Part 52

Patent veurá'l lector la causa que induhí á la mala madrastra á obrar tan tiranicament, quant sápia, que de ella tingué'l rey don Joan altres fills: tot lo que volgué privar donya Joana als fillastres, ho apressurá á favor de son fill, que era l'infant don Fernando, després rey y marit de Isabel de Castilla, y tant com en vida del príncep de Viana se oposá á son nombrament de primogénit y successor de la corona, no bè tancá aquest sos ulls per la forsa del veneno, quant lo noy don Fernando, que sols tenia llavors nou anys, era ja proclamat ab aquell títol en Navarra y Aragó. Peró no pará aquí la astucia y mala manya de aquella ambiciosa dona: quant l'infant tenia setze anys, la mare fèu fer per son espós la erecció y sublimació del Príncep en rey de Sicilia, y rey que'l tingué, al cap de un any, lo casá ab la princesa Isabel, reconeguda y jurada com á successora en Castilla. Així tingué á son jove fill, rey de Sicilia, de manera que, portant corona, pogués buscar esposa que la portás també: així doná la espectativa al que algun dia havia de ser rey de Aragó, de ser també rey de Castilla, de poder fer renáixer en ell lo títol de rey de Espanya, ja que entre ell y sa esposa reunirian tots los dominis de sos diferents estats y regnes. Digna y noble ambició de una mare, si pera conseguir lo fi de ella no s'haguessen obrat tants crims e infámias!

Aquí es ahont se deixa véurer mes clara la agonia de la importancia aragonesa y de la independencia de la noble terra catalana. ¿Qué podia esperarse de un rey, fill de Joan II y de Joana Enriquez, dels dos enemichs mes grans y mes odiats de Catalunya, de un príncep que, si disfrutava grans glorias, havia sigut sols trahent de devant de ell sos favoreixedors al únich destorb que li feya sombra, donant un veneno al estimat y venerat Príncep de Viana? ¿Qué podia esperar la nació que enfortiren los Peres y'ls Jaumes, reys de sanch catalana, de un rey que comensa son ofici de regnar en terra estrangera, y que desconeix, per conseguent, los usos de la terra mare, y que, noy encara, passa á unirse ab una reyna poderosa de una altre nacionalitat espanyola, identificantse en tot á las costums de aquesta? No es difícil endevinar lo resultat: al titularse'ls Reys católichs reys de Espanya, com eran Fernando é Isabel, aquell, acostumat á dirse rey de Castilla y de Sicilia, mirá son estat de Aragó sols com un estat mes, agregat á son domini; tenint que establirse una nova cort en un punt céntrich de la nova y vasta monarquia, naturalment Castilla havia de ser lo preferit, y acabada per conseguent la influencia de Aragó en lo centre nacional, per demés es dir que l'aislament de aquell cresqué de dia en dia, quedant com si fos condempnat á may mes deixar sonar son nom en lo mòn polítich. Lo cap del justicia Lanuza, tallat en la plassa de Saragossa, vingué á posar en regnats próxims la última pedra á aquell monument, que s'anava fabricant de temps, pera justificar que Aragó era mort y Espanya volia dir Castilla.

Continuem, no obstant, los rápidos moments de la agonia, pera arribar quant ans al últim badall.

Aquell mateix rey Fernando que fou sostituit per sa mare al desgraciat príncep de Viana, l'espós de la Reyna de Castilla, al quedar viudo de aquesta noble senyora, tingué que anarsen aburrit de la terra castellana, y torná á Catalunya, á casarse de nou ab dona catalana. Quí sab quina era aquí sa intenció y sa esperansa, y qué era lo que li havian ensenyat los desenganys! Peró res obtingué: per mes que'l Rey fugís de casarse ab parentas, com feren los que'l precediren en sa rassa, semblava que la progénie in incestu conceptu no havia de arribar realment á la quarta generació, y així, en veritat, vingué á succehir: cap dels fills que tingué Fernando en sas dos esposas tingué temps de succehir y regnar, tots moriren, y sols una filla, boja, se cenyí la corona de sos pares, mes havent de buscar un cap que suplís lo sèu, havent de escullirli marit, buscárenli un estranger, un alemany, y ab ell comensá en Espanya una influencia, que sols tingué á la nació com á servidora.

Pót dir ara'l lector, si tè ben present tot lo que ha llegit en los capítols que precedeixen á aquest últim é histórich ¿tanta desgracia, tant contratemps pera la patria catalana, tantas injusticias, com haurian tingut lloch, sinó hagués sigut la injusticia de Casp, de ahont dimanan? ¿Com s'hauria trastornat la terra, si en lloch de elegir un rey estranger, que era obra de un papa intrús, s'hagués elegit al natiu y llegítim, coneixedor de la terra que havia de regir?

La contestació es breu, ja sia'l poeta ó l'historiador lo qui parle.

Un home fou lo que'n tingué la principal culpa: si l'home era solament home, (com ho probá sa peresa de anar al concili de Constansa,) pót calificarlo'l lector com vulla; si l'home era sant, proba llavors que tot lo succehit era inevitable, y que tal volta així ho disposava la Providencia, per boca de son oracle, á fi de que renasqués l'antigua Espanya.

En est cas, fòra tot lo succehit sols un secret de Dèu, y dels secrets de Dèu no'm pertany á mi parlarne.

Alabat sia Dèu!

Fi.