Part 11

--Ay! esclamá Blanqueta, ab un accent tot ple de ternura, al adonarsen de una gavia dintre de la qual hi havia un aucell mort y corromput; la pobre perdihueta, que s'ha mort! Jo ho crech: no tenint ningú que li donás menjar,... Si jo ho hagués sabut!... Si hi hagués pensat!

Y aixó ho deya, fixant sa vista, casi plorosa, en lo desgraciat animal, recordant los ratos que s'havia entretingut ab ell, com arrepentintse ó demanantse compte á sí mateixa de sa omissió, y pót ser fins estimantlo mes en aquell moment, per pensar que havia mort de una causa igual á la que á ella la feya patir, de fam. Encara que ella també'n tingués, tan bona era Blanqueta, que, de segur, si llavors hagués tingut una molla de pa, y ab ella hagués pogut tornar á la vida á la perdiu, n'hi hauria donat mitja, sinó tota.

Admirada de aquella gran novetat pera ella, no deya mes que: --Pobre perdiu! Pobre perdihueta! Ja no't sentiré mes escotxejar!

Y aquell sentiment portantnhi un altre á la memoria, obligá á la nina á pensar en los goigs y entreteniments de sa passada vida, y á comparar, y á fixarse per últim y per conseqüencia en sa trista sort, de la manera senzilla ab que pót comparar, deduhir y fixarse un cor libre de passions y que no coneix encara la maldat. Pensant en los bons ratos que havia passat ab la perdiu, pensá per analogia ab lo gosset, que també faltava desde que s'en havia anat son pare, y recordant las caricias y la bona companyia de aquell ser á qui tant havia estimat, esclamá ab viu sentiment de ternura y de compassió:

--Ah! Y ara que hi penso ¿qué's déu haver fet del pobre Llest, del meu estimat Llest que tantas voltas havia dormit ab mi? Pobret! Estich segura que si ara'l tingués no'm abandonaria, y que á la nit me faria companyia, y fins m'hauria ajudat á calentarme. Pobre Llest! ¿si déu ser mort?..

Y com entretenintse en aquest dubte, quedá Blanqueta pensativa, ab lo cap girat, apuntat un dit de la ma dreta en la boca, apoyat lo colze dret en la ma esquerra y fixos los sèus hermosos ulls en lo cel. Quí sab si en aquell moment lo cap y'l cor de la tendre nina sufrian una transformació? si un y altre, encara que momentanea y tranzitoriament, obravan ja com si fossen los de una dona?

Y no hi ha dubte: los dos tristos recorts que feren pensar mes á la nina en sa soledat, posaren en tal estat á Blanqueta, y així ho doná á conéixer, quant, lluny de plorar y de desesperarse com á desconsolada criatura, segons havia fet los dias anteriors, suspirá sols plena de dolor, sentint al mateix temps humidejats los seus ulls. Llavors se comensava á convéncer Blanqueta, que sa soledat era real y sens esperansa, llavors veya alsarse verdaderament devant sos ulls la fantasma de la desgracia, baix qual poder havia de permanéixer sempre. Ab aquestas paraulas espressá bè lo que pensava y lo que sentia:

--Sola! tota soleta! esclamava, clavant los ulls al cel; sens ningú que m'acompanye, ni que'm done menjar, ni que'm alegre...! Tot, tot sembla que fuig de mi! Com que sempre hagués de estar sola! Sí, sí, tot me fuig, pare, mare, lo gosset, la perdiu... y fins la papallona!

Lo que podria haver succehit després de aquell instant de concentració y de tristesa, no pót adivinarse: podia la nina haverse adonat de que estava sola en lo pis y fugir horrorisada, podia, al contrari, entrada ja en aquell, trobar un consol al descobrir que encara se conservava allí alguna fruyta seca, que podria haverli servit de aliment en sa fam, peró no doná lloch de fixarse en una cosa ni en altre un nou objecte de distracció que en aquell moment acabava de absorvir tota la atenció de Blanqueta. En lo camí que conduhia al poble, próxim á aquest, y per conseguent á la casa de la nina, que era la primera, se sentí en aquell moment una veu de home, robusta y agradable, que sembla com que predicás.

