Part 49

--No es bon casat qui no anat á Montserrat, contestá mossen Borra, unint los brassos dels dos amants, y donantlos ab tota efusió una abrassada als dos á un temps. Anau, anau, á aquell cel de la terra, á pregar á la Verge per los que quedam en aquesta vall de llágrimas... que quant tornaréu, jo us asseguro que moltas cosas novas haurán succehit, peró entre ellas moltas de bonas pera'ls nous casats.

Mentres los dos novis partian, mossen Borra, tornantsen en direcció oposada, deya entre sí:

--Que vajan á gosar després de tant patir. Poch saben ells que demá, mentres ells gosarán, pót ser sacudirá sas camas en la forca lo malehit rival, lo que havia sigut la causa de la mort del falconer; lo que ab sas bombardas havia deixat tants órfens en las planas de Urgell... lo matador dels pares de Blanqueta. Justicia divina! Quí podrá dubtar ja de que tot ho compensas?

### XLVII. No es bon casat qui no ha anat á Montserrat. Los amants romers y l'hermitá de San Dimas.

La mort del dolent, á qui sols plorava un gos. Mudas las diuhen á las pedras, y no obstant aquesta crehencia queda falsa tan prompte com fereix als ulls l'aspecte de la montanya de Montserrat.

Sòn en efecte mudas pera parlar á la orella, pera enviar aquells sorolls ab que los sers vius se espressan, peró ¿qué hi fa, si son silenci, sa fisonomia, la poesia que las rodeja y fins los elements que las sostenen parlan eloqüentment al esperit, despertant en lo cor los mes nobles sentiments y presentant á la imaginació los quadros mes admirables, reals é ilusoris al mateix temps?

Aislada la montanya, presentant una forma diferent de totas las demés del mòn, pus sembla verdaderament serrada de dalt á baix per tots estrems, sentada á la vora de un riu, que li envia sas humitats pera que ella li retorne boyras, ja sia al mitj del dia, quant lo sol, prenentla de ple ple, descubreix tots los recons y trencats de sa crosta, ja al posarse'l sol, quant, esbrinantse sos raigs per entre'ls inmensos pilans de pedra que forman sa erissada caballera, fan náixer mil combinacions de variats colors, ja sia, per fi, cuberta per una negra tempestat, que sacut llamps y llampechs en totas direccions, donant, pót ser, al espectador una idea que sembla massa pagana de sa forma olímpica, ó millor, sent cuberta sols per mitja tempestat, de manera que la part superior se véu clara y pacífica, mentres en la part baixa regna la obscuritat y brama'l tro, com si fossen lo primer y l'últim llibre dels cants de Dante reunits en un sol quadro: parla Montserrat ab tots aquests aspectes al cor del que'l mira; enviant desitj de pau y de virtut al que no'n tè, inspiracions al poeta, espant ó raciocini al malvat, forsa y orgull als naturals, quant se'ls ofereix com baluart pera defensar la patria, y sempre admiració á quants lo contemplan, de lluny, de prop, de dalt á baix, ó de baix á dalt.

En compte de ser mudas sas pedras, es l'home qui's torna mut al contemplarlas, de manera que es sols l'esperit qui parla, y de tal manera se espressa mogut per totas las potencias y remogut per los sentiments, que entre l'esperit sorprés y las pedras mudas, entre l'home concentrat y'ls gegants de pedra que aguaytan son cap y vigilan per aquellas alturas, se entaula un diálogo ó conversa, la que no es may interrompuda en tant que l'home posa sa planta sobre la montanya ó la véu ab sos ulls, y es mantenguda encara durant molt temps al separarse, per lo viu recort, per la impressió íntima que deixa en l'ánimo la memoria de aquell gran quadro, quals bellesas se veuhen, fins de molt lluny, ab los ulls del esperit.

