos saludos que feya una ma portant un clavell; y'l cap de En Guillemet no feya mes, com tot amant privat, que discórrer quin podria ser lo recurs que empleás pera poder tenir una entrevista segura, en la qual acabás de manifestar estensament son amor, y lográs la seguritat de la ditxa que sols se li havia iniciat fins llavors.

A forsa de esperar, de sufrir y de discórrer, acudíli, per fi, al enamorat un medi, per lo qual, tal volta, lograria lo que tan desitjava, ó millor, la oportunitat lo vingué á favorir quant menos ho pensava.

Era l'últim dia del mes de novembre y hora de mitj dia, que passava Guillemet per devant de la casa de la ciutat, qual porta se conserva encara per sort, salvada per miracle del modern instint destructor, derrera del fróntis actual, com si fos una ninfa hermosa y postrada de dolor, á la que un sátiro tè subjectada per la cabellera.

Lo tros de fróntis antich que encara pót contemplarse com enfonzat ó engastat en lo modern edifici, y que's véu actualment al entrar en lo carrer que's diu de la Ciutat, conserva encara algunas de sas espayosas y atrevidas finestras ab la doble pilastra gótica, lo dosselet ahont destaca lo preciós ángel Rafael, (segons diuhen las lletras dels costats, Rafael Angelo,) ab sas alas de metall, y que en altre temps brillaren com á or, y tenint als peus l'escut reyal de la corona de Aragó, ó antich de Catalunya, coronat per lo famós casco que porta per cimera lo fabulós drach dels reys; qual conjunt ve á formar com un floró, ornant la estremitat de una porta que encara ostenta gran part de las antigas planxas y'ls claus que la hermosejavan, porta de recorts inefables, per ahont se introduhia ans al temple de la justicia y del amor patri, y per la qual han fregat en altre temps las heroycas gramallas rojas dels antichs concellers.

Al arribar Guillemet á tal punt, observá gran animació entre las personas que per allí's reunian, moviment continuo de gent que entrava y sortia, y en general en uns y altres marcada en la cara la alegria y la complascencia.

--¿Qué es aixó? preguntá senzillament á un menestral que semblava estar enterat de lo que's tractava, per l'interés y forsa de las esplicacions que feya á uns senyors allí detenguts.

--Los nous concellers, los nous concellers... li contestá l'altre.

--Es veritat que avuy es dia de elecció. ¿Y quí, quí ha sortit? ¿Sòn gent que...?

--Jo ho crech, digué'l menestral sens deixar acabar al que preguntava; si sembla que la Providencia ho porte. Conceller en cap ha sortit mossen March Turell, segon, mossen Joan Fivaller, tercer...

Així que En Guillemet sentí'l nom de mossen Joan, girá involuntariament cap á Sant Just, sens acabar de escoltar qui eran los altres, y mogut sens dubte per lo desitj de anar á felicitar primer que ningú á sòn protector; mes, á pesar de son bon desitj y de sa resolució, se'l vegé detenir lo pas al cap de un rato que caminava, y mudar sa direcció, marxant á tota pressa cap al carrer del Bisbe. Fou en aquell quant la oportunitat lo convidá á inventar un medi pera trobar la ocasió que tant desitjava.

--Sí, sí, deya tot sol y dirigintse cap al carrer del portal del Ángel; demá es lo dia primer del mes, lo dia de la visita... Si ara hi vaig á ferli saber la novetat, pót ser se resoldrá á fer lo que jo volia fer ara, y quant ell s'en vaja pera dar la enhorabona á mossen Joan, llavors... Oh! sí, sí: me sembla que veig lo cel obert.

Y així cabilant, y donant pressa á sos passos, arribá prop de la casa del falconer, en qual porta distingí ja de lluny á la envejada Blanqueta que tenia devant lo coixí de fer puntas.

Al acostarshi Guillemet, li fèu ja certa senyal ab los ulls, indicant que convenia dissimular, y vehent de prompte que'l falconer no era en la botiga, tingué encara temps de poder dir á mitja veu á la noya, que no fes cas de sa alegria, pus tot alló era una escusa pera véurer si trobaria ocasió de parlarli.

