Part 10

Per mes que son esperit fluctuás entre uns y altres recorts, volent apartar de sa memoria á cada un que se li presentava aislat, era per demés l'esfors: aixó podria ferho lo que tè una, dos ó tres desgracias, y las endolsa fixantse en altres objectes grats de sa vida, peró no podia ferho lo malaventurat Comte, pus si volia fugir del recort de familia, pera trobar consol en lo del camp de batalla, veya trencada sa espasa; si se apartava de son ardor bélich, pera fixarse en la fortalesa de son carácter, semblávali véurer deshonrat son nom y son escut ab l'acte que havia fet lo dia ans, afaytantse sa barba, y postrantse en seguida als peus de son contrari; sí, per fi, probava com de gosarse en lo temps esdevenidor, crehent que la justicia de sa causa y la lleyaltat de sa terra havian de produhir un arrepentiment ó un cambi, se li presentava la imatge y quadro general del mòn en aquell temps, fals y corromput desde'ls mes alts personatges fins al mes insignificant y crédul home del poble, del poble, que creya sols influit per especuladors que sabian mes que ell. De manera que, en son interior sentia l'infelís Comte una pugna contínua de objectes y recorts desagradables, que, per son esfors de ánimo y son desitj, dificil de complir quant volia allunyar aquells de sa memoria, s'anavan empenyent los uns als altres, y com en rodona, dintre de son cervell, tornavan á passar, tornavan á fugir, y en va podian quedar esborrats per la forsa de la voluntat; si bè que entre tots, las dos imatges mes vivas, los dos noms mes constants que semblava estavan sempre á punt de saltar de la llengua del desgraciat, eran principalment lo nom del rey Fernando y lo nom de Catalunya. Lo molt que aquestos lo feyan patir era lo principal consol del desventurat, pus fixat mes en ells, y sent mes objecte de sa admiració y de son esbravament, evitava fixarse mes en los altres que li haurian ocasionat penas mes desconsoladoras com á home y com á pare.

--Brillau, estrellas, brillau, deya clavant sos ulls en las pocas que desde la retxa descubria; sempre us he vist brillar de la mateixa manera, may haveu aumentat vostre brill, quant vos he mirat. ¿De qué'm puch queixar jo, donchs, si vostre llenguatge ha sigut sempre'l mateix pera mi? Pero nó, no sòu vosaltres lo jutge á qui he de conéixer per la cara si está disposat á salvarme la vida ó á darme la mort. Vostre influxo serveix sols pera enganyar als preocupats, y proba que no serviu, que en tot lo mòn triunfa la hipocresia y la falsedat, jugant ab los que esperan y de vosaltres confian. Oh, temps cruel! Los que obeheixen sòn los únichs que creuhen, peró crehent l'engany: los que manan, sens créurer res, trauhen son profit, y prenen al mòn com un objecte de sos jochs. Vassalls falsos, jutges falsos, reys falsos y fins papa fals ¿com voleu que estiga lo mòn? ¿qué pót esperarse de la fidelitat, de la justicia, del régimen dels pobles y fins del respecte á la religió? Peró nó, nó: derrera de aquellas estrellas hi ha altre cosa mes poderosa, hi ha la ma del Tot, que fa justicia. Mes, ay! ay! (deya després com horrorisat, tancant los ulls y concentrantse). ¿Si Ell es just, com es que jo sò víctima? ¿Será que es just tot lo que á mi'm passa? Ah! pót ser que sí, Senyor, pót ser que sí! Perdó, Dèu meu, perdó! Jo'm resigno á ma sort... Nó, nó; dich mal!... jo'm resigno á vostra voluntat, jo acato vostres secrets y decrets, y sols vos demano forsa pera resistir los treballs que m'esperan!

Y deixant cáurer ab forsa lo front sobre del ferro, suspirá lo trist Comte, com descansant, ab aquella conformitat que sentia, de totas las altres penas que ans l'agitavan.