Si á aquest efecte mágich s'agrega la part piadosa, desarrollada allí com en son lloch y mes propi temple, reservat per la naturalesa á aqueix fi, no podrá menos la ánima cristiana de elevar sos ulls á Dèu, que tals disposicions combina, demanantli misericordia y perdó dels erros, espressant los mes vius desitjs de obrar bè y de que domine'l bè en lo mòn, ja que es lo supremo Bè qui'l regeix.

Gran es encara en aquests temps l'admirable efecte que produheix tan sabia y antiga combinació, de poderse contemplar junts lo maravillós de la naturalesa y la veneració y culto magestuós que's dòna á Dèu en Montserrat, peró pera formarse una verdadera idea de lo que pót ser, precís es que'l lector se transporte á sigles passats, á aquell, per exemple, en que tè lloch l'asumpto de aquest llibre: llavors veurá esplendorosas y brillants las dos meytats del quadro, la naturalesa, la montanya en tot son vigor y hermosura vegetal, lo culto ab tota sa magestat y grandesa, conjunt envidiable, que la Historia'ns deixa ullar, peró no saborejar del tot, y devant de qual memoria'ns quedam com uns noys á qui se ensenya una bonica joguina, que es tancada mentres la miran.

Déu ferse cárrech pera aixó'l lector de la diversa fisonomia que oferiria la montanya, ab sos boschs sempre vigilats y renovats, oferint constant verdor, ab sa infinita varietat de flors, que cap peu profá havia may intentat xafar, ni cap ma iniqua estingir ab los fochs abrasadors que per allí s'han propagat en temps posteriors, ab la envidiable y sens igual aroma que per tots estrems se sentia, y ab los dilatats y sempre ben cuydats camins que conduhian á las hermitas, com que era una costum y satisfacció dels solitaris de aquests llochs procurar que las pedras no embrassassen lo pas, que la mata y'l boix cresqués á manera de barana prop de ells, que'ls arbres sombrejassen certs punts, y que se evitassen los mals passos y llochs perillosos. Mes si bella era la montanya baix aquest sol aspecte de la naturalesa, quanta mes admiració y goig no havia de infundir, vehent aguaytar per aquells turons las santas y veneradas hermitas, elevadas com altres tantas aras al Creador de tot, atravessar per aquellas sendas als ditxosos hermitans, y bellugarse en totas direccions devots, pelegrins, penitents y admiradors, qual número arribá á contarse á voltas per centenars diaris? Y'l monastir? Qué dirém del monastir, cor y centre de la maravillosa combinació que oferia llavors la montanya especial entre totas las montanyas, lo lloch superiorment sant entre los llochs sants del mòn? Un temple gótich, pót ser lo segon en tal fundació, adornat ab son claustre del mateix género, rodejat per edificis destinats al aculliment dels monjos y de son abat (que ja en aquell temps usava de aquest títol l'antich prior,) dels escolans de la capella, dels forasters en general, dels pelegrins y fins dels pobres, quant aquestas dos desgraciadas classes tenian falta de salut; y aquest conjunt flanquejat de murallas y torres de guerra, que transformavan lo lloch en baluart de defensa per lo que pogués ocórrer dins la atmósfera feudal de aquell temps.

Véurer aquell ben treballat temple, ab sos retaules y adornos; ressonant sempre ab los cants de inumerables monjos ó ab las angelicals veus dels escolanets; abundant per tot arreu de lluminaria, dels infinits ciris que portavan allí'ls devots pera que cremassen nit y dia; ab sas quaranta set llantias de plata, (que es lo número que en aquell temps hi havia,) ardent devant lo trono, també del mateix metall, ahont estava sentada la Verge morena; la aroma de pau y beatitut que respirava aquell sagrat lloch; la meditació á que obligavan las treballadas tombas de histórichs personatges que jeyan en aquella soledat, y l'infinit número de pelegrins de remotas terras y regions que's veyan en diferentas actituts de contrició al través de la retxa que dividia la iglesia, bastava pera considerar tan grat conjunt com la pedra mes preciosa encastada en lo centre de aquella gran joya de la naturaleza, com la verdadera Perla de Catalunya, sens qual valor y brill no fòra tan estimable tot lo demés.

De manera que, ab tal armonia, dos eran, com sòn encara, las aromas que se elevan y que's respiran en Montserrat, la aroma de la montanya y la aroma de la pietat que en son centre's fomenta, unió plena de poesia y encant, que podria véurer resumida'l comtemplador en qualsevol matinada de un diumenge de maig, quant las flors ab lo primer bes del sol despedeixen suau fragáncia, y, reunits tots los hermitants de la montanya á la porta de la hermita de Santa Ana, reben agenollats, ab sas calvas testas y llargas barbas, lo pa eucarístich de mans del vicari de tots ells, que es lo mateix solitari de dita hermita.

Tan maravillós aspecte era lo que oferia la sagrada montanya en lo temps á que's refereixen los fets de aquest llibre, y tal l'efecte que hagué de produhir en los cors dels dos amants que á ella's dirigian en busca de una felicitat tan contrariada fins llavors, com verdaderament inspirada, desde que havian emprés son viatge cap al palau de Maria.

Era una tarde del mes de abril del any 1416, la tarde del dia 2, qual data recorda un fet que marca la Historia y de que tindrá noticia quant ans lo lector.

Serena estava la atmósfera, y'l sol, il·luminant de costat la montanya, comensava á prolongar ja la sombra de la prodigiosa mole cap á orient, comensant á introduhir certa melancolia dolsa en las recolzadas y valls interiors, los quals, com á mes poblats de verdor, eran en tal hora com á llochs privilegiats de concurs per part de infinits y variats aucells, que allí acudian en busca de agradable joca pera la nit, y refilant, per causa de la competencia, ab mes esfors que may, sos cants y melodias.

La boyra, desde'l principi de la tarde, havia comensat á jugar per las puntas dels elevats turons, prenent entorn dels caps de aquells gegants mil formas fantásticas, semblant tan prompte una barba ó cabellera com un turban oriental, y deixant en dubte al senzill y nou contemplador si tals vapors eran espelits de aquellas peladas rocas ó eran ellas las que'ls atreyan. Generalisada, per fi, y mes condensada havia baixat ja, en forma de inmens núvol, fins á la meytat de sa acostumada elevació, dirigintse á jáurer sobre del Llobregat, que corre tranquil pel peu de la montanya, ensenyant á aquesta lo punt ahont es lo mar.

Besava donchs la última capa de boyra las parets del monastir, deixant enderrera un cel pur y brillant, y confonent en la par baixa quants punts de vista y objectes abrassava en son curs la fantástica y lleugera nuvolada. Semblava que de allí en amunt res mes existís en lo mòn, ó millor, que'l monastir ab la part de montanya que'l domina estigués magestuosament sentat sobre dels núvols.

Sentats á la porta de la iglesia, contant fets de sos viatges y dels santuaris que havian visitat, se trobavan infinits romers ó pelegrins y altres devots y forasters, esperant la hora del reculliment, pera anar á sentir la salve que'ls escolanets cantan de costum diariament á la Verge, y prop de ells se passejavan tranquils dos monjos, sens mes intenció, segons semblava, que buscar un rato de inocenta distracció y de exercici.

Contemplavan admirats los primers lo maravellós espectacle que oferia la boyra en aquell punt, quant de repent s'alsá de entre'ls forasters un jove en quals ulls y front se veya verdaderament impresa mes que'l foch de las passions la flama del geni: parlava un dialecte italiá, y havia vingut de sa patria sols pera poder véurer de prop las celebradas maravellas que havia sentit per tot de la montanya de Montserrat.

--Qué mirau? li digué un pelegrí, vehentlo que s'inclinava ab certa actitut de sorpresa, com quant de repent acut devant dels ulls una cosa grata é inesperada.

--Oh! No sè si somnio ó si estich despert, esclamá'l jove, crehuant las mans. Espectacle sobrenatural es lo que miro, capás de envergonyir al art, que no tè prou forsa pera pintarlo. Veniu! Veniu! Mirau!

A son avís, romers, escolans, forasters, monjos y tots quants se trobavan allí congregats s'alsaren de sos llochs y corregueren al costat del jove italiá, que estava abocat á una paret inmediata y baixa que servia de barana pera aguaytar sobre'l camí del monastir.

Maravellós, en efecte, fou lo quadro que's presentá á sos ulls: entre'ls últims embulls de la boyra, que jeya y's dilatava ja per lo camí, á curta distancia del monastir, se divisavan dos figuras de romers que anavan pujant la costa, y entant que ells anavan avansant lo pas y que la boyra corria dolsament cap avall, sos cossos y sa fisonomia s'anavan descobrint mes clars, mes destacats y mes espressius. Eran un jove y una donzella, que anavan costat per costat, parlantse y dirigintse dolsas y carinyosas miradas, ell presentant la figura mes arrogant y ayrosa, de ample front, de ardorós mirar, cubert son cap ab un senzill capell de sol, portant tirat á la espatlla un capotó dels de caputxa, y travesera á la ma una lleugera crossa de fusta de gatell, y ella... oh! ella no tenia igual en lo mòn... oferint als ulls de tots quants la miravan la imatge mes preciosa y mes perfecta de la hermosura, de la modestia y de la sensibilitat, reduhintse tota sa vestidura en una faldilla de burell clar blau, un gipó de vellut negre, mitj cobert per la espatlla ab un blanch mocador, quals puntas se perdian crehuadas al devant, sobre son delicat pit, per estar ficadas entre'l mateix cordat de tal vestidura. Los ulls de la hermosa, al pas que descobrian cert foch, miravan rodejats de una encuberta melancolia, y no podian ser observats per ningú, que no cregués lo que la contemplás véurer en ells la espressió dels mes grats sentiments, ó que no se sentís remoguts los propis: sa boca, son nas, sa garganta, sos brassos y cos, tot era en ella de perfecta forma, y tanta bellesa acabava de ferla ressaltar mes esplendorosa la ròssa y fina cabellera, que, com á brins de or, penjava desfeta y libre á dreta y esquerra de sa presiosa cara y entorn de sas espatllas, arribantli fins mes avall de la cintura.

En lo moment de sortir á mirarla los concorrents al monastir, se mogué per aquell endret un petit embat ó ventijol, que fèu onejar un tant aquells suaus manats de daurats fils; la última ressaga de la boyra aná quedant mes prima, semblant realment com si aquella encisadora imatge se desprengués de un núvol, que fins llavors la havia sols trasparentat, y'ls contempladors fins pogueren distingir clarament la delicada forma dels blanchs peus ab que trepitjava aquella mágica hermosura la aspre terra y las duras pedras del camí.

Descalsos anavan tant lo romer com la romera, separats l'un del altre per una prudenta distancia, y sols una volta que altre s'allargavan la ma, com pera evitar lleugers perills del camí.

--Verge del cel! esclamá un pelegrí, al véurer entre l'últim vel de boyra á la hermosa. Visió celestial sembla lo que miro! Dubtaria si vè del cel ó de la terra.

--Si será un nou angelet que'l cel envia pera que guarde viu lo trono de la Madona? digué, ab admiració alegre, un dels inocents escolanets.

Y'l jove estranger, que mirava ab mes entussiasme quant mes de prop veya la figura, murmurá, posantse la ma sobre del cor:

--Imatge del amor! Imatge del amor! No mentirá'l poeta que exagere, si pensa en tu!

Los dos romers s'anaren acostant, y per las últimas paraulas que ells digueren ans de arribar á la porta del monastir, pogueren tots conéixer que eran dos amants plens de puresa, aspirants á la major felicitat, y víctimas un y altre de trists recorts.

--Quanta pena'm dòna, hermosa, véurer castigats tos peus! Estás cansada? preguntá'l romer á la romera.

Y la romera li respongué:

--Quant se camina cap á la ditxa no's cansa'l cos. Poch fora una pena mes quant tantas n'ha sofert l'esperit. No't donen llástima, donchs, mos peus de dona tenintte á tu, que nina, orfaneta y descalsa he caminat per deserts camps en altre temps!

Y com volent pagar lo cuydado del amant, girá la hermosa sos ulls plens de ternura cap á ell, y anyadí:

--Y tu, company de mas penas, estas cansat?

--¿Qué he de cansarme, contestáli ab no menos ternura l'amant, si no veig ni sento las pedras que trepitjo, contemplantte á tu, y sentint sols en la imaginació lo goig real que dintre poch me espera?

No tingué temps de saludar lo romer á la comitiva, quant un dels monjos que per allí's passejavan, avantsant cap á ell, li preguntá:

--Es vostre nom Guillem?

--A vostre servey, senyor, contestá Guillemet, admirat de la pregunta.

--Y suposo que aquesta es Blanqueta, la que ha de unirse ab vos en matrimoni?

--Y com ho sabeu, senyor? Será cert que tot es maravellós al arribar á aquesta montanya?

--Tot es aquí maravellós, li digué'l monjo, pero res tè de maravella ma pregunta. Una carta que he rebut eix matí de vostre bon amich mossen Borra, m'avisa que deviau sortir de Barcelona y l'objecte que aquí us porta á un y altre, y'm fa, á mes, altres diferents encárrechs de part de vostre protector, lo noble mossen Joan Fivaller.

--Cert es que mon protector, contestá Guillemet, quant menos parla mes fa per las personas á qui estima. Y diheu, pare, ¿seréu vos mateix lo qui unirá nostras mans? ¿Quant será?

--Ja sabeu que pera unirse en tan útil sagrament, convé estar pur de conciencia... Suposo que aquesta nit, no sent encara mes que dos amichs, la passaréu com á romers en la part exterior de la retxa del temple: demá, ans que súrtia'l sol, no faltarán confessors en la iglesia, y tan prompte com se cante la salve del matí, jo us donaré la benedicció que us ha de unir pera sempre. Entrau, donchs, ara, entrau primer que tot, á saludar á la Verge, invocant son nom y amparo, anau després á la hosteria, ahont vos servirán lo que hajau menester, y... de aquí á demá.

Los dos amants se inclinaren, besant, un després del altre, la ma del monjo, se dirigí aquest cap á la porta del claustro, y aquells entraren en la iglesia, mes ans de entrarhi, á pesar de la disposició devota de un y de altre, y així que'l sacerdot desaparegué, no pogué menos de esclamar Guillemet, tot mirant á sa amada.

--Blanqueta ¿encara fins demá? Quant llargas serán las horas!

Proba certa era aixó de que'l matrimoni es verdaderament un llas, en que així intervé lo cel com la terra.

Tal com havia previngut lo monjo, cumpliren los amants: feren oració, prengueren aliment, y á la hora de retiro, se sentaren tots dos en un dels banchs disposats en la part exterior de la retxa, ahont se recullen los pelegrins. Colocats en tal lloch, se convingueren en resar per totas aquellas personas á qui havian estimat, com eran los pares de Blanqueta, lo pare de Guillemet, lo pobre falconer Joan de la Murtra, y al demanar son amparo á la Verge, demanaren també sa protecció pera'l noble y generós mossen Joan Fivaller y pera la anciana dona que'l havia criat. Tractaren així mateix de alternar la oració ab lo descans, dihent que mentres l'un dormiria l'altre podria vigilar, y la fatigada hermosura, la delicada Blanqueta, que havia pujat descalsa la montanya, y era la primera que devia disfrutar del descans, rendida de son y cansament, é inclinant son hermós cap sobre'l capotó rollat de son amant, arribá á dormirse, gosant dels somnis mes grats de felicitat.

Peró En Guillemet, l'amant ¿créu lo lector si dormiria?

Ni ell dormí, ni despertá á sa Blanqueta, fins que fou á la matinada.

Fèu com lo rossinyol, que cantava á fora: sospirar tota la nit per la llum del dia.

Lo dia seguent, á la hora que'l monjo havia senyalat, mentres los escolanets cantavan la salve del matí, al peu del altar de la excelsa Madona, se veyan agenollats los dos amants, y entorn de ells estavan tots los pelegrins y forasters, mirant com embadalits aquellas dos interessants figuras, que semblavan verdaderament nascudas y destinadas la una pera la altre.

Aixís que'l sacerdot los fèu unir las mans y deixá anar sobre de ellas la benedicció, una mirada mútua de un y daltre espressá, ab la major vivesa y ternura al mateix temps, la igual satisfacció de aquells dos cors que tant havian sofert en sa esperansa.

--Gracias, Madona excelsa, esclamá lo novi, dirigint la vista á la verge de Montserrat; gracias, pus nostre vot s'ha complert y nostra ditxa es alcansada.

--S'ha complert lo vot, (digué'l monjo, entregant unas monedas á Guillemet,) peró ara deveu complir un encárrech. Vostre protector me encarga que us entregue aquesta cantitat, perque ab ella fassau limosna als pelegrins, y principalment als solitaris hermitans, pera que preguen á Dèu, á fi de que escolte sos vots. Y basta pera aixó que arribeu fins á la hermita de San Dímas. Aquí teniu lo guia que us espera.

--De seguida, senyor, contestá Guillemet, que'm basta una indicació de qui tant m'ha protegit, pera que jo la cumpla al punt. De segur, Blanqueta, que aixó ha de contribuir també á nostra felicitat. Anem!

Y distribuint limosna, seguits de pelegrins y pobres, que'ls enviavan benediccions y enhorasbonas, agafats los dos amants del bras, sortiren de la iglesia, respirant la major felicitat y alegria, y disposts á empéndrer resolts lo camí de la montanya.

Hermós era en tal hora'l mòn, sobre tot en la montanya de Montserrat; la atmósfera estava pura y fresca, los aucells cantavan per las enramadas y'l sol comensava á jugar pels caps dels turons. Al contemplar aquest espectacle Guillemet, que bullia de amor, y sortia de un reculliment, mirá á sa amada, y si bella li havia semblat sempre ¿quant mes no li semblá vehentla dominant entre la hermosura de la naturalesa?

Fonentse de amor, donchs, anava á empéndrer lo camí, quant lo guía li preguntá si volian alguna provisió, y com li ocorregués á tal pregunta una idea mes favorable á sas delirosas ilusions de amant, li respongué:

--Sí, tens rahó: póts portar alguna cosa... qualsevol cosa... lo que á tu't semble. Y no cal que vajas depressa: ja póts estar tant temps com vullas. Jo, en part, ja sè'l camí, y comensarém á caminar... Te esperarém á la bauma; y de allí, després, nos guiarás fins á Sant Dímas.

Y ja s'en tornava'l guia, quant Guillemet, després de haverse fixat un moment, torná á cridarlo, y li digué:

--Lo que póts fer quant vingas, es posarte á cantar al acostarte á la bauma, y així'ns servirá de avís pera estar previnguts.

Los primers passos que donaren llavors los amants montanya amunt foren ab gran dalit. Semblava, ab sa alegria, com si diguessen "Ja ho havem vensut tot: ja res tens que fer, esperansa, pus t'has acomplert!"

Peró prest aquest mateix dalit, fill del desitj de mes amor que bullia en sos cors, y la distracció continua que sufria l'un en l'altre, feren que'l camí los semblás mes pesat y dret del que realment era. Havent de anar en filera per la estreta senda, Guillemet no volia passar davant per no privarse de véurer continuament á sa amada, y anant aquesta primer, era natural que'l pas era mes suau, y per conseguent mes llarch lo temps que faltaria per arribar á la bauma. Així era que estava delirós l'ardent enamorat, y quant mes tardava, y quant mes mirava á sa hermosa, que'l precedia, mes viva era la flama de la passió que's formava en son cor.