Mes no hagué de tardar en fingir qui tan poch ne sabia, pus descobrint en la cambra interior al falconer, á pesar de la conmoció que sentia y de anárseli los ulls á Blanqueta, doná En Guillemet un alegre crit de Joan! Joan! y apareixentse l'home, no tardaren un y altre en donarse la ma.

--Qué es aixó? Tu per aquí?

--Havia de passar per la plassa de Santa Ana, y no he volgut ferho sens aprofitar la ocasió.

--Per aixó... sinó hauria dit que us haviau errat de un dia.

--Qué havem de errar. No us dich que he volgut aprofitar la ocasió?

--De qué?... Hi ha alguna novetat? preguntá sorprés lo Joan.

--Y tal novetat. No sabeu que avuy es lo dia de San Andreu, que avuy se fan los concellers nous?

--Y qué...?

--Qué? Agafau vostre capot y la gorra, Joan, y anau á donar la enhorabona á vostre favoreixedor, mossen Joan Fivaller, que ha sigut elegit conceller segon.

--Qué'm dius! Es cert?

--Cert.

Los ulls del falconer espressaren repentinament la alegria que sentia per la elecció de un home que tant de bè podia fer, en son concepte, al poble que regís, y encara mes per la honra que cabia á qui ell tan estimava y venerava.

--Benehit sia'l cel, esclamá, pus fa sortir gent tan cabal pera'l bon nom de Barcelona! Benehit sia Dèu que aumenta l'honra de qui'n tè tanta!

--Ja ho veheu: vos sabrá mal de ma vinguda?

Guillemet anava dihent aquestas y altres paraulas vagas, sols pera anar allargant lo temps, y encara que mirava alternativament á las dos personas que allí hi havia, no deixava per aixó, ab tot dissimulo, de observar sempre la actitut y'l mirar de Blanqueta.

--Qué m'ha de saber greu ta vinguda, deya'l Joan, tot alegre y tocant la espatlla á Guillemet; ans t'en dono las gracias, pus conto que tots, tots nos interessam per la honra de mossen Joan.

--Estich segur que tot Barcelona s'en alegrará.

La impaciencia de En Guillemet era inmensa, y vehent que no parlava'l falconer de anar á visitar al elegit, anyadí un altre esfors ó probatura, dihent á continuació: --Tothom, tothom s'en alegrará, y estich segur que no faltará cavaller ni menestral que no vaja á felicitarlo.

--Jo ho crech! La primera cosa que fassa demá al dematí, jo t'asseguro que será passar á la casa de qui tant bè m'está fent. Sabs quí es, noya? (anyadí després, dirigintse á Blanqueta;) es aquell bon senyor que s'estava á la porta lo dia que vas arribar, y'l mateix que cada cap de mes envia á Guillemet. Sí, sí: demá al dematí sens falta m'en hi vaig.

Aquesta última paraula ó seguritat enxamplá'l cor del enamorat jove, pus vegé casi realisada la esperansa que concebia. Sa astucia havia triunfat, lo moment oportú se li acostava; així que, considerant com sobrat tot lo que allí pogués dir y fer, quant ell no s'hi trobava com volia, pretestá luego la urgencia de un treball que havia de fer, repetint que son únich objecte havia sigut participar aquella satisfacció á qui no dubtava s'en havia de alegrar; y donant novament la ma á son amich, y clavant tot passant una dolsa mirada á Blanqueta, saltá al carrer, cridant ab alegria: --Vaja donchs, vaja: de aquí á un altre dia. A Dèu siau, Joan: A Dèu, Blanqueta. A quals afectuosas espressions responian també un y altre de la casa, dihent:

--A Dèu!... A Dèu Guillemet! De aquí á un altre dia. A Dèu!... A Dèu!

Y En Joan fins hi anyadia alternant ab sos saludos:

--Encara gracias, home, encara gracias del favor. Cregas que m'en alegro molt que hajas vingut.

Qual espressió de amistat corroborava Blanqueta, alegre y pensativa al mateix temps, ab espressions de amor, que sols se rebullian llavors en lo fondo del sèu cor enamorat, y que á haver de sortir per la boca, sols s'haurian pogut manifestar ab aquestas paraulas: --Tu t'en alegras... y jo mes!

