Part 21

La poncella, donchs, havia entrat ja en lo temps de ser flor: la nina de Menargues havia deixat de ser nina en aquell espay, pera transformarse en dona.

Desde que ab l'amparo del compassiu falconer havian comensat á desaparéixer de la hermosa nina totas las senyals de la fam, cansament y miseria que la acompanyavan en son abandono; desde que á forsa de consol havia casi arribat á fer fugir los recorts de tristesa que li oprimian lo cor, y l'encantament que aquesta havia produhit en sa inteligencia; desde que, ben cuydada y alimentada, havia sostituit al torrat del sol y del vent la fina blancor que li era natural, y s'havia enrobustit son cos, prenent tots los membres la verdadera forma perfecta que'ls era propia; al aproximarse Blanqueta á aquell período de transformació que marca la naturalesa pera'ls sers á qui Dèu ha dotat de esperit, fèu verdaderament com la poncella que vá trantsformantse en flor desde la aurora al mitj dia. Així en lo cos com en l'esperit, mudás enterament la ans lleugera y enjugassada nina: sa alssária prengué proporció ab la robustés del cos; se dilatá suaument ab delicat contorn la carn de son pit, que semblava dividit sols per una petita sombra; prengué l'aspecte un ayre mes grave; lo mirar, sens deixar la dolsura de la inocencia, brillá ab una altre animació que no deixava per aixó de ser modesta, y en lo parlar y fins en totas las maneras y moviments se notá aquell esfors ó tránzit que sembla violent en algunas ninas quant comensan á ser donas, y que en altres, com en Blanqueta, per sa senzillés, ofereix un conjunt de vanitat inocenta y discreta imitació, mes que pera ser dona, pera semblarho.

Cada dia que anava avansant Blanqueta, creixia mes y mes lo goig del falconer que la havia amparada. Mirávala aquest bon home ab tanta satisfacció com un pare, pus si aquest podia vanagloriarse de tenir una tan hermosa filla, aquell podia fer gala de haverse degut á sa bondat la salvació de aquella preciosa y ans desgraciada criatura. Arribava á obrar en aixó'l falconer fins ab egoisme, si nó ab orgull, pus no tenia altre gust sinó que li parlassen de Blanqueta, y li queya, com se sól dir, la bava, quant sentia ponderar sa hermosura, sos bons modos, sa habilitat en cuydar de la botiga, y la transformació que havia sofert desde'l primer dia de sa entrada á Barcelona, de manera que, á no haver sigut bo'l Joan y á no fer tot lo que feya per natural impuls de son bon cor, hauria bastat, pót ser, aquest cert egoisme, pera que may apartás de sa casa ni abandonás á la que li aumentava la fama de bon home y compassiu, y que á mes li aumentava també los parroquians de sa botiga, á la qual acudian molts compradors, sols pel gust de contemplar aquella cara, que era la millor de Barcelona.

Tan content estava'l Joan y de tal manera aumentava son carinyo de dia en dia envers Blanqueta, que, per poch que pogués, en los diumenges ó qualsevol altre festivitat en que s'oferís alguna diversió, no la portás á véurerla, deixant en sa casa al baylet, cosa que ans may havia fet. Si era per Corpus, la duya á véurer la professó, y li ensenyava la bribia, 'l bassilís, lo gegant dels cotoners, y la gran espasa de la confraria de mossenyer San Pau ó dels daguers, y li feya mirar la cadira de plata daurada del rey Don Martí, damunt de la qual se portava la custodia; si era per Nadal, la portava á matines á la Catedral, á sentir rebentar las bofetas dels galls de Indi quant s'entonava la Aleluya, y sobre tot pera escoltar los bells tochs de orga, ahont cantava lo gran tenorista Mateu Ferrer; si feyan cossos en l'arrabal ó balladas per la celebració de algun sant ó patró, allí la acompanyava; per Sant Roch la duya al Regomir á véurer los cuberts de tela que feyan los vehins, deixant cada un un llansol, y en esta festa, menos s'olvidava de tornarhi al dia seguent, en que se celebrava la festa de Sant Gos; per Santa Catarina la acompanyava á véurer los fochs y graellas que encenian á la nit los frares; per Sant Jordi á la casa de la Diputació, á véurer sortir l'acompanyament del General de Catalunya ab los padrins y ministrers pera anar al Born, en busca dels mantenedors del torneig, y com si fos Blanqueta una de las millors damas, comprávali'l Joan lo ram de flors mes bonich que trobava, sens escassejarhi un sou; per fi, tal era'l gust y desitj del bon home en compláurer á sa afillada, que pera ella podia dirse bè sempre alló de "boca qué vóls, cor qué demanas."

Una bona circunstancia entre tot aixó era lo que feya distingir á Blanqueta y al que la amparava. Desde'l primer dia que aquella entrá en la casa del falconer, procurá aquest que la nina no descuydás la part moral y religiosa que tan recomendable la havia de fer mes endevant. Parlantli alguna que altre volta de sos desgraciats pares, fèu que tal memoria, no apartantse absolutament del cap de la orfaneta, fos en cert modo com una barrera en los perills que pogués sofrir en lo mòn, en cas de venir nous contratemps; cada dia en lo rosari li feya dir un pare nostre per son pare y un altre per la mare, en lo primer dels quals se escapava moltas voltas una llágrima al falconer, així com en lo segon se escapavan á la nina; féyala cumplir ab tots los debers de cristiana; parlávali tot sovint de las astucias dels homens, de qui no's devia fiar, ponderantli á voltas pitjor que no faria un caputxí missioner (perque es de advertir aquí, que'l cap de Joan may s'havia ocupat en si sa afillada devia casarse ó no ab lo temps, cosa que, á pensarhi, l'hauria omplert de gelosia y de tristesa;) y per fi, en lo que tocava á amistat, tenia gran mirament y fins mania segons ab qui Blanqueta s'acompanyava, pus deya sempre que una mala amiga es pitjor que'l dimoni, y que moltas eran las minyonas á qui havia perdut una amistat dolenta, de manera que sols la deixava jugar ab la filla del catxassut Ambrós, l'especier vehí, lo qual, á pesar de sa catxassa, no descuydava los bons debers de pare y de espós, com que arribava á ser un exemplar admirable, sobre tot en aquell barri que comensava mes enllá de sa casa; y al pas que aixó permetia lo patrocinador de Blanqueta, posávali mala cara si's frequentava massa ab una altre minyona del costat mateix de sa casa, filla de un menescal y ferrador, la qual no li agradava, primerament perque tenia molts mes anys que la nina, y á mes, perque era geperuda, pus estava en la creencia, com es, de que totas las que tenen aquella tara sòn esparvilladas y maliciosas, recordant sempre lo que li deya moltas vegadas un capellá parroquiá sèu, á qui venia caderneras, referintse als habitants esguerrats del portal del Ángel: "*ab homine signato, libera nos Domine.*"

¿Y qué dirém de la habilitat de Blanqueta en cosir y fer mitja? Basta recordar que la nina havia tingut una molt bona y treballadora mare, que, ja desde la infancia, y tot lo temps de ser nina, la havia comensat á inclinar al treball, á apéndrer tot lo que pót comensar á apéndrer una nina filla de una mare desitjosa de véurer en sos fills retratadas sas virtuts y habilitats. Basta dir, que may com llavors havia anat tan ben sorgit lo falconer, y sas calsas y sa gonella, per lo ben arregladas, haurian fet créurer, quant menos, que aquell home era ó espós, ó pare de fillas, sent així que no era ni una cosa ni altre. Déu anyadirse aquí, que admirador lo Joan de la bona disposició de Blanqueta, la creya capás de apéndrer qualsevol cosa, y coneixent á una compradora de las monjas de Santa Maria de Junqueras, que sabia fer molt bonas puntas, lográ que anás á ensenyarnhi, sent tal lo resultat, que al cap de poch temps arribá ja Blanqueta á fer una gornició pera unas estovallas del altar major del convent.

Oh! aquesta habilitat acabá de realsar la gracia de Blanqueta, pus sentada al llindar de la porta de la botiga, tesa y ayrosa, ab lo cuixí devant, sos preciosos y blanchs dits se bellugavan lleugerament per entre'ls boixets, ab una gracia y maestria imponderable, y com per la atenció que tal treball requereix sa vista havia de estar certs moments fixa, tot aixó contribuia á que en tal entreteniment paregués la asseada y hermosa nina encara mes hermosa y plena de totas las gracias que poden encantar així á homens com á donas. Dèu del cel! Si la pobre de sa mare la hagués pogut contemplar en aquells moments, de segur que s'hauria tornat á morir boja de alegria, vehent á aquell ángel, fill sèu, tan ple de gracias en son cos y en son esperit!

Sia sa modestia natural ó'l temor de la noble gelosia que demostrava en sa presencia lo falconer, lo cas es que Blanqueta evitava y fugia'ls ulls quant algú de'ls que passavan se detenia devant de ella, pus á menut s'hi detenian així homens com donas, jovens y ancians, y molts jovens, ferits á vegadas de certa impressió súbita y enardent, que sols podia contenir la mateixa modestia de la hermosa, y sols alguna vegada, per sentir sas orellas nó falagueras paraulas de un admirador ó enamorat, que moltas ne sentia, sinó atrevidas espressions de homens inflamats per sentiments innobles, havia hagut de mostrar sa cara severitat y repugnancia, com li succehí una volta, en que ab tota pressa desaparegué corrents de la porta, abrassada ab son coixí.

No vól dir aixó que son cor, bo é inocent, fugís de tals homenatges á sa hermosura mes per inocencia que per virtut: encara que jove Blanqueta, la continua admiració que observava á sa persona desde que anava fentse mes dona, havia de infundirli precisament aquell recel natural que vá sentintse en tal edat, y per lo que la dona vá fentse cárrech del objecte á que está destinada en lo mòn. En est cas es quant la dona comensa á sentir que's desperta en son cor un sentiment nou y fins llavors desconegut, un sentiment que la fa aspirar á una altre felicitat, l'amor, sentiment que si bè es verdader fill del cor, se desarrolla mes ó menos aviat y es mes ó menos viu, segons la educació que's reb, peró que existeix, faltantli sols pera despertarlo la impressió infundida per un altre ser en qui's conega desitj de ser correspost, de manera que'ls dos sentiments vingan á formarne un tan sols. Estava en esta disposició Blanqueta? Havia mogut simpatia á sos ulls un altre ser digne de ella? S'havia despertat son cor, á pesar de sa modestia, ab aquell grat sentiment verdaderament nou pera qui coneix que deixa de ser nina y comensa á ser dona? Prou! prou! L'amor de la hermosa, encara que timorat, s'havia fet sentir, per conéixer ella que un altre amor pur y també timorat se li rendia; ella coneixia uns ulls que la miravan diferent dels altres, coneixia un ser devant del qual ella gosava y patia al mateix temps; Blanqueta estimava... y anava estimant mes cada dia, per lo mateix que faltavan ocasions de espressarse sos mútuos sentiments los dos amants. Ja veurém qui fou lo ditxós, y com aquest amor aná creixent, entant que aná creixent també la hermosura y la fama de Blanqueta.

Vejam ara de quina manera nasqué aquesta viva flama en lo cor dels dos amants.

### XX. Tan vá'l canti á la font que á la fi's trenca. Dos cors en un.

Desde aquell dia en que lo noble y generós Fivaller havia resolt passar una ajuda mensual al falconer del portal del Ángel, pera que ab ella pogués millor aténdrer al cuydado y educació de la pobre nina que habia amparat; no havia faltat En Guillemet, lo dia últim de cada mes, segons son senyor li havia previngut, á recullir la cantitat, pera entregarla, lo dia primer del mes seguent, á la persona pera qui era destinada.

Era, donchs, cada dia primer del mes un dia de goig en la casa de En Joan de la Murtra, y la vinguda de En Guillemet era esperada ab deliri, nó per lo que ell portava, sinó per la alegria ab que se acariciavan uns y altres, mirantse cada un com á contribuidor de la felicitat de la nina.

Sentint lo falconer gran simpatia per aquell jove que tant aprobava son modo de pensar, per aquell esparvillat minyó (com ell li deya,) que tan bè parlava y tantas cosas sabia, no veya, en los dias de sa visita certa, la hora, com qui diu, de sentirlo bromejar en sa casa; y com si gracia li feya, y si desitj havia de manifestar de sa vinguda, á ningú podia millor demostrarho que á sa companyona, á Blanqueta, així aná succehint, que, per esperit de imitació, distinctiu constant de totas las criaturas, la inocenta nina desitjava lo mateix que son pare adoptiu, la vinguda de Guillemet, y al véurerlo, se alegrava, rihent quant En Joan reya, y aprobant y corroborant tot lo que aquest contava de las prendas de aquell. De manera, que al dia primer del mes, estava ja impacient la nina desde que's despertava, y no feya mes que repetir á tota hora: --Avuy es lo dia! Avuy toca! ¿No es veritat, pare, que avuy vindrá En Guillemet? Que aixerit es... Ay que'm fa ríurer... Ay qué alegre... Ja voldria que fos aquí!

No dirém menos de la alegria per part del jove. Al arribar á la casa, així que entrava á la porta, donava ja un crit de ¡Joan! peró espressat de manera que indicava sa franquesa, lo dret que en cert modo tenia de entrar allí com si fos de la familia, y sobre tot la alegria que portava son cor, de pensar que contribuhia á ferse una obra bona. Al primer Dèu us guart, allargava la ma al falconer, apretántsela un y altre ab efusió, y tan prompte com descubria la nina, la agafava pel mitj del cos, fentli dar un salt, donantli patacadetas á la espatlla, y dihentli mil espressions de carinyo relativament á sa hermosura y á sas infinitas gracias.

--Ola! la aixerida, li deya, la pubilla dels aucells, la doneta de casa... ¿Sabs que cada volta que't veig me semblas nova?... Y mirau com se vá tornant... ¿Quí li havia de dir á la cadernereta, que sis mesos enrera encara no's plegava'l menjar?... Vaya, que dintre poch, vas á ser la mes bona mossa del barri... y de tota la ciutat.

Y luego passavan aquestas alegrias, y's tornavan á renovar al principi de cada mes; y'ls mesos passavan, y la nina s'anava desarrollant y tornantse dona; y tal vingué á ser, que arribá dia en que Guillemet no gosá á tractarla ab llenguatge tan inocent, ni s'atreví á ferli donar salts, ni á tocarla, encara que fos ab inculpable carinyo, pus verdaderament anava descubrint en ella un cert ayre nou de gravetat y pulidesa, que li feya mirarla baix un altre aspecte.

Bè tenia rahó En Guillemet quant deya que cada mes li semblava nova y que dintre poch habia de ser la mes hermosa de la ciutat, pues arribá temps en que, admirant la novetat com verdaderament notable, y contemplant la hermosura com irradiant é incomparable, hagué de esperimentar Guillemet que lo que en un principi havia sigut inocent carinyo, y després cortés mirament, se transformava en respecte y admiració, peró admiració que feya náixer certa ambició en lo cor del jove.

--¿Qué será (comensá á dir pera sí En Guillemet al cap de dos anys de fer sas mensuals visitas al falconer,) qué será, que així com abans entrava sempre alegre en aquesta casa, ara hi entro sempre ab un cert abatiment, que fins me sembla melancolia? Jo no sè que'm passa... pus ans, me creya jo com superior, y mirava á Blanqueta materialment com á un ser petit y desgraciat, y ara, ara la miro á ella com á un ser superior á mi, y jo'm considero com un esclau de sa hermosura.

Cada volta que feya la visita, repetia En Guillemet aquesta reflexió, peró com era impressió momentánea la que esperimentava, passava lo recort de aquesta, y sols se tornava á renovar, ó's feya mes viu, quant la nova presencia del objecte, en lo mes seguent, arrancava també novas y mes atentas contemplacions dels ulls del que mirava, novas reflexions del que creya que'l pensar era lo sentir.

Dia vingué en que aquesta petita y primera guspira de amor que naixia en lo cor de Guillemet s'aná encenent molt mes. La admiració y'l recort de la hermosura no era ja sols tranzitori: lo jove tenia ja interés en saber ó en endevinar la millora ó avans que esperimentaria al véurer novament á aquell objecte que ans fou sols de admiració: al arribar als últims dias del mes, desitjava Guillemet ab impaciencia que passás lo temps depressa, no veya arribat lo dia de la visita, y al verificarla, fins se sentia com conturbat, tenint que fingir en cert modo ab lo falconer la alegria que sempre li havia mostrat, sent així que sa atenció estava fixada sols en aquell objecte que cada volta trobava mes hermós, mes interessant, y que no hauria volgut, nó,'l jove que servís pera felicitat de un altre que no fos ell. Guillemet estava verdaderament enamorat!

Qué li faltaria, donchs, en tal estat, al jove de imaginació viva y de honrat y sensible cor? Sols una cosa: la ocasió. Mes de una volta, al despedirse, havia procurat donar á enténdrer per medi de miradas á Blanqueta la pena que ell passava; peró lo poch mòn de la jove feya que aquellas fossen interpretadas sols per una espressió de afecte amistós. Si al menos hagués pogut parlarli un dia á solas, si al menos hagués lograt que conegués son sufriment... peró ni ell s'atrevia á anar á la casa en horas ó dias no acustumats, ni'l falconer deixava á sa filla sola en la casa, sens que ans advertís al vehí especier que vigilás, de manera que havia de contentarse, pera satisfer son enamorament, en fer tan sols alguna passada per lo carrer del Portal, ó por un altre carrer inmediat ahont donava lo terrat de la casa. Desde ell, un dia que la joveneta estava arreglant las torretas de flors, á que era aficionat lo falconer, descubrí Blanqueta al jove, de qui havia notat ja las continuas passadas alguns dias, y saludantlo ab inocenta gracia, acabá de arrebatar, per la mateixa rahó, al que tan delirós anava per ella.

--Ditxosas, ditxosas aquestas flors, (li digué ab veu baixa Guillemet, tot arrimantse á la paret de la casa,) pus son cuydadas per tas preciosas mans!

Aquellas espressions sentidas per Blanqueta, que arribava á presumir cert afecte de part de aquell jove, aquella primera sageta de pur amor clavada instantaneament en aquell cor verge de passió, serviren pera aumentar mes y mes la bellesa de la vergonyosa y modesta noya. Un color rosat encés aparegué en sas galtas, baixá sos brillants ulls la noya, y sols un grat somrís indicá que havia entés lo significat de aquellas paraulas. Oh! com en aquell moment, may la havia vist tan hermosa En Guillemet.

--Ah! perqué no respons? ingrata!

Un altre somrís aumentá encara mes la hermosura de la vergonyosa donzella.

--No'm comprens, Blanqueta? li preguntá ab to suplicant l'enamorat jove.

La noya girá'l cap, com guardant cert temor de que algú la vegés de dins la casa, y adivinantho Guillemet, li digué:

--Es que tens por? Está en la casa ton pare?

Blanqueta fèu un moviment afirmatiu de cap, y fins bellugá los ulls de manera, que revelava'l perill en que estava de ser vista.

--Ah! digué llavors lo jove, desesperat de amor. Ja que no hi ha, donchs, altre ocasió, aprofitem aquesta pera víurer confiats. Dígasme, dígasme: ¿no coneixes lo que passa per tu mon cor?

--Sí, sí, li digué ab veu baixa Blanqueta, y manifestant viva inquietut; peró vesten, vesten...

--Blanqueta, jo no quedo satisfet, jo no quedo tranquil, si no contestas á mon desitj. Confio en ton amor? Me estimas, Blanqueta?... me estimas? Donam una proba y m'en vaig... Donam una flor de las que han tocat tas mans!

Y donantse pressa la noya, y corresponent al mateix temps ab sos ulls al amor del jove, anava á arrancar un brot de la primera planta que tenia mes prop, quant En Guillemet cridá:

--Nó, nó! que de morduix l'amor ne fuig. No'm dones morduix, Blanqueta, nó, que seria desgraciat lo nostre amor! Donam una branca, una fulla, qualsevol cosa, peró no'm dones morduix.

La noya llavors, desitjosa de satisfer al que la galanejava, y mitj perturbada per lo temor de ser vista, allargá la ma á un hermós clavell que tenia prop, y arrancantlo, tirál precipitadament al carrer, venint á cáurer entre las mans del enamorat.

No arribá'l clavell á las mans ans que á la boca. Guillemet lo besá y'l torná á besar, repetint entussiasmat:

--Vina, vina, prenda de ma felicitat, vina, símbol de la primera pena y del primer triunfo que ha tingut mon cor... Jo t'estimo y't beso mes en lo mánech que en la flor, perque en ell han fregat las mans de la que adoro, perque sos preciosos dits sòn los que t'han suavisat, arrencantte de la planta! Jo't guardaré eternament, y ta presencia será sempre en mi'l testimoni de nostre amor, y'l recort de ta hermosura, incomparable Blanqueta!

Al alsar los ulls lo jove, la noya habia desaparegut ja del terrat.

Peró no importava ja la desaparició de la estimada, tenint la garantia del amor: Guillemet acabava de conseguir lo triunfo mes envejat per l'home jove que rendeix holocauste per primera vegada á la hermosura. La flama de la passió deixava de estar oprimida desde aquell moment, y cremava magestuosa y viva pera dilatarse mes y mes, y pera no apagarse may mentres se sostingués lo ferm altar de ahont brotava.

En res pensá de prompte Guillemet mes que en sa alegria, en son triunfo. Tenint seguritat, no li faltava esperansa de ocasions, y així, conformantse ab la privació repentina de poder espressar lo que sentia á sa estimada Blanqueta, avansá involuntariament, seguint la mateixa direcció del carrer, sens véurer ahont anava, sens pensar si'l podian véurer, fixa la sèva imaginació en sa estimada, y sens previsió tan sols pera amagarse'l clavell que li havia donat Blanqueta.

Mes á pochs passos torná en sí de sa fixació, y de repent se'l vegé amagar ab tota pressa en son pit lo colorejat clavell. En la finestra de una casa vehina acabava de descobrir En Guillemet á dos personas que l'estavan mirant, y que havian presenciat, sens dubte, tot lo que acabava de succehir. La finestra era la de la casa del menescal y ferrador, (ahont se curavan y ferravan de poch temps ha tots los cavalls del palau del senyor Rey,) y las dos personas eran una de la casa y una altre forastera: la noya geperuda, tan mal conceptuada per lo previst falconer, y un cavaller que portava una capa vermella.