En eixa actitut estava, quant sentí lluny lo Comte com un soroll de veus ó instruments que s'anava acostant, al mateix temps que una gran claror indicava haverhi per aquella part de la ciutat de Lleyda una inmensa lluminaria. Se sentia un desordenat toch de moltas trompas, que era una de las formas acostumadas ab que se celebrava en aquells sigles qualsevol festa pública ó gran aconteixement, y á mes se percibia també lo so de algunas sembas, instrument qual us ha desaparegut en aquestas terras y que llavors fins se tocava en las coronacions reyals, especialment en lo regne de Aragó. Tal alborot era mogut per alguns vehins de la ciutat, que desitjosos de pau, y havent sabut lo triunfo del rey Fernando en Balaguer, havian sortit á recórrer los carrers, ab gran número de hatxas de vent, y celebrant ab aquella demostració la hora tan suspirada de acabarse las guerras que tant temps ha los feyan patir.

Tras lo principal avolot, espontánea y verdadera espressió del poble content, seguian á alguna distancia diferents concerts de bandurrias, lo qual podia dirse ja mes espressió de personas que creuhen enténdrer en la direcció de las que sòn menos que ellas, y de conéixer mes al viu las causas de las alegrias, encara que son coneixement no sia mes ni menos que'l dels altres. Venian los de aquestas quadrillas cantant diferentas coblas, y entre altres pogué sentir clarament lo Comte, en lo moment precís de passar los músichs per lo peu de la torre, las de la lletra seguent:

::: hanging-indent --Qui salvá á Castilla rey es de Aragó: á qui salva regnes Dèu li dòna sort.

Sa potent espasa ja ha guanyat per tot: brille sa corona, que es rey poderós.

Visca'l rey Fernando com únich senyor: Comte en Catalunya y rey de Aragó. :::

--Oh! cridá aquí lo Comte, sacudint ab son front los ferros y agafantse en ells ab una y altre ma, com si fos un lleó que brega pera sortir de la gavia. Prou! prou! No basta de véurerme com me veig, que encara vingan aquests infames á ferme revíurer las imatges atormentadoras de mon cor? Passau, passau depressa!

Peró los cantants, que recordaren, sens dubte, estar prop del presoner á qui tants mals atribuhia la terra, lluny de passar depressa, se detengueren allí encara mes, y dant grans crits de ¡visca! al rey Fernando, á la pau y al vencedor de Balaguer, exasperaren en tal estrem al desgraciat reo, que eix estava com á boig, casi trahent la llengua, de son fort respirar, obrint y tancant rapidament sos ulls per la excitació que li causava son desespero, y picant alternativament ab los peus en terra, sentint en aquest bulliment de son cos com una febra viva que l'enardia. En aquells moments havia olvidat lo Comte tots los recorts bons y mals que ans lo atormentaren, havia sacudit de son cap y de son cor la cristiana postració en que poch ans havia caygut; pera ell y devant sos ulls no hi havia mes que los dos únichs objectes atormentadors que l'absorvian, y sublimat en estrem son carácter dur y belicós, no respirava mes que venjansa, y mes que venjansa, desespero de no poderse venjar, y maledicció eterna contra aquellas dos causas de son torment, que veya ilesas y entronisadas.

--Fernando! Catalunya! cridá enrogallat; malehits siau un y altre, pus un y altre sòu mos botxins. Malehit sias, infant de Castilla! Lo renèt del rey Alfons de Aragó, lo successor directe y mascle del pare de ton avi matern, l'espós de la filla del rey En Pere, germana de ta mare, te maleheix á tu, ab la forsa de son doble dret, á tu, nebot ingrat, que no tenint rahó pera portar ma corona, ni has nascut en ma terra, ni sabs sas lleys, ni parlas sa llengua, y't malehesch ab tota la ira ab que la justicia fa cridar al cor, ab tota la ira, sí, que senyal es la ira mes de una volta de la vergonya y de la dignitat del home. Jo't malehesch, y pus ab un pretés dret de successió has vingut á arrencarme mos drets y ma felicitat, y'ls drets y la felicitat de mos fills, fassa cáurer Dèu sobre tu y tos fills lo cástich de ta injusticia: mal succehit te vejas de tots los teus, y no hi haja entre ells ni pau ni honra. Guerras vingan, en que tos fills se barallen ab tos nèts, en que reys estranys é intrusos los disputen la corona, y en que fins borts infames deshonren lo trono, y l'escalen com tu has escalat lo meu!

En aquell moment ressoná un crit de ¡visca Catalunya! Tan fora de sí estava llavors lo Comte, tenint las mans vermellas de tant forcejar ab la retxa, que, sens dubte, á haverla pogut trencar ab sa forsa, s'hauria tirat de dalt baix. Lo crit lo distragué de la primera maledicció, peró lo distragué pera ferlo esbravar contra lo segon objecte á qui ab sa maledicció se dirigia. Sacudint lo cap com una furia, y rompent ab una sarcástica rialla, continuá de esta manera:

--Sí, sí! Visca Catalunya! Ja podeu cridar visca, ja podeu ríurer y podeu alegrarvos, vassalls inesperts, remat inocent, noys de la escola. Ja póts ríurer, poble infant, que infant te has tornat deixant de ser home. Malehit, sí, malehit sias, que també't malehesch, ja que has ajudat á ma desgracia! Malehit sias! Menja, menja la carn de ta ilusió, que dia vindrá en que haurás de menjar sols l'os, y en que l'os será sols ton menjar etern. Y pus tos reys ja no sòn del antich llinatge, ni en sos consells hi ha mes que estranys, y tas lleys no sòn seguidas, espera, espera, que ab tal alegria se ha de anar fonent ton caracter y ta independencia, y temps ha de arribar en que sols sias esclava del vehí, en qual casa has anat á buscar amo pera regir la teva. Malehida sias...

Alsant lo bras ab tota la forsa de sa ira, é imprecant á sa patria, y com Júpiter fulgurant que agafa un llamp ab sa destra pera dispararlo contra'ls fills dels homens que s'alsan contra'ls fills dels dèus, doná un pas enderrera lo Comte, com pera agafar forsa, mes renovántseli en aquell moment la idea de la passada grandesa, á la que considerava agraviada ab sa imprecassió, y sentint de nou la causa que poch ans lo reduhí á una postració cristiana, se detengué en sech, y aná baixant son cap y sos brassos, exhalant tan sols sospirs, que al fi produhiren llágrimas y una nova é inmensa postració.

--Nó, nó! digué; malehida nó, que no es teva la culpa. No't malehesch... sols te compadesch, perque veig ¡sí! que caminas á deixar de ser catalana y aragonesa, com veig que jo camino també á la vergonya, á la desesperació y á la mort.

Y després de quedar un rato concentrat en sí mateix, plorant y debilitantse per la gran pugna de sentiments que'l dominavan, sospirá ab forsa, dihent ab profund dolor:

--Ay! lo cor me diu que mos dolors sòn pressagis, suposat que ploro, com may havia fet! Quí sab lo que será de tu, Catalunya!... Quí sab lo que será de mí!... Pietat, pietat, mon Dèu!

Refet ab aquest consol lo cor del altiu Comte, coneixent aquella inespugnable fortalesa que lo vent del dolor podia abátrerla, recobrá en sech tota sa energia, sa aspror, y sa sens igual voluntat, y alsant son cap en ayre de triunfo, digué mirant de nou al cel, y fent resolució ferma de ja no abátrerse mes:

--Vinga, vinga en bonhora lo mal temps, vinga la tempestat, que no'm fará doblegar: tu sabs, Senyor, perque jo patesch: jo'm subjecto á ta voluntat, y sols sento, Senyor, ja que he de morir mártir, no poder morir com un de mos gloriosos ascendents, com lo Comte Armengol de Urgell, que morí per vos, combatent en Palestina, com penitent y com soldat. Vinga, Senyor, lo martiri, encara que aquell tinga de sofrirlo en la terra mateixa de mon únich vencedor!

Y crehuantse los brassos, y recobrada sa natural inflexibilitat, s'arrimá á un recó de la torre, esperant lo que sa mala estrella li enviás; de la que sortí, realment y cumplintse sa por ó son pressagi, primer pera entrar vergonyosament en la capital del regne de Aragó, á Saragossa, ahont ab tant triunfo y gloria havian entrat sos avis, y luego pera anar al castell de Urenya, de Madrit y de altres punts de Castilla, ahont rebé la mort, de ma de alguns dels fills del rey Fernando de Aragó.

Mentres ell se prepara á caminar cap á fora dels regnes de la Corona de Aragó, tornem á un altre punt, y vejam á fra Vicens com camina per diferents pobles, dirigintse á la capital de aquella, á la gran ciutat de Barcelona.

### XI. Papallona en erm. Caritat enviada del cel... cap com tu.

Present tindrá lo lector la figura de aquella hermosa y desgraciada nina que quedá dormida derrera de la porta de sa casa, lo primer dia que no vegé al sol ab alegria, y la primera nit que havia hagut de recullirse sense llum, sens companyia y sens consol de cap especie.

¿Havia de morir també la esperansa pera qui ho havia perdut tot? ¿Havia de acabarse resoltament lo camí de la sort pera qui tan poch havia caminat per lo camí de la vida? Basta recordar que en lo primer contratemps horrorós de que s'adonava aquella ánima inocenta, en aquella trista nit, que havia de passar sola y abandonada, l'ángel de sa virtut havia baixat del cel sols pera suplir lo que veya faltar en la terra la pobre orfaneta del poble de Menargues.

Respecte los secrets de la Providencia aquell que véu prolongarse los mals sobre dels infelissos, peró may desconfie, al descobrir una senyal mes ó menos manifesta de la misericordia divina, que Dèu vetlla sobre dels desgraciats, que'ls mira, y que, per la bondat que tingan, los dará mes ó menos tart la recompensa. La nina havia plorat, havia sentit prou motiu pera horrorisarse al véurer que la fosca de la nit cubria de dol á tot lo poble, y especialment á sa casa, en la que li faltavan los dos únichs y principals sers á qui mes estimava, havia sentit per tot plors y dol y llástimas; y á pesar de tot, en sa trista situació y en son mal jas havia quedat dormida, tranquila y sens trobar á faltar tan sols l'acostumat calor del llit. ¿Y podrá dubtarse, donchs, de que la mirada de Dèu estava fixada en aquell punt, y que lo miracle que allí succehia era verificat, quant menos, per un emissari del cel?

Essent inocenta y bona la desgraciada, bè podria dirse que pera ella no havia de quedar morta la esperansa, mes com la esperansa es la senyal que anuncia de lluny lo consol, l'arbre en ivern, que no dòna fruyt fins á arribar la primavera, res de estrany tindrá, que ans de arribar lo temps del fruyt, haja de aguantar y sufrir l'arbre totas las tempestats y vents ab que l'ivern lo maltracta.

No deixá de ser nou desconsol pera la pobre nina la nova matinada, en que per segona vegada, al obrir los ulls, havia de véurer al sol com á testimoni de sas penas, y no los ulls vius y brillants de sa estimada mare que tanta vida li comunicavan.

