Part 39

Tot aixó contribuhia á fer mes amarga la situació de Blanqueta, y mes quant veya la inseguritat de trobar, en dia de tanta confusió, cap metge á casa, pus dos vegadas havia vingut ja'l baylet y cap de ellas ab metge: lo de las monjas havia anat á visitar al monastir de san Pau, y al tancarse'ls portals, l'havian tancat defora; altre metge, indicat al noy per la familia del de las monjas, era prohom del Concell de Cent, y's trobava en aquella ocasió en la casa de la ciutat; de altre sabian lo nom, peró no'l carrer en que vivia... y'l pobre baylet corria y anava y tornava, y al arribar devant de Blanqueta, ni aquell sabia esplicarse volentse disculpar, ni aquesta podia contestarli mes que ab esclafits de plors y ab nou y major desespero cada vegada. Fatal contratemps! Llargas, ben llargas li semblavan las horas á Blanqueta cada volta que havia de esperar de nou, y llargas las anadas y tornadas del baylet; mes ¡quí ho diria! al pas que las horas de esperar li semblavan llargas, lo dia li passava rápido y corrents en sa exaltada imaginació: veya que s'acabava la tarde, y cada instant creya véurer com disminuhia'l sol grau per grau en sa carrera, y no dubtava ja de trobarse quant ans en la nit, ab son protector malalt, sense un metge pera curarlo, sense un amich que la ajudás y consolás! Per segona volta s'havia de véurer la desgraciada Blanqueta en una nit semblant, por son aislament y desconsol, á la que havia passat en Menargues, quant las infernals bombardas de Balaguer se li emportaren á sos estimats pares! Per segona volta la poncella del camp havia de aguaytar sola, esposantse á que un mal vent la arrebassás, y fes desaparéixer sa hermosura y sa forsa!

Lo trist pressagi se cumplí: la nit arribá ab tota sa fosca, y ni resolució tingué la espantada donzella de encéndrer llum, temerosa de que son espant fòra major vehentse á sí mateixa sola. Arrimada á la vora de la porta, escoltava impacienta si sentia pel carrer trepitjadas lluny ó la veu aguda del baylet, peró passava'l temps, y lo únich que ressonava en los ohidos de Blanqueta, en lo silenci de la nit, eran los esbufechs del pobre falconer á qui ni podia ni sabia com socórrer!

Unas sombras giraren per l'estrem del carrer durant tal impaciencia, peró Blanqueta no las arribá á véurer, ni ellas á la noya... y mes valgué que fos així.

Per fi, al cap de bon rato sentí Blanqueta la veu del baylet, que venia esplicant l'estat en que's trobava son amo, y deduhint per aixó que venia'l metge, se ficá resolta á dins, corregué á la cuyna á buscar un lluquet, y encengué llum ab la major promptitut. Y en efecte, justa prengué la mida, pus al sortir á la botiga, ab la ma devant del llum pera que no s'apagás, posava'l peu en lo llindar de la porta lo renombrat doctor Guerau, qual semblant no era'l mes afable, sobre tot desde las derreras noticias que li havia revelat lo baylet que l'acompanyava, pus, á saberlas ans, hauria pres sens dubte certas providencias, que llavors havia de executar precisament al sortir de la casa del malalt.

Encara que familiarisat ab desgracias lo doctor Guerau, s'hagué de conmóurer ó interessarse algun tant, vehent al costat de la desgracia la hermosura, cosa que contribueix á divinisarla en cert modo, y sembla que fa atráurer mes facilment la compassió. Procurá ans de tot calmar ab bonas peró breus paraulas lo desespero de la noya, pera evitar que fos confusa la relació que li feya de tot quant havia passat, y arribat ja á la cambra, se dirigí al capsal del llit, portant á son costat á Blanqueta ab lo llum, de manera que no podia véurer bè de prompte la cara del malalt.

