Part 47

--Sí, germá, sí. Jo prometo darvos un consol que no esperau tal volta. Observo que passau quimera per vostra afillada, y...

--Y qué? interrompé'l malalt, obrint com esparverat los ulls, y mostrant tota la vida que pót presentar la proximitat de la mort.

--Sa vida y sa honra estan salvas, continuá l'altre, l'home que la estima será quant ans son espós, com ha sigut desde ahir son amparo, y un y altre quedan protegits per lo benéfich y noble mossen Joan Fivaller.

--Cert?

--Cert, germá, tan cert com aquest es lo símbol de la passió de Jesús! li digué mostrantli la creu.

--Ah! torná á esclamar llavors, ab mes forsa, que tal vegada contribuhí á separar mes aviat l'esperit del cos. Lo cor m'ho deya...! Honrat jove y fiel amich! Gracias, Dèu meu, gracias! Ja móro content!

Y esforsantse pera elevar sas mans al cel, excitat y enternit, al pas que sechs sos ulls no podian donar cap llágrima, comensá una tremoló en son llavi inferior, sospirá y torná á sospirar, y contrahentse mes y mes sa cara, acabá per fer un badall, y al punt aplomantse son cap y sos brassos, vingué á cáurer tot lo cos, mort y fret, en los del venerable sacerdot, que li arrimá en aquell últim moment lo símbol sant de la creu sobre sos amoratats y encara calents llavis.

--Ja es mort! digué'l sacerdot. Dèu l'haja perdonat!

L'efecte que aquest espectacle produhí en l'ánimo del jove que contemplava, no es pera ser descrit. Dubtant entre la paraula donada de no penetrar en la sala y'l desitj de donar per sí mateix un consol y fins una satisfacció á son bon amich, al qual veya morir per instants, se girava com desesperat, apretantse ab la ma dreta lo front y'ls ulls, contenintse'ls esclafits de son sensible cor, y tan aviat apartantse pera plorar, com tornant, mogut per son desitj, á la vora de la porta, pera no pérdrer aquell moment cruel de la mort, que li semblava arribat, á cada moviment que feya'l malalt.

--Dèu meu! Dèu meu! esclamava en son desespero. Es possible...? En tan poch temps tants cambis, tants disgusts... Oh! jo no puch mes...! Jo vaig á faltar á ma paraula!

Aixó deya, al pronunciar lo malalt las últimas paraulas de sa vida, aquellas en que acabava de regonéixer la honradés de Guillemet, y de espressar sa conformitat ab la voluntat de Dèu. Si'l malalt hagués viscut un segon mes, de segur que'l jove hauria faltat á la paraula donada al sacerdot, pus lo cor l'impulsava ja á obrir los brassos y á córrer pera abrassarse ab l'empestat, peró la veu del sacerdot, que deya "Ja es mort!", y l'abalansament del cos del malalt, gelaren lo cor del honrat y sensible jove, que, com horrorisat y confús, apartá la cara de la cortina, y fugí depressa, ab los brassos alts en actitut suplicativa, y dihent, ab una veu interrompuda per sos mateixos plors:

--Ingrat de mi! Y es possible que jo no l'haja pogut estrényer entre mos brassos...!

--Aquí tens los meus! contestá una veu del derrera de la segona cortina y casi al mateix temps que aquesta's descorria. Abrássam á mi, honrat jove, y abrássam ab la efusió ab que jo t'abrasso á tu!

Guillemet y mossen Joan Fivaller quedaren per llarga estona abrassats y á qual mes enternits. Lo primer no podia parlar: lo segon, al mitj de son enterniment, semblava com que's gosás en lo triumfo de una bona acció. Per fi, lo noble y generós senyor, donant la ma á son protegit, li digué:

--May havia dubtat de ta bondat, y pus acabas de confirmarho mes, jo t'asseguro, Guillemet, que la felicitat que esperas te la proporcionaré mes prompte de lo que't figuras.

--Senyor...! contestá Guillemet, mostrant avergonyiment en aquell instant, y sens gosar á alsar la vista de terra.

--Sí. A ningú mes que á tu li toca ser hereu del mort.

--Qué diheu, senyor? digué'l jove, com sorprés de aquella estranya proposició, y fentlo refer un tant la impressió que sentí en sa dignitat de home. A mes, que ja sabeu quins bèns pót deixar l'infelís falconer...

--Deixa dos bèns, interrompé l'altre, que sols tu déus possehir y guardar: sa honra y sa afillada.

