Part 31

Bon pretest trobá aquell dia, al sortir de casa, Guillemet pera introduhirse en la botiga del falconer. Vehent pel carrer á alguns amichs y coneguts que enrahonavan com acalorats y ab cert secret, entre ells á un porter de la Diputació (que sempre sòn los porters y alguasirs los que en confiansa descubreixen los secrets de sos amos,) mogut de curiositat, preguntá qué ocorria, y li digueren mes ó menos ponderadament que amenassava un gran trastorn á la ciutat desde la tornada del Rey, que havia sigut la nit anterior. Deyan en efecte, que, segons veus ja corregudas en Perpinyá, lo Rey, pretestant sa malaltia, volia mudar de ayres y anarsen á Castilla, pera buscar ajuda en aquellas terras forasteras; que, volent desempenyar son patrimoni, anava á exhigir un medi forsós; que seguia fent poch cas dels consellers que eran de la terra, y en cambi no escoltava mes que'ls consells dels áulichs forasters; que pera dissimular sas intencions suposaria una gran empresa, qual era la guerra de Granada, sent així que ell se trobava débil, y que aquesta gloria fòra de poch profit pera Aragó, suposat que aquella conquista tocava per conveni á Castilla; y per fi, que, alentat per la ajuda del Emperador, venia sols ab intenció de tentar los ánimos dels Barcelonesos, oferintlos obstacles petits, pera deduhir així tal volta la facilitat ab que després podrian tolerar los grossos. Contribuhia á ponderar tot aixó l'esperit de partit, pus tots los antichs favorables al Comte de Urgell recordavan als altres lo disbarat y la injusticia que havian comés aclamant un rey que no tenia dret de serho; y mes que tots, ajudavan á propagar y á fer créurer eixas ficcions, que no deixavan de tenir part de veritat, mes que la gent del poble, sempre zelosa de sas llibertats, personas que pocas vegadas havian influit en las conversas del públich, tals eran alts personatges del clero y de la noblesa, los quals no sabian com avenirse y desfogarse, per la sustracció de la obediencia al papa Benet, de qui eran partidaris, y que molts ho havian sigut pera seguir al mateix Rey, que ho fou fins llavors.

No podia venir millor tal novetat á Guillemet, precisament pera parlar ab qui tan contrari era del nou gobern, pera halagar, si així's pót dir, á qui no tenia cap medi de venjarse dels que li deixaren la esquena senyalada quant lo compromís de Casp.

Ple de impaciencia, donchs, y dubtant com lo rebria sa estimada, se dirigí Guillemet á casa del falconer, y prop de la porta descobrí ja á Blanqueta, que, sola com de costum, se dedicava á son habitual treball. No cal dir si li semblá al desconcertat amant mes hermosa la modesta y asseada noya, ab la privació que ell creya sofrir; una mirada que Blanqueta dirigí involuntariament cap á son amant, omplí de goig lo cor de aquest, que, mostrant la cara alegre y saludantla ab la ma, cregué trobar la correspondencia prompte á aquella espressió inocenta de son carinyo, y véurer desvanescuda la por que'l dominava. Mes, oh desengany cruel! Blanqueta baixá la vista al descobrir al que venia, y ab la cara apartada en contraria direcció, continuá dissimuladament entretenintse ab sos boixets.

Si la noya s'hagués trobat sola, de segur que, podentse enrahonar los dos amants, s'hauria aclarat la causa de son disgust, y Guillemet anava ja á obrir la boca, trobantse á un pas de la porta, quant vegé que En Joan se estava al mitg de la botiga, entretenintse á tallar un tros de pa. Cruel fou aquell contratemps, que ocasioná com un reflux en lo cor del amant, ple y vessant en aquell moment dels sentiments mes purs y vius. Lo pobre enamorat, no content de no alcansar una mirada de esperansa, y tenint que contenirse y refrenarse violentament, fins se veya obligat á fingir, y lo que es pitjor, á fingir alegria ó interés per certas cosas, quant oprimia á son pit la tristesa, y era son únich interés llavors la hermosa per qui ell se creya abandonat. Peró no hi havia altre remey, y subjecte havia de estar Guillemet á la necessitat, si no volia esposarse á pérdrerho tot de un cop. Pobre amant! Poch sabia ell que son fingiment havia de ser prest inútil y que sa temuda esposició se faria mes viva dintre breu temps!