Llargas foren las horas de aquell dia pera'l pobre Guillemet, que esperava; y gran fou la impaciencia que sufrí desde la matinada del dia seguent. Encara no s'hi comensá á véurer, ja saltá del llit, delirós de córrer prop de la casa de sa estimada, y posarse en aguayt pera aprofitar la ocasió y lograr l'objecte que s'havia proposat. Sortint per lo portal de Sant Sever, que era casi al estrem de la Rambla, á fi de evitar que pogués ser vist per los vehins inmediats de la casa ó per lo mateix falconer, doná la volta per la part de fora de la Parellada y demés horts, ja citats, que hi havia derrera de Santa Ana, entrá molt cautament per lo portal del Ángel, y entretenintse per allí com esperant á algú, quedás en la entrada del mostassaf, desde ahont se descubria, encara que á distancia, la botiga de la Óliva. Desde allí estigué en observancia l'enamorat jove, mirant de continuo, y fonentse de impaciencia, féntseli horas los minuts, quant, á las nou del dematí, distingí clarament al Joan, que portava sa capa y son barretó, y estava enrahonant, á la porta de sa casa, ab sa afillada. Aumentá llavors de graus sa impaciencia com lo goig de sa esperansa, y li succehí lo que al noy que vól pujar dalt de un arbre gros pera cullir un fruyt, en lo moment que domina ja'l tronch y no li falta mes que allargar la ma. Mitj amagat son cos, aná seguint ab la vista al falconer que's dirigia cap á la plassa de Santa Ana, y si bè's contenia per prudencia ó temor, las camas semblava que li fugian; tingué paciencia fins que vegé al que observava á llarga distancia, y quant ja casi arribá á pérdrerlo de vista, llavors, sense véurer tan sols als que li passavan per prop, pus estava tot ell fixat en lo objecte que 'l movia, avansá ab precipitació en los primers passos, y aná caminant després ab naturalitat, pera no donar que pensar á ningú, sobre tot al acostarse á la botiga.

Al posar en ella'l peu, lo jove fogós y atrevit arribava á tremolar: tan poch avesat estava á fer actes que desdissen de sa formalitat y franquesa, y tal era la pena del dubte que encara l'oprimia, no sabent de quina manera fòra escoltat son amor quant lo declarás estesa y clarament. Peró son temor se torná en entussiasme al contemplar lo quadro que se li presentava devant sos ulls. Blanqueta, després de haver arreglat y donat menjar als aucells, se entretenia, com de costum, en acariciar á sa predilecta tortoleta, amor privilegiat fins llavors de sa ignocencia. Sentada estava la encantadora donzella junt á una taula, en la que descansava son bras dret apoyant en la ma lo cap, y demunt de la espatlla esquerra tenia al carinyós animalet, que rullava, estenent tot sovint lo sèu bèch fins á picar lo pinyó que sa amiga guardava entre sos preciosos llavis. Pera mirar Blanqueta á son estimat animalet, tenia que girar los ulls al costat, donantli aquesta actitut certa espressió de amorós abandono, á que ajudava fins lo deixo natural ab que penjava son bras esquer fora del cos. Hermosa, encantadora estava en aquella posició Blanqueta, y si un pintor hagués volgut fer ressaltar completament sas gracias y hermosura, de segur que la hauria copiada en aquell instant, y no hauria volgut que per res se mudás de la manera en que's trobava.

Un ah! mútuo dels dos amants fou lo saludo ab que un y altre anunciaren sa alegria ó sa sorpresa, y de segur que Guillemet hauria doblegat lo genoll devant de aquella bellesa, si no hagués notat la perturbació de la noya, al véurerla esclamar que estava sola en la casa, y que'ls vehins podian observar y mal pensar de ella.

--Ah! per fi't trobo sola, digué al entrar Guillemet; per fi logro lo que tant he desitjat, reyna meva, consol meu, alegria de mon cor!

--Ay! Guillemet... Quí s'ho havia de pensar... Tu per aquí tan aviat... Peró, mira que'l pare no hi es... que ha sortit fa poch... Ay, qué dirán los vehins!

--No't perturbes, Blanqueta meva, no't impacientes. Ja sab tothom que sò amich de ton pare, que jo vinch á ta casa tots los dias primers de cada mes...

--Sí, peró...

Y la prudenta y temerosa Blanqueta se incliná, com volent arrimarse á la porta del carrer.

