Part 14
No obstant, arribá un dia, com lo qual no s'havia vist may tan mogut y animat lo carrer dels Orbs y totas las travessias y carrerons inmediats al portal, dia estraordinari, pus havian de acudir á aquell punt y tranzitar per éll, sens temor de ser burlats ni escandalisats, los habitants de Barcelona de totas classes; dia en que, desitjosos los enfestats habitants del portal del Ángel de contribuir al millor arreglo del carrer y del portal per ahont havia de passar quant ans l'inspirat apostol fra Vicens Ferrer, feyen esforsos, ó forsas de flaquesa com se sól dir, pera lluhirse cada un com millor sabés, de manera que'ls coixos volavan, los mancos feyan mes ab una ma que'ls altres bons ab dos, y fins los cegos, deixantse carregar, traginavan de alló millor las cargas que'ls possavan sobre sas espatllas, tot ab l'objecte de enramar las parets ó portas de las casas, y principalment pera véurer si, ab la influencia del oracle de Dèu, (que poch ans havia parlat ab l'ángel del portal y havia vaticinat la vinguda de blats á la ciutat de Barcelona, que'n tenia escassés,) conseguirian llavors un altre miracle, per lo qual se adressassen algunas camas, brassos ó espinadas; y á pesar de tot aixó, aquell dia, ab estranyesa de tot lo barri, observá tothom que'l Juan de la Murtra no gornia, cosa admirada per part de quants li coneixian lo geni. Sentat al llindar de la porta, menjantse un bossí de pa y un tros de formatge dels de Capdellá, mirava ab indiferencia tot lo que passava en lo barri, y sols se li escapava una mitja rialla de tant en tant, al véurer l'amohino y mal de cap que's donava lo catxassut especier ó apotecari del devant de sa casa, que, pera gornir y adornar sa porta, semblava que aquell dia s'hagués sortit de to.
Lo panxut apotecari reullava de tant en tant, tot treballant en sos gorniments, al indiferent falconer, y encara que presumia un poch la causa de sa indiferencia, no acabava de compéndrer com aquell home de geni viu y alegre sabia estarse, com qui diu, ab las mans plegadas, quant tothom se bellugava.
--Qué diable feu? li digué, per fi, no podent aguantarse mes. Sembla que tan mateix no voleu gornir? Es possible?...
--Es que avuy lo mòn vá al revés. ¿No veheu com los coixos corren mes avuy que may?
--Y qué voleu dir?
--Vull dir que'ls altres dias jo'm bellugo y vos estau quiet.
--Ba, ba: no entench com una cosa que no costa res, ab quatre herbas ó fullas que plantasseu...
--Pera'ls especiers podrá ser que coste poch aixó de herbas ó fullas, com que no us faltan may malvas y llorer. Haguesseu parlat de aucells, encara...
--Donchs bè: gorniu de aucells.
--Ja n'hi ha prou ab la Óliva.
--En fi, vos mateix: ningú millor que vos sab lo que...
--Sí, sí, prou; contestá, bellugant lo cap, lo falconer.
Y com girant la conversa l'especier, preguntáli al cap de poch:
--Peró, haveu vist may, Joan, un diluvi de gent com lo de avuy?
--Com que espero, que de aquesta haurán de venir nous habitants á nostre barri, per las camas que's trencarán ab lo trantoll de la gent. Peró no us espante aixó, Ambrós, que quantas mes feridas se fassan mes emplastres y ungüents despatxaréu.
--¿Qué us penseu que'ls casso al vol com vos?
--Nó, nó: ja sè que en quant á aucells no'ls cassau sinó al plat, peró als dias de bulla sempre hi cauhen alguns sous mes, y sinó que ho diga l'endemá de la nit de Sant Joan.
--Benehit sia Dèu, contestá l'especier tot fent una rialla. Valgam aixó, sinó en aquest barri ja sabeu que hi ha molts mals, peró pochs emplastres. Aquesta canalla tot s'ho cura en la taberna de la Guindar.
--Vaja, vaja, que no podeu estar descontent del barri.
--Nó, nó... no diré que nó.
Feu un moviment de cap aquí l'especier, com indicant que mitj consentia en la suposició del vehí, y tal volta fins hauria dit alló de *Galenus dat opes*, si hagués sabut mes llatí del que li havia ensenyat lo rector del seu poble, peró'l bon *medicamentarius* del sigle XV, fora de la *Concordia pharmacopularum Barcinonensium* que'l guiava pera endevinar las receptas y no pera traduhirlas, no havia conegut mes ciencia que la que tenen los herbolaris de nostres dias, apart dels cinch anys de práctica en la casa de un altre de son ofici, que era tan sabi com ell. Tan atrassada y rutinaria era en aquells temps aquesta part tan interessant de la medicina, destituida enterament de tot coneixement químich, y sens esperansa de poder ser lo que ha arribat á ser en nostra época... sobre tot en la part teatral de certas botigas!
Observant estava l'especier á véurer qué faria'l falconer quant donás fi á son esmorzar, y vehent que á pesar de haverse acabat lo formatge, no's resolia á treballar en lo gorniment del carrer, rebentant pera culparlo ó pera móurerlo, anava á dirli alguna cosa, quant observá al cap del carrer dos senyors, conegut l'un de En Joan de la Murtra, que pensá se dirigian á sa botiga. Aixó contingué en part la bulla que'l partidari de fra Vicens y fiel súbdit del rey don Fernando anava á fer al correu assotat en temps del compromís de Casp, y content en cert modo per figurarse que la visita dels senyors contribuiria á que'l falconer gornís sa porta, se limitá únicament á dirli aquestas paraulas:
--Joan, ara si que la has feta bona: mira qui ve al cap del carrer.
--Quí? preguntá'l falconer tot trahent lo cap.
--Mossen Joan Fivaller y un altre senyor. Ja't dich jo, falconer, que si vènen á ta casa pera véurer la entrada de fra Vicens, van á semblar los millors sants de la iglesia posats en lo pitjor altar.
--Tamborets tinga, Ambrós, que per lo demés tan bè estarán en ma casa com en la vostra.
Y sense escoltar lo que replicava l'apotecari, anava ja á llevarse la gorra'l falconer pera saludar á mossen Joan, quant distragué la atenció de tothom un llarch crit de moltas veus que ressonava desde la part de fora de la muralla cap á dins de la ciutat, --Ja ve! ja ve! Ja es á la Creu-Cuberta! Fra Vicens, fra Vicens!-- esperimentantse en lo mateix instant un moviment general per tot lo barri, y un crehuament de gent que venia de totas direccions y se embocava cap al portal del Ángel, que era l'escullit sempre pel gran predicador pera fer sas entradas en la célebre ciutat de Barcelona.
Al observar aquell moviment, los dos senyors que venian apretaren també un poch lo pas pera no pérdrer temps y evitar espentas, y poch tardaren en arribar á la botiga de la Óliva, ahont lo falconer Joan de la Murtra los havia preparat ja, y en lloch preferent, los millors assientos de sa casa.
### XIV. La entrada de fra Vicens en Barcelona.
Lo pare nou, la filla sense pares y'l pare sense fills. Negocis hi ha que no admeten tercer, y en que l'interessat déu obrar per sí. Uns dels principals es lo verdader amor, y com se sembla á ell en cert modo la afició del cassador, no se estranyará ja que aquest no fie á tercer quant déu portar á cap un negoci de cassa. ¿Quí dubtará de aquesta semblansa, quant ningú com lo cassador conserva sa afició fins en la vellesa, quant ningú espera y se impacienta mes que ell, quant pera cumplir son desitj sufreix calor, fret, plujas, nevadas y cansaments, passant, si convé, la nit al ras, quant en lo exercici de la cassa sòn iguals reys y vassalls, pus en la cassa s'olvidan los monarcas fins de son trono y de sa corona, y quant lo goig de conseguir una presa no's permet may á un altre, podentho tenir un mateix?
Pochs dias ans havia rebut mossen Joan Fivaller un obsequi especial de part del infant don Alfons, que havia volgut l'acompanyás á una partida de cassa, y desitjant correspóndrer lo cumplert cavaller á la finesa del llochtinent general, havia pensat que ab res podia compláurerlo millor, com regalantli un bon falcó, en lo que, pensava així mateix mossen Joan que ningú podria servirlo millor com En Joan de la Murtra.
Per aixó mossen Joan, com bon cassador, volent per si mateix elegir lo present, aprofitá aquell dia de bon sol, en que havia de verificar sa entrada fra Vicens, y matant, com se sól dir, de un tret dos aucells, sortí en direcció al portal del Ángel, pensant que á un mateix temps veuria al falconer y disfrutaria de la entrada del oracle de Dèu.
Tot sol sortí de sa casa, que era al costat de la iglesia de Sant Just, y prenent lo primer carrer que conduhia á la casa del Concell é Iglesia de Sant Jaume (aquesta desapareguda ara y aquella desfigurada,) emprengué per lo carrer dit de la Diputació, per sota l'arch (que ara no existeix) del Bisbe, y Plassa Nova, en direcció á la de Santa Ana, en la qual trobaria ja, sens dubte, senyals seguras de que no era lluny lo carrer dels Orbs y portal del Ángel.
En lo estrem de la primera se trobava, y en lo punt desde'l qual se descubreix la altre plassa que'n deyan de la Cocorella ó de la Figuera Cocorella (nom que se ha transformat, aplicantse al tros de carrer ó plassa que ara'n diuhen de la Cocurulla,) quant detenintse mossen Joan, recullí la vista com pera descubrir mes clarament á una persona que venia en aquella direcció.
En efecte, no tardá gayre en que se'l vegé allargar la ma dreta, fent un afable saludo al que per allí venia, y corresponent aquest, no ab viva espressió, sí sols ab un respectuós moviment de cap y ab un somrís de suau melancolia, prest un y altre se donaren estretament la ma de amich.
Era la persona que venia un home de uns trenta nou ó quaranta anys, de agradable aspecte, peró un tant flach y descolorit. Anava embolicat ab sa capa, y per demunt del embós deixava véurer sos brillants ulls, que al pas de donar á conéixer la penetració que se ocultava dins del ample y espayós front del home, indicavan al mateix temps la forsa del esperit que á aquest dominava, ó millor sa sensibilitat, y'ls sofriments morals que la produhian. La manera de portar son vestit donava á conéixer també en aquell home, mes que descuyt, indiferencia per la societat, y sos cabells llarchs y penjats, mes de lo regular, per sobre del coll no ho indicavan menos, així com son caminar pausat y lo portar la vista casi mes fixa en terra que ocupantse de lo que passava entorn. De manera que, al véurer tal figura, qualsevol podia dir molt bè que aquell home vivia sols en sí y per sí, y que tot lo mòn estava reduhit pera ell en son propi esperit.
--Oh, mestre Nicolau, li digué ab gran espressió de afecte mossen Joan al allargarli la ma. ¿De ahont venim per aquest cantó?
--Oh, mossen Joan, m'alegro de véurervos.
--Y jo.
--Fa algun temps, continuá l'amich, que preferesch la iglesia del Carme pera anar á missa; l'arrabal m'agrada sempre mes que la ciutat, y al mateix temps tinch ocasió de véurer lo camp, que es mon únich consol.
--Vostre únich consol? Mare de Dèu! Mare de Dèu! esclamá mossen Joan, mirant al cel.
--Ah! sospirá fort mestre Nicolau, com corresponent á la esclamació de son amich.
--Es á dir, (continuá aquest, y fent com que s'esforsás amablement,) que sempre, sempre trist? Pera vos ni ha de haver consol... ni esperansa al menos?
--Esperansa!... es lo únich que hi há en mon cor, peró no esperansa de cobrar may la felicitat de altre temps, sí sols la esperansa cristiana que'ns senyala com á tal la recompensa dels mals que en lo mòn sofrim.
--Vaja, vaja: procurau distráurervos de aquesta tristesa, y evitau lo mal pitjor que podriau tenir, qual es lo de pérdrer la salut. No vos en recordau ja de lo que aprenguereu en Lleyda. ¿De qué us serveix la filosofia? Si fosseu un home qualsevol...
--Ah, mossen Joan! La filosofia pót ajudar al esperit, peró no'l cura de sos mals, y si no fos la fe, de poch me serviria lo que'm valgué ser mestre en arts, títol que us empenyau vos en donarme y ab lo que no'm coneix tothom. La salut sí que demano al cel me la conserve, mes en lo que toca á la vida, creheu que pera mi, quant mes prompte dispose de ella Dèu, millor.
--Home, home: per amor de Dèu... May hauria dit que tinguesseu tan poca forsa de voluntat. Perqué no veniu á véurerme algun dia, y entre uns amichs y altres...
--No faig mes vida, mossen Joan, que de casa al Carme y del Carme á casa, á no ser algun ratet que passo ab mon company y confessor, que está prop de ma habitació, lo rector de la capella reyal.
--¿Mossen Bernat Soler? Ja'l conech. Peró'm sembla que deveu passar mes temps resant que enrahonant. Bo es pensar en Dèu, mestre Nicolau, peró també convé pera la salut donar esbarjo al esperit.
Mestre Nicolau agafá ab totas dos mans la dreta de mossen Fivaller, y ab un to lo mes trist, li digué:
--Com voleu que tinga voluntat, si cada dia tinch lo cor mes sech, y ma vida, mos pensaments y mos desitjs estan lligats tots ab un recort trist que may se separa de mi, si'm trobo sempre sol y per consegüent acobardit, per véurer sempre devant mos ulls la soledat de ma vellesa y lo inútil que sò en lo mòn?
--Peró home: altres sers hi haurá tan desgraciats com vos, y...
Interrumpint aquí mestre Nicolau al amich que intentava persuadirlo ó consolarlo, esclatá en un plor, dihent:
--Cap, cap, mossen Joan, cap tan desgraciat com jo. Las ilusions y'ls purs goigs de ma joventut sòn los que'm fan semblar ara tal volta mes horrorosa ma soledat y ma desgracia. Aquesta desoladora peste que tan sovint ataca nostres ciutats ha sigut lo botxí inexorable de ma felicitat: ella m'ha robat la meytat de ma vida, en la qual fundava jo totas mas esperansas e ilusions: ella, la malehida glánola, es la que m'ha arrencat dels brassos aquells sers tan estimats...! (Y dihent aixó plorava amargament mestre Nicolau.) Sí, sí! ma amada esposa, mos cars fills, que ab tant goig contemplava jo sentats sobre de mos genolls, tot, tot ho he perdut, mossen Joan, y en somnis, despert, parlant ab Dèu, llegint, sempre'm distrau lo dòls recort de aquells objectes tan volguts, y m'amarga'l cor la realitat de la sèva desaparició. Sol, sol he quedat en lo mòn, en lo mòn que'm fa nosa, en lo mòn que no tè res pera ajudarme á consolar!
Traspassat de compassió quedá'l sensible cor de mossen Joan, al reparar lo trist estat de aquell amich, al qual no havia vist feya algun temps, y desitjós de procurarli alguna distracció, comensá á fer esforsos pera consolarlo ó quant menos pera distráurerlo.
--Ba, ba, li deya entre altres cosas, aixó no val res. Es precís que siau superior á la desgracia, y mes una persona que ha exercit cárrechs tan honorífichs... En aquest mòn ja sabeu que tot se compensa, y que'l que no plora de una cosa, plora de un altre. Ja veheu: á vos no us falta algun ben estar, y si calculau quants infelissos hi ha que no tenen menjar, ni vestit, ni jas tan sols ahont dormir, quants pares que no saben...
--Pares que no saben ahont fer dormir sos fills? interrumpí mestre Nicolau, fent una certa rialla de sarcasme. Ah! Qué importa aquesta pena de no saber ahont ferlos dormir, si al fi'ls tè, si'ls pót estrényer entre sos brassos, si entre ells los pót donar llit y calor?
--Calmauvos, calmauvos, amich, li deya ab tota dolsura mossen Joan. Creheu que si de mi dependís, faria tot lo posible pera proporcionarvos la tranquilitat...
--Impossible, impossible, mossen Joan!
--Voleu ferme un favor? Vaja, siau complacent: passarém un bell ratet tots dos, y entretant vos distrauréu. Vaig fins al portal del Ángel á véurer á un falconer, y al mateix temps disfrutarém de la entrada de Fra Vicens Ferrer, que diuhen ve per aquell cantó.
Mestre Nicolau no respongué, y sols bellugá com en senyal de dubte'l cap, pus sentia per una part no compláurer al amich, y per altre lo convidava poch l'espectacle que podia véurer.
--Vaja, amich, vaja: no teniu cap feyna precisa y... Á propósit: que podem parlar de la única que tal volta us ocupa. Parlarém entretant de En Guillemet. Qué tal, qué tal lo minyó? Fa proba?
Al sentir mestre Nicolau anomenar á En Guillemet, manifestá en sa cara senyals de satisfacció, y tot tapantse de nou ab sa capa, indicá que accedia al empenyo de mossen Joan, lo qual continuá llavors:
--Es á dir, que'm donau aquest gust? Y quant m'en alegro. Sí, home, sí, passarém un rato, y'm diréu quin profit se pót esperar de aqueix jove...
--En Guillemet, En Guillemet... deya repetint aquest nom ab gust mestre Nicolau, tot seguint ja cap á la plassa de Santa Ana, al costat esquer de mossen Joan; En Guillemet es un gran jove. Creheu que si res podia descidirme á acompanyarvos, sens rebaixar per aixó lo grat que m'es vostra companyia, es lo parlar de aquest amiguet, que, sens dubte, es un dels majors consols que tinch en ma trista soledat. Es tan agradable, tan generós, tan bo... y sobre tot tan viu y tan pundhonorós.
--Qué'm diheu? Benehit sia Dèu! Quí li havia de dir á la pobre vella de sa mare?
Y parlant ab sí mateix, anyadia mossen Joan:
--Quí sab, Fivaller, si haurás endevinat en ton propósit, si lograrás que ta obra de misericordia done mes fruyt del que esperavas? Benehit sia Dèu!
--Creheu, continuá mestre Nicolau, que si res me consola es sa companyia, y que encara que vehentlo á ell penso mes en mos fills, basta'l pensar que mos fills se li havian de semblar si haguessen viscut, basta véurer que ell es bon fill, que es un jove sens malicia, tan adelantat en son esperit al mateix temps y en saber, pera que jo gose en sa ensenyansa. Creheu, mossen Joan, que tinch de estarvos molt agrahit de haverme proporcionat ab aquest deixeble un dels millors remeys á mos mals. Li tinch tanta afició, que... no sè, no sè lo que faria per ell.
--Sí: ja tinch també molt bons informes del ajudant en qual casa treballa, y com sabeu, desde'l comensament de aquest trieni, tè ja'l diploma de escribent de la Diputació, de manera, que fa ja dos mesos que cobra sou, es á dir, lo cobra sa mare, si bè ja podeu pensar que jo en las festas no m'olvido may de son bon procediment.
--Bon pare seréu, mossen Joan, pera vostres fills, quant tan bo sòu pera vostres afillats.
Y aquí, pera enterar al lector, y ans de continuar lo diálogo, convé esplicar de pas qui era lo Guillemet á qui aludian los dos parlants, com y també acabar de aclarar qui era lo mestre Nicolau. Havia sigut criat mossen Joan en sa infantesa per una dona de un poble del Vallés, qual dona havia tingut, en son derrer matrimoni, un fill, pera'l sustento del qual no contava ab gran cosa. Mossen Joan, á qui sobravan riquesas y no menos bondat de cor, no havia pogut may olvidar á la sèva dida, que estimava com á una segona mare, de manera, que, á pesar de ser un tant desigual de edat, era'l Guillemet germá de llet de un dels cavallers mes distingits de Barcelona, y si'l cavaller volia ser bo pera la mare, es clar que no podia ser dolent tampoch pera'l germá. Tenia intenció mossen Joan, com ho feu, de péndrer per patget de sa casa al noy, perque deya que pagés sens terras ú honors propis, com deyan en aquell temps, no era mes que un esclau de la terra; mes vehentlo tan esparpillat, comensá á donarli educació, volent que visqués á Barcelona ab sa mare, y fins se posá en lo cap de que ab lo temps l'havia de fer ser, com se diu, un home. Així que, després de haverlo fet ensenyar fins á llatí en lo convent dels Predicadors, lo feu entrar en l'estudi de un dels tres ajudants del Escribá major de la Diputació, y entretant, y per si un dia podia arribar á ser ajudant ó á tenir algun altre cárrech en servey de aquella corporació, li buscá una persona entesa que l'instruís en la bona moral, y li donás alguna idea, al mateix temps, del mòn, ó de la societat com diriam ara, de las lleys y llibertats de la terra y de lo que havian sigut los reys passats, pera lo qual ningú li havia semblat tan á propósit com mestre Nicolau Gili, escribá de manament que havia sigut del últim rey don Martí, instruit en filosofia, que havia cursat en Lleyda, y en historia, que ell mateix s'havia apres, coneixedor del bon parlar, per haver anat molt temps ab la cort, y bon pare que havia sigut, si bè desgraciat y desesperat en aquella ocasió, per haber perdut en la última epidemia de la glánola del any 1410, á sa bella y casta esposa y á dos hermosos fills, que eran la delicia y la esperansa de sa vida. Era, donchs, la educació de Guillemet una de las obras bonas de que volia fer gala lo bon cavaller mossen Joan Fivaller, á pesar de no faltarli fills, sense'ls molts que després encara tingué, y com un homenatge de gratitut prestat per un home de bon cor á una persona que l'havia nutrit ab sa propia llet.
--Qué voleu que fassa, donchs? continuá mossen Joan ab satisfacció y dolsura. Quant vos trobau una flor ó una planta especial al mitj de un bosch, per mes que vostre objecte sia buscarne de altres ¿no la traheu de la terra pera trasplantarla en altre lloch ó jardí, ahont se propague y oferesca ocasió de contemplar sa hermosura? Si son cap designa que ha de ser de utilitat algun dia ¿perqué l'havem de postposar á altres que la sort honra, peró que no per aixó sòn mes dignes?
--En efecte, en efecte, (contestá mestre Nicolau, com admirat de lo que li deya Fivaller,) y vostras paraulas sòn mes laudables, quant es una persona de noble sanch lo qui las diu. Proba aixó bè, mossen Joan, que sòu bon patrici, pus desitjau la honra pera qualsevol que la pót tenir.
--Y aixís ha de ser, que si'l mòn ha creat distinccions de classes y gerarquias, perque així en ell convé, Dèu ha creat als homens en sa organisació tots iguals, y la honra y'l saber los ha repartit lo Creador indistinctament entre uns y altres, senyors ó vassalls, pobres ó richs. Per aixó, mestre Nicolau, al encargarvos la educació de aquest jove, os diguí solament: "es un noy que promet: veheu si'l podeu fer home;" y l'amor al próxim, l'amor á sa terra y l'amor á Dèu sòn los tres punts sobre'ls quals vos vaig encomanar que espargisseu vostre ensenyansa, es á dir, que'l fesseu home, que'l fesseu cristiá, que'l fesseu ciutadá.
--Per honrat y cristiá'l tinch, mossen Joan, com ja deveu saber...
--Sí: algunas vegadas m'ha referit actes sèus la bona velleta.
--Y en quant á ciutadá...
Mossen Joan se aturá aquí, com esperant sentir ab satisfacció alguna bona nova del amich.
--En quant á ciutadá, continuá mestre Nicolau, dubto que un altre jove de diset anys puga tenir millor disposició ni mes propensió als sentiments verdaderament patriótichs.
--Diheu, diheu.