--Ah! sòu gran en tot, senyor! Com vos pagaré los favors que m'haveu dispensat?

Guillemet anava á besar la ma de Fivaller, ab que tenia agafada la sèva, mes estirantlo aquest, en cert modo, cap á fora, y obligantlo á apressurar lo pas, acompanyál fins á la escala del Hospital, y allí, estrenyentli de nou la ma y despedintlo, li digué:

--Cálmat, cálmat ara, Guillemet, y procura dolcificar tas penas ab la felicitat que te espera. Ves, ves á passejarte un poch per fora de las murallas, á buscar los ayres purs del camp, ja que acabas de sortir de una atmósfera dolenta, ja que has tingut la imprudencia de venir á un lloch perillós, ahont sols podia haverthi conduhit l'interés de ton amor.

--Es cert, senyor! Mes y á vos, (contestá Guillemet, girantse desde las primeras escalas que ja havia baixat,) á vos, lo noble, lo rich, l'espós y'l pare de molts fills, ¿qué us pót haver mogut á venir á aqueix lloch perillós, á aquesta atmósfera pót ser ja contagiada, sinó també un amor, que es cent mil voltas mes heróych que'l meu?

L'amant de Blanqueta partí: l'héroe del amor patri s'en torná á dins.

### XLIV. La cort del veguer. Com l'amant de la orfaneta y mossen Borra declararen contra'l cristiá dolent y salvaren al juheu bo.

Volia dir la paraula cort en temps antich lo mateix que *cour* en francés: un pati. Y com la justicia se solia administrar á cel descubert, es á dir en los patis dels castells ó en las escalas y portas dels palaus, de aquí que certs tribunals, sobre tot los que tenian una jurisdicció semblant á la del veguer, quedaren després ab lo nom de cort, aplicant lo nom del lloch á la institució que allí obrava.

Cada veguer, que era com si diguessem jutge y corregidor de un districte, tenia sa competent cort ó tribunal, y la del de Barcelona la constituhia un assessor constant, sens qual parer lo veguer no podia obrar, sinó en certs casos especials, y á mes, pera administrar justicia, tenia quatre magistrats, dos joves y dos vells, que alternavan de dos en dos, de manera que'l verdader tribunal lo constituhian dos sols magistrats, ó sia un jove y un vell, ab son corresponent escribá, saigs, alguasils, porters, pregoners y demés cáfila curial, per los quals se portava á cap qualsevol procediment que fos menester, y se instruian las causas, pera passar després á la Audiencia, ahont lo Regent la cancilleria, en nom del Llochtinent del Rey, ó aquest en persona, donava, ab lo tribunal ó consell superior, la sentencia definitiva.

Després, donchs, que l'escribá, apuntant las paraulas que's digueren á la porta, y així que's vegeren, los dos grans criminals que ultimament havian entrat á la cort del veguer, comensá á fer interrogatoris, á requerir testimonis y mes testimonis y á anyadir fullas y mes fullas al procés del gascó y al del juheu, ó millor, al de un y altre, pus per la relació entre un y altre reo havian vingut á refundirse las dos causas en una. Tres dias havian discorregut ja desde l'agafament; mes com en lo segon se vegés que no bastava'l número de testimonis pera acreditar la culpabilitat del juheu en lo tocant al crim de heretgia, pus sols se li probava la culpa de haver fet de metge en lo bordell de En Simon, manárense fer pregons per la ciutat, obligant á tothom que pogués ser testimoni que anás al dia seguent á declarar en la cort del veguer, y s'intimá particularment á algunas personas, que anassen á deposar lo que sabessen tant sobre los crims del juheu, com sobre'ls altres dos que s'imputavan al ex-majordom del palau.

Entre'ls intimats se contava Guillemet, únich que no s'havia deixat véurer en la cort del veguer, la qual estava treballant desde las primeras horas del matí, y sa incompareixensa era sols filla del dubte que tenia, per haver donat paraula á mossen Joan Fivaller que á ningú diria res de aquell fet, peró de altra part s'en dolia, al pensar lo mal que de son silenci podia resultar pera un inocent, y veya al mateix temps, que no podia deixar de acudir, sens compromís, sobre tot sent per manament de la justicia.