--No perdem temps, amiga meva. Jo no vinch aquí á perturbarte, jo vinch sols á assegurar lo dubte que'm fa patir. Temps ha, temps ha que póts haver conegut mon amor... Sols l'altre dia poguí indicarte mon desitj, alcansant de tu aquesta prenda envejable de ta correspondencia, aquesta prenda que eternament conservaré, y que durant ma soledat, pus soledat tinch sens tú, será sempre'l consol de mon adolorit cor.

Y dihent aixó, besava encara entre sas mans aquell colorejat clavell, que ja ni'l color ni la galanura conservava, per lo temps que havia passat desde que se separá de la planta.

Vehent la donzella aquesta manifestació tan plena de ardor y puresa, baixá los ulls vergonyosa, no podent resistir á aquella primicia de amor, pagada tan próximament á sa persona. Qué tè de estrany, si la vigilancia de son pare adoptiu bastava pera allunyar als atrevits, y si algun amor podia recordar llavors la donzella, era sols un de diferent, lo de sos pares, ja tant temps ha desaparegut!

--Oh! continuá ab accent suplicant y ple de carinyo l'enamorat; ¿m'en hauré de tornar tal volta, sens alcansar una dolsa paraula de tos llavis? ¿Serás ingrata ab mí? ¿Me negarás ton amor, Blanqueta?

La cándida donzella no sabia que respóndrer.

--Alsa'ls ulls! miram, miram! continuá l'enamorat; després que tantas horas he perdut per tu, després que m'has donat una confiansa, després que he esperat la ocasió de trobarte sola, aguaytant quant s'en anás ton pare, serás ingrata pera no contestarme una sola paraula, pera no donarme un sol ¡sí! á lo que't pregunto? Digas, digas, Blanqueta: ¿m'estimas?... ¿m'estimas?... ó sinó m'en vaig pera no tornar may mes.

La donzella, ferida en lo mes viu de son cor, alsá sos preciosos ulls, y acompanyat de un modest somrís, pronunciá un ¡sí! que sols podia haver percibit la atenció de un enamorat que espera.

--Es á dir, (esclamá llavors delirant de goig En Guillemet,) es á dir, que no puch, que no dech dubtar ja de ton amor. Oh! astre felís de ma ventura, jo't juro que tota ma vida la dedicaré al recort de aquest amor que'm promets, y á trobar lo benestar que desitjo pera tú. Jo no tinch gran fortuna, estimada meva, peró tinch una esperansa en lo bon cumpliment del cárrech que desempenyo: algun dia podré ser mes de lo que sò, y si aixó no basta, mil medis hi ha en aquesta ciutat, pera ajudar y passar la vida, sobre tot si tu no ets envejosa y't contentas ab ma sort. Creume, creume, Blanqueta meva, que es mon cor lo que't parla, nó'l cap delirós de un jove que vol gosar del mòn, sí sols un cor que estima, peró que estima gosantse mes que en la ilusió passatjera en la felicitat futura. Oh! sí: no dubtes que serém felissos, pus Dèu, que coneix mas intencions, no'ns abandonará, y la promesa que li he fet de ser constant y pur ab tu no será desohida. Estimam, Blanqueta, estimam y no envejes res mes!

--Qué he de envejar? contestá la noya ab un accent que revelava á un mateix temps tristesa, gratitut y amor; ¿qué ha de envejar una pobre desamparada, que pót tornarse á trobar órfana y sola en lo mòn, lo dia que falte la persona que la sustenta? Pobre de mí!

--Oh! nó, nó! Jo't juro que no será may, y que primer hauria de quedar jo pobre y desvalgut, ans que véurer la desgracia prop teu.

--Jo no sè que dirte á tot aixó, Guillemet, peró'l dia que ho arribás á descobrir la persona que'm fa de pare... ay! aquell dia, quí sab lo que fòra de mi y de tu!... ¿Te sembla si dech jo ser may ingrata ab qui m'ha tret de la miseria?

Aquestas paraulas sorprengueren un tant á Guillemet, que no veya devant de sos ulls mes que son amor, y no s'havia fixat en los sagrats debers que sa estimada li recordava. Peró son honrat propósit ho vencia tot.

--Ja sè que havem de esperar, digué; que será mal á nostre carinyo aquest dubte y'l dissimulo que devem guardar; peró no será mal per mi, pus encara que no puga parlarte, encara que no't pogués véurer (lo que Dèu no permeta,) jo't juro que no faltaré may á la paraula que't dono, á la paraula que he promés á Dèu. Molt será que un dia ó altre, com avuy, no puga aprofitar una ocasió, y sinó, de dia y de nit bastará que jo't veja á la porta, que jo't puga dirigir una paraula quant surtes al terrat: me bastará, en fi, saber que m'estimas, pera esperar content. Y si un dia fosses desgraciada, jo volaré á ton costat, y si un dia jo puch millorar de sort, no ha de ser tan tirá ton pare adoptiu, que s'opose á deixarte assegurada en lo mòn. Espera y confia, Blanqueta, escoltam y estimam, y ja veurás com algun dia trobarás una felicitat que't compensará tots los treballs que has passat en aquest mòn. M'ho juras, m'ho juras que'm cumplirás tot lo que't demano?

--Y com puch negarmhi, si m'has escullit á mi ab tan bons desitjs?

La mirada que doná aquí Blanqueta á son estimat era la sancció mes verdadera de aquell contracte pur, que desde aquell moment firmavan dos voluntats recíprocas, refundidas en una sola.

En pago Guillemet hauria fet lo que tot amant en son cas, hauria besat la ma de la hermosa que li jurava amor y constancia, peró sa honrosa promesa'l detingué, y's contentá en espressar rendit lo mes gran agrahiment. Y pogué detenir també l'impuls del amor en aquell moment supremo, lo véurer que la noya, impacienta, sens dubte, per si tornava son pare, se arrimava al brancal de la porta, desitjosa de que cap dels vehins pogués pensar mal de sa persona, ó poguessen avisar á son pare de alguna indiscreció.

--Ay ay! Guillemet, deya la noya, dirigint la vista desde la porta al estrem del carrer; jo de bona gana escoltaria lo que tu'm dius, peró si torna mon pare, si'ls vehins observan... Per amor de Dèu, tórnaten, y un altre dia podrém parlar.

--Nó, nó; no vull pérdrer los moments quant sòn preciosos pera mi... ¿No sabs que avuy es cap de mes? ¿Qué importa que'm trobe aquí'l Joan?

--Sí, peró...

--No tingas por, nó, filla meva. Aquest temor y aquesta previsió son preciosos á mos ulls, y pus conech lo que convé guardarte, ja que he lograt de tu lo que volia, póts sentarte al carrer prop de la porta, y jo m'assentaré al brancal, pera evitar tot mal pensament que't pogués ocasionar disgust.

Y se assentava ja Guillemet, y la noya passava ab son coixí de puntas y un petit tamboret pera colocarse á la part forana, quant, de repent, girantse com esparuguida Blanqueta, deixá cáurer lo tamboret, y torná á fugir resolta á la botiga.

--Qué es aixó...? Qué't passa? preguntá admirat Guillemet, mitj alsantse del llindar de la porta.

--Res... res! digué á mitja veu Blanqueta, mirant com ab temor cap á la part de fora.

Prompte regonegué la causa de aquell esparuguiment lo jove, pus al dirigir també la vista pera véurer ahont mirava la noya, vegé passar pel carrer al insolent cavaller que pochs dias ans s'havia burlat de ell.

Lo donzell, cubert ab son tabar, avansá fins devant de la porta, y no s'incliná cap á ella, cregut de que, com sempre, hi havia allí lo vigilant falconer, tant mes quant junt á la noya hi havia un altre jove.

--Ah! esclamá llavors Guillemet; ¿perqué fuges, Blanqueta?... Aixó voldria dir que no m'has dit tot lo que devias...

--Es que aquest mal home sempre, sempre...

--Respiro quant sento que per mal home l'anomenas.

Y quedant per un moment pensatiu Guillemet, continuá: --Ara veig bè que sas riallas no eran burlas al qui estima, sinó gelosia del que es estimat. Bè diuhen, que sempre surten las punxas prop de la rosa!

--Tingas prudencia, tingas prudencia, deya desde dins y á mitja veu Blanqueta, pus es lo majordom del palau, y seria capás...