Part 17
Aixó era'l dubte que facilment havia de aparéixer tan prompte com l'home de guerra s'hagués de transformar en home de estat. Polítich podia haver sigut don Fernando en Castilla, quant, mogut per sa noblesa de cor, ensenyá als nobles de aquell regne á respectar los drets del llegítim successor de la corona: allí era un príncep que empleava sa noblesa y son valor en defensa de un nebot; allí era un patrici, que pera bè de sa mateixa patria y coneixent los elements bons y mals de ella, havia de obrar casi com á mestre, evitant los errors y ensenyant los camins pera trobar la felicitat de aquella, á la que estava unit per costum y per naturalesa. Peró en Aragó, ahont s'havia dirigit alentat sols per una ambició, ahont havia anat á reclamar un dret, apoyantse en la forsa, ahont era, si pót dirse, estranger, al menos en la costum, y ahont no podia dubtarse que tenia gran número de enemichs, sobre tot los partidaris del Comte de Urgell, era molt possible que fos pobre sa política, majorment si no sabia amotllarse á la organisació dels diferents regnes que componian la corona Aragonesa, y á la estricta observancia de certas prácticas, de las que dependia, per una part, lo benestar del monarca, com feren los antichs reys, y per altre lo contento del poble, tan gelós aquí de sas llibertats.
No pensá en aquesta dificultat don Fernando, y arribá á figurarse, que entraria en lo bon camí sols per lo que li inspirás sa voluntat, y que tots los negocis civils y polítichs los havia de resóldrer de la mateixa manera que'l plan de una batalla. Ilusió! Poch sabia ell la mala cara que li havian de posar en la pau los mateixos homens que no havian deixat de ajudarlo en la guerra: sobre tot quant se notás que faltava la franquesa y naturalitat dels antichs reys, y que pera resóldrer los negocis de la terra no desistia'l nou rey de aconsellarse ab gent que no havian nascut en ella.
Prompte hagué de tocar aquest resultat don Fernando, en la reunió que maná fer en son palau major la nit mateixa de sa arribada. Sa intenció era bona, peró'l plan era dolent, y pitjors, per conseguent, havian de ser los resultats. Congregats en una de las principals cambras se veyan, ademés del Rey y dels infants reyals, los primers capitans del exércit castellá, áulichs preferits en las jornadas que fins llavors havia sostingut don Fernando, algun que altre dels nobles aragonesos y catalans que havian seguit en aquellas, no molts, y ademés alguns dels diputats de aquell trieni y'ls particulars mes notables de la ciutat, y que tal volta podian considerarse influyents en ella, als que havia invitat lo Rey per medi de carta, entre'ls quals se distingia mossen Joan Fivaller y mossen Ramon Dezplá.
Qualsevol hauria dit, al véurer al infant don Alfons, que ó no s'alegrava dels triunfos de son pare ó que algun altre pesar l'afectava, pus en res ajudava al empenyo ab que'l Rey volia donar á enténdrer que desitjava ab poch temps posar, com se diu, las cosas á to. Sols una vegada que altre indicava ab un moviment de cap que corroborava lo que allí's deya, mes son aspecte era un tant melancólich, y si alguna animació demostrava, era sols al apretar la ma dels particulars de la ciutat que anavan acudint.
No li havia faltat preámbol al Rey sobre alló de que intentava parlar, ja ponderant lo mal estat de son patrimoni, ja volent donar á enténdrer lo important que era revestir ab tota la grandesa imaginaria la ceremonia de sa coronació en Saragossa, pera aumentar de aquesta manera lo brill del trono y enrobustir la jurisdicció reyal, ja, per fi, protestant del major desitj que tenia de fer bè á tothom, encara que hi anyadia sempre la cláusula de "contant que molts vassalls se esforsarán igualment en ferme bè á mi."
Parlá, donchs, y mes parlá lo Rey, anant indicant sas intencions, ajudantlo de tant en tant, y com si diguessem empenyentlo en sos desitjs, no generalment los que escoltavan, ignorants fins llavors de tals plans, sí sols alguns dels áulichs preferits, que, enterats preventivament per sa acostumada confiansa ab don Fernando, soltavan á cada esplicació ó pausa que aquest feya, las seguents ó semblants paraulas, ab to que als circunstants pareixia mes de mestre que de vassall franch: --Aixó, aixó es lo que s'ha de fer... --Ben dit: y'l que no regonega en aixó justicia no es bon vassall... --Feuho, senyor, sens reparar en obstacles... --Y no faltaria mes...
Per fi, resumint lo Rey lo objecte que l'havia mogut á tenir aquesta consulta tan interessant en la primera ciutat de sos regnes, ans de donar cap pas, dirigintse candidament á uns y altres, se espressá de aquesta manera:
--Tres sòn, donchs, tres los punts principals que s'han de resóldrer: l'arreglo de las islas, la unió de la Iglesia universal y la reunió de corts generals. La embaixada que m'ha vingut de Sicilia fins m'ha proposat si volia enviarhi un de mos fills pera que s'en titulás rey...
A aquestas paraulas l'infant don Alfons prengué cert ayre de desdeny, que indicava molt bè quant era'l mal humor que'l dominava, y observantho mossen Joan Fivaller, contestá, ab molt respecte, encara que interrumpintlo, al Rey:
--Guardauvos bè, senyor, de dividir los regnes que forman la Corona de Aragó, pus á mes de disminuirse ab aquesta separació la importancia de la nació mare y principal, com es la nostra, de res serveix separar lo que precisament ha de estar unit; y sinó veheu quantas voltas, y ara mateix, al morir lo fill del rey en Martí, ha hagut de tornar aquella isla, com si fos obra de la Providencia, á formar part de la gran Corona.
--Cert, cert, digué lo Rey; per aixó'ns havem convingut en que passará allí l'infant don Joan, sols com llochtinent meu.
--Ditxós vos, germá, esclamá llavors l'infant don Alfons, ditxós vos, que podréu fer lluhir allí vostra espasa, mentres lo primogénit dels regnes s'haurá de estar en la cort, refrenant l'impuls que l'alenta.
Ressentit don Fernando de la resposta de son fill, no pogué menos de dirli, á pesar de ser en aquella ocasió:
--¿No pensa'l duch de Gerona, que es lo inmediat successor del trono de Aragó, y que no déu may allunyarse de ell per qualsevol contratemps que sobrevingués? Ja sè que ta impaciencia es de noble soldat, peró convé, pera bè de tots, conformarse ab lo que la sort nos senyala. La guerra no sempre es bona...
--No es bona á casa, peró pót ser útil fora, replicá l'infant. Y si'l que ha de ser rey dòna ans probas de capitá, no deixa de ser una seguritat y una recomendació, majorment en una terra en que tots los reys han sigut conquistadors.
Lo Rey quedá mirantse al infant, y després de una breu pausa, ab to mitj irónich li digué:
--Ara sí que veig, duch, que necessitau menos mestres de lo que jo'm figurava. Sembla que estau enterat de la historia del pais.
--Mes de lo que us podeu pensar, pare. Sè fins la historia de un infant de Aragó, llochtinent de un germá, que's titulá després Federich de Sicilia. Sè, pare, que en Nápols hi ha una reyna que busca espós, y...
--Qué vols dir? interrumpí lo Rey admirat, tant mes, quant sa intenció era fer lo casament de la reyna Joana de Nápols ab son fill Joan.
Y al mateix temps, sorprés l'infant don Joan, dirigintse á don Alfons, li digué:
--Germá, germá! Podriau pensar de mi...?
--Perdonau, perdonau! contestá don Alfons alternativament á son pare y á son germá. Sols la enveja, la enveja de la gloria es lo que'm fa parlar. Res mes, res mes.
Y com refentse al cap de poch, y dirigintse á son pare, anyadí:
--Peró sí us dich, pare, que may que perillassen mos drets, y'ls vostres... y'ls de qualsevol que jo'm cregués ab obligació de defensar, lo mestre que á mi'm guia no deixará de ensenyarme lo bon camí.
Y al dir aixó se doná un fort cop ab la ma esquerra en lo pom de sa espasa.
--Y quí es aqueix mestre? Respon, duch.
Al fer aquesta pregunta, la cara del Rey estava casi encesa de ira.
--Aquest mestre, (contestá l'infant, descenyintse la espasa y ensenyantla als circunstants,) es la gloriosa espasa de Sant Martí, que porto cenyida, la espasa que tanta gloria ha donat als antichs, y que no se separará de mon costat fins á cobrarla major.
--Benehit sia l'esperit que us anima, senyor infant! esclamá Fivaller, que arribava á prevéurer en aquells nobles sentiments la seguritat de un bon successor al trono de Aragó. Si may arribás aquest cas, senyor duch, podeu contar que Catalunya entera faria...
--Lo que ara també deurá fer, interrompé ab to imperiós l'infant don Joan.
Y Fivaller, ressentit de aquella ira intempestiva, després de mirar per un rato á don Joan, com pera donarli á enténdrer que era massa jove pera darli llisons, contestá:
--Lo que fa sempre, senyor infant, lo que sempre sab fer, sobre tot quan la lley y'l bè de la patria ho exigeixen, en qual cas lo noble se transforma voluntariament en soldat, y si es pare, fa seguir en son séquit á sos fills.
--Dèu fassa que may olvideu aquest principi, Fivaller, digué á aquest don Alfons, demostrantli ab la vista claras probas de simpatia.
Y l'altre infant, prenent un to desdenyós, digué casi al mateix temps que son germá:
--Sí, sí, podria ser molt bè que quant ans s'hagués de posar aixó á proba.
Irat llavors lo Rey, no podent aguantar que sos mateixos fills fossen los que'l destorbassen en la manifestació de sos plans, y cabalment en la primera entrevista que tenia en Barcelona, donant una viva mirada á un y altre, cridá:
--Prou, infants de Aragó, prou!
--Senyor! digueren alternativament los infants y Fivaller, ab actitut de respecte y com volent calmar al monarca.
--Vos dich que prou, insistí'l Rey, que parla aquí vostre rey y vostre pare.
Y quedant tothom en silenci, si bè regoneixent molts per aquell sol fet la diferencia de geni que hi havia entre'l pare y'ls fills y entre un germá y altre, continuá lo Rey de aquesta manera:
--Inútil es pérdrer lo temps en va, quant aquest negoci, que á mi tant m'interesa y que jo resoldré á pesar de tot de la manera que tinch pensat, marxa favorablement y com millor podia desitjar Catalunya, que tant m'ha ajudat en ell. Veheu sinó, senyors, (y aquí's torná á dirigir al Fivaller y als demés personatges de la ciutat,) veheu qué mes podria desitjarse: lo vescomte de Narbona, que era per qui sempre haviau de tenir forsas previngudas en Sicilia, acaba de accedir en la venta dels estats que tè en Sardenya per la cantitat de cent cinquanta tres mil florins de or; las rebelions en Sardenya, sòn, donchs, acabadas, y si'ls regnes, que tant han donat sa sanch per defensa de aquellas islas, volen fer lo donatiu de aquesta suma, la cosa es acabada. Es á dir, (continuá llavors, mirant á don Alfons,) que'l nou llochtinent vá á las islas á regir en pau, nó en guerra, y en sa marxa l'acompanyarán En Bernat de Oms y Alvar de Ávila, que sòn los que cuydarán de clóurer lo tracte, de manera que l'infant don Joan será allí tan sols un--alterNos y res mes.
--Bè, bè, bè, digueren alternativament uns y altres dels circunstants, com aplaudint la idea del Rey.
Y En Bernat Dezplá fins anyadí, tot confabulant ab Fivaller, que estava á son costat:
--Actes y empresas així, que de una vegada poden estalviar la continua riquesa y la sanch dels vassalls, no dubto que serán sempre ben acullits del Principat y demés regnes, á pesar dels molts sacrificis que s'han fet en poch temps.
--La cosa sembla que marxa, digué pera sí lo Rey, al sentir las primeras paraulas del Dezplá, encara que no quedá tan content al sentir las últimas.
--Y quant será ma partida, senyor? preguntá tot ufá l'infant don Joan.
--Mes aviat de lo que us creheu, si bè ans, infant, y avuy mateix, deveu anar á Lleyda, á desempenyar una comissió molt interessant, urgent. Perque hora es ja (continuá, donánt gran forsa á sas paraulas,) de acabar ab las contemplacions, y arrencar de soca y de arrel los mals y obstacles que podrian embrassar lo camí de la pau.
--Será cert! digué á mitja veu y com esclamantse lo bisbe de Malta.
--Qué us passa, bisbe? preguntá'l Rey.
--Res, senyor, res: peró'm temo que aquesta comissió...
--No hi ha que témer, barons, y pus tots sòu amichs, no vull tenir aquí secrets, perque prou franch sò y prou bo y generós he sigut.
--Qué anau á dir! cridá ab son acostumat to de llástima lo bisbe. Pensau, senyor...
A aquest crit tots los circunstans se conmogueren, sens conéixer lo que alló significava, y lo Rey, sens deixar acabar al bisbe, contestá:
--Qué vaig á dir? Dech dirho, barons; sí! No havia arribat encara á Barcelona, quant he tingut noticia de que la Comtesa mare, aquesta altiva matrona que es la única causa de la perdició del de Urgell, está solicitant la llibertat de son fill, envenenantme á mi.
Donchs bè: la Comtesa será presa en un castell, sas fillas serán tancadas en convents, y'l Comte...
--Qué? preguntá en estrem conmogut lo bisbe.
--Y'l Comte, (continuá'l Rey,) será tret del castell de Lleyda y transportat al de Urenya. Aquesta será la comissió que fará executar l'infant don Joan.
--No se enganyá'l noble duch! digué llavors lo bisbe.
Y avantsant fins ahont estava lo Rey, entregáli, en presencia de tots, una carta, dihentli aquestas paraulas:
--Ans que vos rebesseu la noticia de las sospitas que acabau de participarnos, lo noble duch de Gandia sospitá una desgracia que jo no volia créurer, y me entregá aquesta carta pera que jo us la donás si aquella's cumplia, y pus s'ha cumplert, senyor, aquí la teniu.
Apartantse lo compassiu bisbe á un estrem de la sala, com pera respirar de la congoixa que l'oprimia, esperá véurer l'efecte que la carta produhiria en l'ánimo del Rey, lo qual, sorprés é indecís, se la posá á llegir en veu baixa.
Lo contengut de la carta era aquest:
"Car nebot y senyor: quant intervinguí en la concordia de Balaguer, se'm doná paraula de que'l Comte de Urgell no sufriria mort, mutilació de membres, ni estranyament dels regnes de la Corona de Aragó. Criminal fou lo Comte, senyor, peró quedá assegurat per la paraula reyal que jo li doní. Y pus la paraula no's cumpleix, y sè que'l Comte vá á ser enviat á Castilla, allá m'en vaig jo desde ara, pera no avergonyirme en esta terra. La Santa Trinitat sia en vostre continua guarda. Dat en Lleyda á nou de novembre del any de la Nativitat del Senyor, mil quatrecents tretze. De vostra reyal Altesa, senyor, oncle y lleyal vassall. Lo duch de Gandia."
Al acabar de llegir la carta'l Rey, quedá com alterat, y com si volgués fer fugir del pensament alguna idea que'l fes dubtar; dirigí la vista al bisbe, que li clavá la sèva de la manera mes compassiva, y plegant en seguida la carta, digué ab certa violencia:
--Sia lo que's vulla. Está resolt. No hi ha remey. A Castilla anirá'l Comte, y basta ja de recomanar y de defensar á traydors.
--Ben fet. Fora consideracions; respongueren alguns dels áulichs preferits del Rey.
Y una altre veu estranya, la del donzell de Puymoren, ressoná al mateix temps de esta manera:
--La forsa es tot, senyor. Hora es ja de que'l Rey mostre l'imperi de sa voluntat á tots sos regnes, á tots sos vassalls, y'l que no la acate, cayga rodolant á sos peus al cop de sa espasa, á la sola mirada del únich que tè aqui dret de fer y desfer. La forsa es tot.
Tan estrany parlar no s'havia sentit may entre aquellas parets del antich palau major de Barcelona, ni may cap súbdit de Aragó havia sigut testimoni de un llenguatge tan atrevit per lo que rebaixava la dignitat dels vassalls y mes que tot la importancia de las invulnerables llibertats y lleys de la terra. Los que havian presenciat, en Balaguer, la aparició ó introducció de aquell home nou en la cort, casi no estranyaren aquella imprudencia de un home que, en son concepte, sols volia ferse mérit pera tenir content al monarca y tráurer profit de ell; los áulichs forasters, poch coneixedors del pais ahont se trobavan, y mirant á don Fernando com una figura massa militar, encara aplaudiren al adulador del que havia vensut; peró los de Barcelona, que si bè volian la pau y desitjavan un bon gobern per part de don Fernando, no deixavan de estar un poch recelosos, fins á haver vist los primers actes polítichs del rey foraster, no pogueren menos de sentirse com ferits de una cruel espina, y esperimentaren una sublevació en son noble esperit, al véurer parlar en tan noble reunió, de una manera tan indigne, á un home que ni tan sols coneixian y al que may havian sentit anomenar. Peró sa exaltació no pogué tenir ja límit ni fre, al esperimentar que tan pel Rey com per sos áulichs eran aquellas paraulas no solament tol·leradas, si que també fins aplaudidas, y que al mateix temps de dirlas lo donzell, sortia com desesperat de la sala, ab las mans plegadas y mirant al cel, lo compassiu bisbe de Malta, á qui acabava de llansar lo Rey una mirada de despreci.
No bè, donchs, acabava de parlar lo donzell y de repetir las iniquas paraulas de "La forsa es tot", quant, alsantse en peus mossen Joan Fivaller, digué ab tota la energia de un heróych patrici:
--La forsa es res! Escandalisats estan mos sentits, remogut sento mon esperit, quant tan perjudicials máximas se proclaman devant de un rey que han elegit pera son benestar los súbdits de aquests regnes, y devant de aqueixos mateixos súbdits, que may han sigut esclaus de la tirania ni de la forsa. Si la voluntat no es filla de la rahó que Dèu dòna pera distingir als homens de las feras, si la voluntat no's deixa limitar per la lley, si cap consideració mereixen los que han ajudat á fer las lleys, los que las guardan y fan guardar, hora será de que fugen los bons, pus haurá desaparegut la justicia de la terra, venint un temps que, gracias á Dèu, no coneixem. La forsa es res, y pus la lley, sí, la lley es aquí tot, vos, senyor, monarca de Aragó, vos que per la lley sòu rey, y que haveu jurat mutuament ab vostres súbdits sostenirla y sostenirvos, tancau los oidos al sentir tan perversas máximas, que sols servirian pera sembrar de punxas lo camí del trono, aquest camí que tots los bons desitjam sembrarvos de flors.
--Y quí sòu vos?... contestá l'atrevit donzell, á qui tothom detingué ab senyas, miradas ò paraulas, obligantlo á estar quiet, y sens deixarlo continuar.
Hi hagué aquí un moment de silenci, tant produhit per lo pes de las paraulas de mossen Joan, (lo qual se contentá ab donar una mirada de despreci al donzell,) com per la sorpresa del Rey, que, poch acostumat, per son exercici militar, á las maduras discussions de un consell, no acabava de conéixer bè lo fi noble que podia tenir aquell llenguatge nou de un ciutadá de Barcelona, quant se deya que en aquella ciutat no faltavan partidaris del antagonista vensut.
--M'admira, digué al fi, véurer que hajau sortit ab aquest rahonament, quant sols desitjo la pau y benestar de mos subdits, quant ara menos que may convé que aquestos tingan recels de son rey.
--Precisament, senyor, perque siau mes estimat, he parlat com haveu sentit, y bè podeu conéixer que no parlo per vos, sí sols per los que us volen fer semblar diferent de lo que sòu.
--Sí peró... tas paraulas donan á enténdrer que tan sò jo com lo poble, y que tè poch valor ma voluntat.
--Senyor, (y aquí'l Fivaller procurá fer ressaltar tant sa dignitat com lo respecte al Rey,) jo he sigut cridat avuy al palau reyal, no en representació de cap cárrech, sí sols pera parlar y aconsellar com amich á mon Rey. Si de ma amistat lo Rey dubta, llavors no'm toca estar ahont sols tenen veu los consellers reyals,... y'm retiro.
Y al mostrar que s'en anava mossen Joan Fivaller, Ramon Dezplá y altres particulars se alsaren de sas cadiras, com donant á enténdrer que'l seguian.
--Nó, no't mogas, digué ab empenyo'l Rey; no dubto de tu, ni dels que't segueixen; peró podrás compéndrer que quant personas com tu parlan ab tan esperit á son Rey, basta pera témer que'ls que sòn menos, serian capassos de...
--Senyor, senyor, (replicá ab to resolut En Fivaller,) deixaume anar, fins que estigau convensut ó vos ensenye la costum, de que aquest es lo verdader parlar dels bons patricis á sos reys, al menos en aquesta terra, deixáume anar, pera evitar que de nostra franquesa pugau deduhir aixó que vos creheu maldat en los que sòn menos.
Vehentse confús lo Rey, y pugnant en cert modo entre sa altivesa de vencedor y'l desitj de no agraviar als de Barcelona, volgué, aparentant mitja familiaritat, véurer si reduhiria á Fivaller al compromís de tenir que humillarse devant del monarca.
--No penso mal de uns ni de altres... No sè conéixer prou, tal volta, lo carácter que aquí domina... Peró, ab franquesa: ¿créus, Fivaller, que'l Rey pót estar content, quant se pondera lo poch valor de sa voluntat?
--Sento, senyor, que jo'm veja precisat á justificarme devant de tanta gent, quant m'ha portat aquí lo millor desitj: peró ja que mon cor m'ha portat, ell m'ajudará.
Y al dir aquestas paraulas se notá un ayre de la mes gran serenitat en la cara de Fivaller. Lo Rey insistí.
--Peró respons á ma pregunta? Puch estar content, quant se rebaixa ma voluntat?
--Quant se rebaixa, nó: quant se la il·lumina, com jo he provat fer, sí.
--Arribaria á créurer, per lo que dius, que res fòra aquí la voluntat del que regeix, sens la lley que ell dicta.
--Res, senyor, res. Tant es la lley del que la dicta y la fa cumplir, com del que la aconsella.
--Y entre la lley y'l rey...
--Primer la lley... Cumpliula, senyor, y feula cumplir, y llavors brillaréu mes que ella, llavors brillaréu com á pare de la lley, llavors seréu verdader rey.
--Y pensas de mi?...
--Jamay cosa dolenta. Sols desitjo y aconsello, que es lo que'm dicta aquí mon cor.
Mossen Joan se mostrá aquí sumís y com vivament afectat. Lo Rey quedá mirantlo per un llarch espay, y seguí després com estudiant lo mirar dels que'l rodejavan, pera deduhir en cert modo lo que devia fer; mes fixantse ab preferencia en lo trasmudat semblant del gobernador de Catalunya y del aragonés Liori, que baixavan la vista com pera no mirar al monarca, feu un esfors, pera fugir de aquell incident desagradable que ja no era'l primer en aquella reunió, y digué:
--Ba, ba! Fora, fora. No vull que aquesta visita á una ciutat que estimo puga ser may preludi de pitjors disgusts, y menos quant vá á comensar una nova era de pau y de felicitat. Jo sè lo que'm toca fer pera lograrla prompte, com á rey y com á home. Y pus dech aprofitar ara lo temps pera resóldrer asumptos apremiants, passem á tractar de altre cosa, y vejam, amichs, quin consell m'hi donau.
A aquestas paraulas tothom s'esforsá en manifestar com que se olvidava lo que havia succehit, y no observant lo Rey mes que respecte y atenció, continuá: