Part 37
--Ab honra! esclamá don Fernando, sospirant ab pena y clavant sa malalta vista en son fill. Las flors de la vida sòn com las del camp, que tè cada una son clima... peró la flor de la honra es de tots los climas!
--Y qué voleu dir?
--Vull dir que si la honra está malalta, lo mateix ho está en un clima que en altre. Peró no importa, (digué en seguida ab to mes resolt,) jo vull tráurer la planta de aquest clima enmetzinat, jo vull salvar la planta al menos, encara que la flor quede malalta.
--Qué intentau, mon pare? preguntá admirat l'infant, que coneixia ja de molt temps la idea dominant del Rey, sempre que's trobava en apuros. Vostra honra no está malalta, mentras visca vostre fill que la ha de heretar, y pót ser millorar algun dia. No us espante'l clima pera la flor, quant en tantas ocasions ha contribuit á que la planta s'arrelás y á que donás aromas que may se estingirán. De Aragó sòu rey, y rey de Aragó ha de ser també lo que després de vos vinga. Olvidau, donchs, senyor, olvidau aquells climas, quals ayres no sòn los que déu buscar ara la planta pera víurer!
--Ah! Ja fèu bè, mon fill, en recordarme que sòu vos qui haveu de heredar ma honra y ser rey després de mí: tan bè fèu, com que ja sòu ara l'amo de la herencia y'l verdader rey... Jo no puch mes! Jo no visch en esta atmósfera!... Oh, ayres de Castilla, ahont sòu!
--Serenauvos, senyor, digué'l fill, abrassant al pare. Per Dèu no tingau tal pensament! No vullau donar, per Dèu, aquest pas que fòra fatal á vostra honra!
--Nó, nó, mon fill. A Castilla, á Castilla! No espero, no vull esperar. Demá, sens mes tardar, m'en vaig. Deixaume anar, mon fill, ab ma honra, ja que, segons vos, se guarda il·lesa!
Un moment de silenci y de viu sentiment regná aquí entre pare y fill, mes reavivantse en lo príncep la idea y esperansa constant que tenia desde que havia sabut la existencia de una carta de interés en poder de son pare, aprofitá ab oportunitat la ocasió, així que observá major calma en lo Rey, pera dirli.
--Pus no hi ha dubte, pare y senyor, que il·lesa queda vostra honra, y ja que'm designau ans de temps com amo de vostra herencia, no'm dilateu mes, senyor, lo cumpliment de una promesa que m'haveu fet, y que tant importa á aquella.
Lo Rey se quedá mirant á son fill, no recordant tal volta quina era la promesa. Lo fill continuá:
--Sí: fa poch que parlarem de un home sospitós, y...
--Ah!... Sí... contestá'l Rey, esclamant.
Peró sa esclamació no era, en veritat, la que degués satisfer al príncep. Ab ella no volia indicar lo Rey que recordava la promesa: son sospir era sols lo regoneixement de un pronóstich fet ans per son fill, era fins á cert punt la confirmació de un dubte, de que s'havia distret per poch temps.
--Y es veritat! continuá'l Rey, parlant ab veu mes baixa. Estranya es, á fé, la desaparició del majordom... ¿Y no l'haveu vist mes, infant, y no s'ha aparegut durant tot lo que acaba de succehir?
--Podeu pensar que, á serhi, no hauria amagat son cos, pera fer mérit. Peró deixaulo córrer, pare, que ell sabrá ahont se troba: lo que convé ara es que'm cumplau la promesa. Me diguereu que teniau en vostre poder una carta, y...
--Sí, sí, es veritat: allí la trobarás, infant, en la segona divisió de mon cofret.
Y donant lo Rey una clau petita al Primogénit, senyaláli'l cofret, que estava sobre de una taula de noguera, devant de una arca quadrada ab motlluras de llautons y mare perla.
Executá l'infant la operació de obrir y buscar la carta ab tal impaciencia y pressa, que li arribavan á tremolar los dits, y no es de estranyar, pus tals senyals, que solen ser moltas vegadas preludi de una sorpresa ó de una esperansa, arriban á fer créurer que en semblants casos hi véu primer lo cor que'ls ulls.
Véurer la carta don Alfons y posársela á llegir fou tot un. Peró quin no fou l'aturdiment del Rey, al contemplar la espressió que's notava en los ulls del infant mentres anava llegint, y sobre tot al sentir lo crit de sorpresa que doná aquest al arribar á cert punt, desde'l qual, ple de alegria y com si no li importás tant lo demés, apretá la carta entre sas mans, alsantlas en l'ayre com en actitut de donar gracias al cel.
--Ah! Qué veig! Sí! ell es, ell, lo infame y'l traidor que, baix nom suposat, fins s'atreví á trepitjar ab sa inmunda planta lo palau dels reys!
--Qué diheu!... Silenci, mon fill, silenci!
En sa sorpresa, havia intimat callament lo Rey, per haver sentit prop de sa porta algú que entrava. L'infant se contingué. Peró poch hagué de durar la suspensió, quant vegeren que'l que entrava era l'únich que tenia dret de introduhirse en totas las habitacions del palau, per llicencia del Rey. Era mossen Borra, qual cara afable revelá prompte al príncep alguna grata nova que tal volta venia á darli.
--Fortuna, fortuna! digué mossen Borra tot entrant.
--Qué fortuna? contestá'l príncep. Calla, juglar, que la nostra es major que la teva.
--Es que...
--Calla, calla! Ja parlarás després, juglar, que la nova que revela aquesta carta es fortuna que val per totas. Escolta, escolta!
Lo juglar, alsant també las mans al cel en actitut de gracias, las torná á juntar, fent sonar ab un cop los dos palmells, y juntant despres los llavis entre'ls dos primers dits de la ma dreta, pera manifestar que guardaria silenci, posá la orella ab atenció pera no pérdrer un mot de la carta. Mentres l'infant llegia, los ulls del juglar se bellugavan plens de alegria á dreta y esquerra, y sa ma esquerra sobre del cor semblava com que contingués los glapits que aquest li dava.
Així deya la carta, que aná llegint lo príncep junt á la orella mateixa de son pare:
--"Sereníssim senyor. Justas sòn vostras queixas y esclamacions respecte á la mort del arcabisbe de Saragossa, no dubtant que la mala veu que s'ha espargit de que jo havia sigut lo fautor de aquella mort fará mal á vostra causa y donará molts partidaris al infant de Castilla. Peró bè sabeu vos que en molts casos la voluntat no basta, y que no podent obrar ab absolut poder, solen los petits é imprudents comprométrer als grossos que voldrian contenirlos. Lo lloch era dolent, lo parlar dels contraris provocatiu, los acompanyants en mes número del que devia ser, y ab mon geni viu (com Vostra Altesa coneix ja), bastá pera que un dels servents, ohint mos crits, cregués ferme un favor, precipitantse en la imprudencia que cometé. Creheu mon descárrech, senyor, com penso donarlo al parlament de Catalunya, y que sols se déu esta desgracia á un traydor (que tal es, segons després he sabut), lo qual fugí de mon poder á poch de comés lo crim. Es un malehit y través gascó que's diu March Tullat, conegut en sa terra ab lo renom de Bantayrol, y que ja havia mudat son nom, seguint als catalans de Aragó, al fugir de vostra ciutat y palau de Balaguer, per certs atreviments que tingué fins ab las damas é infantas de vostra reyal familia, com ja vos sabeu. Procurau, donchs, senyor, com jo procuro, desmentir aquella mala veu, y no desconfieu per aixó de vostra causa, que es la de la justicia. Dada en Burdeus, als 15 de setembre del any 1413. Vostre humil y devot vasall y amich, que's recomana á vostra gracia, tot prest. Antoni de Luna."
--Bantayrol, lo Bantayrol! repetí ab tota calma y rihent mossen Borra. Encara que no tingués altres senyas, bastaria aqueix renom pera conéixer que es ell. Y qué ben aplicat li está!
--Y qué vol dir Bantayrol? preguntá l'infant.
--Vol dir en gascó lo mateix que vanitós ó fanfarró. Peró deixau que us parle de ma fortuna, continuá'l juglar, mudant de to, y ple de entussiasme.
--Es també alguna cosa del gascó?
--De aquest sols sè desgracias que ja us diré. Lo que hi ha, y que desde la lectura de aquesta carta tè major interés, es, que al comunicar al correu l'encárrech pera'ls aragonesos de Lleyda, aquest m'ha indicat si podian ser uns que han arribat avuy mateix al hostal de la Bella-Dona.
--Y qué? interrompé ab impaciencia l'infant.
--Qué? Podeu pensarho. He donat al correu lo florí de la mateixa manera que si hagués anat á Lleyda, pera que trincás á la salut del Rey. Los forasters del hostal eran precisament los que buscava, y havent parlat ja ab ells, allí se estan esperant que passe la tempestat, y que Sa Altesa'ls demane. Un n'hi ha, senyor, mes dur en son parlar que un roure, y com veja al Bantayrol, de segur que no l'erra.
--Convé, donchs, ara que'ns previngam, digué l'infant en veu baixa, y que per res se puga traslluhir aquesta important nova. Demá, reunida la cort, pót donarse aquest cop sorprenent, aquesta satisfacció als regnes, que será, pare y senyor, una verdadera medicina pera'l mal de esperit que vostra honra vos ocasiona. Ánimo, pare, ánimo: ja veheu com la Providencia tot ho pórta á bon punt. Tornau á recobrar la forsa: vostre fill preparará'l negoci, y demá...
--Ni demá ni may mes, mon fill! contestá ab resolució'l pare. Demá ja es tart.
--Qué voleu dir ab aixó?
--Vull dir que ara mateix, si pót ser, ara mateix m'en vaig de Barcelona.
--Es posible, senyor, que tingau aquesta tenacitat, quant vostre fill vos suplica, quant de segur lo sol de demá brillará pera vos de una manera ben diferent que'l de avuy?
--Vostre pare no tè mes que dos camins, mon fill. O Castilla ó la mortalla! Esculliu. Lo sol de Castilla es l'únich que pót refer la planta.
--Al menos esperau un poch. Donau temps á castigar al traydor.
--Vos dich que nó. Amo de ma herencia sòu, fèu en mon nom lo que vullau, y deixaume partir.
--Demá?
--Demá, y no espero mes!
--Donchs ja que no hi ha altre remey, al menos ohiu mon prech. Per amor de Dèu, senyor, per amor de Dèu vos ho suplico. Vos partiréu y jo executaré l'acte en vostre nom, peró entretant, guardau y guardem tots aquest secret. Anáuvosen á descansar, senyor, que prou necessitat ne teniu, y evitem així la sospita de cortesans y sobre tot del mateix traydor.
Lo pare no contestá á la súplica de prompte, y's quedá mirant fit á fit á son fill.
Mentres durava aquesta conversa entre l'infant y'l Rey, mossen Borra no feya mes que passejarse separat de ells y repetint alegre:
--Bantayrol!... Lo Bantayrol! Quin nom mes propi! Ni Alexandre Magno'l doná millor á son cavall!
Mes aquí un nou aconteixement inesperat vingué á desviar de son goig al juglar y á detenir al Rey, que, accedint al prech de son fill, se esforsava pera alsarse de la cadira, apoyat en lo bras de qui mes estimava. Una veu descompassada y atrevida cridava en la antecambra com may se havia ohit en aquell lloch:
--Pas, pas! Teniu pietat á la última víctima del zel y de la lleyaltat, senyors y cavallers. Deixaume arribar fins als peus de mon amat Rey, brotant la sanch encara de mas feridas, pera que's convence de quant necessari es lo rigor contra'ls infames!
Prompte conegueren que tal veu era la del majordom del palau. En efecte, sorprés en estrem mossen Borra, saltá á la porta, y quedá mes sorprés encara al véurer lo que passava en la antecambra. Lo majordom, tot ell ensangrentat, y ostentant en son front una llarga ferida, que li prenia la meytat de aquest desde'l pòls esquerre, desfigurat enterament y ab la cara inflada, portant sa capa rotllada sota'l bras y son barretó á la ma, com olvidat enterament de la etiqueta palatina y de la dignitat de son cárrech, per la desesperació que aparentment respirava, desohia las veus dels cavallers y dels porters, y se empenyava, contra las ordres donadas per Sa Altesa, en penetrar fins en l'interior de la cambra.
--Qué es aixó! Qué es lo que veig! esclamá mossen Borra. Sí! Es ell!... Lo majordom!... y tot ensangrentat!
Al ohir l'infant la noticia que li donava mossen Borra, confirmant la sospita que ja havia tingut de que era aquella veu la del majordom, avansá també fins á la porta, y detenintse en ella, com pera impedir la entrada, esperá á véurer quin objecte tenia aquella estranya novetat que l'acabava de sorpéndrer. Al descubrirlo'l majordom, que no havia cessat de cridar pas! pas!, continuá esclamantse, encara ab mes desespero, de esta manera:
--Oh! Gracias á Dèu! Ja que al menos vos descubresch á vos, senyor Primogénit, columna principal y poderosa de la magestat y del poder reyal; deixaume pas fins als peus de vostre pare august, pera que contemple'l triunfo de mon esfors, y per mon triunfo confie ara mes que may en lo triunfo de tot. Atacat, senyor, per tots costats y per infinitas turbas armadas de punyals y espasas, al dirigirme aquí per la Plassa Nova, y sentint entorn meu horrorosos crits contra la magestat del Rey y sa reyal familia, no he tingut altre recurs que invocar los sagrats noms que ells malehian, y obrirme pas ab ma espasa, sacudint á dreta y esquerra, y desfent ab la forsa de mon bras aquell remat de cobarts y assessins. Alguns pochs, han sortit en ma ajuda, no sè de ahont, y tan mesquins y débils han sigut los altres, que al véurer córrer la primera sanch, espantats y sens ordre, han fugit com á bandas de palomas que veuhen lo milá. Ja ho veheu, donchs, senyor. Lo temps corre y no's déu pérdrer. Súrtian prest los cavallers lleyals en defensa del Rey; jo realisaré'l plan que he promés idear, y, no ho dupteu, demá'l poder reyal veurá sota sa planta aqueix altre poder despótich y popular que es l'embrás y la sombra constant del trono dels reys.
Al ohir mossen Borra desde l'interior de la cambra aquestas paraulas, no pogué menos de esclamar desesperat:
--Mentida! Falsedat! Jo acabo de passar per la Plassa Nova y res he vist, ni's troba ningú del poble per aquell cantó.
Encara que l'infant no ohí clarament lo que deya en veu baixa'l juglar, peró conegué que se esclamava y que se escruixia de la ponderació del majordom. Peró llavors mes que may convenia guardar prudencia pera no espantar á la llebra; així que, manifestant lo Primogénit gran sentiment, ab veu molt suau contestá sols al majordom, no podent pensar que est ignorás lo que acabava de succehir allí.
--De lamentar sòn los contratemps y de agrahir sòn las ofertas dels lleyals, peró després de la tranzacció que acaba de tenir lloch entre'l Rey y'l poble, sols devem esforsarnos en solidar la pau, ans que promóurer nova guerra.
Al ohir lo majordom la paraula tranzacció, quedá més que sorprés, pasmat, y en sech doná mostra de que era una farsa y mentida quant deya, pus ni sabé qué dir ni pogué conservar exteriorment la apariencia de furia ab que s'havia presentat.
--Tranzacció?... Tranzacció entre'l Rey y'l poble! Es possible?
Un dels concorrents, acostántseli á la orella, li digué en breus paraulas lo que acabava de succehir. La ignorancia del majordom era perque, venint de altres estrems de la ciutat, que estavan casi deserts, pera que ningú s'admirás de sa sanch y sa ferida, havia procurat entrar en lo palau, evitant enrahonar ab tothom fins á arribar á la antecambra, que ell havia escullit com á lloch pera representar sa farsa. Fins allí no s'havia desembrassat de sa capa y descubert son front ensangrentat, y fins allí no havia comensat á donar los imprudents crits ab que volia atráurer la atenció y l'interés de tothom.
Lo príncep continuá:
--No hi ha necessitat de que's desvetllen mes los bons, quant lo perill desapareix. Ja podeu retirarvos, consellers, oficials, cavallers y amichs, pus la salut del senyor Rey exigeix descans y quietut, y vól que'ls que no l'han desamparat descansen y's reforsen també pera quant convinga. Demá será un altre dia. Y vos... majordom, anau, anau també á descansar, y no penseu en vostres perills, que demá será'l dia en que la magestat del senyor Rey donará á cada un lo que mereix, premi pera'ls bons y cástich pera'ls dolents.
No's pararen los verdaderament bons en lo significat de aquestas paraulas, y ningú las entengué menos que'l majordom. Los primers saludaren al príncep, y després de oferir sas personas, s'en anaren: l'altre, vehent en gran part desbaratada ó inútil sa esperansa, pensá solament en la necessitat que tenia de anar á desfer precipitadament lo diabólich projecte que havia ideat, y saludant també, s'interná per altres habitacions del palau, dihent entre sí en son nou contratemps:
--Ja está vist! De nou s'ha tornat vent ma esperansa. Malehida terra y malehida ma ambició! Malehida terra, pus no'm puch arrelar en ella y sembla que'm sacut de sí!
Y després de detenirse un moment al mitj de un dels corredors del palau, com que'l fixás una nova y repentina idea, anyadí, tot dirigintse á la estancia ahont hi havia la llibreria del rey don Martí:
--No ho perdam tot. Jo aniré á desfer lo fet, y encara que's pert ma esperansa, molt será que demá no trega algun profit de mon esfors, pus m'ha vist ja'l príncep ab lo front ensangrentat... Peró, entretant, no deixem enderrera al que es causa de ma desgracia, no olvidem la venjansa. Jo't jur, malehit juheu, que me l'has de pagar!
Y prenent un llum del demunt de una taula, s'introduhí resolt dins de la llibreria.
Així que havia desaparegut de la presencia del príncep, y quant aquest anava á tancarse interiorment en la cambra, detenintli'l bras mossen Borra, li digué:
--Deixaume sortir, senyor; deixaume sortir. Ja tornaré després.
--Y ahont vóls anar?
--A seguirli'ls passos, contestá'l juglar. Ja l'he seguit ans fins al campanar de la catedral, fins á la cort del veguer, ahont ha donat ordre de part del Rey que se soltassen los presos al sentir tocar la campana, y després l'he perdut... No vull que se'm perda ara. Deixaume sortir, deixaume sortir, y ja veuréu com será de profit mon aguayt.
Als primers passos que doná mossen Borra, y vehent desde un cantó de un corredor com lo majordom se ficava en la llibreria, se senyá admirat lo juglar, y no pogué menos de dir:
--Com hi ha mòn, ara sí que no t'entench, Bantayrol: á tal hora de nit, cansat y ensangrentat, ficarse entre llibres. No pót ser sinó que busque las profecias del sabi Merlí, pera véurer si volará quant estiga á punt de cáurer al llas. Peró ja estás fresch, que la ferida de demá será mes fonda que la de avuy, y cap metge te la curará, encara que tornás mestre Arnau ab lo sèu *Flos florum*. Tu sabs perque has entrat... tu sortirás.
### XXXV. Lo baylet. La peste de la glánola.
Nova orfandat de Blanqueta. Solen dir que'ls mals de casa fan olvidar los del mòn.
Pera conéixer la forsa de aquesta veritat no hi ha mes que transportarse de nou á la casa del desgraciat falconer Joan de la Murtra, de la que fa ja temps que'ns havem separat, distrets en lo que'l mòn oferia per los carrers y plassas de Barcelona.
Ple de soledat y desconsol era'l quadro que la casa del falconer presentava, desde que aquest baixá rendit y abatut del terrat, pera deixarse anar ab prou feynas demunt de son llit.
Lo natural cuydado de Blanqueta, lo carinyo y respecte que professava á son protector, y en part la vergonya de sa culpa, havian posat en una situació tan trista á la tímida noya, que no sabia qué ferse, y tan prompte s'alsava ó avansava un pas pera averiguar clarament la causa de lo que feya patir á son pare, com se detenia dubtosa y avergonyida, no tenint esperit tan sols ni pera obrir la boca.
Sa congoixa cresqué mes y mes, vehent que passava'l temps, que'l falconer no's movia del llit, y que, escoltant ab atenció, sentia com que son pare respirás ab gran pena y molt esfors.
Lo carinyo ho vencé tot. Mirant ja com á nova culpa lo permanéixer indiferent, se resolgué á acostarse á la vora del llit, y ab tot amor, preguntá al falconer:
--Pare, pare. ¿Que no us trobau bo? Qué teniu? Voleu alguna cosa?
Dos ó tres voltas se repetiren aquestas preguntas, sens poder véurer, al ferlas, l'estat que presentava la cara del pobre falconer, per estar aquest girat de espatllas, mes cada volta s'emportava la noya la mateixa resposta, que la obligava á tornarsen mes trista y mes dubtosa.
--Res, res,... no vull res. Tórnaten á la botiga á tenir compte... Ja t'avisaré si per cas.
Es de advertir aquí que, pera portar certs recados, comprar alguna minestra, anar á buscar aygua y també pera ajudar á tenir las telas, los reclams y las buscas quant anavan á parar, tenia pres ja de molt temps lo falconer á un xicotet, fill de un hortolá de fora del Portal nou, que havia servit de baylet á algun altre hortolá, y ab lo nom de baylet s'havia quedat y de baylet verdaderament feya en casa de Joan de la Murtra, sent en cert modo lo companyó de Blanqueta, y companyó sens gelosia, sobre tot desde que la noya s'havia tornat tan dona y guapa, deixant al baylet petit y magristó com sempre, de manera que'l minyonet tenia ab ella la franquesa de germá y al mateix temps lo respecte de mestresa.
Aquell dia, per desgracia, entretingut y embadalit lo minyó ab tot lo que veya pels carrers, y ab lo moviment de gremis y gent armada que's notava, tardá mes que may á tornar á la casa, y aixó contribuhí mes á que Blanqueta s'impacientás no vehent la hora de poder saber en clar lo que'l falconer tenia.
--Si al menos tornás lo baylet, deya, no'm veuria tan sola y perturbada... y á mes, que com es tan esparvillat, pót ser faria dir al pobre pare lo que ara tal volta no'm vol dir á mi... Ay Dèu meu! Y quina mala sort es la meva, y quina desgracia ha sigut la de acostarse per aquí aquell mal home! ¿Quí sab ara lo que será de mi de aquí endevant? Animeta de la meva mare, prega á Dèu, per amor de Dèu, que'm trega de aquests perills! Ay mare meva, si visquesses, quina altre fòra la sort de ta desgraciada filla!
En aquell moment entrá de un salt en la botiga lo desitjat baylet, aixerit y saltador com sempre, portant á la ma un mocador ple de petxinas, que'l falconer li havia fet comprar.
--Gracias á Dèu, gracias á Dèu! digué Blanqueta així que'l vegé. Sembla com que un ángel t'ho haja dit. M'en alegro de que no m'hajas fet pérdrer mes temps la paciencia.
--Que tenias gana? contestáli ab tota naturalitat y gracia'l minyó. Temps falta de aquí á dinar, y si encara las has de cóurer.
--Sí, per gana estich y per petxinas: ja t'asseguro...
--Es que m'ha costat trobarlas, peró he dit han de ser petxinas... y ho han sigut.
--Calla, home, calla, que poch sabs tu lo que passa.
--Qué? preguntá tot admirat lo baylet.
Blanqueta sospirá ab gran pena.
--Qué't passa, minyona? Sembla que estás tota mística, y com si haguesses anat á confessar.
--Ah! Pobre baylet y pobre de mi! Poch sabs tu la nuvolada de casa.
Lo baylet se posá á ríurer com un boig.
--Calla, plaga, calla! Psit! No crides...! Per amor de Dèu!
--Peró bè. ¿Qué tens?