Gran fou la sorpresa del doctor així que la noya separá la ma del llum. La cara y'ls ulls del falconer estavan en lo mateix estat que ans, peró la boca, que estava oberta, per estar lo cap molt caygut, deixava véurer una negror lo mateix que de tinta. Acostant llavors lo llum á la boca, y baixantse un poch lo doctor Guerau, digué, sens alsar la veu, algunas paraulas que no deixá de enténdrer la desconfiada Blanqueta.

--Sí, sí: llengua y paladar y tot, tot está negre. Avansada está la cosa, peró no ha anat ab la pressa que en molts altres.

--Y qué será, senyor doctor? esclamava Blanqueta. Verge Santissima dels ángels, teniu pietat de mi!

Lo doctor prengué lleugerament lo pòls al malalt, y separantli després, ab la punta del bastó, la camisa del pit, anyadí:

--Estrany es. Sembla que pel cos no hi ha encara tacas, y podria ser que sostenintse fins demá... Quí sab. Peró de tots modos, si no las tè avuy, las tindrá demá, y ab perill tan compromés, es precís...

--Qué?

--Jo sento, noya, tenir que dirtho, peró ab las prevencions que hi ha per part del gobern de la ciutat y ab los mals recorts y escarments que ha deixat un mal tan cruel, no pót menos un, y es deber de tot físich, de postposarho tot al bè y á la salut pública.

Al sentir aquestas espressions, los ulls de la donzella brillaren com á foch, descobrint tot lo horror que sa ánima preveya, y sa cara grogejá.

--Peró bè, doctor? qué es lo que tè'l Joan?... Quin es aqueix mal tan cruel de que parlau?

--Lo que tè (contestá'l doctor, fent una suspensió y mirant á terra,) es... es la glánola.

--La glánola...! La peste...! Verge santa dels desamparats! Ja ho veig, doctor, ja ho veig, que estich condempnada á quedar novament órfana y sens amparo en aquest mòn!

Y posantse'l devantal als ulls, tan íntima aflixió demostrá Blanqueta, que fins al doctor Guerau, á pesar de sa esperiencia, li fèu venir ganas de plorar, per conéixer que verdaderament aquella desgraciada hermosura se trobava sola en lo mòn, com ho probava lo véurer que, en un cas tan crítich de estar malalt lo cap de la casa, no rodejava son llit mes companyia que la de la noya. Peró'l deber era ans que tot.

Després de un curt silenci, preguntá ab tota senzillés Blanqueta al metge:

--¿Donchs, qué farém, senyor doctor?

--Res, noya: allúnyat del malalt, pus, com ja te he indicat, prest vindrán per ell.

--Com! Qué diheu?... Vindrán per ell?... Y quí?

--La cerca de la ciutat, á la que vaig á avisar enseguida.

Al dir aixó, lo doctor girá en direcció á la escala, com indicant que ja no tenia res que fer y no's devia pérdrer temps.

--Nó, doctor, nó! esclamá la noya, detenintlo. Jo desamparar á mon pare y protector, al que ha salvat ma vida y ha vigilat ma honra, al que ha sigut mon consol y ma alegria, jo desampararlo perque's pert ell y's pert també ma esperansa...? Aixó sí que no ho faré. En bona hora que ma esperansa fuge, peró mentres ell respire, á mi'm toca cuydarlo, y no'm fa res de acompanyarlo en la mort, ja que he sigut sa companyona en vida. Diheu, doctor, diheu: qué he de fer?

--Infelissa! Ta lleyaltat y amor no tè exemple en quant he vist, tocant á aquest mal que tant espanta, peró ab ton bon desitj no farias mes, donzella, que agravarlo. ¿Qué farias ab ta inesperiencia, ab ta perturbació, ab ton aislament? ¿Qué farias, si l'enmetzinat alé del malalt te feria á tu mentres creyas consolarlo, y cahent á sos peus malalta com ell, haviau de ser un y altre víctimas y testimonis mútuos de una desgracia inevitable, vehent ell ta agonia y tu la sèva? No val mes que de dos s'en salve un, que se evite la propagació del mal en la ciutat, y, sobre tot, que's medique y's cuyde al malalt ab tot ordre, calma y seguretat per qui tè coneixement y esperiencia de tal mal y per aquell á qui no perturba cap afecte ni interés? Deixa, deixa, noya, que se'l emporten á la Santa Casa, y prega tu á Dèu entretant que us ajude á tu y á ell.