La nit li havia passat á Blanqueta com una bufada; Dèu havia fet que aquellas horas li fossen á la desgraciada orfaneta com un paréntesis de son desconsol; mes al despertarse de nou, ó millor, en los moments de entreson que indican ó senyalan la hora de haver dormit prou lo cos, renovantse en la imaginació inocenta la memoria de la desolació esperimentada en lo dia anterior, tornaren á renovarse també tots los sentiments esperimentats y totas las escenas tristas que li havian oprimit lo cor, ans de deixarse cáurer pera dormir derrera la porta de sa casa. A la dolsa pronunciació del nom de mare, dit entre dents y quant los ulls encara permaneixian tancats, succehí lo mateix nom pronunciat ab un crit com de espant; tras del crit repetit ab tots los tons de sentiment y ternura, vingué un encantament de la vista, una concentració del esperit; succehí á aquella quietut fatal y tal volta amenassadora una exhaltació de la imaginació, y sortint del recó ahont havia passat la nit Blanqueta, corregué cap á la llum del carrer, se detingué en sech, mirá á tots cantons, torná á córrer, torná á detenirse y á girar en totas direccions, buscant, cridant, plorant y cansant de tots modos son débil cos y son excitat esperit.

¿Mes qué'n trauré de esposar la continuació de quadros ab que podria aquí presentarse aquella interessant figura, si, semblants al del primer dia, se succehiren ab poca diferencia en los seguents, fins que semblá obrirse un camí de consol? Ab igual espant se presentaren pera ella las matinadas, ab igual vaguedat los mitjs dias, ab igual horror la fosca de las nits.

Tres y quatre y cinch dias passaren en que veya sempre repetit devant sos ulls lo que li semblava ja tenir acostumat de molt temps, mes en tan que passavan sos mal aventurats dias, una diferencia, sí, se esperimentava, que per sa causa, de tan cruel, no sè dir si era en bè ó en mal del sentiment, pus ignoro si per ell lo cor se avivava ó se embrutia. La miseria y la fam, resultat natural de la trista situació en que's trobava Blanqueta, havian transformat de tal manera sa hermosa figura, que ja en res semblava á la poncella de altres dias, cuydada y alimentada per las mans carinyosas de una mare.

Pera ferse passar la fam, en un temps en que res hi havia de fruyts y en un poble tan ple de miseria, havia tingut de resóldrerse la pobre nina á menjar qualsevol cosa que se li oferís, per dolenta que fos, ab tal de poder tenir la ilusió de menjar, pus en tal grau se sentia afamada, que pensant en la fam y en lo menjar, havia arribat, en diversos moments, á distráurerse de sa principal desgracia. La generosa ferrera, que tal volta la hauria pogut socórrer, no s'havia tornat á véurer mes desde'l dia de la mala nova de son marit, y las finestras de sa casa y sa botiga permaneixian ajustadas, á causa, sens dubte, de estar postrada en lo llit aquella altre desgraciada esposa; las altres botigas y revenedorias del poble estavan sens viures, per no haverhi qui'ls pogués comprar; los noguers del camp, com que ja havia passat Santa Tecla, no tenian mes que una que altre nou, de las que, no sent maduras en la batuda, quedan en l'arbre pera pudrirse á la entrada del ivern; y en la entrada de la casa de Blanqueta, mentres li durá á aquesta la por ó respecte de pujar sola al primer pis, no hi havia mes que un rast de sevas penjadas de un clau de las bigas. Sols nous pudridas, donchs, quant sortia fora del poble, y sols los clafolls de las sevas cruas, quant buscava consol en la entrada de sa casa, era l'únich menjar de aquella delicada boca, l'únich aliment que absorvian los rosats llavis de la nina!

¿Qué dirém de la demés miseria que, durant aquells dias, anava rodejantla? La única espardenyeta que portava quant baixá horrorisada de sa casa, en ocasió de rébrer la ferrera la mala nova que li doná sa neboda, sent casi mes embrás que comoditat pera qui havia de anar ab un peu nuu, ja se la havia treta Blanqueta, arrimantla á un recó de la entrada; qui portava un peu per terra, també podia portarne dos, y la criatura, que, com á tal, era amiga de novetat, prenent com á novetat anar descalsa, prescindia de conéixer si alló era pena, significat de sa miseria ó pressagi de ulteriors necessitats. No tenint son ros cabell la ma suau que ans lo pentinava, seguint lligat per alguns dias, y á conseqüencia de dormir la nina ab lo cap arrimat á la paret, s'havia tornat rústich y polsós; per entre ell se ficava tot sovint sas ja rústicas mans, que com sa cara no havian tocat aygua, desde que sa carinyosa mare no la rentava, y gratantse per la picor que li causava la sarna que s'hi anava fent, portavals estufats de manera, que arribavan á semblar una grosa aroma ó'l botó de una flor que vá trencant sos brins pera obrirse. Pobre Blanqueta! Son vestit, seguint proporcionalment los mateixos embats que'l cos sofria, indicava també la falta del cuydado de la mare y l'abandono de la desgraciada que'l portava. Tot, per fi, respirava miseria, tot quant rodejava aquell cos ayrós y bell, tot quant acompanyava aquella hermosa cara, en la qual se veya pintada la debilitat, que tal volta ajudava á fer ressaltar com mes admirables, per sa dolsa melancolia, aquells dos preciosos ulls, en quals ninas tan á menut s'havian mirat, delirants de goig, los ans felissos pares de aquella incomparable criatura.

Peró ¿quí ho diria? Com lo mariner que s'avesa á la tempestat quant dura molts dias, com lo cavall que corre pel pedregal al cap de algun temps que ha emprés sa carrera, així l'home se fa als contratemps de la vida, y si l'home, que pensa, vá acostumantshi ¿quant mes no sabrá fershi una ánima inocenta, á la qual pót encantar y distráurer qualsevol objecte frívol dels que poden ser grats ó interessar per moments á un cor que no ha tingut temps de formarse, á un cap que entre sas facultats tè la imaginació com mes prepotent?

Així anava ja succehint á la inocenta Blanqueta lo quint dia de trobarse en sa soledat. A pesar de havérseli acabat aquell dia tots los recursos ab que podia contar pera sa subsistencia, á pesar de no haver trobat en lo camp vehí ni una mala nou pera rosegar, descubrint la perduda nina en uns esbarzers una pintada papallona que anava picant las mòras y juguetejant per las adzavaras, prenent una rameta de farigola, que tenia prop, y que havia arrancat poch ans pera entretenirse olorant, distreta de sas quimeras, envestí afanyosa al derrera del pintat animalet, pera véurer si podia agafarlo, y saltant de torrós en torrós, ja amagantse derrera del marge, ja enfilantse en ell ó abaixantse, passá ditxosa un rato, en que ni de ella mateixa s'en recordava. Tan ditxosa, que en son afany y en las amenassas que tirava al fugitiu animal, fins casi arribá á cantar un tros de cansó que sabia.

::: hanging-indent "Fuig de la punxa, besa la flor: vina á besarme, que flor so jo..." :::

Ja casi estava á punt de darli ab lo ramet, quant mudant de vol la papallona, atravessá lo camp que hi havia prop de la casa de Blanqueta, seguintla sempre aquesta derrera, y elevantse sobradament, aná á juguetejar per entre los tests y ollas de clavellinas, morduix y herba bona que hi havia posadas en la barana del terrat de la casa de la nina. Lo que pót un desitj inocent! Sens recordarse ja llavors Blanqueta del temor ó respecte que li feya pujar al pis de sa casa, moguda sols per las ganas de agafar la papallona, girá precipitadament la cantonada, y enfilant dret á dret la escala de sa casa, no pará fins á trobarse en lo terrat. Desengany cruel! Quant Blanqueta arribá allí, la papallona ja no hi era, y ni tan sols se veya en cap direcció!

Peró no era sols aquell desengany l'únich sentiment que allí havia de amargar de nou aquell inocent cor.