--Sortiu! deya la veu, sortiu, desgraciats habitants del poble de Menargues, fills que haveu quedat sens pares, pares que haveu quedat sens fills. Sortiu los que no teniu menjar, companyia ni consol, que tot ho trobaréu mentres hi haja fe en Dèu y esperit de caritat. En Dèu trobaréu lo consol y la companyia, en la caritat del próxim trobaréu lo menjar. Lo qui no tinga, espere, lo qui tinga, done del sèu als que no tenen. Així quedaréu tots contents, los qui donen, de fer obras de caritat, los qui reben, de trobar alivio en sas penas. Qui no tinga un pa, que'n done mitj, qui no'n tè mitj que'n done un tros, qui ni un tros tinga, que vinga á mi y jo li donaré lo que puga. Caritat! caritat! caritat, desgraciats habitants del poble de Menargues! peró desgraciats nó, pus per felissos podeu tenirvos quant entre vosaltres no ha penetrat may lo fetor de la heretgia, que ni hi ha entre vosaltres ni sombra de judaisme, ni coneixement de islamisme, ni's crian entre vosaltres, com en altres pobles, corrompent sas costums, hebreus, ni moros. Únich es vostre temple, com única es vostra religió: sia, donchs, un també vostre esperit de caritat, y un será lo consol que Dèu vos envie pera tots!

La veu que així parlava era la de fra Vicens Ferrer, del oracle del sigle, del heralt y pregoner de Dèu, com en aquell temps li deyan. Venia'l frare, á peu, rodejat de una multitut de pobres y criaturas, y prop de ell portava una petita adzembla ó cavalleria ab una sarria, dins de la qual s'hi veyan uns quants pans petits de Urgell, dels que'n diuhen panellons.

Lo frare, qual hermosa y modesta figura arribava á tenir fama per tot lo mòn, caminava ab pausa, portant arreplegada sota son bras esquerre la blanca capa de dominich, y'l bras dret alsat, apuntant á menut al cel ab lo dit: de esta manera aná introduhintse en lo carrer principal de la població, parantse devant las portas y finestras, per las quals anavan sortint caps que feya dias no havian sortit al carrer, y aguaytavan caras, que eran la verdadera imatge del dolor ó de la miseria. Tothom s'esforsava pera véurer á fra Vicens, y tal era l'influxo de sas paraulas, que á ellas se rendia verdaderament lo cor cristiá, de manera que aquella mateixa gent abatuda y sens esperansa no podian menos de donar poca ó molta part del escassíssim aliment ab que podian contar pera víurer. Pochs eran los trossos de pa y'ls diners que alguns baixaren á depositar en las mans del predicador, pus la major part li indicavan desde las mateixas finestras de las casas que no contavan ab res, y en est cas, arrimantse lo frare á la adzembla, prenia ab sa blanca y delicada ma alguns dels panellons, y'ls distribuhia entre'ls que li manifestavan no tenir res de qué menjar. Aquest acte cristiá, mirat aisladament com alivio material de la fam, com á consol no esperat en terra de tanta necessitat, atreya ab preferencia entorn del frare un gran número de inocents afamats: las criaturetas del poble, órfanas ó nó, rodejaren en gran munió al home que donava pa, que apagava la fam, y agafantse en son hábit y abrassantse en sas camas, ab las manetas alsadas y las bocas obertas, cridavan alternativament: --A mi, fra Vicens, á mi, fra Vicens, á mi, á mi... que tinch gana, que no he menjat res...! Pa, pa, donaume pa! Féume caritat, fra Vicens!

Distreta per eixa novetat inesperada, desde'l terrat de sa casa, la afligida Blanqueta, no bè distingí al frare y á la multitut que passava per prop de allí, emprengué á tota pressa una altre correguda, sens recordarse de res que en bè ó en mal haguera pogut impressionarla en lo pis de sa casa, quant s'hagués adonat de que estava sola, y sortint precipitadament al carrer, se dirigí cap ahont tots los infantons del poble s'arreplegavan en aquell instant, cap á la ma de Fra Vicens, que tots besavan, esforsantse cada un pera poder ésser primer.

Enternit y conmogut lo predicador al véurer tanta infelicitat, comensá á repartir bossins de pa, y al observarho Blanqueta, lluny de fer com feyan los demés, sentint una pugna en son interior entre'l desitj de satisfer sa gana y la vergonya de fer una cosa á que no estava acostumada, á saber, de fer lo pobre y de demanar caritat, se detingué, com avergonyida, á tres passos devant del frare, si bè devorant ab la vista los trossos de pa que veya entrar en las bocas de tots los altres infants.

Cridáli la atenció á fra Vicens véurer aquella nina tan hermosa, y que no feya lo que las altres criaturas, y dubtant sobre lo que sa actitut podia significar, preguntá senzillament als demés infants: --Y aquella nineta, perqué no ve? Que no es pobre?

--Sí, sí, nó, nó; respongueren alternativament las criaturas.

Lo frare quedá per un moment com arrobat, mirant al cel, com ab desitj de adivinar lo significat de las respostas contradictorias dels infants.

--Tu que dius que es pobre, preguntá á un dels que havian dit sí, ¿perqué ho dius?

Y ab veu baixa, com guardantse de contar una cosa que havia sentit contar tal volta en secret, digué l'infantó al oido del frare: --Ho dich, perque li han mort á son pare y á sa mare...

--Ah! esclamá llavors lo frare; Misericordia divina, cubriu ab vostre manto aquest altre orfe que os oferesch!

Y fent senyal á Blanqueta que s'acostás, donáli un panelló de Urgell, després de haver donat sa benedicció á la criatura y de haver posat sa ma sobre de son cap.

Besant llavors Blanqueta, mes per imitació inocent que per respecte, la ma del frare, prengué lo panelló, y fora de sí de alegria, y com si estás dubtosa de poder pérdrer aquell tros de pa, de que tans dias ha no havia menjat, anásen corrents al derrera de la porta de sa casa, pera menjarsel sola: allí lo devorá ab deliri, y de manera que ni una sola molla ne deixava cáurer en terra.

Entretant fra Vicens aná seguint carrer amunt, y ja n'havia passat mes de mitj, quant Blanqueta torná á sortir, presentantse de nou devant, y com indicant vergonyosament que de bona gana pendria un altre tros de pa.

--Vina, vina, que t'havia perdut de vista, li digué lo frare, observantla de nou; ¿t'en donas vergonya? Tè, tè un altre tros y menja.

Y vehent que'l rebia, y que tornava á amagarse en una entrada pera menjarsel, digué pera sí:

--Hermosa es ta vergonya, ángel de Dèu, mes ta vergonya m'indica que es mes gran ta desgracia, perque no devias estar acostumada á la pobresa!

Y avantsant fra Vicens, arribá al altre cap del carrer, ahont aglomerada tota la gent del poble, enternits tots de véurer la bondat y generositat del predicador, y quedant verdaderament influits de esperit de caritat, feya cada qual l'últim esfors pera acreditar que no eran sòrts á las pregarias de qui suplicava en nom de Dèu. Tothom portava mostra de lo que tenia y ho entregava al frare; qui no tenia pa donava llegum, qui no tenia llegum donava qualsevol fruyt sech ó un tros de roba, y al mateix temps, lo frare ho distribuhia entre'ls infelissos que'l seguian ó entre las criaturas y pobres del poble, pera que ho portás cada un á sa casa.

Acabat tal repartiment, lo frare benehí al poble, desde'l camp vehí, y seguint predicant per lo camí avall, deixá enderrera á una multitut de personas que quedaren orant y pregant á Dèu per la salut y bon viatge de aquell sant que'ls havia enviat.

Entre aquesta gent havia quedat Blanqueta, mes retirantse aquella á poch, se vegé la pobre nina sola, en l'estrem oposat de sa casa y de son carrer, y mirant ab sentiment com se allunyaba pel camí lo bon frare que li havia dat de menjar. Si hagués sigut mes prop, vehentse sola, encara pót ser s'hauria arriscat per tercera volta á demanar un altre tros de pa. Son dubte era cruel: de una part tenia por de allunyarse massa del poble, de altre, li era tan agradable lo recort de aquells dos trossos de pa ab que havia acariciat sa fam! Eran tan bons aquells dos panellons! Era tan grat lo sabor que encara'n sentia en son paladar!

--Qué faré? deya entre sí; així com així, no tinch aquí ningú, ni res que menjar... Y tal volta aquest bon frare no tornará mes! Qué faré, qué faré?

La veu del frare se torná á sentir clara de nou en aquell moment, per haverse girat com en última despedida de cara al poble: --Temeu á Dèu, temeu á Dèu! Feu caritat, y'l que no puga ferne, vinga á mi y jo n'hi faré á ell, en nom de Dèu!

Bastaren aquestas paraulas pera resóldrer lo dubte de la nina.

Blanqueta acabava de pegar resolta una embestida camí avall, pera véurer si de nou lo frare li donava un altre tros de pa.

A poch, ni la polsaguera de la comitiva de fra Vicens se veya tan sols en lo camí: y Blanqueta, després de alcansar lo que volia, tenint por de tornar sola á son poble, pus era ja á la cayguda de la tarde, havia preferit, sens dubte, seguir á qui donava pa, ans que tornar ahont tants dias ha que no'n menjava.

Per aquell camí havia de fer cap fra Vicens y sa comitiva á la ciutat de Balaguer, y de allí, segons las ordres del Rey, anar mes ó menos directament á Barcelona.

### XII. Lo monastir de Valldonzella y la espasa de Sant Martí.

En lo sigle XV, y fins en temps molt posterior, la verdadera ciutat de Barcelona no passava del lloch que s'en diu ara Rambla. Lo que hi havia al altre part no portava altre nom que lo de arrabal, pus tal era un número de casas escampadas en diferents estrems, y mes ó menos arrimadas á varios convents que allí s'havian construit en temps anteriors, segons era la importancia de cada un de aquestos. Entre ells existian lo monastir bizantí que encara s'diu per tal rahó San Pau del Camp, lo convent del Carme, lo del Nazaret, anomenat ara Valldonzella, lo dels Ángels y altres convents de monjas. De casas particulars pochs recorts s'en conservan, á no ser una que te ara grans balcons en la plassa que porta'l nom del últim convent anomenat, y la coneguda per áCa'n Mata Moros, propt de la casa de la Caritat, de qual nom y edifici conservan encara sos habitants una estranya tradició, tan estranya com l'objecte á que dita casa fou destinada fins poch temps ha, á saber, pera servir de reclusió als noys mal crehents, peresosos ó que tenian algun altre vici perillós.

La muralla que tancava llavors la ciutat per aquella part, passava seguint la mateixa direcció de la Rambla, tenint diferents portals, que's denominavan de San Sever, Porta Ferrissa, portal de Santa Eularia y portalet de Trenta Claus, essent l'últim lo portal de Fra-menors, que era per lo que solian entrar los reys quant, al venir per primera vegada á jurar com á Comtes, se dirigian desde un dels monastirs vehins per sota la muralla, ab tota la comitiva de concellers y demés que representavan la ciutat y'l Principat. Lo lector recordará que, fa pochs anys, desaparesqué l'últim recort de aquella fortificació, unas torres que existian á dreta y esquerra del punt ahont desembocan lo carrer de Santa Ana y lo de la Canuda.

En un camp vehí, prop de dita muralla, entre ponent y tramontana, s'alsava lo gran monastir que llavors s'anomenava Valldonzella, qual edifici se arruiná, passant, per tal causa, las monjas que lo habitavan al que ara porta aquell nom, y que podrá visitar lo lector dirigintse per lo carrer dels Tallers.

Havia fundat l'antich monastir de Valldonzella un bon clergue de la catedral, que's deya Arnau de Aleman, en lo camp de sa propietat, (segons se llegia en son sepulcre,) comensantse la construcció en l'any mil doscents sexanta tres, lo dia de las Onze mil Verges; y passaren á ocuparlo las monjas Bernardas ó del Cistell que vivian en altre monastir de Vallvidrera, fundat, en temps de Jaume lo Conquistador, per lo gran bisbe de Barcelona Berenguer de Palou, que havia anat ab dit rey á la conquesta de Mallorca, y qual sepulcre se guarda encara en l'altar de San Miquel de la Catedral.

La circunstancia del orígen que tenia aquest monastir, la de sa bona construcció y la de ser sas monjas damas nobles, (com que alguns anys després hi visqué tancada la última reyna de Aragó, dona Margarida de Prádes,) y finalment la bona localitat que ocupava, inmediat á las murallas, havia fet que la Ciutat ó'ls reys elegissen lo monastir de Valldonzella com á punt de descans ó morada interina, quant los últims venian á Barcelona á jurar sas llibertats, de manera que ans de entrar á fer lo Rey son jurament com á Comte, si anticipava sa vinguda, havia de quedarse precisament en Valldonzella, fins á la hora convinguda de la entrada. Y ab tal motiu, era tal la consideració dels monarcas ab las santas senyoras de aquell lloch, que no cessavan de freqüentarlo moltas vegadas y de favorirlo, de manera que fins podia considerarse com una especie de Reyal siti.

En tals casos y especialment en lo de entrada, afanyávanse las monjas en adornar la habitació destinada al Rey, transformantla en un cel, á forsa de cortinas, flors, sants, quadros y capellas, y de manera estava ja disposat, pera l'objecte referit, que una vegada arreglada la celda prioral, que era la destinada als reys, y que tenia dos portas, una comunicant ab lo pati y altre ab lo convent, obrian la primera y tancavan la última, quedant així independents y libres de comunicació las monjas, sens que per aixó deixás de haverhi continuament servidors de la casa á la porta dels reys, pera servirlos y proporcionarlos qualsevol cosa que se'ls oferís.

A la primera carta que havia rebut de son pare lo infant don Alfons, naturalment havia sentit una satisfacció inmensa, y no veya la hora de poder abrassar al que per fi havia assegurat pera sempre la corona de Aragó en son cap y en lo de son successor. Ab la presa de Balaguer, lo infant don Alfons, aquell infant que sent petit havia donat ja proba de gran intelligencia aconsellant á son pare en una batalla, veya obert ja lo camp, ahont poder aplicar las dots pera regnar que'l cel li havia concedit: sa ambició no era ja dubtosa, y'l successor del rey Fernando se titularia rey algun dia.

Dominat per tal goig é impaciencia, encara que son pare no li fixava lo dia de sa vinguda, tan prompte com llegí la carta en que li participava'l triunfo, doná ordres pera trasladarse á Valldonzella, pera allí poder abrassar ans que ningú á son pare, y rébrer tal volta, de esta manera, avisos ó advertencias familiarment, cosa que no li seria tan fácil si'l rebia ab tota sa cort en lo palau de Barcelona.

Així que, trasladat ja, desde la matinada seguent en que havia rebut la carta, á la celda prioral del célebre monastir, no feya mes que mirar continuament cap á la part de ponent, pera véurer si distingia la comitiva, y enviar criats y mes criats á la Creu-cuberta, (que cuberta era llavors per un templet ó pinácul de pedra,) pera véurer també si de allí distingian mes lluny algun concurs, ó pera dir als correus que arribassen lo premi que l'infant los daria si'ls veya arribar corrents.

Mitja tarde seria, quant, don Alfons, cansat de passejarse per la celda, de fer cálculs y de gosarse en mil ilusions de sa imaginació, vehent que'l sol anava ja á la posta, y tement que no tindria aquell dia lo goig desitjat, se posá de brassos á la finestra, resolt á no móurerse de allí, fins que la nit lo desenganyás de sa esperansa. Quant mes anava faltant la claror del dia, mes confusas s'anavan vehent las figuras dels que venian, y ja estava l'infant casi per faltar á sa resolució retirantse á dins, quant son cor se alegrá de prompte, si bè de prompte se desvanesqué tambe sa alegria, al menos en part, pus havent descobert una gran polsaguera, vegé que ni la alsava la comitiva reyal, ni era tan poca que la pogués alsar un correu á peu, que era com solian ser. La causa de aquell núvol dubtós era una grossa mula, de las que'n diuhen de pas, ananthi á cavall un home que, per sa vestidura, no podia distingirse bè si era senyor ó del poble, pus duya una túnica fosca y ample que'l cubria fins als genolls, cenyida ab una corretja, y al cap una gorra plana de color vermell pujat. Portava l'home en la ma dreta un bastó ab que dava de ferm al animal, pera ferlo córrer, com en efecte corria á tota brida, ó com se deya llavors á esperó batut, y com si no li bastassen los cops del que anava á cavall, un altre home que li anava prop, fent servey de mosso, donava també de valent ab sa vara contra las ancas del fatigat quadrúpedo, y'l seguia continuament corrent com ell.

No deixá de sorpréndrer al infant véurer aquell atropellament no acostumat, de manera que la mula anava ab las orellas y'l cap drets, casi á punt de desbocarse, y sols pogué créurer si alló indicaria la necessitat de arribar á algun punt en hora determinada, ó tal volta per no pérdrer la ocasió de véurer á algú que podia anarsen de la ciutat ó del mòn.

Peró en sech se vegé al impacient infant girar alegre la cara del balcó, pera fer saber á algú de dins una cosa interessant, y alsar en seguida las mans en l'ayre com en demostració de alegria, y fent senyas al mateix temps al que venia. Tots aquells estrems significavan que l'infant don Alfons acabava de descubrir y regonéixer en l'home que venia al sèu familiar amich y célebre juglar de son pare, mossen Antoni Tallander, conegut per mossen Borra.

Previngut ja'l que venia per los criats que trobá arrimats á las perxas de la Creu-cuberta, de que esperava l'infant en lo balcó del monastir, correspongué á las senyas que don Alfons li feya, tirant en l'ayre la gorra y saludantlo ab la ma dreta, y tant precipitá llavors lo pas, que en un instant se trobá ja sota del balcó.

--Ecce homo, Ecce homo! cridava mossen Borra, tot acostantse y senyalant ab son bastó al infant.

--Vingan novas y prou de llatí, contesta l'infant, que encara no ha vingut la hora de apéndrerlo. Dígasme qué hi ha de nou.

--No sabeu lo llatí, infant, vos que tant tractau en llibres, mes no vull que arribeu á quaranta anys sens que l'aprengau.

--Deixauvos de rahons, insistí l'infant, y diheu qué hi há.

--¿Qué hi há? digué tot baixant de la mula mossen Borra, y mirant ab cara alegre y de fit á fit al infant; ¿qué hi há? Esperau un instant.

Y dirigintse llavors al mosso, anyadí:

--Biel, dónam las auforjas, y vesten tu á Barcelona, mentres jo'm quedo ab lo senyor duch.

Y posantse las auforjas á la espatlla, se'n pujá de correguda per la escala del monastir, en la qual sortí ja á rébrerlo lo senyor infant, allargantli los brassos, com si entre ells havia de estrényer á un parent ó igual.