--Oh! Quant m'alegro de trobarvos, digué esforsant son fingiment En Guillemet, al descobrir al falconer.

--Qué tenim de nou? Quin vent te pórta per aquests barris, Guillemet?

Fèu aquesta pregunta'l falconer, reparant ab molta atenció la cara del jove. Aquest, á pesar de son esfors, tal volta preocupat, no pogué deixar de dir:

--Y qué mirau, Joan? Qué notau en mi?

--Qué miro? Es que'm sembla que estas molt groch, y'ls teus ulls m'indican que t'en passa alguna.

--Sí... en efecte... Peró no es á mi sol á qui passa, sinó á molts, y'l mateix á mi que á vos.

Raig de llum fou encara aquella pregunta y admiració del falconer pera En Guillemet, pus trobá per la resposta'l medi de dissimular son sentiment y de introduhirse en la conversa que devia donar al vigilant de sa estimada.

--Molt fortas te las pegas, minyó. Peró, digas, digas... Vejam si jo'm tornaré groch com tu.

--Ah Joan! contestá En Guillemet tot baixant la veu. Ja sabeu que ahir vá arribar lo senyor Rey.

--Poch m'en cuydo, peró ho he sentit á dir... y també que'l Papa ja no es papa, y...

--Y no us han dit res mes?

--No.

--Donchs anau á la porta de mar, y al pla de la Bocaria, y á molts carrers de la ciutat, y sentiréu, en los arreplechs de gent que per allí's fan, las conversas que's tenen y lo que's diu. Me temo molt que la ballarém.

--No estich per brochs, minyó, que encara'm cou la esquena.

--Aquest home (continuá En Guillemet, baixant molt mes la veu,) ple de orgull ara ab la amistat del Emperador, creu que podrá conseguir lo que no conseguí quant las corts de Montblanch, y mogut per los que'l rodejan, es á dir, per aquells de per allá, ja m'enteneu...

--Sí, sí, ja te entench.

--...pensa que es la gran ocasió de esbravarse y de fer son fet, y com lo poble ho ha entés...

--Eb, eb! digué'l falconer, com volent fer callar per prudencia á son amich, y agafantlo per la ma. Entrem, entrem aquí á la rebotiga, y, tot esmorzant, m'ho contarás, perque ja sabs alló de que las parets ouhen y las pedras parlan. Y si'm vóls acompanyar, de bona gana. Vóls formatge? vóls...?

--Moltas gracias, viscau molts anys.

--Entra, entra donchs, que ja Blanqueta tindrá compte de la botiga entretant.

Y dirigintse á la noya, anyadí:

--Si algú demana, noya, pégam un crit, que som aquí.

Se ha de advertir que la rebotiga era una certa pessa llarga que venia entre la botiga y una especie de magatzem ó lloch de desembrás de la part del derrera, que era sota del terrat, en qual lloch hi havia lo major número de gavias y especialment las dels falcons tancats. Tenia la botiga sa porta interior en un estrem, y desde ella seguia un passadís fins al dit lloch de las gavias, de manera que la rebotiga quedava com clavada entre las dos pessas, no podentse véurer res de fora, sinó per un forat que hi havia, com una finestreta, á la paret; mentres que ningú podia passar del devant al derrera, sens que'l vegés lo qui's trobás en dit lloch intermedi ó rebotiga.

Al passar la dita porta En Guillemet, vehent que perdia de vista á sa estimada, y que res li aprofitava son esfors, pus no tenia mes remey que tornarsen ab lo mateix fingiment de sa arribada, sens lograr ni una paraula ni una mirada tan sols, comensá á preocuparse de manera, que ni sabia esplicarse, ni deya al falconer lo que aquest esperava que li diria, suspenent á lo millor sa relació, repetint lo que ja havia dit, y mostrantse tan perturbat y distret que ni en ell mateix estava.

