Part 51

Prompte's convencé'l Rey Fernando, y prompte doná probas també de regonéixer quant valian carácters com los del home que representava la ciutat de Barcelona. Aquell mateix tribú, que poch temps ans no havia permés una humillació á son poble per part de son senyor, en las horas de dolor y postració que aquest sofria, se veya actiu á son costat, donantli consol, animantlo, administrantli ab tot cuydado las medicinas, y fentli mecanicament lo que sols un ínfim criat de un particular podria fer... fins curantli las llagas, y xupantli'l verí de las postemas.

Mentres així cumplia Fivaller, los áulichs ó desapareixian ó, si alli quedavan, ni ab obras ni ab paraulas sabian consolar al que'ls havia ensalsat, y á qui amenassava ja la mort irremisiblement.

Lo rey Fernando de Aragó morí!

Quant lo desconsolat príncep de Gerona, Don Alfons, maná llegir lo testament de son pare, trobá que, entre'ls marmessors, nombrava al conceller de Barcelona, mossen Joan Fivaller, recomanantli á mes, ab eficacia, la persona del Primogénit y succesor, y encarregant á aquest que prengués sempre per mestre y guia en sos actes á tan ilustre patrici.

Obrint, donchs, lo príncep sos brassos y dirigintse á Fivaller, li digué:

--Mon mestre, dónam la primera llissó, que'l nou rey de Aragó está prompte á escoltarte!

--Rey de Aragó, contestá llavors lo conceller; acabas de véurer la agonia de ton pare: si no vóls véurer la de la patria, fes lo que jo't diré. A ton costat pórtas cenyida la espasa de San Martí, desenvéynala, y seguint los passos y l'exemple dels antichs reys, sosté ab ella la justicia en la terra, y ab ella conquista la gloria en estranyas regions.

--Y tu m'ajudarás?

--Fins á la mort!

Tal fet fou referit, al noticiarse la mort del Rey Fernando, á totas las corts y monarcas del mòn, inclus lo papa Benet, que ab los restos de son antich conclave se mantenia en Penyíscola ab certa apariencia mes ó menos ridícula de cort romana.

Peró al saber lo declarat intrús en Constansa la mort del infant de Castilla, á qui ell havia donat la Corona de Aragó, no fèu mes que repetir las mateixas paraulas que ja havia dit, en la vila de Perpinyá, á son antich confesor, secretari y mestre del sacre palau, á fra Vicens Ferrer, quant aquest, en nom de son Rey, li suplicava que abandonás la tiara y cumplís la voluntat del Emperador de Alemania:

"*Ex nihilo feci te, et pro mutua mercede solum me deriliquisti in deserto: dies tui erunt pauci et vita tua abreviabitur etc.*"

Es á dir:

"Jo t'havia fet á tu de res que eras, y ara, en pago, m'abandonas sol en lo desert. Pochs serán los teus dias y breu ta vida, y ta progénie, illegitima, per ser concebuda en nefando incest, no arribará á regnar fins á la quarta generació!"

Epílogo. Capitol purament histórich. Lo poeta havia parlat fins ara aprofitant la Historia pera dar vida á son pensament: convé que parle ara la Historia sola, pera confirmar lo zel que aquell haja tingut al combinar las veritats históricas ab los fruyts de la imaginació.

No es baix un sol carácter com deuhen presentarse las grans figuras que han tingut part en los grans succesos del mòn: lo personatge públich convé que sia conegut també com á home, y així es que la Historia presenta, á voltas, de un mateix la part bona y la part mala, y qui diu dels homens, pót dir també dels fets, com á conseqüencia precisa, per ser sempre los fets imatge y mirall dels carácters de aquells.

La esposició de lo que succehí després de la mort del rey Fernando Ier. de Aragó confirmará aquesta veritat, y justificará al mateix temps la conciencia del que ha vestit poéticament la Historia pera ferla conéixer, peró sense desfigurarla en sa part essencial.

Hereu verdader dels antichs reys semblava lo nou monarca de Aragó, que succehí després del rey don Fernando. Lluny de entregarse á malas influencias, de voler dominar sa terra contra lley y costum, aná vencent los ressabis ó mals hábits del regnat anterior, que podian haverlo compromés ab lo poble catalá que'l rodejava; dotat de la constancia que era innata en sos súbdits, y alentat per pensaments heroychs, que era lo que sempre havia donat vida á aquestos, se llansá á grans empresas, y no pogué menos de assimilarse als que de bona voluntat lo seguian, quant aquestos, vehent al brau lleó que'ls conduhia sempre al camp de la victoria, rodejavan de palmas y llorers al que sabia partir ab ells lo martiri y la gloria.