La pobre noya no tenia rahons pera contestar al metge, y aquest havia enfilat ja la escala, quant un truch á la porta de la botiga cridá la atenció de Blanqueta, la qual s'en adoná, y deduhí per alló que'l baylet no era á la casa.

--Quí será? Quí podrá trucar, estant la porta oberta y haventhi allí'l baylet? Peró nó: ah! Ja ho conech! esclamá Blanqueta ab lo to mes desesperat. Ja ho veheu, senyor doctor, ja ho veheu... fins lo baylet m'ha desamparat!

Y havent cridat per dos vegadas, tot baixant, al baylet, aquest no contestá, repetintse solament en cambi lo truch de la porta. Al arribar á la botiga la noya y'l metge, una y altre quedaren sorpresos, de véurer quí era'l que demanava y l'objecte ab qué venia.

--Ay ay? digué'l doctor. Quin miracle es aquest? Ans que'l metge haja dat l'avís, vos trobau ja á la casa del malalt? Esquisida es, á fe, vostra vigilancia.

--Dèu meu! cridá la noya, al sentir las rahons del metge, y vehent que al derrera del que demanava seguian altres dos homens portant una llitera tapada. Y sòn los de la cerca! Com es possible aixó, senyor doctor?

--Filla, jo mateix m'en admiro...

--Es tal nostra vigilancia, (contestá l'home ab una fredor que li era habitual,) que, pera evitar lo mal públich, no perdonam res, y moltas vegadas sabem ans que'l metge ahont jauhen los malalts.

--Sempre hi ha vehins temerosos, digué'l doctor, que, á las primeras sospitas, corren...

--Es ben cert, senyor doctor! esclamá abatuda de dolor Blanqueta. Ni un vehí per anar á buscar á un metge, y pót ser mes de un pera avisar ans de temps á la cerca!

L'home de la cerca contestá ab una mitja rialla, confirmant la conjectura de la noya, y en seguida digué:

--Donchs, vos apar, doctor Guerau, que sens dificultat...?

--Sí sí: enllestiu, que jo tinch altres cosas que fer.

--Es cert, es cert, doctor? esclamava Blanqueta, girant com á boja per la botiga, y sense saber lo que li passava. Es possible lo que van á presenciar mos ulls?... Misericordia divina!... Quanta desgracia en un sol dia! Y que hé fet jo, pobreta de mi, pera que així'm castigue'l cel?... Nó, nó! mos ulls no ho veurán, mos ohidos no ho sentirán... Jesús! Jesús! Anau, anau... que jo m'en vaig á amagarme en'l estrem mes recóndit de esta casa.

Deya aixó Blanqueta, mentres lo doctor Guerau corria ja carrer avall, fugint dels miasmas, y mentres l'encargat de la cerca, ab son fanal á la ma y seguit per la llitera, pujava la escala en busca del malalt, que en pochs minuts tingueren trasladat, emportantsel, sens detenirse, al apartament dels empestats del Sant Hospital.

Al fugir la noya, pera no presenciar tan trist espectacle, s'introduhí en la rebotiga, penjá'l llum de qualsevol manera, y sentantse en una cadira, verdaderament arreconada, tancá'ls ulls, se tapá ab los dits las orellas, y plorant, esbufegant, resant y esclamant, esperá que passás aquell fatal moment ó'l temps en que calculá que l'acte havia tingut efecte. Al ressonar en sos ohidos lo trepitj pesat dels homens que se'n portavan la llitera, Blanqueta doná un jiscle, y del tot abatuda y desesperada, arribá á posar son front sobre de sos genolls, y en tal actitut permanesqué per un rato, darramant llágrimas y mes llágrimas, y no sabent con ferho pera detenirse'l plor y calmar la viva agitació que li partia del cor.