--Al gra, al gra, digué'l falconer al cap de un rato de estar sentat á la taula ab En Guillemet, y vehent que del preludi de aquest no hi havia res que l'interessás.

--Sí, bè... Lo resultat es... Ja ho podeu compéndrer...

--Es que encara m'arribo á pensar mes de lo que'm póts dir, si es que ho he de deduhir per lo conmogut que estás... Y com jo't conech y sè com pensas... Peró, á la fi: dígasmho en dos paraulas: ¿qué es lo que se espera de part del Rey, y qué es lo que's projecta de part del poble?

Anava aquí á respóndrer Guillemet, quant, á la porta del passadís, aparegué de espatllas Blanqueta, fent un moviment, com si reculás sens voler pérdrer de vista la botiga, ó com si no gosás á entrar, y al mateix temps se sentí en la botiga lo soroll de uns peus calsats ab botas. Era'l donzell de Puymoren, que, crehent sola en sa casa á sa hermosa perseguida, s'havia aventurat á penetrar en ella, pera portar á cap sa infame intenció. Los cambis de escena repentins que aquí succehiren en un instant no's poden esplicar com tingueren lloch, per sa promptitut. La noya, ocupada en son treball y en la desgracia, que ella creya, de sos amors, sorpresa de prompte per son perseguidor, havia fugit de la porta, en busca de son pare, mes recordant la proximitat del altre amant, havia quedat com dubtosa y suspensa entre'l bo y'l dolent, sens acabar de pronunciar lo nom de pare á qui anava á cridar en sa ajuda; lo donzell, que entrava enardit y apassionat, y que havia arribat á pronunciar certas espressions de carinyo, dirigidas á la noya, á la que preguntá també si estava sola, vehent lo desconcert de Blanqueta, y sentint lo crit de ¡pare! que aquesta doná, hagué de mudar en sech son exterior, fingint senzillés y apelant á qualsevol escusa trivial pera sortir del pas; y'l falconer, que estava desitjós de saber lo que Guillemet li anava á contar, enfadantse de que'l vingués á destorbar qualsevol parroquiá per bo que fos, mirá per la finestreta, així que observa la novetat de la botiga, y fent senyal al mateix temps á Guillemet pera que suspengués sa relació, cridá ab cert desenfado á la noya, dihentli:

--Qué hi ha? Que demana algú, noya?

Al sentir aquesta veu lo donzell, á fi de salvar lo compromís en que's trobava, pronunciá algunas paraulas que sols la noya pogué enténdrer, y que aquesta repetí en seguida, ab veu conmoguda.

--Hi ha un senyor, digué Blanqueta, que demana si tenim astors mudats.

--Sempre han de venir á trencarme las oracions.

Digué aixó pera sí En Joan, ab veu baixa, mes detenint luego ab la ma á Guillemet, que s'anava á alsar de la cadira, anyadí ab veu alta:

--Astors mudats? Sí: dos n'hi ha de haver, y l'un de bona ploma, en las gavias penjadas. Que entre, que entre... Tu mateixa, Blanqueta: acompanyal al derrera.

--Jo, pare? preguntá la noya, aguaytant per la porta, ab un to que era una mescla de naturalitat, de temor y de admiració.

--Sí, sí... que entre, que entre. Ja pót entrar, senyor, y la noya mateixa l'acompanyará.

Faltava aquesta última comprobació de la sospita que ja havia concebut Guillemet, pera que aquest s'acabás de desconcertar. Fins llavors cada un havia hagut de dissimular y fingir á sa manera, la noya, lo donzell y'l falconer, peró la proba per que anava á passar Guillemet era la mes dura de totas. No era ja sols tenir que parlar de lo que menos se pensava, no era ja sols la ánsia y dubte que'l devorava no sabent si realment l'aborria sa estimada, ó si al menos li dirigiria una mirada al sortir; lo que'l jove anava sentint com á sospita y que de repent vegé realisat, obligantlo á contenirse, fou un esfors cruel del esperit, que no pót compararse á cap dels que havian hagut de fer los demés. Així que'l falconer cridá á la noya dihentli que ja podia entrar lo senyor ab ella, així que vegé Guillemet la cara de Blanqueta, que aguaytá per la porta del passadís, y quals hermosos ulls semblavan demanar clemencia al pare y al amich; la fisonomia del jove revelá una forta excitació de ánimo, peró aquesta pujá de punt, y sa vista's mostrá encesa y son cos arribá á abalansarse, al distingir clarament la persona que li passá pel devant. La noya, plena de temor, obehint á la veu de son pare, acabava de traspassar per la rebotiga cap al lloch mes apartat de la casa, y derrera de ella seguia, atrevit y orgullós, aquell mateix home que ja per dos voltas havia fet burla del amor del jove.

No cal dir que fou mútua la sorpresa dels dos rivals quant se vegeren, y que las miradas que's donaren un y altre tenian sa significació. Lo donzell, sorprés fins al punt de detenir momentaneament son pas, com á mes práctich en fingiments, se torná á refer, y sa mirada indicá en cert modo una satisfacció sarcástica: la que li doná En Guillemet era mes bè un despreci, un desitj de venjansa, y al mateix temps una censura del atreviment que l'altre cometia.

Lo falconer fèu una cortesia al senyor, que correspongué ab un petit moviment de cap, y passats que foren lo donzell y la noya, preguntá En Joan á Guillemet ab veu baixa: --Lo coneixes?

--Si'l conech? contestá'l jove, fora de sí y mort de rabia y de gelosia. Tant de bo que ni jo ni ningú l'haguessem conegut may á semblant...

--Calla, home, calla! No fos cas que...

Y anava En Joan á detenir á En Guillemet, temerós de que cometés alguna imprudencia, quant aquell repará y's fixá mes de nou en la alteració de son amich.

--Per vida de... Qué tens, Guillemet? A tu't passa alguna cosa que es pitjor que lo que m'has dit, alguna cosa de mes interés tal volta que lo que m'has contat. Pót ser estás compromés, y tems...

--Prou, prou! Poch sabeu vos lo que'm passa.

Guillemet, ple de impaciencia, pronunciá aquestas paraulas ab desesperació.

--Peró ¿qué tens?

Y estava dubtant lo falconer, y com si cabilás pera donar en que podia ser la causa de aquell trastorn, quant distragué á un y altre un crit ó jiscle, que doná desde dins del lloch de las gavias la pobre Blanqueta.

--Ah! esclamá ab ira Guillemet, alsantse y apoyant sos punys tancats y tremolosos sobre de la taula. Jo no puch mes, y sempre m'he cregut que aquest canalla...

--Qué dius, jove? digué'l falconer, posantse serio y arrugant lo front. Qué es aixó? Detente, detente...

Y obligant á Guillemet á estarse quiet y á que's tornás á sentar, preguntá cridant desde allí á Blanqueta, y sens detenirse:

--Qué es aixó, noya?

La resposta de la noya arribá al mateix temps que ella.

--Res, res... una picada que m'ha donat un dels astors.

Y mentres deya aixó, Blanqueta anava sortint tot depressa, ab la vista com espantada, mirant en derrera, y detenintse en la rebotiga com si no volgués passar de allí. Emperó la mirada que doná á Guillemet, al arribar á aquell lloch, era ja una mirada plena de dolsura, de amor, era al mateix temps una súplica, una satisfacció que donava, un arrepentiment de un cor pur.

Alguna cosa notá de tot aixó'l falconer, peró no ho haguera acabat de endevinar, si, al retirarse'l donzell, que ni tan sols los saludá y desaparegué á tota pressa, no hagués notat també la mirada de despreci que aquell doná á Guillemet, y la furia ab que aquest se torná á alsar, al véurer á son rival, pera embestirlo tal volta.

--Ira del cel! Qué fas, jove? digué'l falconer, detenint ab tota la forsa de sa munyeca al encegat amant.

--Es que... Deixaume...! Grandíssim...! Oh!... Ah!...

Tal era la excitació de Guillemet al dirigir estas paraulas respectivament al falconer y al rival, que ni casi pogué pronunciarlas, sortint mes que paraulas espuma per sa boca, y saltantli'ls ulls de furor.

Així que desaparegué'l donzell, y desde aquell instant, comensá una nova desgracia en aquella casa: de las tres personas que's trobavan allí reunidas, la que fins llavors s'havia pogut considerar com mes felís, pus que no la martirisava cap por ni dubte, comensava á mirarse com intimament ferida de una desgracia inevitable, y era així en efecte, per quant havia de acabar ab sa tranquilitat y finalment ab sa vida. Endevinant l'honrat Joan de la Murtra, lo bondadós protector de Blanqueta, per lo que acabava de véurer, los amors secrets de sa afillada y de Guillemet, aná recordant instantaneament mil fets anteriors que'l podrian haver fet sospitar, sentí temors y mes temors per lo que podria venirli de part de aquell cavaller que havia estat en sa casa, se fixá en lo contratemps que podria resultar contra ell y lo sèu, segons los resultats que tinguessen los desordres populars que se esperavan, y arreplegantse tot aixó en son cervell, arribá á véurer ja devant de sos ulls la imatge mes trista de la destrucció, de la miseria y de la deshonra, tant pera ell com pera la persona á qui tan generosament havia amparat.

Ni una paraula, donchs, arribá á dir tan sols En Joan, fixat y embegut en la munió de ideas que anavan creixent en son cap; mirant en terra y passantse la ma pel front, estigué un bon rato sens que'l gosás interrómprer cap dels altres dos sers que sufrian á sa presencia, y així reflexiu y com si li fos ja tot indiferent, sortí sol cap á la botiga, y allí, arrimat un cólzer á la paret, com pera descansar, continuá per llarch temps, mirant també en terra y sospirant, y sols alsant lo cap alguna volta, com impulsat pel cor, per la necessitat de demanar consol al cel.

Trist era així mateix lo que sofriren en aquell instant los dos testimonis de aquella fatal angúnia, y mes, per quant, calmats los vius sentimens que poch ans los dominavan, havia substituit en sos cors una nova satisfacció, junt ab la fredor de una realitat trista, al contemplar la cara del desventurat falconer. En efecte, l'amant, després de sos dubtes, tornava á gosar de las tendres y carinyosas miradas de Blanqueta; aquesta, desconfiada poch ans de son estimat, y atropellada per lo rival (que la acabava de amenassar á ella y á son pare de persecució, exhigintli son amor y fins atrevintse á besarli la ma,) havia deduhit per las inculpacions del donzell, al recordar lo fet de la nit anterior, la infamia de aquest y la inocencia de Guillemet, y un y altre, tornantse á véurer repentinament felissos, tornavan també á témer major contratemps que may á son amor, al véurer de la manera que aquest s'acabava de descobrir, y'l disgust ab que demostrava rébrer tal novetat aquell home generós que fins llavors tant los volia.

No sabian que ferse'ls dos amants mirantse callats l'un al altre; mes al fi, Blanqueta, com interessada mes proximament en la tranquilitat de son protector, aná sortint, seguida de Guillemet, y preguntá al trajitat é impacient falconer:

--Pare, pare ¿qué teniu?... Qué us passa?

--Res, res... contestá l'altre, ab veu que casi no's podia percibir, y ab to sech.

Y avansant dos passos lo falconer fins á la porta de la botiga, com pera respirar millor, se aturá al brancal de la porta, y mirá amunt y avall del carrer. Desde allí descobrí encara, per sa desgracia, al altiu senyor que havia estat en sa botiga, lo qual s'havia aturat á enrahonar ab lo menescal vehí, ab aquell que ferrava los cavalls de la casa del senyor Rey, y que may havia corregut bè ab l'antich correu de Casp. Un sospir profond y trist exhalá'l bon home al descobrir encara la infernal figura del donzell, infernal sí, pus se li figurava que ell havia de ser la font de totas sas desgracias, y tornant lo cos enrera, vacilá un instant sobre lo que anava á fer, majorment vehent á Guillemet prop de ell; se tapá per un moment la vista ab la ma, y observant, al mirar de nou, que'l donzell s'havia separat ja del vehí y avansava carrer avall, torná á entrar en la botiga, resolt á fer lo que havia retardat fins llavors ab la idea de evitar un encontre entre aquells dos homens enemichs que tan mal s'havian mirat en sa casa.

--Joan... li digué ab tota docilitat En Guillemet. Vos figurau tal volta?...

Sens deixarlo acabar lo falconer, lo prengué de la ma, y avansant fins á un recó de la botiga, girat de espatllas á la porta del carrer, pronunciá aquestas paraulas ab lo to mes sech que ell may hagués usat:

--Jo no'm figuro res. Lo que vull, es que no tornes á aquesta casa sinó'l dia precís que't mane ton protector... y encara que aquest dia no hi vingas, no importa.

--Joan, ma amistat es tan pura...

--Ves te dich, jove, (digué, continuant ab lo mateix to sech,) ves, que poch sabs tu lo que m'ha portat la teva amistat.

--Ja que no hi ha remey, esclamá llavors Guillemet, al menos deixaume apretar vostra ma al despedirme.

Lo falconer allargá la ma, sens alsar la vista, y coneixent per lo tremoló de Guillemet lo que aquest sofria, no podent prescindir de recordar lo simpátich que sempre li havia sigut, hagué de mirarlo per forsa, y fins li digué:

--Si has sigut, donchs, tan bon amich, guarda ta amistat, Guillemet, per si may la desgracia perseguís aquesta casa.

Lo jove no pogué respóndrer; apretá la ma del falconer, doná una mirada plena de sentiment á sa estimada, y sortí ab lo cap y la vista baixa.

Blanqueta s'hagué de deixar anar sobre de una cadira, mossegantse'ls llavis pera aguantarse'l plor, y si bè correspongué á la mirada de son amant, no s'atreví mes á alsar sos ulls pera no toparse ab los de son pare ó protector.

Y l'amohinat falconer, tornant á entrar en la rebotiga, se sentá junt á la taula, y apoyats en esta'ls cólzers y en las mans lo front, aná cabilant y capficantse, no vehent mes en quant pensava ó recordava, que la imatge de la indiscreció passada, y sobre tot la de sa futura é inevitable desgracia.

--Es possible, deya entre sí, es possible que tant s'hajan enganyat mon cor y mos ulls? Tantas voltas que'ls he trobat sols... y ahir mateix, que'l vaig fer séurer á son costat en lo Pas del farsant... Ara recordo'l soroll que alguna nit me semblá sentir á la porta del terrat... Peró ¿y ell, ell que'm semblava tan bo y senzill? ¿Qué dirá mossen Joan Fivaller quant ho sapia?... Y precisament entre un protegit sèu y una protegida meva, una protegida que en part dech á ell lo haverla amparada! Oh! Y ella? ¿Quí ho havia de dir de ella, tan modesta y bona que semblava á mon costat? Així'm paga l'acte generós que ab ella he fet?... Perque aquesta rivalitat proba que á un y altre... Nó! no ho vull créurer de Blanqueta! Peró sí ho dech créurer, que he vist... y ara recordo las moltas vegadas que'm admirá trobar aquest cavaller entorn de ma casa. Jesús, Jesús! Es possible que ma ilusió se haja desvanescut, que s'haja així desbaratat la pau tranquila y'l benestar en que jo'm gosava? Casi mereixeria tan ingrata criatura... Peró nó, nó: que li faig de pare, y si ha faltat, podré també fer de pare pera corregir!

Y fixantse, á poch de donar voltas á tots aquests pensaments, en la altre part mes espantosa de sas quimeras, en lo mal que li podria ocasionar la venjansa del senyor, continuá: