Part 25

Peró lo mes llastimós de tot, lo que contribuhia á marcar mes lo desfigurament de las caras, era la diversitat dels mals, las infinitas maneras de ulls privats de llum que's veyan per tot arreu. Víctimas hi havia allí de elements y de causas las mes contrarias entre sí, víctimas del ayre, del calor, del fret, víctimas del sol, á qui podria dirse que la llum havia robat la llum, víctimas de la nit y de sa serena, de la aygua y fins del propi esperit ó del carácter del pacient, per efecte de una exaltació de aquell en moments de ira, que tal volta no's pogué desfogar. Ulls hi havia que no semblavan pas l'órgan de plorar, pus estavan sechs y aixuts, sortits en fora y com si volguessen saltar de la órbita; áltres al revés, semblava que estavan condempnats á plorar seguidament, pus tot ells era una humitat continua, y de sas gastadas pestanyas destilavan sempre gotas. Obrianse uns ab forsa, ó á voltas s'en obria sols un, vehentse en lo negre de sa nina un altre blanch que no era com lo que la rodejava, un blanch de perla, y fins tenint la forma de perla lo gra que al mitj sortia. Tristos en estrem eran los que apareixian enterament cuberts de un vel y'ls que permaneixian sempre cuberts y tancats, com los que, no tenint exteriorment cap senyal de dany, estavan fixats al cel com esperant una cosa perduda; mes si aquests eran sols tristos, eran horrorosos y repugnants los que, desviats de son centre, miravan en direccions oposadas, presentant á cada moviment, y alternant, tot lo blanch, amagantse enterament la nina; los que ab igual deformitat tenian en lo lloch del blanch una especie de jaspi sanguinós; los que en la part exterior y en lloch de pestanyas, ja desaparegudas, oferian com un march entorn del ull, peró march de carn viva y sanguejant, acreditant alló que may, ni dormint, sas pipellas podian estar ben aclucadas, y sobre tot, los que no oferian cap forma, es á dir, los ulls dels exorbats, los ulls que havian desaparegut enterament de sa órbita, permaneixent aquesta tancada y comprimida per uns rodons pegats de drap, apretats allí ab un ungüent, com si fos una finestra tapiada, que sols se coneix haja sigut pas de llum en altre temps per las parts exteriors é inmediatas á ella.

Altres maneras sens fi hi havia de espressarse aquesta diversitat cruel del mal dels ulls, y que sols de pensarhi faria tancar los sèus de aprensió al autor que'ls volgués descríurer, peró basta sols calcularho, pera formarse una idea de aquell conjunt de llástimas que oferian los encontorns y entrada de la capella de Santa Llucia, lo dia de sa festa.

Peró encara falta pensar en una cosa pera ferse cárrech del trist aspecte de aquells desgraciats sers, y era la alegria, pót ser sola en aquell dia, que ostentavan las caras dels pacients, la esperansa que's llegia en sos fronts y galtas, ja que no, com los demés sers ditxosos que gosan de llum, en sos ulls, en sos ulls, sí, que, segons diuhen, sòn lo mirall de la ánima. Tots, al acostarse á la capella, caminavan aquell dia ab mes dalit, parexia com que respirassen ab mes satisfacció, y apretantse uns y altres, y arremolinantse entre sos peus, sens que may fossen trepitjats, los esperimentats gossos que'ls servian de guia, allargavan los infelissos amos cap endevant la ma que'ls quedava libre, en solicitut y desitj de poder arribar, qui primer pogués, á la santa reliquia que un sacerdot, prop de la porta de la capella, alsava ab la ma dreta, indicant que estava dispost á fer participar de sa virtut á tots los devots de la verge santa.

Véurer la bellugadissa de caps y de mans que s'acostavan á aquell consol de virtud divina, observar las infinitas contraccions de caras y moviments de ulls bons y dolents que's veyan entorn del sacerdot, y ohir las continuas invocacions y alabansas que sortian de boca dels devots, hauria bastat pera enternir al cor mes dur, y no hi hauria hagut ningú que, tenint fe cristiana, no hagués contingut qualsevol mal pensament que li ocorregués, vehent, sobre tot, los mals á que l'home está subjecte y'l consol que es pera tots la religió.

A cada devot que s'acostava, cego ó nó, li fregava'l sacerdot per demunt dels ulls la santa reliquia, recitant una fórmula llatina, y era tanta la pressa y'l número de devots que acudian, y que tornavan á acudir dos y tres voltas pera disfrutar mes de la virtut de la reliquia, que ni temps tenia lo bon capellá de dir á cada un lo que li corresponia, de manera que, sens descans entre una vegada y altre, no feya mes que fregar á quants ulls s'acostavan y dir la mencionada fórmula continuament y sens interrupció, de esta manera: --*Regem virginum dominum: venite adoremus Regem virginum dominum: venite adoremus. Regem virginum dominum: venite adoremus. Regem virginum dominum: venite adoremus*.

En tal punt estavan, quant acabavan de penetrar en la capella, y després de haver presentat cada una sos ulls á la santa reliquia, las alegres noyas y amigas del carrer del portal del Ángel, junt ab la preciosa Blanqueta. Agenolladas á la part esquerra, que era ahont formava la capella mes reclau, se senyaren devotament, colocantse en primer terme la Marieta del Especier y seguint després de ella Blanqueta, junt á la paret, quedantse á son costat la traydora geperuda, que, ja desde la entrada, fèu esforsos pera ocupar aquell lloch, sens que las altres maliciassen cap mal intent.

Blanqueta, naturalment bona y cristianament educada per sa mare y després per lo generós falconer, guardant sempre ab ternura la memoria de aquella, sobre tot quant se postrava devant de alguna imatge, y vivament afectada per la relació de la santa, que li havia fet sa bona amiga, s'havia postrat ab tal devoció devant de la santa intercessora dels cegos, y estava tan embeguda contemplantla, que, de segur, ni s'en adonava de lo que ocorria en la capella y entorn sèu. Se podia dir que sols vivia llavors en la santa á qui suplicava: tenia sas mans plegadas á la altura del pit, y sos preciosos ulls estavan clavats fit á fit, y ab devota mirada, en lo lloch ahont corresponia á la santa tenir los sèus.

Alsárense á poch unas y altres amigas, per causa de ser l'evangeli de la missa, (qual ocasió era la que esperava la amiga falsa, segons s'havia convingut ab son favorit,) y fent aquesta un esfors enrera, com pera deixar espay á un altre devot, passá verdaderament fins allí, y com si diguessem atropellant per tot, una altre persona, que desde molt rato estava aguardant, disimulada y cubertament, en lo reclau que formava aquell lloch sant. Lo donzell de Puymoren, embolicat ab son tabar, lo desesperat de amor per la hermosa y guardada falconereta del portal del Ángel, se trobava en lloch segur y ab llibertat prop de Blanqueta, pera poder declararli sa passió ó amenassarla ab horrorosas crueltats. Lo esparver tenia ja la paloma á la clusa.

Casi temps no havia tingut Blanqueta de senyarse, quant experimentá aquell esfors y desaparició de la mala companyona; girá, donchs, naturalment la cara en direcció á la part dreta, y... Jesús, Maria! qué es lo que vegé! La cara, pera ella tan repugnant, de aquell senyor que continuament passava per son carrer, estava prop de la sèva, espressant un somrís y prenent una actitut suplicant, que, lluny de infundir amor, donava sols idea á qui la contemplás de la mes refinada falsedat.

--Ah!... Ah!... esclamá esparverada Blanqueta, que, continguda en cert modo per la reverencia del lloch ahont se trobava, y perturbada per tots los perills que s'aglomeraren en sa imaginació, al véurer próxim á aquell mal home, no sabia que ferse ni que dir.

--Gracias á Dèu, li digué en veu baixa lo perseguidor, gracias á Dèu, hermosa Blanqueta, que tinch una ocasió pera ferte saber lo que patesch per tu, la passió que tant temps ha'm domina...

Mossegantse'ls llavis, impacienta y en major grau llavors perturbada, no fixantse mes que en son perill, ni's bellugá tan sols en lo primer moment la donzella, peró al sentir aquella atrevida intimació, se deixá cáurer novament, crehentho com á recurs únich, de genolls en terra. Peró qué havia de salvarse ab tal recurs, si'l perseguidor impio, si aquella ánima á qui ni conmovian las desgracias dels cegos, ni infundia reverencia la imatge de la santa ó'l lloch en que's trobava, veya ans bè ab aquella actitut de sa víctima millor y mes segur camp pera sos atreviments?

Agenollada la espantada noya, lo donzell s'incliná casi demunt de ella, mitj doblegant un genoll, com qui fa una reverencia, y ab aquesta actitut, continuá ab mes empenyo, que podria bè dirse desespero, en vista del desengany que ja preveya.

--No fuges de mi, li digué, que no meresch tanta crueltat. Gírat, gírat, y dónam aquest sí! que tant temps ha espero!... Dónam un sí! á mon amor y jo't juro que per tu...

--Dèu meu! esclamá la noya, tapantse ab la ma la galta dreta. Apartauvos de aquí, senyor. ¿Per qué'm veniu á dir aquí aquestas cosas?... Fugiu, fugiu!... Prou!... No vull saber res!

--Dígasme ahont te las podré dir, senyalam un lloch ahont te puga véurer, y m'en aniré de la iglesia.

--Nó, nó! apartauvos!... En cap lloch...

--Peró digas al menos que puch tenir una esperansa: jo't prometo que tota la felicitat del mòn será pera tu...

--Fugiu, fugiu, vos torno á dir... Ay pobre de mí!

--Peró ¿qué't costa, ingrata?...

Y tot fent aquesta pregunta, s'havia arribat á colocar tan prop de Blanqueta l'impio perseguidor, que las galtas de un y altre casi estavan frech á frech, á no salvar las de la donzella sa preciosa ma. Dominat en excés per sa desenfrenada passió lo mal cavaller, per véurer tan prop de ell y radiant ab tota sa hermosura á la que sols havia pogut mirar sempre de lluny, ni guardava respecte als sants ni als homens: sols obrava en aquell moment per impuls de son vici, y ab major forsa quant veya que era major la privació ú obstacle. Tan prop s'acostá, per fi, que Blanqueta, esparuguida y escandalisada al mateix temps, al pas que s'apartava á la paret, hagué de girar la cara com pera repéndrer ó detenir al atrevit, peró los ulls casts y angelicals de la noya se toparen, en tal apuro, ab los ulls mes luxuriosos é infernals que's poden imaginar. Tal encontre en aquell lloch sant, en presencia de la imatge que lluhia en l'altar y ahont hi havia tants desgraciats de la vista, semblava, mes que una profanació per part del impio, un sarcasme á la vida é historia de la santa mártir de sa castetat y víctima també de perseguidors.

Així li paregué també á la perseguida noya en aquell moment, de manera que de sa boca no sortia mes que la invocació continua de --¡Santa Llucia gloriosa! Santa Llucia, salvaume!-- y mes quant l'atrevit, delirós y arrebatat ponderá precipitadament y ab breus paraulas lo foch que acabava de encéndrer en son mal cor la altiva mirada que li havia donat aquella senzilla paloma, que ja anava dignament ensuperbintse per zel de sa honra.

--O tu ó la mort, digué'l donzell, com precisat á avansar fins á la última trinxera de sa conquista, y allargant la ma pera agafar la de Blanqueta. O sò ton amant, ó desde avuy me torno en enemich implacable...

--May, may, may! digué resolta la noya, que havia lograt advertir á sa amiga Marieta, estirantli'l vestit ab la ma esquerra, y esforsantse pera alsarse de nou. Fugiu, mal home, fugiu, atrevit, insolent, y sinó, encara que sia dins de la iglesia, faré donar á conéixer qui sòu vos!

Déu advertirse que tot aixó passá precipitada y momentaneament, y que al adonarsen la amiga Marieta, ho advertiren igualment alguns dels devots no cegos que hi havia en aquell indret. Així que, fou també obra de moment lo agafarse Blanqueta esparverada ab lo bras de sa bona amiga, la admiració de aquesta en vista de lo que observava y la violencia que tingué que fer lo donzell pera dissimular, fingint com que res hagués fet.

En tal situació no vegé mes Blanqueta que'l perill que la amenassava quant sortís de la iglesia y lo que podia resultar en mal de ella; així que, tremolant y no vehent allí altre amparo que'l de sa amiga Marieta, instála en seguida y decididament pera que de una manera ó altre sortissen de la iglesia y s'en tornassen á casa.

--Peró ¿qué tens, Blanqueta? ¿qué't passa? ¿y quí es aqueix home que així t'espanta? ¿Qué tens, qué tens?

--Ay, amiga mèva! contestá Blanqueta tremolant. Aquest home es lo gentil de la rondalla: se'm figura que no ha de parar fins á ferme pérdrer la vida! Anemsen, Marieta, anemsen, y la beneyta santa Llucia'ns salvará!

--Peró, mira, que encara es aquí... y que'm sembla está enrahonant ab la geperuda del menescal.

--Sí, sí! ab ella: ella es la traydora, que es causa de ma desgracia. Peró anemsen, anemsen! Jo no espero mes: anemsen!

Prudenta la amiga, no gosá dir á Blanqueta lo temor que sentia de que aquell mal home las perseguís també pel carrer, y accedint gustosa, sens deixar de la ma á la espantada companyona, y obrintse pas com pogueren, atravessaren fins á la porta, y's prepararen per empéndrer una correguda així que posassen lo peu al carrer.

Tal com temé la amiga succehí'l contratemps: mentres ellas avansaren per un cantó, atropellá'l donzell per un altre, sens fer cas de las estiradas que li dava á la capa, seguintli al derrera, la geperuda pera detenirlo, ni de las malediccions que tiravan los cegos á aquell atropellador, que encepegava ab ells y ab sos gossos.

--Deteniuvos, deteniuvos, deya la geperuda; mirau que tothom vos véu... deixaula córrer ja que no pót ser, sinó quí sab lo que de aixó'n resultará... Mirau que si se sab...

--Malehida aranya! respongué'l donzell, arreplegantse la capa y apartantse de sí ab una empenta á la arrepentida traydora; ¿després que m'has portat al ball, me vóls trencar las camas? Vesten al dimoni, que ja no hi ha aquí qui'm detinga.

Y passant de un salt los tres graons de la porta de la capella, de ahont s'allunyavan ja las noyas fugitivas, corrent desesperadas en direcció á sa casa, apretá'l donzell també lo pas, mes cego, per sa ira y sa luxuria, que'ls cegos á qui atropellava, y cridant: --Deteniuvos, deteniuvos... Una paraula y fora... ó sinó...

Y aquí, tal volta, haguera emprés mes decididament sa correguda, ó hauria sortit de sa boca una amenassa cruel, á no topar en aquell moment en un obstacle que'l detingué, á no haver aparegut, com si diguessem, un ángel salvador de las pobres donzellas que fugian espantadas. Lo donzell de Puymoren, en mitj de sa ceguera y son furor, havia hagut de detenir son pas y de dissimular com pogué, al sonar en sos oidos una rialla que no li era desconeguda, rialla plena de sarcasme y burla, y que's podria péndrer també com una reprensió, feta per un home que estava crehuat de brassos y colocat en una cantonada de la altre banda del carrer.

--Ah! ah! ah! Devot es, ab bona fe, lo senyor majordom del palau del senyor Rey, que tan dematí surt de missa.

--Ay!... sí... ¿Vos per aquí, mossen Borra? respongué fingint un mitj somrís lo donzell, y bramant interiorment de ira y de vergonya. Pensava que ja haviau marxat á Perpinyá.

--Ah! ah! ah! Dèu ha fet que's retardás ma partida, sens dubte pera que pogués presenciar vostra devoció. Ah! ah! ah! Y quant m'ha agradat trobarvos tan devot en aquest punt.

--Y perqué nó?... Y de qué riheu?

--De qué voleu que riga? Se'm figura que haveu anat á pregar á la patrona dels ulls, y que algú vos ha fet fugir del temple ab malas miradas.

--Nó... Tot podria ser... Es que...

Lo donzell, sufocat, no sabia que dirse, y lo pitjor era que, durant aquest entreteniment, las donzellas s'havian perdut ja de vista, y era en va l'esfors que'l perseguidor pogués fer pera atraparlas. Mossen Borra, ab tota calma, y prosseguint sa rialla, anava seguint en direcció á la capella.

--Ah! ah! No us done pena, digué'l juglar com despedintse; seguiu, seguiu ab vostra direcció; no us detingau, que jo tinch ja la mula y las auforjas previngudas, encara que'l majordom del palau no ho sapia, pus ja sabeu que jo tinch també certa majordomia en la casa reyal... y si alguna carta'm voleu donar, encara tindré temps de emportármela.

Lo donzell quedá sense respóndrer, sortintli foch pels ulls, de rabia.

--Ah! ah! ah! A Dèu siau, senyor majordom del palau del senyor Rey! torná á dir ab to sarcástich mossen Borra, arribant ja á las escalas de la capella, y tot llevantse son caperó. A Dèu siau!

--Per vida de!... digué llavors lo donzell, no podent aguantar mes. Cúydat de tu, juglar, y no't fiques en qui no't demana.

--Ah! ah! ah! respongué girantse mossen Borra, y mirant ab certa compassió al donzell. Juglar! juglar!... Tens rahó, senyor majordom del palau del senyor Rey. Lo juglar del palau s'en vá á demanar á Santa Llucia que li conserve la vista, pera que puga véurer moltas cosas que han de succehir... y si succeheixen, paraula't dòna'l juglar que molt havem de ríurer, senyor majordom del palau del senyor Rey.

Al penetrar dins de la capella mossen Borra, avergonyit, irritat, y mitj temerós y arrepentit de por lo inich cavaller, girá, ab lo cap baix y pensatiu, en direcció al palau, sens véurer qui li passava per prop, murmurant sols aquestas paraulas, que indicavan bè son aborriment:

--Que s'en vaja tot al diable! Com hi ha mòn que per ara tots los plans que'm proposo'm surten fallits... A aixó se esposa qui molt alt pica... Quant millor m'hauria sigut essent simple conestable de companyia, ja que així com així no puch arribar allá ahont vull.

Y detenintse en sech, com mes pensatiu ó com si'l fixás una idea, al mitj del carrer, mirá al cel, y semblant que's refés, digué, per fi, resolt:

--Peró molt será que un dia ó altre no arribe la ocasió... No t'espantes, donzell. Molt será que algun dia lo Rey no't necessite... y molt será, també, que mes endevant la paloma no torne á cáurer en tas arpas. Jo la deixaré entretant pera véurer venir,... mes si hi torno, ay de la ingrata, si insisteix en serho!

### XXIII. Com lo rey Fernando se vegé en l'apuro de ser ò cismátich ò ingrat.

Sols los cors bons, sols los esperits grans sòn los constants generalment en sas empresas. Las obras y'ls projectes dels malvats no sòn empresas, sòn tan sols esbravaments de passions, de manera que així com los bons avansan quant mes obstacles troban, los dolents sòn tan sols constants mentres no tenen obstacles, y s'acobardan ó's detenen quant aquests apareixen, podentse dir que sa insistencia no es la resolució valenta del que prossegueix ab fe y bon desitj, sí sols nova probatura traydora, camins cuberts y torts pera acostarse á una muralla.

Probas doná de aquesta veritat lo donzell de Puymoren, pus temerós de ser la burla de la cort y de que son cas se fes públich en la ciutat, passá alguns dias en que casi no's deixá véurer, y fins resolgué de molt temps no acostarse prop del barri del portal del Ángel, preferint en sa ociositat anarse á distráurer en altres recons de la ciutat, que ell tenia ben coneguts.

En cambi, mossen Borra, sens tenir cap plan fixo que s'hagués de realisar de prompte, y mantenint sols viva la ilusió que li havia infundit ja de molt temps son antich somni, s'en havia anat tot tranquil y ple de esperansa á Perpinyá, pus cada trantoll polítich que apareixia en lo mòn li feya imaginar que alló havia de ser camí segur pera realisarse lo que en ell era efecte de son somni, y que en son estimat senyor, lo primogénit don Alfons, era causa de sa impaciencia y mal estar.

Y no deixava de poder ser tal volta un camí lo que en Perpinyá succehia, pus s'havian de arreglar ó resóldrer cosas que tocavan á tot lo mòn, y segons son desenllás, de segur que n'havian de sortir guerras en que hagués de ficarse lo rey de Aragó.

Peró tan apocat se veya allí l'esperit del antich vencedor de Antequera, que no semblava en res al decidit regent de Castilla, y pobre de sa fama y pót ser de sa dinastia, si després de ell no l'hagués succehit un príncep magnánim, sabi y valent, que hagués recobrat tot lo perdut.

Y no podia menos de trobarse així don Fernando, quant recordava que tot ho devia al Papa Benet, que ell era qui mes havia contribuit á la conversió dels juheus ab la conferencia de Tortosa, que la mateixa Fransa, llavors contraria, era la nació que mes l'havia instat á ajudarlo, y finalment --y aixó era lo mes cruel pera ell-- que poch temps ans, en la ciutat de Morella, fins havia fet gala de servirli de patge, portantli'l cavall del fre, y obligant al primogénit don Alfons que li servís aygua á mans. ¡Y llavors veya á fra Vicens Ferrer, al antich mestre del sacre palau y secretari de Benet, girarse de espatllas á son amo, á la Fransa resolta á negarli la obediencia, á Castilla y Navarra indecisa, al concili de Constansa amenassant, al mateix papa Benet tossut é inflexible, al emperador Sagimon irritat y exhigent, y apart de aixó, á sos propis vassalls dividits per tal motiu en opinions, y á molts de ells disgustats per no haver pogut complir lo nou Rey moltas de las cosas que havia promés al posarse la corona de Aragó en son cap! Pobre Fernando! Tan malalt estava de esperit l'amohinat rey, que'l mal de la ánima fins anava trascendint ja en son débil cos!

Basta esplicar sa última entrevista ab lo Emperador y ab lo papa Benet, pera deduhir com estaria'l Rey.

Després de haver empleat inutilment mes de cinquanta dias los dos soberans que volian fer renunciar á Benet, tenint conferencias y mes conferencias, barrejantshi disputas, acaloraments, protestas y amenassas, quedaren tancats, per fi, y ab ánimo de dar un cop decisiu, los dos mateixos monarcas y'l Papa, que era objecte de sa entrevista, en una cambra de la casa de Bernat de Vilacorba. Peró en va's tancaren los prínceps y en va esperaren los cortesans, áulichs y polítichs de las tres corts que's trobavan reunidas en aquella notable vila, que tres sigles després havian de arrancar de Catalunya la ambició dels reys francesos y la indiscreció dels espanyols.

Lo que dins de aquella cambra succehí, lo que allí's parlá no ho sab ningú, y set horas havian passat, quant sortí primer que tots lo papa Benet, pera quedarse sol y separadament en una altre cambra, ahont havia de véurerlo encara'l Rey de Aragó, després que l'Emperador s'hagués separat de ell.

Poch hi havia que notar en la cara del Papa, pus si bè sos ulls brillavan com excitats, sas faccions en general indicavan com sempre certa serenitat, que may solia pérdrer, y fins s'haguera dit que's llegia la esperansa en son front. Las últimas paraulas que se li ohiren dir al obrir la porta, y com despedintse, foren sols aquestas: --Inflexible, sí, inflexible: lo mateix avuy que al primer dia. Aquesta es ma única resposta, y, per conseguent, estich aquí de sobras. Participaume la vostra prest, y jo sè que tinch de fer.