Part 7
Al perfum de la oració inocenta, al ay! de aquella tendre víctima, l'ángel de la inocencia, que vola sempre libre, se desprengué del cel, baixá al miserable lloch ahont Blanqueta estava arrimada, y posantse suaument sobre de ella, desplegá sas finas y blancas alas, y la cobrí ab aquest vel sant tota la nit, mentres que ab sos rosats peus li comunicá calor y vida, á fi de que dormís, com dorm lo que no está débil ni ha passat sentiments.
Blanqueta dormí tranquila, y fins tingué somnis agradables: alabat sia Dèu!
Pót ser en aquella mateixa ocasió, lo Senyor trencava en lo cel lo llas que deté al ángel de las venjansas, pera que, obrint sas robustas y vermellas alas, y armantse ab un llamp de la ira divina, batés lo vent y apuntás ab sa arma terrible, desde'ls ayres, á tots quants eran causa de la desgracia de Blanqueta, á tots quants eran móvils de las llástimas que llavors s'esperimentavan en lo mòn.
Y així havia de ser, pera que's cumplissen aquellas paraulas certas que, dictadas pel cel, repetia l'oracle de aquell temps, fra Vicens Ferrer: "Quí no obra ab veritat y ab justicia, tart ó aviat tindrá la paga, que fins los fills pagan á voltas los pecats dels pares."
### VIII. Los pahers de Balaguer.
Si may hagués de pintar algú los afectes del ánimo espressats per la fisonomia, las contraccions que aquesta ofereix per ordre de aquell subjectador del cos, sens dubte que cap ocasió fòra tan oportuna, com la que se presenta en la cort de un rey, després que ha conseguit un gran triunfo. Allí pót observarse tota la escala de alegrias, desde la que esperimenta l'heroe triunfador, fins, descendent, á la del indiferent y forsat soldat, que s'alegra sols perque s'alegran los altres; la escala de tots los dolors, desde'l que pórta pintat en son front l'humillat contrari, fins al del mes insignificant criat ó servidor, que, ple de lleyaltat, no plora per sí, sinó per la pena que véu passar á son amo; tota la escala, en fi, de las falsedats y adulacions, escala que ja casi no ho pót ser per sa diversitat, pus forman son variat conjunt la cara del soldat orgullós y venjatiu, que encara no ha satisfet prou sa set de venjansa, la del cortesá que espressa satisfacció sols pera compláurer á son senyor, la del amich de novetats que's complau en lo triunfo sols perque es una cosa nova, y la del envejós de la gloria de qui'l mana, temerós de véurerse massa petit, si brilla ab massa esplendor lo trono dels reys.
Totas aquestas mostras de las diversas maneras ab que pót donarse á conéixer lo cor del home, havian passat bè per devant la vista del rey Fernando de Aragó, quant, passejantse en son Real ó Almatá, lo dia després de haverse rendit Balaguer, esperava, rodejat de varios amichs y grans senyors, que entrassen á sa audiencia los pahers y concell de la ciutat rendida. Tots los afectes del ánimo havia llegit lo prudent rey en las caras dels que entravan y venian continuament á portar noticias ó á rébrer ordres, y sense aquestos, bastava dir que havia vist lo vencedor, rendit y plorant á sos peus, al obstinat y desesperat Comte de Urgell, besant la extremitat de sa púrpura, en regoneixement de son domini, y á mes de ell, á la sensible, candorosa y bella infanta Dona Isabel, també rendida, mullant ab las preciosas perlas que destilavan de sos ulls, los peus de son rey y nebot, al suplicarli per la vida de son desgraciat espos. Aquestas dos figuras completavan, al paréixer, tot lo quadro de sentiments que havia vist rebullir entorn sèu lo rey Fernando; tot ho havia contemplat lo vencedor: alegria, dolors, desitjs, aburriment, adulacions é indiferencias. En cap ocasió millor que aquella podria péndrer exemple lo cor de la nació, lo rey, de lo que ell podia ser; mes, á pesar de tantas y tan expressivas mostras, li faltava encara una, que no havia vist fins llavors, mostra especial y nova en aquell conjunt, y que si de exemple podia servir, havia de ser, sens dubte, la que de millor llissó li servís: lo primer rey que no era descendent de la antigua familia reyal havia de contemplar la cara de sos nous vassalls, quant la colora lo perfum de la sanch patricia: l'infant de Castilla havia de contemplar en calma lo front imperturbable del ciutadá catalá.
--Ja veheu, deya lo Rey, dirigintse alternativament ja al gobernador Cervelló, ja al aragonés Liori, y á altres nobles, entre'ls quals se veya enrahonar ab veu baixa, y com tenint diploma de familiaritat ab lo monarca, lo misteriós donzell de Puymoren; després de tanta obstinació, després de tanta altivesa, lo que semblava un roure vell ha vingut á doblegarse com un xiprer jove. Cada pas que dono me convens mes de que en totas parts hi ha forts y débils, y de que no déu ferse cas de la especialitat de carácters que s'atribueix á tal ó qual nació: aixó fará mes que jo no dubte ja de mon triunfo y de que Dèu m'ajuda.
--Es cert, senyor, respongué lo bisbe de Malta, que havia entrat en la sala al comensar á parlar lo Rey; sobre tot, si proseguiu ab la generositat que demostrau, si teniu presentas las paraulas de David á son fill Absaló...
--Ja, ja, digué lo Rey interrompent al bisbe: aquellas paraulas que'm haveu recordat, al acompanyar á la condesa, ma tia.
--Sí, sí, germana de vostre mare, digué'l bisbe, com si llavors volgués ell interrómprer al Rey: la sanch no déu tornarse aygua, y menos sanch reyal. Siau gran, senyor, en la pau, com haveu sigut en la guerra, y vostre domini será benehit per tot.
--Bo es ser generós, senyor, digué lo Liori, pero siauho quant hajau apartat tota la mala llavor de la terra. Pensau que hi ha crímens que no deuhen quedar sens cástich, y que si per Dèu sòu rey, ell vos podria demanar compte de omissions que sòn tan malas com los crímens.
--Estich conforme ab vos, Liori, contestá sens correspóndrerli lo donzell de Puymoren; no es just ser massa generós ab qui tantas malas nits nos ha fet passar, ab un vassall rebelat que cap títol tè á la compassió.
Al sentir aquestas paraulas, pronunciadas ab mal to per aquella nova veu que fins aquell dia no havian sentit los personatges de tan elegit concurs, se miraren los uns als altres, com ferits en son amor propi y en sa cortesia. Lo Rey, que á mes de ser complert cavaller, tal volta se sentia en aquell dia inclinat á la compassió, mirá casi ab repugnancia á la persona que acabava de parlar, mes regoneixent en ella al nou amich que tan bon servey li havia prestat la nit anterior, procurá fer lo distret, y pót ser hauria donat giro á la conversa buscant qualsevol pretest, quant lo Liori, demostrant ab son front y ab sa vista lo fástich que li causava l'atreviment del improvisat cortesá, sens girar lo cap al costat de ahont havian sortit aquellas indiscretas paraulas, després de una breu pausa, durant la qual pareixia com que's mossegás los llavis, digué resolt de esta manera:
--Jo parlo ab sa Altesa y ab ningú mes. Ningú tè dret aquí de interpretar mas paraulas, quant se ignoran las intencions. Quant lo Rey acaba de triunfar, no seré jo qui li aconselle de ser venjatiu, y lo que jo demano es sols lo cástich de un crímen.
--De lesa magestat, replicá lo donzell, tan imprudent, com desacertat en l'objecte del Liori.
--Es de lesa magestat... divina, proseguí aquest. Peró ja he dit que sols parlava ab lo Rey. Vos, senyor, anyadí luego, mirant á Fernando, ja m'enteneu.
Lo Rey feu un moviment ab lo cap, senyalant ab un somrís al bisbe de Malta, y com volent indicar al Liori que coneixia sa alusió á la mort del arcabisbe de Saragossa; l'aragonés li contestá ab un altre somrís, y anava á dirigir la paraula al gobernador de Catalunya, que estava á son costat, quant volent tornar per sí lo vanitós donzell, li atragué de nou la vista, dihent ab cert ayre de satisfacció.
--Crech que tothom tè dret de donar consells á son rey.
--Quant los demana, contestá ab sequedat lo Liori.
Y lo gobernador Cervelló anyadí:
--Una cosa es donar consell, y altre es fer lo conseller. Sa Altesa ja sab quinas sòn las personas que forman son consell, y quinas deuhen aconsellarlo com á rey de Aragó.
Las últimas paraulas las digué lo gobernador ab intenció marcada, vehent que lo donzell buscava apoyo entre alguns cavallers castellans que estavan prop de ell.
--Jo crech, digué un de aquestos, que estant lo Rey entre sa cort y dirigint la paraula en general, tè dret qualsevol de dirli...
Sens deixarlo acabar, Bernat de Báges interrumpí al castellá desde un cantó de la sala, dihentli:
--Cada terra fa sa guerra. Perdonau que vos interrompe, peró la cortesia, que á vos no us falta, no tè res que véurer ab la etiqueta, y sobre tot ab la costum. Aquí la costum es lley, y aquí la lley es tot.
Lo Rey, que estava observant la actitut dels catalans y aragonesos que s'interessavan en las rahons del Liori y del gobernador, y que pesava lo valor y significat de aquestas, digué pera sí mateix:
--Aferrats á la sèva son mos vassalls: casi estaria per dir ara al revés de lo que fa poch pensava, pus no hi ha dubte que ma nació tè son carácter especial.
Y tractant llavors de evitar qualsevol pugna que allí pogués náixer de causas pera ell tan insignificants, dirigint á uns y altres la vista alternativament, ab veu dolsa, y allargant la ma dreta com pera indicar la necessitat de calma y atenció, digué:
--Tots parlau bè y tots teniu rahó. Amichs hi ha que sòn pera mi los millors consellers, y favors se fan, que donan al que'ls fa dret de aconsellar y de ser amich. Pensau, amichs, que avuy comensa, sens dubte, mon regnat de pau, y pau convé que hi haja entre tots... Ademés, que sabuda es la senzillés y franquesa dels antichs reys de Aragó, que parlavan sempre ab sos vassalls, com ab sos amichs. Jo crech bè, senyors, que á mes de ser rey de dret, no us ha de saber mal que ho sia de fet, que sia catalá, que sia aragonés.
--Així ho esperam de vos, respongué lo gobernador fent una inclinació de cap, ab qual demostració lo acompanyá també lo Liori y altres cavallers catalans y aragonesos.
Los castellans se quedaren tests, y donant á conéixer que no entenian la política oferta de son antich infant.
Lo donzell de Puymoren, en sa poca práctica de cort, se bellugá quant los altres no's movian, y estigué quiet quant los demés se inclinavan.
--Vejam, donchs, de acabar, continuá lo Rey, y deixem córrer lo que molt no'ns interessa, pus lo temps es preciós y convé aprofitarlo, pera apartar de una vegada l'únich obstacle que no'm permitia sentarme ab tranquilitat en mon trono.
Y dirigintse luego al duch de Gandia y á algun altre rich-home, los preguntá:
--Está, donchs, tot dispost pera la marxa?
--Sí senyor, contestá lo primer: ab ánimo inmutable y resolt espera lo presoner vostra ordre: sas germanas, la comtesa Margarita, sa mare, y la infanta Dona Isabel, sa esposa, han sigut guardadas ab la recomendació que vos donareu. Aquestas no fan mes que plorar...
--Y'l Comte? interrumpí lo Rey.
--Qué ha de plorar: jo no sè lo que es aquell home, pus ó tè'l cor de roure, ó es de roure'l sèu cos per la forsa de aquell.
--Senyor, senyor! cridá tornant á tráurer aquí sa veu llastimosa lo bisbe de Malta; recordauvos de la promesa: haveu promés que vostre parent, vostre antich enemich no sufriria pena de mort, ni de mutilació de membres, ni de estranyament dels regnes...
--Será com ho he promés.
--Vostra paraula prench, digué lo bisbe, lo qual, inclinantse á terra, besá agrahit la ma del senyor Rey.
Y tot deixantse besar la ma, continuá lo Rey de esta manera:
--Bo es ser generós, peró considerant la diferencia que hi ha entre la generositat y'l descuyt, evitem que un dia per aquest poguessen inculparme mos súbdits. Entretant, lo Comte será conduhit á una de las torres del castell de Lleyda, y vos (digué dirigintse á Pere Nunyez de Guzman,) seréu un dels encargats de acompanyarlo.
--Precisament aixó es lo que us anava á preguntar poch ha, contestá lo Guzman; dignauvos, donchs, senyor, indicarnos quinas serán las personas y las forsas que deurán tenir tan delicat encárrech.
--Hi aniréu vos... y podrá acompanyarvos, á mes, Pere Alonso de Escalante ab doscentas cinquanta llansas de Castilla.
--Y ningú mes? preguntá lo Liori.
--Que no n'hi ha prou? Encara teniu desconfiansa de la terra?
--Jo desconfiansa? Per mi, ab vint y cinch llansas bastan y sobran. Peró no parlo pel número, sinó per las personas.
--Senyor, digué lo gobernador Cervelló, me sembla que en casos com aquest, es quan vos hauriau de probar mes la confiansa que us mereix la terra.
--De tots sòn gelosos aquesta gent, pensá entre sí lo Rey; lo mateix de honras que de treballs.
Y volent trobar medi de contemporisar, sens pesar prou la indirecta dels vassalls, mirá lo Rey, com examinant al concurs, (per derrera del qual se passejaba á grans passos, fugint lo cos de aquella conversa, y aparentant desfogarse de un ressentiment, lo donzell,) y anyadí:
--Es veritat: podrá anar també ab vos, Guzman, lo donzell de Puymoren.
A aquest nombrament, lo Gobernador pegá un cop de taló en terra, lo Liori se creuhá de brassos, y lo vell Báges, que's caragolava los mostatxos, arribá á pegarshi estirada.
--Senyor, senyor...
Pronunciá aquestas paraulas lo donzell, tot inclinant lo cap, passantse la gorra de la una ma al altre, y com donant mostras de haver quedat sorprés ab aquella inesperada comissió.
Mentres estava així lo donzell, pensant un medi de escabullirse, que trobá ponderant la sensibilitat de son cor, lo Liori y'l Cervelló se miravan fit á fit, y acabá lo primer preguntant en veu baixa á la orella del altre:
--Ja vos asseguro que havem fet bon negoci. ¿Quí diable es eix home tan misteriós y estrany, que sempre'ns ve ara entre camas? A fe que si ell representa la terra...
--No m'en parleu, Liori. Ja sabeu que'l Rey tè sos motius pera estimarlo, segons sembla, peró lo que es cert, que may l'havia sentit anomenar fins ara, ni crech que son nom figure en cap de las llistas del bras militar de la Diputació.
--Senyor, senyor, continuava y deya entretant lo donzell; jo no sè com espressarvos mon agrahiment per aquesta distincció, peró si sa Altesa volgués dispensarme un favor, me rellevaria sens dubte, perque mon cor es tan sensible, me repugna tant véurer llástimas... En fi, jo no sè com espressarme. Ja sabeu, senyor, ma lleyaltat... ma sensibilitat...
--La que tenias ahir disparant bombardas, murmurá en veu baixa lo vell Báges.
Lo Rey, mitj rihentse y mitj reptant, interrumpí al donzell, dihentli:
--Se coneix, donzell, que no estau molt acostumat á rébrer órdres directament de reys. Un cárrech que jo dono á un vassall es una honra y un mandato.
Lo donzell, volent disimular la vergonya que sentia, anava á insistir en sa protesta, peró una mirada del Rey basta pera que fes acatament y's retirás.
--Tant com seré un lleó en la guerra, anava dihent, en la pau lo meu cor sensible... Peró, ja, ja, senyor: accepto, accepto.
--Acertat; bon nombrament, digué ple de bon zel lo bisbe de Malta; *Nollentes querimus*: aquests sòn los bons.
En aquell mateix moment, y quant lo Rey volia indicar als encarregats de la custodia del Comte lo que devian fer en sa conducció á Lleyda, un úixer de armes que hi havia á la porta, cridá en veu alta: --Los pahers y concell de la ciutat de Balaguer.
--Que entren, contestá lo Rey.
Si no era de gran efecte aquella escena, al menos era de gran prevenció per part dels qui esperavan véurer á las personas ó corporació que tant havia contribuhit en fer durar lo siti de Balaguer, y per culpa de la qual tants mals ratos havian passat los sitiadors. Los cortesans se enrahonavan á la orella, alguns pensavan equivocadament lo que devia succehir, y cada un vaticinaba de aquell acte ó probas de fluixedat ó baixesa, ó atreviments é imprudencias. Així se esplicavan uns y altres:
--Vejam aquestos mansos anyells.
--Bon triumvirat, si tingués cap pera discórrer.
--A véurer quin cant farán los aucells fora de la gavia.
--Y vènen ab sas gramallas de festa y ab sos porrers.
--Tres homes, tres figuras diferentas: un gros, un alt y un baix.
--Aquesta gent, deya un que no era aragonés ni catalá, se presentan devant dels reys, com qui parla ab lo rector del poble.
--Lo del mitj tè mes ulls que cara.
--No faltan ulls als altres, encara que no'ls bellugan.
Tot parlant així, aná obrintse lo concurs, y sentat que fou lo Rey en son trono, aquietadas totas las llenguas, en mitj de un complet silenci, penetrá en la sala, detenintse en lo llindar de la porta, lo celebrat concell de la ciutat vensuda. Venian los tres pahers cada un ab sa respectiva gramalla, y portavan á la ma la xia, agafantse á la mateixa la beca que'ls queya cap á damunt del pit; feren acatament de cap, sens doblegar molt lo cos, y senyalantlos lo Rey que ja podian avansar, ho feren ab pausa, y posant un genoll en terra, besaren ab respecte la ma á son monarca.
Quí hagués pogut en aquell instant contemplar y estudiar aquellas tres figuras, hauria vist y comprés lo que es lo verdader carácter, fins en aquests temps, de tota comissió que representa la voluntat de molts. Un hi há que es breu y espressiu, altre que es sentit y enrahonador y altre que escolta y calla y sols se espressa, en tal cas, y sempre ab modestia, quant sa parla de negocis secundaris, es á dir, lo pensament, la espressió del sentiment y la ceremonia. Podria compararse bè á un quadro ó taula en la que hi ha pintat qualsevol asunto ó imatge: lo principal del quadro es lo pensament que representa, ve després lo art ó la pintura, y finalment lo march ó guarnició que'l sosté.
--Senyor, digué lo paher en cap, (que era ja home de alguna edat y un poch gros,) clavant sa imperturbable vista en la de Fernando; la ciutat de Balaguer entrega aquí las claus de sas portas á son Rey, prometentli fidelitat, y esperant que ella y tota la terra disfrutarán quant ans de pau y de benestar.
Lo Rey feu un moviment de ma, pera recullir las claus, que deixá als peus de son sitial, y quedá sense respóndrer per un rato, admirat de las pocas rahons del paher. Mes alsat de sos peus lo concell, per una senyal del monarca, preguntá aquest ab senzillés, dirigintse al que havia parlat:
--Res mes teniu que dirme?
--Senyor, contestá lo paher; donam las claus, prometem fidelitat, y desitjam benestar pera tots ¿qué voleu mes?
Los circunstants, que escoltavan quiets á tot aixó, se entengueren mutuament ab miradas y ab mitjas riallas, que tenian son significat y sa malicia.
--Es que quant hi ha motius de dubte, no basta prou la senzilla paraula; continuá lo Rey.
--Y'l jurament?...
--Ni'l jurament basta en certs casos pera confiar.
--¿Es á dir, que lo que's jura, no s'ha de cumplir?...
Lo paher pronunciá aquestas paraulas ab veu mes baixa y com murmurant; apartá los ulls, mostrant per un rato com si passejás la mirada per terra, y fixantlos passatjerament en l'altre paher que tenia al costat, com pera indicarli que era arribada la hora de ajudarlo; y sens dir cap mes paraula, á pesar de véurer que'l Rey esperava, dirigí desde aquell moment la vista al sostre de la sala.
Arnau Rollá, que tal era lo nom del altre paher, y á qui havia vist ja'l Rey com á parlamentari en los últims moments del siti, tragué de apuro á son company, parlant al Rey de esta manera:
--May podia pensar, senyor, aquest concell que's posás en dubte una paraula dada, un jurament que está disposat á prestar, y mes quant tant s'ha fiat en una paraula vostra pera fer lo que fa.
--Recorda, paher, replicá lo Rey, tot quant ha passat, y pensa que lo que feu ho haveu hagut de fer á la forsa, y no teniau altre remey.
--No tal! respongué ab altivesa lo Rollá.
--Pensa, continuá lo Rey, que també haviau prestat jurament de fidelitat al Comte, y si á ell l'haveu trencat...
--No tal! No tal! repetí ab forsa lo paher, no deixant continuar al Rey. Paraula per nosaltres dada es paraula empenyada, y paraula empenyada paraula cumplida. La ciutat de Balaguer, que molts anomenan per clau del Principat, no havia de mostrarse petita en lo cumpliment de sas promesas; si abrassava una causa, la havia de mantenir ab grandesa, ab heroisme, com ha fet en totas ocasions. No us admire, donchs, senyor, si lo que havem fet nosaltres ho havem fet de una manera digne, y Dèu vos done, senyor, ciutats y vassalls com sòn y serán sempre la de Balaguer y sos fills,... y content podeu estar, (anyadí després de una breu pausa y com acabant en sech,) de que tingau ara una ciutat que es de aquellas ab que mes pót confiar un monarca y que mes honran y reforsan sa corona.
--Es á dir, paher, que lo que vosaltres prometeu sabeu cumplirho: aixó voldria dir que encara lo vostre jurament primer tè forsa.
--Parlo de ahir, senyor, no parlo de avuy: lo que dich ho referesch al temps en que ha existit la causa de nostra firmesa, nó al que ha de córrer desde avuy endevant.
--No entench aquesta causa si no te esplicas, no entench que l'home firme puga faltar á sa firmesa.
--Jo sento, senyor, (continuá ab veu menos forta Arnau Rollá, y com fent esforsos pera reprimirse,) que vostra Altesa haja obligat á parlar al concell, quant la promesa de pau y transacció l'havia fet confiar en que lo rey que'l cel los ha designat seria sols un pare de tots sos vassalls en endevant. Si mon parlar sembla aquí atrevit, la culpa no es meva, ni del concell, ni de la ciutat.
Lo paher en cap bellugá aquí lo sèu en senyal de negació, y com confirmant lo que deya son company. Aquest continuá:
--La ciutat doná una paraula al que mirá com á son senyor, (prescindint aquí de son dret y del error que aquella pogué cométrer,) y aquesta paraula la ha complert fins que'l senyor faltá á ella.
--Qué dius? preguntá admirat lo Rey; qué significa aixó? esplícat.
--Descidit lo Comte á no transigir fins á lograr sa esperansa, se deixá créixer lo cabell y la barba, prometent que no se'l tallaria fins á ser rey de Aragó. Vehent ahir tal volta enfosquida la estrella en que confiava, lo Comte nos convocá en la plassa major, y després de manifestar son desengany, y de encargarnos que evitassem lo derramament de sanch, y que salvassem la ciutat, ja que cap remey hi havia, se sentá en una cadira, y...
--Y qué? preguntá admirat Fernando, mentres tots los de la concurrencia allargavan lo coll pera escoltar.