Peró ans de esplicar lo que succehí á Blanqueta, al esforsarse pera sortir de sa postració, convé disculpar en cert modo la part de egoisme é inhumanitat (que tal haurá semblat al lector,) dels vehins y demés coneguts del pobre falconer, sabedors del mal que á aquest afligia, fent una breu pintura, á tal objecte, de lo que era la cruel y horrorosa peste de la glánola.

Després de la dansa de S. Guy, que invadí la Alemania, y en qual enfermetat no hi havia mes remey que exorcisar als malalts, possehits del diable, recitant versos de la Biblia; vingué al mòn la glánola, dita així, segons creuhen alguns, per sortir unas glándulas ó tumors en certas juncturas del cos, y ab tal nom ó ab lo de landre era coneguda y anomenada la enfermetat en molts paissos y en diferents idiomas.

Lo terror que la glánola produhí no tè comparació ab lo de cap altre enfermetat, de quantas, com ella, nos havian vingut de Llevant, com que era un dels presents fets á la Europa per las crehuadas.

La Fransa, la Italia, la Espanya y després la Inglaterra, la Alemania y la Holanda foren, successivament y en continuas renovacions, víctimas de ella.

Peró de totas quantas escursions fèu lo mal, cap fou mes cruel, ni en cap se presentá ab un carácter mes devastador y espantós com en 1348. Desde llavors la glánola fou sempre símbol de terror, de espant y miseria; son recort y son nom eran lo fantasma perseguidor del cor y de las conciencias, y ¡cosa estranya! al pas que era'l medi de moralisar als incréduls, per lo temor de la mort, apagava los bons instints y sentiments, per lo terror de la enfermetat. L'home, aterrat, contemplant sa efímera existencia, alsava rendit las mans á Dèu, demanantli misericordia, peró no las estenia al próxim, quant veya que son semblant queya ferit del mal á son costat. Aberracions humanas, que en va cap filosofia es capás de fer enténdrer!

Fins ab los preludis que avisaren sa vinguda, fou aquella vegada terrorífica la aparició del mal, pus després de sentirse continuos terremotos per molt temps, comensá á plóurer, y de tal manera, que durá la pluja, sens interrupció, per espay de sis mesos. Llavors comensá la verdadera devastació de la glánola, cahent á sa bufada poblacions enteras, que quedaren sens un habitant, y barrejantse en la desbocada corrent de aqueixas miserias que tot ho arrebassava, junt ab la manta del pobre, los mantos dels emperadors, las coronas dels reys y las mitras dels bisbes. Entre las víctimas ilustres, ho fou, en nostra Espanya, lo rey Alfonso XI de Castilla.

Pera tráurer la proporció dels efectes de la peste, que'ns pinta lo Petrarca, en aquella temporada de trist recort, basta saber que, sols en la ciutat de Venecia, moriren aquella vegada deu mil personas. Així es com los historiadors, transmitint la veu del poble, arriban á dir que "desde Noé, may l'ángel esterminador havia mort tanta gent com llavors."

Molts dels malalts se pót dir que ni arribavan á estarho, pus morian al primer dia, de repent y fins pel carrer.

Comensava'l mal per una febre violenta, y seguia després un deliri, estupor é insensibilitat, no guardant sempre'l mateix ordre en aquestas senyals; la llengua y'l paladar se tornavan negres y com á cremats, y l'alé despedia un fetor insoportable. Molts dels malalts tenian una peripneumonia violenta (inflamació del pulmó y de la pleura,) acompanyada de hemorrágias promptes y mortals, y ordinariament se manifestava la gangrena per unas tacas negras que sortian per tot lo cos.

No hi ha que parlar de remeys, perque eran ineficassos tots los ordinaris, y dependia la cura de una casualitat, difícil de endevinar, ó del giro que prenia'l mal per sí mateix, com quant sobrevenian postemas exteriors, en qual cas la vida no corria ja cap perill.

A tal estrem arribá la por del contagi, que no's trobavan ni metges pera curar, ni servidors pera cuydar als malalts, ni capellans pera assistirlos en los últims moments, de manera que, pera remediarho, tingué'l Papa que concedir indulgencia á quantas personas se consagrassen als atacats del mal, y s'absolgué plenariament als malalts, encargant als sacerdots que'ls ho fessen saber.

Las prometensas, rogativas, penitencias y fundacions menudejavan encara no hi havia los primers síntomas de una nova visita del mal, y'l poble menut y pobre, pera aplacar la ira del cel, presentava á voltas, per las ciutats y pobles, espectacles tristos y repugnants, encara que piadosos, pus se veyan passejar pels carrers arreplechs de homens mitj núus que s'assotavan á sí mateixos ó uns als altres.

La estadística que ofereix la ciutat de Barcelona, segons se troba en los dietaris del Concell de Cent y de la Diputació, proba en primer lloch la aparició continua de la glánola, desde la data citada fins al sigle XVII y aprés la mortandat esperimentada en ella, que no es poca si's comparan los temps y la gran diferencia del número de habitants de ans ab los del temps actual. En l'any 1333, que es una de las apuntacions mes antigas, consta que en poch temps moriren deu mil personas; de aquesta data fins al temps del rey Fernando se repetí la peste en Barcelona al menos deu vegadas, y de llavors en endevant fou tan continua y horrorosa, que s'hagueren de publicar jubileus pera'ls que morian, facultar als capellans péra que diguessen dos missas, fer bandos contra'ls metges y cirurgians que fugian, y fins arribá una ocasió en que no hi havia qui pogués tocar las campanas de la Catedral. Dèu nos guart de semblants tristesas!

### XXXVI. Com lo malvat donzell s'en portá á la orfaneta al jas de En Simon.

Probará, donchs, tot lo referit, quant menos, que no deurá estranyar lo lector la indiferencia ó por dels vehins respecte del pobre falconer, sent com era ell, en son trist estat, lo primer senyal de la renovació de un mal, que tan cruels recorts havia deixat pochs anys ans, com si diguessem lo preludi de la vinguda del ángel esterminador, de aquell ángel que, quant venia, no anava acompanyat sols de la peste, sinó de fam, miseria y guerra, com ho feya créurer ja mes aquell dia ab l'estat efervescent de Barcelona.

Peró tot aquest horror, així lo de la peste que s'acaba de descríurer com lo que oferia per sí sol lo desconsolador quadro de la casa del falconer, en lo moment de separarse aquest de sa afillada, no era res, absolutament res en comparació del que esperimentá la pobre Blanqueta al alsar lo cap dels genolls, ferits sos ohidos per una veu coneguda, de fatal recort y que no esperava sentir en aquella ocasió.

No bè la llitera habia girat la cantonada del carrer, dos homes s'havian adelantat apressuradament cap á la casa del falconer; trobant la porta descuydada havian penetrat en la entrada, y l'un de ells, atret per la claror del llum de la rebotiga, s'havia introduhit fins á la presencia mateixa de la abatuda víctima, que ni esperit tenia de tornar á obrir los ulls pera no contemplar ab ells lo horrorós quadro que de sobras veya ab los ulls del esperit.

--Aquí está! esclamá l'home ab alegria infernal, al véurer á la donzella. La hora ha arribat, Blanqueta: jo vinch pera salvarte, y...

--Oh! cridá la noya, horrorisada, posantse dreta, y corrent á un recó, fent seguir arrastrant la cadira, y colocántsela devant de ella, com volentse parapetar. Verge Santíssima! Fuig, fuig, mal esperit, Llucifer perseguidor; aparta, mal cavaller... Horror! horror! No'n tinch prou encara ab una gran desgracia, que m'en portas una de pitjor? Fuig, fuig! Arrera cor de roure, infame, vil...!

Apretava ab una ma Blanqueta la cadira contra sí y ab l'altre recullia vagament la roba que tapava son pit, com posant també en guarda sa honestitat y sa honra. Son cos inclinat y son cap test al mateix temps podria dirse que simbolisavan la por y la vigilancia, y sos ulls, vius y bellugants, se podrian péndrer bè per las únicas armas de la ánima, que probavan de espantar al enemich, quant no's confia en la defensa de las del cos, en las mans.

--Tant te espanto? li digué'l perseguidor, afectant un to suau y amable. Mira que vinch á salvarte, vinch de pau, com sempre, vinch á rendirte mon desesperat amor, vinch á oferirte ton ben estar, pus serás desde avuy ma esposa, avuy, que tinch major poder que may, pera transformarte, sens dubte, de una órfana miserable en la esposa de un cavaller distingit!

--Nó, may! may! Tornáuvosen per ahont haveu vingut, deixaume en ma miseria y orfandat, pus jo no sò vostra, ni ho puch ser, ni ho vull ser. Vergonya, vergonya vos en haviau de donar, que tot un majordom del palau del senyor Rey vinga á perseguir á una honrada y desgraciada donzella. No us atanseu á mi, mal cavaller, y respectau quant menos la casa de un moribund!

--Insisteixes? digué'l donzell, en actitut de avansar cap á Blanqueta, y respirant sos ulls la passió mes liviana y'ls mes desenfrenats sentiments. No vóls pensar, noya, en qui ets y en qui sò?

--Nó, nó! May!

--Nó? Donchs pensa que demá tornarás á ser lo que eras la primera volta que entrares en esta casa, demá estarás sense menjar, sens protector ni amparo, sense amor ni companyia: demá ton amant estará baix mon arbitre y en poder de la justicia, que'l fará servir de exemple y escarment als revoltosos de aquesta ciutat; y demá... demá nó, avuy mateix... sí, tu serás esclava forsada de ma passió, si ara, de seguida, no't resols á ser volenterosa amiga de qui no pót víurer sense tu.

--May, may! contestá Blanqueta ab resolució heróyca.

Y com en aquell moment se sentís prop de la porta del carrer la veu de una persona, que semblava com temorosa ó espantada, lo donzell, advertint per alló lo perill que corria, prengué una actitut resolta y atropelladora, al pas que la noya, confiant de ajuda, se ostentá ab aquell ayre tan súblime de que sols pót tenir idea qui haja contemplat en situacions semblants á alguna de las artistas trágicas que tenen fama en nostres dias.

--S'ha acabat la compassió! cridá'l donzell, mirant alternativament á la víctima y á la porta. Órfana orgullosa, cedeixes ó no?

--Primer la fam y la miseria, primer lo llit de la peste, ahont jau mon protector, ans que'l llit conjugal de un lladre de honras. May, may seré teva!

--Donchs llavors, á la forsa...

Avansant lo donzell, pera cenyir ab sos brassos los de Blanqueta, aquesta, que en va havia esperat ajuda, alsant la veu en sas últimas paraulas, vegé enterament desvanescuda sa esperansa, y arribada la hora de sa desgracia, invocá al cel la trista víctima, estengué sos brassos, sacudí son cap, probá de cridar, peró aterrada com á paloma que véu ja sobre son coll la garra oberta del esparver, sentí en sech pérdrer las forsas, y debilitat son cor, y quedántseli sa veu en la garganta, perdut lo color de sa cara y emboyrats sos ulls, caygué, ab tot lo pes de son cos, llarga en terra.

--No perdam temps! digué llavors enrabiat y confús lo donzell, fent senyal al home de fora que s'acostás. Ja que no hi ha altre remey, al coll y afora.

Y agafant un y altre sens compassió á la hermosa y desgraciada Blanqueta, la alsaren de terra fins á arribar á sentarla en la cadira; posada així, l'home la prengué, tot baixantse, per las camas, lo donzell la sostingué per sota dels brassos, y deixantla anar luego sobre de la espatlla del home, de la manera que sól carregarse una saca de blat, s'alsá lo manat servidor ab tan noble carga, y junt ab lo tiránich senyor que'l manava treballar, fugiren un y altre cap á la porta, y desaparegueren carrer avall, cuberts per la sombra de la nit.

Lo cap hermós de Blanqueta penjava á la espatlla del sayó, com una flor hermosa á la que han xafat lo mánech poch temps ans, y guarda encara la bellesa de la vida. La ma atrevida del luxuriós donzell la aguantava y cariciava de tant en tant, mogut sols per una compassió egoista.