En altre ocasió, lo sempre dicidit jove no hauria fet esperar á la cort, ni hauria sigut necessaria la intimació, pensant que podia ajudar al triumfo de un inocent, peró tan suavisat estava llavors son esperit, per las penas que havia hagut de presenciar y per lo regoneixement y admiració que sentia per los generosos actes de son protector, que estava aquells dias verdaderament transformat en un noy, y son cor era una barreja de sentiments tristos y alegres al mateix temps, vehent devant sos ulls la cara hermosa de la estimada que desitjava possehir y la cara desfigurada y abatuda del pobre falconer en sa agonia.

La única persona que havia presenciat, en casa de Fivaller, lo que havia tingut lloch entre Guillemet y dit senyor, lo dia seguent del avalot de la ciutat, era'l juglar mossen Borra, que desde aquell dia y quantas voltas havia vist al protegit del conceller, sempre li havia manifestat la mes viva simpatia, animantlo y alegrantlo per la felicitat que li havia de venir.

Ningú com mossen Borra, donchs, podia ser intermediador mes á propósit pera manifestar á mossen Joan Fivaller lo cas en que Guillemet se trobava, y la necessitat imprescindible de faltar á la promesa de silenci, quant aquest era ja inútil, y venia la exigencia de part de la justicia. Procurá, de conseguent, Guillemet véurer á son nou amich, ja que ell no se sentia ab prou ánimo pera anar á fer proposicions á qui tant bè li feya, y dirigintse al pati del palau major, fèulo avisar per un dels porters. Peró com la tardansa ó qualsevol entorpiment en un desitj ó necessitat sòn causa de que aquest sia mes fort, succehí, per sa desgracia, que'l juglar era fora, si bè havia promés que quant ans tornaria. Ple de impaciencia, donchs, comensá á esperarlo Guillemet, y era sumament cruel pera ell véurer que si gayre mes tardava, passaria la hora y terme de son compareixement, y quí sab lo que li podria resultar, situació que fòra mes y mes sensible quant ell veya tan próxima la felicitat promesa, y castigat al que havia sigut son rival y enemich.

Una hora faltava sols pera cumplirse'l terme, quant Guillemet vegé entrar per la porta del palau á la persona que tant temps ha esperava, y respirant de alegria, sortí tot depressa á rébrerlo, y no menos depressa li manifestá l'objecte que allí'l portava y la necessitat que tenia de que li donás prest un camí ó se encargás ell de disculparlo ab Fivaller, pus no volia de cap manera deixar de contribuhir al triumfo de la veritat, compareixent al tribunal.

--Peró no sè enténdrer, (li contestá mossen Borra, á qui ell contá tot lo que s'inculpava al pobre juheu y l'acumulament que s'havia hagut de fer de las dos causas,) no sè enténdrer perque't ficas en lo que no't demanan, jove. Enhorabona que declares sobre'l cas del Bantayrol, de aquest canalla, peró respecte del juheu ¿qué t'importa á tu que sia ó no sia heretge, y si fou voluntariament ó no lo fer de metge en lo bordell?

--Ah! Es que jo no us ho he dit tot, mossen Borra. Al compassiu Nadal es á qui vaig déurer jo la noticia certa de que ma estimada era allí víctima de un raptor... Y á no ser ell, quí sab quantas desgracias mes s'haurian acumulat sobre mon cap, y quantas n'hi hauria hagut mes derrera de la única que ara ploram, de la mort del pobre falconer!

--Es cert! Pobre falconer! contestá mossen Borra, reflexionant. Peró, en quant á lo altre, al crim de heretgia no sè que tu hi pugas fer res... Perque, al fí y al cap ¿de qué se l'acusa?

--Se l'acusa de tenir en sa casa llibres plens de heretgias y blasfemias contra Jesucrist y sa mare, ó millor, de tenir un llibre que diuhen es lo pitjor de tots, lo Soffrim.

--Qué dius? Si tots los Soffrims son ja cremats fa mes de doscents anys.

--Com dòna, a mes, la casualitat de haver dit lo juheu al majordom, quant entravan en la presó, que ell era la causa de sa desgracia, y com per los testimonis rebuts ahir se probá que'l majordom havia anat al mateix dia á la casa de Nadal, podria ser...

Mossen Borra al ohir aixó cambiá sa atenció en una especie de encantament, com quant un, fixat en una idea que li vè de improvís, ni óu ni fa cas de lo que li diuhen y parlan. Tot mossegantse una ungla de la ma esquerra, y posada la altre ma en lo front, quedá per un rato sens respóndrer, deixant en cert modo admirat al jove que'l consultava.

--No responeu? li preguntá aquest. Qué es lo que estau pensant? Pót ser trobau difícil...

--Sabs que penso, (li contestá'l juglar, agafantlo pel bras, tot dantli un cop, y mostrant certa espressió de cara y alegria de ulls, com quant un home encerta en la veritat de una cosa ó vèns un dubte); que sens escrúpol vajas inmediatament á la cort del veguer y declares sobre tot lo que't semble: jo t'asseguro que mossen Joan no hi tindrá res que dir. Ves y declara, que prompte pót ser tindrás á ton costat un altre testimoni que t'ajude, y que tu no póts imaginar.

--Si creheu que mossen Joan...

--Jo me encargo de disculparte y defensarte. Ves, Guillemet, ves, no't detingas, que prompte pót ser veurá'l tribunal quin es dels dos reos lo mes juheu.

Tot dihent aixó, emprengué corrents mossen Borra per la gran escala del palau, y Guillemet se dirigí al castell vell de la plassa del Blat, que era'l punt ahont estava constituhit lo tribunal pera escoltar los nous testimonis que devian declarar, aquell dia, en las dos grans causas que servian de distracció y conversa á tot lo poble de Barcelona.

Per aquest últim motiu, donchs, tot lo pati y escalas de aquella antiga fortificació, que servia llavors de presó pública, s'havia anat omplint desde las primeras horas del matí, acudint gent de tots los barris de la ciutat y de totas classes, sexos y carácters, la que, desitjosa de saber lo que podia resultar á aquells dos reos, que eran personas tan conegudas, no feya mes que parlar de ells comentant, referint, desfigurant, ponderant ó inventant fets del un y del altre, y posantse un pam de greix, com se sól dir vulgarment, en tractar de un asumpto que absorvia tot lo interés general, y que fins distreya á tothom de tot lo demés que succehia ó podia haver succehit. Així es lo poble de moltas ciutats, entre las que no's queda enderrera Barcelona, com fins en nostre temps se pót véurer, de manera, que si en tal ocasió'l rey Fernando hagués vist á tals vasalls, ni'ls hauria conegut. Los noms del juheu y del majordom eran pronunciats y repetits ab interés per tothom, los crims y las causas que's formavan era la única herba ahont tothom pasturava, y ni hi havia qui's recordás ja del avalot de dias enrera, ni qui volgués pensar en si'l vectigal lo déu pagar ó no'l Rey y en si'ls áulichs del palau feyan ó no feyan mal al poble.

En una de las salas altas, prop de la qual hi havia lo tan anomenat pou del torment (que en aquest mateix any ha desaparegut per las novas construccions que's fan en aquell endret,) hi havia constituhida la cort: seyan los quatre jutges (que quatre eran per ser la causa doble,) dalt de uns grahons, l'ultim dels quals, mes elevat que'ls altres, los servia de assiento, presidint al mitj lo veguer, que empunyava son bastó, y tenint á son costat esquerra lo sèu assessor, quedant algun espay entre aquests dos oficials públichs y'ls dos magistrats que hi havia per banda.

Los ornaments y demes objectes que ocupavan la sala eran un Sant Cristo ab son dosser, uns coxins de cuyro posats sobre l'asiento, uns panyos de figuras silvestres que penjavan á dreta y esquerra, una petita taula ab lo llibre dels Sants Evangelis, que tenia al devant lo veguer, y una altre taula mes avall ab diferents tamborets y cadiras que ocupavan l'escribá y sos escribents. Altres dos tamborets hi havia inmediats á la taula, que eran destinats pera'ls reos, peró no estavan ocupats en aquella ocasió, per haverse fet ja'ls corresponents interrogatoris durant lo primer dia.

Havia donat compte ja l'escribá de una part del procés, del motiu de acumulació de las dos causas y de las primeras declaracions dels testimonis tocant á la mort del arcabisbe é identificació de la persona del donzell, en las que figuravan, com á deposants, un antich servidor de Lluis de Cegrany, que era un dels que havian intervingut junt ab lo donzell en la mort del prelat, un guarda bosch de Poblet, que probava la procedencia del gos del reo, un dels tres comissionats de Aragó, que descubria molts incidents, ab los quals se justificava ser lo reo lo mateix gascó March Tullat, conegut per Bantayrol, un vehí de Balaguer, que l'havia tingut allotjat en sa casa, de la que havia fugit quant lo Comte de Urgell l'havia volgut péndrer per crims y atreviments comesos dins de son palau, un juglar parlador de llenguas, que probava ser lo reo gascó per certs vicis de pronunciació que s'observavan en lo seu parlar, y per fi molts y molts altres, qual número de probas, junt ab las cartas, que també llegí l'escribá, del compte de Foix y de don Antoni de Luna, deixavan en prou bon punt lo procés, pera esperarse que quant ans perdria'l Bantayrol sa vanitat en un lloch ben alt.

Lo segon capítol de probas sobre'l crim de rapto tenia deposicions de vehins del portal del Ángel, entre ells del bon especier, que, á pesar de sa catxassa, com á molt temorós de la justicia y bon amich que fou de En Joan de la Murtra, no faltá á la primera intimació: n'hi havia també del arlot Simon, que manifestava no haver faltat, com hostaler, á las pracmáticas del Rey En Pere y del Rey En Joan, atés que ni una nit havia jagut en sa casa la donzella, á la que havia rebut, obligat á la forsa per lo majordom del palau del senyor Rey, y per haverli dit aquest que era una víctima á qui perseguian los avalotadors dels carrers; de En Claramunt, l'amo del tan celebrat colomer dels Tallers, y de igual ofici que En Simon, lo qual probava la conducta del majordom, anyadint que á existir com en altre temps l'ofici de Rey de arlots, ningú hauria pogut desempenyarlo millor que'l reo, per lo molt que coneixia'ls llochs de vigilancia; y á mes de la declaració de Blanqueta, que referí lo que pogué, (fentse notar en aquella per l'escribá que la gran vergonya y modestia de la donzella y lo haver tingut que declarar en lo parlador de las monjas, havian impedit de fer las preguntas mes estensas,) seguian altres dels criats del palau, que ajudaren al crim sols per lley de obediencia, de diferents particulars, y finalment la del juheu David Iscacq, la qual llegia l'escribá en lo moment precís de arribar Guillemet, després de bregar ab empentas, devant del últim rench de espectadors que estavan mes próxims al espay marcat per los saigs y alguasirs de la vegueria, que guardavan la sala.

Així deya l'escribá:

--"Item, deposa l'hebreu David Iscacq, trespasser y cambiador, habitant en la segona travessia del Call de Barcelona, que'l cavaller de la capa vermella havia anat á la casa del metge Nadal-Ben-Jussú, la matinada seguent del avalot de la ciutat; que lo motiu de haver anat dit amich al hostal de En Simon havia sigut sols per efecte de gran temor, crehent que'l poble havia de saquejar lo Call; que de tal anada havia quedat sumament trist, arrepentintse sobre manera, per los disgusts que deya havia passat fora de casa; y que en quant á fer de metge no s'hi havia atrevit desde la butlla del Sant Pare. Digué encara lo mencionat David, que no dubtava de la inocencia de son amich, y que estava disposat á jurar la veritat de tót aixó, si volia'l magnífich senyor veguer, segons costum de hebreu pledejant, en l'altar de San Feliu, de la iglesia de San Just, posadas las mans sobre'ls preceptes del Decálech, y ab la mola lligada al coll, y per totas las benediccions y malediccions que dadas foren sobre'l mont Gatzari, sobre'l mont Ebal y per las dotze tribus de Israel, cridant sobre sí tots los horrors de la terrible formula que en tals casos se emplea."

Al arribar á aquest punt, deixá l'escribá los papers sobre la taula, com indicant que res mes hi havia.

--Es á dir, digué llavors lo veguer, que no hi ha mes testimonis?

--Sí, un ne falta, y es dels cridats per la cort.

--Donchs que's torne á cridar per última vegada, y si no...

--No cal cridarme, senyor, contestá Guillemet ans que acabás de dir lo veguer, y avansant cap á la taula del escribá. Aquí estich pera fer ma declaració y en breus paraulas.

Preguntá llavors l'escribá á Guillemet per son nom y demés senyas, que apuntá, avansá luego cap á la taula del veguer pera jurar, com fèu, sobre'ls Sants Evangelis, é indicadas per un curial totas las preguntas á que havia de respóndrer, esperá quiet lo jove fins que s'acabá la lectura.

Per demés es dir que l'empenyo de la gent pujá aquí de grau tant en conéixer al héroe, fill del poble, que havia humillat y vensut al traydor, com pera véurer qué diria de ell. Del juheu ja ningú s'en recordava, y deya tothom que, poch sa, poch llá, tant se valia que'l despatxassen, com emissari, al altre mon, de tots los que quant ans hi haurian de anar derrera de ell.

A la última pregunta del curial, contestá Guillemet de esta manera: