Part 9
--Hipócrita á mi? A mi ambiciós? Tu ets l'ambiciós y l'hipócrita, pus per ta ambició matares á ton germá, y no havia de permétrer Dèu que un assessí, un homicida regnás en lo trono de Aragó!
Quedá com horrorisat lo Comte al ohir aquella inesperada resposta, y no replicá, encara que tampoch poguera, pus, á las últimas paraulas del frare, que foren correspostas per una rialla dels soldats, apressurant lo pas la mula del Comte, arribava ja casi als valls ó fossos de la ciutat, mentres que l'oracle del Senyor, en direcció oposada, anava seguint per lo camí, predicant als miserables que li seguian derrera.
Encara que la hora era ja tarda al entrar lo portal, no s'evitá que molta gent s'arreplegás al véurer á una partida de soldats que conduhian á un pres, y aquella cresqué en gran manera al divulgarse per tot lo poble que entrava lligat lo Comte de Urgell, y que sa esposa lo seguia á peu, així que, al arribar lo concurs á la torre ahont devia quedar lo presoner, era ja aquell inmens, com inmensa era també la curiositat de tothom.
Poch era pera la Comtesa passar entre'ls que havian sigut sos vassalls, en una ciutat ahont era tan coneguda, y essent víctima y al mateix temps testimoni de la deshonra de son espós: la noble dama no pensava en res de tot aixó, ni veya tan sols als que la miravan: son cap y son cor no s'ocupavan en aquells moments mes que de un dubte, qual era lo de saber si quedaria tancada ab son marit, com ella desitjava, ó si la separarian.
Així que penetraren en la porta del castell, vegé tristament confirmada la desgraciada esposa la sospita que tenia: al posar ella lo peu al llindar, la ma de un dels caps de la partida, que estava aturat en aquell punt, detingué á la infanta, dihentli lo que la agafava aquestas paraulas:
--Prou: de aquí no podeu passar... al menos per ara.
Al mateix temps, lo soldat que portava'l vit de bou doná un cop á la mula del Comte, y esta, donant un salt cap dins al pati, posá á llarga distancia y fora de la vista de la esposa al desgraciat espós.
La Comtesa, que no sabia lo que li passava, sols doná un crit de desespero, obrint sos ulls de foch.
--Ah!... Ah!... Ah!...
Lo Comte, fent esforsos, girá lo cap, y, casi ja no vehent á la infanta, cridá:
--A Dèu, esposa! Pensa en mos fills...! A aquest darrer mot, oprimit estremadament lo cor de la Comtesa, no pogué ja mes resistir. Desvanescuda enteramente la pobre dona Isabel, sacudí lo cap com á boja, y perdent los sentits, caygué tota llarga y desmayada, donant ab lo cap en la pedra del llindar del castell.
Allí tal volta s'haguera quedat, si no hagués fet Dèu que en aquell instant acertás á passar lo noble y caritatiu mossen Berenguer de Barutell, ardiaca de Santa Maria de la Mar de Barcelona, y ardiaca major de Lleyda, lo qual, apartant ab sos brassos y resoltament al concurs, s'acercá fins ahont se trobava la infelís Comtesa.
--Miseria humana! esclamá lo canonge, crehuant las mans y alsantlas al ayre, mentres dirigia també sos ulls al cel. Cert es que la compassió vá fugint del mòn! Depressa, depressa: vinga aquí algú que agafe á aquesta desgraciada dona, y de seguida sia trasladada á ma casa.
Y quant lo canonge mirava per entre la multitut, com pera véurer si trobava á algú de confiansa que fes lo que ell indicava, un soldat castellá que havia quedat prop de la porta, abocantse cap á la desmayada, contestá al canonge, dihentli:
--Sí, senyor, sí: tè rahó sa mercé. Senyale sa mercé lo camí per ahont havem de anar, y jo m'encarrego de guardar ab tota seguritat en mos brassos á la desgraciada infanta, y de transportarla ahont vullau.
Y cumplint lo que deya lo generós soldat, prengué entre sos brassos á la pobre víctima, y seguí al ardiaca, que caminava, devant de ells, á llarchs passos, desitjós sols de arribar á sa casa lo mes aviat possible.
Mentres tenia lloch aquest fet en Lleyda, lo rey Fernando rebia en Balaguer embaixadas dels alamins, jurats y moros de Alborge, Cinco Olivas y de Sástago, donantlos paraula que aniria quant ans ab sa companyia á la cassa de porch y de servo per la montanya, senyalantlos com á punt de reunió las paradas de Memusa; lo juglar mossen Borra partia cap á Barcelona, ab cartas pera las personas que havian de aconsellar al infant don Alfons sobre'ls mestres que havia de péndrer, y'l predicador fra Vicens Ferrer se dirigia cap á Menargues, ab ánimo de recórrer alguns pobles del Principat y passar luego á Barcelona.
Peró aquest capítol no seria aquí acabat, sinó s'esplicás ans lo que succehí en casa del ardiaca Barutell.
Així que'l soldat castellá deixá sobre'l llit del canonge á la postrada Comtesa de Urgell, lo bon sacerdot, trahentse un florí de or, allargá la ma pera donarlo al soldat, dihentli:
--Tè, que't pago com se podria pagar al millor correu, y ho mereixes per moltas y moltas rahons.
--Guardau aquest florí, li contestá lo soldat, apartant ab sa ma la del ardiaca; guardaulo, y feune dir missas per las ánimas dels que han mort en la guerra.
L'ardiaca quedá com pasmat, vehent l'acte generós de aquell home, que tan voluntariament se havia prestat á fer una cosa á que ningú lo obligava, y ab la circunstancia de ser simple soldat del exércit estranger y enemich de la casa de Urgell.
--Qué us admira! li preguntá lo soldat, ab aquella espressió alegre de cara que revela la satisfacció de haver fet una obra bona.
--Res, bon home, res; contestá lo sacerdot, espressant també ab sa cara lo goig de trobar un home de bè en un temps en que tants n'hi havia de dolents. Vostre acte'm proba que sòn los homens los que fan malver lo temps, y no lo temps als homens, y que per tot y en tots temps hi ha homens bons y homens dolents.
Y com parlant ab sí mateix, y sens dirigirse al soldat, continuá:
--Castellá... soldat... pobre... desconegut... y... No ho sè enténdrer. Alabat sia Dèu!
Vehent lo sacerdot que'l soldat no's movia, y crehent que volia tal volta algun altre género de recompensa, torná á dirigírseli, y li digué:
--Ja que no voleu paga, gracias, bon home, gracias. Dèu vos ho pague; peró si es que voleu alguna altre cosa... Voleu béurer un poch?... Voleu menjar alguna cosa?
Y sortint aquí com resoltament lo sacerdot á fora de la porta, cridá: --Sibila! Neboda! Baixa una llonganissa de Vich de las del rebost, y la ampolla de malvasia del armari...
--Nó, nó, nó; contestá ab insistencia lo soldat; no teniu que donarvos mal rebato per mí, no alboroteu la casa, que prou feyna teniu tots en cuydar de la senyora infanta. Ja esperaré.
L'ardiaca girá'l cap, com mes sorprés de las últimas paraulas del soldat.
--Qué diheu? Es que si voleu esperar pera demanar á la senyora lo que no voleu de mi...
--No vull res, ni de vos, ni menos de ella.
--Donchs?...
--Vos faig nosa, senyor? Després de havervos servit tan bè, me privaréu de un gust tan fácil com es lo de véurer á la persona que he salvat del perill y de la vergonya?
En aquell moment quedá interrompuda la conversa, pus alentada la desgraciada dona Isabel por los confortants ab que procuravan retornarla varias personas de la casa, havia tornat verdaderament en sí, exhalant un sospir y un ay! que enterní á tots los circunstants.
Sentada la infanta sobre del llit, obrí sos ulls, que no podian en aquell moment donar llágrimas, y queda ab la vista fixa, sens mirar á ningú. Tan en sí mateixa estava, que lluny de véurer lo que tenia entorn, se sentia ans bè com enlluhernada, vehent sols ab los ulls del cor lo que li havia succehit.
--Infanta, senyora, dona Isabel, li digué ab to carinyós lo bon sacerdot; estigau tranquila, que la misericordia de Dèu ajudará de una manera ó altre. Ja sabeu que estau segura, y que esta es vostra casa.
Mirá llavors la Comtesa, y refentse com momentaneament al regonéixer al ardiaca, si bè que recordant mes viva la imatge de son marit y de sas penas, esclafí en un plor y esclamá:
--Ah! Sòu vos, parent? Ja veheu, Barutell, ja veheu quant grans sòn las desgracias que'm cercan! Dèu del cel! Es possible que així estiga jo y tota ma familia condemnada en vida? Es possible que així's veja la filla del rey En Pere de Aragó?
--Calmauvos, senyora: ja sabeu l'afecte que sempre he portat á tota la familia, y en ma casa no us ha de faltar may lo que us convinga.
--Es á dir, (digué la Comtesa mirant entorn, y regoneixent als circunstants,) que estich en vostra casa, y es cert. Quant generós y bo sòu, Barutell! Com pagaré jo'l favor de haverme portat aquí! Sí, sí; haveu sigut mon ángel de salvació. Peró, ¿y com ho haveu fet? Y quí'm ha portat?
Lo soldat, que havia quedat á la vora de la porta, y que havent sentit totas las paraulas de la Comtesa, esperava sols lo permís pera entrar, penetrá per un impuls natural en aquell moment, si bè que no avansant molt, y trahentse de son rústich y embullat cap, ab respecte, lo bacinet de ferro que'l cubria. Per sobre de sa morena fas corria en aquell instant una grossa llágrima, que los circunstants no podian conéixer si era de ternura ó de compassió.
--Ah! cridá la Comtesa, com horrorisada, un soldat castellá! Ja tornan, ja'm buscan ¿qué voleu?
Mes regoneixent al soldat vell que la havia ajudat á alsar quant relliscá en lo camí, mudá sa fisonomia, espressant com certa satisfacció y confiansa.
--No temau, senyora... que aquest es lo bon home.
--Sí? preguntá la Comtesa, com regoneixent ab tot son cor lo que ja vaticinava; es possible? Sí? Y es ell mateix! anyadia admirada. Vina, vina, ánima generosa, que tens mes mérit, per quant has empleat ta generositat ab qui ni tan sols tè pera pagarte.
Y dirigí llavors la vista al ardiaca, com pera indicar lo desitj que tenia de que se recompensás á son salvador.
--No cal, senyora, no cal, digué l'ardiaca: ja se li pagava, peró res ha volgut ni en diners, ni en menjar... y diu que sols desitja, per recompensa, véurervos un moment.
--Oh generositat infinita! esclamá la Comtesa. Peró digas ¿de qué prové aixó? quin motiu tens, soldat? Jo t'asseguro que si may puch...
--Basta, basta, interrumpí'l soldat. Y acostantse á la vora del llit, anyadí: --No'm parleu de recompensa, quant me dono per content de haver salvat á la que tantas voltas, en sa infancia, havia portat en mos brassos.
--Qué dius? Servires tal volta en la casa de mon pare? Ets tal volta aragonés que serveixes á Castilla?
--Nó, senyora; sò castellá y fins ara may havia vingut á las terras de Aragó.
Seguí aquí un moment de silenci: la memoria de la pobre infanta, debilitada per sas penas, no acertava, en aquell instant, ab lo recort que li feya lo soldat.
--¿No vos recordau, senyora, continuá lo soldat, de la vostra germana dona Leonor, de la que fou ma reyna en altre temps?
--Mes felís que jo! esclamá la infanta; sí m'en recordo, sí, y qué?...
--¿No vos recordau que, essent petita, passareu alguns mesos á son costat? ¿No vos recordau de la ciutat de Soria, y de las casserias del rey don Joan, y?...
--Oh recort grat, en mal hora vèns! torná á esclamar la desgraciada senyora. Prou, prou m'en recordo, y'm sembla que encara...
--Que encara veheu, continuá lo soldat enternit, aquellas comitivas de cassadors, de falconers y de patges, aquella alegria ab que vos sortiau á rébrerlos, quant uns y altres vos omplian de flors, y us davan fruyts y aucells, y vos, allargant vostres tendres manetas, en brassos de... de...
Lo soldat s'hagué de interrómprer á sí mateix y tingué que plorar.
--En brassos del patge de la cámara de ma germana, de aquell tan estimat y volgut per mi, que tantas rondallas me contava y tantas cansons sabia... de aquell... Ay! com se deya? (Y aquí feu com un esfors de memoria la Comtesa pera recordar lo nom del patge, després de lo qual lo pronunciá ab alegria.) De Pero Soto! Ah! lo coneixes?
--Sí, de Pero Soto, (digué ab viu plant lo soldat, inclinantse y besant la ma á la infanta,) de Pero Soto, que havent sigut testimoni en la juventut de vostra inocenta alegria, ha tingut de ser testimoni, en sa vellesa, de vostras amargas penas.
--Ah! Es veritat, es veritat: jo regonech aquesta cara, jo't regonech, soldat, jo't regonech, patge, mon estimat patge, Pero Soto, lo patge de ma estimada germana, la reyna de Castilla!
A cada una de aquestas paraulas, anava pujant la veu la infanta, sos ulls se fixavan ab ternura en lo ántich amich que regoneixia, y ja fins olvidant sa alcurnia, anava á agafar las mans del home que tant de bè li havia fet; y ferida en aquell instant del mes viu agrahiment, vehent que res tenia pera dar al soldat, y res volia aquest per son treball, tragué de son pit aquella carta que en lo camí havia volgut donar al donzell de Puymoren, y la allargá al soldat, dihentli:
--Tè: ja que res vóls de mi, al menos conserva aquesta memoria, lo qual tal volta te podrá donar algun profit de part del rey Don Fernando.
--A mi? Quí voleu que fassa cas de lo que tinga y de lo que diga un pobre soldat?
--Es que en esta carta, Pero, hi ha la esplicació que enviá Don Anton de Luna á mon marit, qual carta ha rebut avuy mateix al sortir de Balaguer; en ella hi ha lo nom del principal á qui s'atribueix la mort del arcabisbe de Saragossa, y fent que arribe esta carta á mans del Rey, tal volta conseguescas per aquest medi...
Lo soldat se quedá mirant la carta, escoltant ab fredor lo que deya la Comtesa, y sens respóndrer.
--No la vóls? li preguntá la senyora. Donantla al Rey li farás un servey á ell, me servirás á mi y't servirá á tu.
Pero Soto feu un somrís de desconfiansa, y com retardant sa resposta, digué al fi:
--Al Rey sí, peró á vos ni á mi no'ns donará cap profit una proba que facilitem mes ó menos pera una cosa en la qual hi tants dubtes. Al Rey jo no li puch donar, y si la dono á un altre, quí sab quin fi tindrá, ó si servirá de profit á qui tindrá menos mérit. Si hagués arribat ja'l cas de haverhi una sospita certa, y fos la persona á qui's refereix...
--De tots modos, Pero Soto, prenla per si may ve aquest cas: fes de ella lo que vullas, dónala al Rey si póts, ó guárdala... sí, guárdala, quant no sia mes que com una memoria meva, com una proba de mon agrahiment, per lo qual cregas que voldria darte, si pogués, la millor de mas joyas.
--Com á memoria vostra la conservo, contestá lo soldat, després de meditar un poch, y parlant en seguida com resolt; la guardo, sí, y la guardaré tota ma vida... es á dir, á menos que conega que per ella s'ha de salvar á un inocent ó s'ha de castigar á un culpat. Llavors, llavors sí, cumpliré vostre desitj.
--Sí, aprofita la ocasió que pugas. Mes, ay! esclamá al mateix temps la infanta, posantse la ma en lo front, com indicant que la distreya llavors una altre idea. Digas, Soto: l'oficial que venia derrera de la comitiva, aquell que anava embossat ab sa capa...
--¿Aquell á qui vos voliau donar esta carta?
--Qué dius? Ho has vist?
--Com que tot lo viatge no vos he deixat de ull.
--Digas, digas ¿quí es aquell oficial? ¿Lo coneixes?
--Sí, lo donzell de Puymoren.
--May havia sentit anomenar tal nom, digué l'ardiaca.
--¿Lo donzell de Puymoren? pronunciá com sorpresa la infanta. Tampoch sabia aquest nom. ¿Y tu'l coneixes? ¿Sabs de ahont es?
--Prou: lo donzell de Puymoren, lo gran amich del Rey, segons diuhen, y catalá.
--Catalá? Ara si que conech que mon cap se torba. Jo hauria jurat...
Y la infanta quedá ab la paraula á la boca, com pensativa.
Al mateix temps lo soldat, que estava com indecís, anava á despedirse de la senyora, quant sentintse un agut toch de trompeta, girá aquell en sech, sens dir mes que: --¡A Dèu siau, senyora!-- y á tota cama apretá á córrer, desapareixent de la habitació.
A aquesta mudansa repentina, tothom se posá á cridar.
--Espera! Qué fas? Recórdat... cridá la infanta.
--Ey, ey! Qué us passa? Veniu ans un moment... cridá l'ardiaca.
--Bo! Ahont anau?... Ara que tot era aquí... cridá la criada, que entrava ab la llonganissa y la ampolla.
Peró tots aquestos crits no pogueren detenir á aquell peó, á qui la trompeta havia indicat que anava á passarse mostra en lo pati del castell. Sols tot fugint, y girant lo cap desde la porta, digué responent á tots aquells crits: --Fiau de mi, senyora!
Lo que passá desde llavors en casa del ardiaca es una historia que no es de aquest lloch, y que sols deuria contar si'm proposás fer la de las desgracias de tota la familia del Comte de Urgell, es á dir, de la esposa, de las fillas y de sa mare, la Comtesa Margarida, las quals, desde aquell moment, quedaren ja per sempre separadas del infelís que, seguint de desgracia en desgracia, de afront en afront y de castell en castell, havia de passar la vida desde llavors sol y sens consol de ningú, fins á venir á cáurer degollat baix lo ferro de sos mateixos vencedors.
Basta sols recordar aquí, mentres la principal víctima pateix, que totas aquellas illustres órfanas quedaren sempre amparadas baix lo manto caritatiu del generós, espléndit, bon amich, bon parent y bon cristiá Berenguer de Barutell, lo qual dedicá tota sa vida á aixugar las llágrimas de la abatuda familia del malaventurat Comte de Urgell.
### X. Com lo Comte de Urgell parlava á las estrellas desde la torre del castell de Lleyda
Bè diu aquell que digué, que en lo mòn tot es bell segons per quin costat se mira.
Y bella, per conseguent, será fins la desgracia, si lluny de fixarse la rahó en ella, la contempla sols la imaginació, com qui mira ó contempla un quadro de una batalla ó de un incendi.
De aquesta manera pót considerarse l'efecte bell que podria causar á la imaginació del poeta lo conjunt que presentava la torre del castell de Lleyda. Una habitació rodona, fosca de dia per la petitesa de sa única finestra y per la morenó de las antigas pedras de que era construida, y llóbrega y espantosa en aquellas horas de nit, per no rébrer altre claror que la de las pocas estrellas que's veyan al través de una espessa y doble retxa de ferro.
L'ayre fresch de la nit penetrava per aquella constant obertura, encovantse de manera en la habitació, que aparexia á tothom esperimentarse mes fret dintre de ella que fora; y cada volta que apretava un poch lo vent, arribava á semblar, quant batia la mola de aquella elevada construcció, com que se esquinsás una roba. Així mateix, al penetrar per entre'ls ferros de la retxa, arribavan á produhirse verdaders xiulets, de la manera que se senten á voltas de nit en los boschs, en temps que'ls arbres estan sechs.
La elevació de la torre era, á mes, punt de descans de las ólivas que habitavan en la Seu de la ciutat, y son vol furiós, y son xuclar melancólich acabavan de aumentar mes y mes lo carácter llóbrech y horrorós que ja de sí tenia aquell mal depósit de carn humana.
La víctima que havia de ser encahuada en aquella gavia de pedra podia contar que poch consol li proporcionaria la única boca per ahont respirava, pus escasa era la llum, reduhit lo punt de vista que descubria y foscas las veus que entorn de son peu parlavan. Las campanas era l'únic so que arribava tal com era, y fins ressonava y creixia, com si fos en un tornaveu, dins de la torre; mes així las veus com las campanas ¿de qué li podian servir sinó de mes pena al que estava allí privat del mòn? Si indicavan tristesa, la aumentavan al trist que la patia; si indicavan alegria feyan mes trista sa sort, al comparar que lo mòn reya, y que la alegria del mòn estava renyida ab ell.
Figures lo que haja pogut formarse idea de lo que era la torre del castell de Lleyda, lo complement del quadro que á sa imaginació acudirá, si en tan trist estat, si en tan ferotge habitació, s'imagina véurer la sombra del desgraciat y altiu Comte de Urgell, de aquella ánima inflexible, que rompent per primera vegada ab sa esperansa, fa la nova y ferma resolució de no abátrerse jamay davant de sa mala sort, per mes que aquesta lo perseguesca.
Abandonada allí y sola, pót contemplar, donchs, lo poeta aquella aterradora figura, entrada en aquell mal lloch, ab tota la fredor exterior de un home que's resol á no voler sentir, perque sent y ha de sentir massa, sens llum pera acompanyarlo en sa esma, sens vestit casi pera resguardarse, sens cap recort alegre en sa memoria, sens cap sentiment grat en son cor, vehent confusos, y com fonentse y anant fugintli pera sempre devant sos ulls, l'amor de familia, la amistat, la companyia, la gloria y renom de sa casa, la justicia y la esperansa!
A poderse contemplar en aquell moment la cara del desventurat intrépit, s'hauria pogut véurer reunida en ella, sens dubte, la mort y la vida: la mort en la fisonomia, la vida reduhida y brillantment espressada en los ulls, en aquells dos fanals de la ánima, que tal nom mereixen quant per ells sols se traslluheix tot lo llum que illumina l'esperit, tot lo foch que'l crema.
Bell era, donchs, y bell ha de aparéixer lo quadro fantástich de la torre de Lleyda, quant la perfecció de son horror era tal com l'art y'l sentiment podrian descríurer.
Quatre passos havia donat sols lo presoner, després que l'escarceller ó castellá, deixant dins de la torre al reo, havia tornat á fer jisclar sobre sas frontissas la ferrada porta de la habitació, tancantla ab claus y barras, pera assegurar al criminal de lesa magestat; quatre passos, que eran los precisos pera anar de la porta á aquell únich forat, descobert repentinament per lo reo en lo instant de trobarse á las foscas. Sens mudar aquest sa actitut, fixos los seus brassos en las butxacas de sas calsas, test lo sèu cap, havia avansat fins á tocar ab son front los gelats ferros de la retxa; allí s'havia detingut, fixant sos animats ulls en las estrellas, que devant descobria, y allí s'havia quedat per llarga estona, com si fos una estatua vella que s'arrecona de cara á la paret per inservible.