Respectant don Alfons la dignitat de la patria que l'enaltia, conservant en ella la pau y sas llibertats, cridava á sos fills al combat en terra estranya, y en los mateixos llochs ahont pót ser estava regada la pòls ab la noble sanch de sos avis, feya revíurer l'esperit de aquests, y feya renáixer y perpetuar en sos nèts lo bon nom de catalá, que tan havia ressonat en Italia y en las islas del Mediterráneo en temps dels Peres y de altres Alfonsos.

Mort lo rey Lluis de Nápols al mateix any que don Fernando de Aragó, dirigeix lo noy rey don Alfons sa vista á aquell punt, desde ahont ja de sigles la casa de Anjú havia desencadenat son odi y sa astucia contra la casa de Aragó, de que sempre havia sigut gelosa la de Fransa y'ls prínceps que de ella descendian. ¿Qué li fa al nou héroe la volubilitat dels uns, la inconstancia dels altres, los contratemps, lo major número de enemichs y'ls anatemas? Tenint la lleyaltat y la constancia dels catalans, res li fa por, sa esperansa may se torna vella, y si avuy se li enfosqueix lo cel que l'alenta, impacient aguarda'l sol de demá pera que ab son brill corone sas novas victorias. En tot sembla lo renaixedor dels antichs temps, en las maneras de guerras que fa, en los plans de sas conquistas, en la direcció de sa política, en los pretests que precedeixen á sas empresas, en sa altiva independencia, en sa noble franquesa y generositat y, en un mot, ab sa constancia y carácter catalá. Bè era digne, donchs, de empunyar la espasa de Sant Martí qui tan bè imitava als que la empunyaren.

La Historia justificará aquesta part bona de nostre regenerador.

Comensant don Alfons per exigir treguas al de Narbona, que li alborotava la isla de Cerdenya, y á qui subjectá mes tart, per desbaratar als genovesos en Córcega y per conseguir la remissió temporal dels feudos de Sicilia, que li otorgá lo papa Martí V, elegit en Constansa, envia á combátrer á Argel á un de sos almirants, y ell, tallant orgullosament las ayguas del Mediterráneo ab la poderosa armada que li proporciona Catalunya, surt á rébrer, com qui diu, l'homenatge degut al gran nom que ben prompte havia de adquirir lo nou rey de Aragó. La reyna Joana de Nápols, representada per Anton Carrafa, que disfrassat, qual altre Prócida, vá á trobar en sa galera al competidor dels Anjovins, ofereix la successió de son regne al magnánim don Alfons, á qui adopta com á fill. Per mes que la Reyna óbra sos brassos al succesor de Pere'l gran, per mes que Nápols li cenyesca ab festa sa corona, vehent fugir avergonyit al desheredat Anjú, que s'atrevia á posar siti, s'alsan devant la esperansa de Alfons traicions é inconstancias que divideixen en bandos la Italia, y fins cubreixen sos camps mes de una volta ab lo derramament de la heróyca sanch catalana. No hi fa res que'l duch de Milá s'unesca ab los genovesos, que ell y altres barons sian tan prompte amichs com enemichs, que Esforcia y altres caps favorescan á la Reyna pera enganyar y fer pérdrer al mateix don Alfons, que'l Papa, instant la presó del intrús Benet y la llibertat del Comte de Urgell, se declare á favor dels francesos, que uns y altres units, entrant en sa lliga fins l'Emperador y'l rey de Castilla, se proposen tráurer als catalans de Italia, y per últim, que fins la Reyna, inconstant y lleugera, acabe per revocar la adopció del aragonés y per adoptar de nou al que ans no havia volgut: á las exigencias del Papa, contesta Alfons que ell fará de escarceller del intrús y que'l deixe estar en Penyíscola; al rival, inseguint l'exemple del rey En Pere, lo desafia personalment; als napolitans traydors los envia legions de catalans que'ls destrueixen, tenint la gloria aquestos de sostenirse sols primerament en los castells de Nápols, de ahont cap forsa'ls sap tráurer, y de espargir després lo terror en la ciutat y en tot lo regne; á Castilla, que'l distrau de sas guerras, apresonant son germá, l'infant don Enrich, li ensenya en lo camp de Araviana la espasa que en altre ocasió esgrimí allí mateix En Pere del punyalet; al Francés, que li demana ajuda contra'ls inglesos, li diu que per pago vól la restitució de Montpeller y Carcassona, y donant, per fi, una llissó á sos mateixos vencedors, la única volta que la desgracia lo fa sucumbir, se confedera en sa presó ab part de sos mateixos enemichs, y, empenyantse mes que may en lo triunfo de sa idea, no para fins á dominar tot lo regne de Nápols, assaltant, després de llarch siti, la capital, agregantlo ja absolutament y pera sempre á la Corona de Aragó, y logrant fer aclamar á son fill com successor, y ab la investidura del Papa.

En totas las amarguras y contratemps que passá don Alfons, dos amichs tingué que ab sa bona amistat, y cada un per son estil, contribuhiren á endolsar las penas que sos gloriosos afanys li ocasionavan: era l'un lo juglar mossen Borra, á qui, en íntima y llarga correspondencia, manifestá don Alfons l'apreci y la confiansa que li mereixia: l'altre era lo cavaller catalá y antich conceller de Barcelona, mossen Joan Fivaller.

Acredita lo cas que feren de mossen Borra en son temps y la importancia que meresqué lo juglar ó gloriós del rey Alfons, lo famós sepulcre de bronzo que's troba en lo claustre de la catedral de Barcelona, junt á la porta de Santa Llúcia, ahont jau lo Miles gloriosus, ab tanta distincció com podria tenir lo mes gran caballer de son temps. Tanta debia ser la fama de aquell á qui'l mateix historiador del Rey dòna lo nom de *scurrarum eximius*.

Pera conéixer qui era l'altre amich, pera ferse cárrech de lo que Joan Fivaller fèu per son rey, basta llegir lo que en la vida de tan célebre conceller esplica lo Dietari de Comes, que's conserva en lo Arxiu municipal de Barcelona. Relata dit autor, que quant Don Alfons y son germá, l'infant don Joan, estavan presos en Génova, fèu tant Fivaller "ab son gran saber y sort" pera librarlos, que lográ fer unir com á germans al referit don Alfons y al duch de Milá, en termes que tots dos combregaren de una mateixa hóstia, y l'últim doná llibertat á son presoner, y li maná restituhir tot lo que li havian pres, e indisposantse per aixó ab los genovesos, que li retiraren la obediencia, fèu testament y deixá al rey de Aragó son ducat de Milá. Pera defensar á tan generós amich, son ilustre hereu, Catalunya, desitjosa de venjarse dels genovesos, adressá quaranta dos galeras de particulars, sens moltas altres de la ciutat de Barcelona, y anant en ellas de capitá general Joan Fivaller, que també hi portava sis galeras sèvas y altres de sos parents y amichs que'l seguian, se dirigí á Génova, y havent trobat ja al duch mort de sentiment, després de molts combats y de haver saquejat tota la ribera de Génova, no retirá fins á obligar als genovesos á entregar en sas mans lo citat testament del duch; sent en aquesta ocasió quant, de retorn, saquejá Fivaller ab sa armada la ciutat de Marsella, prenent en recort la cadena que tancava lo port y'l cap ó reliquia de un San Lluis, quals objectes, junt ab lo testament del duch Joan Maria de Milá, entregá personalment, en la Seu de Valencia, al mateix rey don Alfons.

Mes quant altre cosa no probás la lleyaltat y amor patri de Fivaller, una sola ralla del mateix Dietari seria suficient pera acreditarho, quant diu "que ningú serví al Rey com aquest Joan Fivaller, y que en son servey, pera conquistar á Nápols, li moriren dotze de sos fills, sens contar molts altres parents etc."

La generositat y noblesa de don Alfons no deixaren de ser també dos de sas principals calitats: se troba en la Historia dels Comtes de Urgell, que á sa influencia, se degué haverse casat tres de las fillas del desgraciat comte de Urgell ab prínceps y altres personas de alt llinatge, y que havent volgut véurer lo rey don Alfons al infelís Comte, lo aná á visitar en la presó, de incógnit, junt ab don Ximen Perez de Corella, ahont li donaren tant consol, que'l presoner los considerá com á ángels baixats del cel pera son alivio, y tanta fou la compassió del magnánim rey, que no consentí li participassen la mort de sa esposa pera no afligirlo, ans l'animá ab paraulas cristianas, oferintli, si volia, l'arcabisbat de Saragossa, y per conseguent la llibertat, que en efecte li hauria donat, á no ser la opinió de certas personas temerosas que s'hi oposaren.

Aixó es lo que fèu l'ilustre primogénit del rey don Fernando, com á príncep, y en veritat no podia tenir menos grandesa de ánimo qui, després de sos combats, se dedicava á purificar aquell en l'estudi de las ciencias y de grans fets passats, guiantse per grans mestres, que li doná lo mateix Fivaller, logrant així fins á adquirir en lo mòn lo renom de sabi.

Peró, fins aquí sols veuria'l lector la imatge del príncep com á príncep, y convé que la veja també en certas intimitats de home, pera que deduesca millor los decrets de la Providencia en la sort dels pobles: convé sí, que tant en lo pertanyent á don Alfons, com á tot lo de son temps y del que després seguí, conega ara'l lector la part que pót dirse mala, que conega la agonia en que anavan entrant la independencia de la Corona de Aragó y la importancia de Catalunya.

Vaja, donchs, la part mala.

Allunyat per tant temps de sa terra lo rey de Aragó, á causa de las guerras de Nápols, poch se recordá, ni tan sols en son testament, de sa noble y virtuosa esposa la reyna donya Maria, filla de Enrich III de Castilla, y mentres aquesta senyora regia com á gobernadora los estats de Aragó, que's conservaren pacífichs y obedients á la que era llochtinent del Rey, l'olvidadís espós, passant la vida en amors impurs, cap fruyt llegítim doná á sa dinastía. De diferentas damas tingué Alfons varias fillas, que casá ab magnats de Italia, y de una, anomenada donya Margarita de Ixar, nasqué l'infant don Fernando, duch de Calabria, lo bort sobre qual cap posá don Alfons la corona del regne de Nápols.

Pera un regne conquistat podia passar tal escándol, mes en la Corona de Aragó, després de la mort de Alfons, sols podian regir las lleys de successió que la terra coneixia y defensava: entrá á regnar un altre fill de Fernando de Antequera, del rey elegit en Casp, l'infant don Joan, que's titulava rey de Navarra, pera haverse casat ab la successora y propietaria de aquest regne, donya Blanca, filla de Carlos lo noble. Mes, ¿ab lo nou successor havia de continuar refentse lo bon nom dels estats de Aragó, ó ans bè havia de caminar mes precipitadament á sa decadencia? Lo últim havia de ser per desgracia, y no podia ser menos, quant los únichs que podian fer lo bè, com en cástich dels desacerts passats tal volta, no feren mes que desacertar, que omplir de desgracias y de ignominia la terra que regian. Peró, pera que parle de aquestas, pera justificar sa causa, dech ans parlar de las que anteriorment se produhiren: pera parlar de las desgracias del temps en que regná don Joan y sos succesors, dech ans parlar del desgraciat Comte de Urgell y de sa desolada familia.

En la mateixa Historia dels Comtes de Urgell se troban detalladas totas las desgracias del últim que portá aquest títol. Mentres visqué'l rey Fernando se tingué pres al Comte en lo castell de Urenya, en Castilla; de allí'l passaren després al de Castro-Torafe, del mateix regne, ahont estigué deu anys; y regoneixent, per fi, don Alfons que era convenient tráurer tal presoner de regnes estranys, que algun dia, en guerra, lo podian alsar per rey, lo maná passar á Teruel, y de allí l'enviá al castell de Xátiva, que fou ahont morí, després de vint anys de presó. En aquest lloch fou ahont lo visitá don Alfons, sentint ab suma tristesa de boca del pres lo mal tractament que li donavan, en termes que li tiravan lo menjar com á un gos, privantli fins de saber quin era'l dia y l'any en que's trobava; y en lo mateix castell fou com un dia (á 1r· de juny de 1433,) burlant la confiansa del alcayt ó escarceller, mentres lo desgraciat Comte estava dormint en son llit, hi anaren tres homens baix capa de cavallers, y manantlo llevar, tancant la cambra ahont era, emprengueren á cops contra ell fins á matarlo, y manaren en seguida al alcayt que'l tornás á ficar al llit y digués que havia mort de mort natural, baix pena de la vida. Tals assessins eran los tres infants de Aragó, germans del rey don Alfons y, per conseguent, fills del coronat en Casp, y'l cap y principal era lo referit don Joan, que succehí al rey don Alfons.

Qui llegesca tan interessant historia veurá'l fi desastrós que tingueren també los altres membres de la familia del Comte. Presos tots sos bèns, y repartits molts de ells als áulichs y servidors del rey Fernando, quedaren en la miseria totas las personas que componian la desgraciada familia del Comte, tenint que estar separadas unas de altres, amagantse y fugint de persecussions y amenassas, de que sols las librava la noblesa y generositat de bons amichs, en qui'l sentiment de la compassió no havia mort. Dos exemples poden citarse en corroboració de aixó.

Un dia de novembre del any 1424, en lo monastir de San Francesch de Barcelona se veya una capella ardent, de una dama que havia mort en Alcolea, y de qual punt la havian portat embalsamada. Los concellers de la ciutat assistian al funeral ab gramallas rossegant de dol, perque deyan que la morta, á qui'l poble no coneixia, era infanta de Aragó. Los que formavan lo cap de dol eran un cavaller y un sacerdot, Bernat de Forciá y'l bondadós ardiaca de la Mar, Berenguer de Barutell, tots dos parents de la difunta. La que allí jeya, ab tan simple pompa y abandono, era la infanta donya Isabel, esposa del últim Comte de Urgell, y filla del rey En Pere quart de Aragó!

Tenia'l Comte de Urgell una germana, que res tenia que véurer en sas culpas, á la que son pare havia senyalat dot corresponent, compost en part de la baronia de Entensa, del feu de Balaguer y de la vila de Menargues. De tot s'apoderá'l Rey y ho doná á qui volgué. Donya Leonor, que tal era son nom, deixant llunyas terras ahont vivia, vingué á reclamar son dret: la súplica se prengué per rebeldia, y culpantla de igual crim que á son germá, no tingué mes recurs, desesperada de la justicia del mòn, que anarsen á una montanya prop de Poblet, á fer vida penitenta, vivint y morint en la miseria. Conta la historia de aquest monastir, que havent sabut sa mort l'abat, maná recullirla, y li doná honorífica sepultura en la capella dels Evangelis, que havia pertenescut en altre temps á la casa dels Comtes de Urgell.

La Reyna donya Margarida, que havia sigut esposa de don Martí, l'últim rey de la dinastia catalana, no tingué mes recurs també en sas tristesas, que ficarse al monastir de Valldonzella, ahont morí professa, y en qual lloch havia exhalat també son últim sospir l'espós que Dèu li havia donat.

Deixem ja la desgraciada familia del Comte, y passem, donchs, á véurer com los aná á sos perseguidors.

Casat era lo rey don Joan II, l'assessí, com s'ha dit, del Comte de Urgell, ab la reyna de Navarra, de la que tingué varios fills, entre ells lo príncep de Viana, que havia sigut jurat com á successor de aquell regne, lo qual havia de passar, en cas de morir lo Príncep, á una de sas germanas. Se resisteix la ploma á escríurer la desastrosa historia de aquesta familia, per las malas entranyas de un pare indigne de tal nom, així es que val mes dirho ab brevetat. Morta la primera esposa de don Joan, se torná á casar aquest ab donya Joana, filla major de don Fadrich Enriquez, almirant de Castilla: la ambició y mala ánima de aquesta madrastra encengué viu foch entre'l pare y'ls fills, y á ella se degué que don Joan no nombrás primogénit y successor al príncep Carlos de Viana, originantse de aquí una guerra cruel entre'l pare y'l fill, á qui defensá heroycament Catalunya, y á quí vegé morir horrorisada Barcelona, á causa de un veneno donat per la madrastra, de resultas de lo qual la patria Catalana expelí y desheredá al desapiadat monarca, proclamant successivament tres reys intrusos, y sostenint una guerra de onze anys, despues de la qual, estenuada y combatuda tan heróyca terra, tingué que rendirse al obcecat monarca, que, á pesar de son triunfo, hagué de regonéixer, en sos últims anys, la justicia dels que defensaren á son desgraciat fill. La germana del Príncep, la infanta donya Blanca, que havia casat ab gran pompa ab Enrich l'impotent de Castilla, la feren sortir de aquest regne després de lograr que s'anulás son matrimoni, destituida de sas arras, y plena de miseria, la entregá'l pare y la madrastra á una altre germana que era casada ab lo comte de Foix, lo qual, desitjant véurerla morta, pera entrar en successió del regne de Navarra, la tingué en una miserable presó dos anys, y li doná, per fi, la mateixa mort de que morí son noble germá, li fèu dar un veneno. Si'ls fills foren desgraciats, no fou gayre felís lo pare, pus quedant cego lo rey don Joan, tingué en sa vellesa que bregar sol ab sa conciencia, sense llum y sens consol de ningú. Los altres dos assessins, germans, que acompanyaren á don Joan en lo fet del castell de Xátiva, moriren també de mala mort.