Part 41

L'honrat jove, reconeixent lo lloch ahont era, acabava de descobrir lo cap del bordell, es á dir, aquella cara monstruosa y agegantada, generalment representant la de Medusa ó de Baco, que era costum, en aquells sigles, colocar á la porta de las casas de prostitució, y de quals antigallas s'en conservan encara dos ó tres mostras en diferents carrers de Barcelona.

Lo jas de En Simon, que així l'anomenava'l poble, tenia donchs l'afrentós distinctiu de que's parla, y'l tenia en la porta inmediata, que era en la cantonada dins de un carreró, perque sent son amo arlot y hostaler á un mateix temps, evitava de aquesta manera que l'hostal se confundís ab lo bordell, y que l'especulador de un y altre hagués de pagar certs bans y multas que la lley marcava.

Tres esclamacions sortiren simultaneament en aquell instant de la boca del desesperat jove, una de sobresalt, al véurer lo gos de son enemich, sentint ab aixó realment confirmada la mala noticia que li doná'l baylet; altre de indignació, al adonarsen del lloch inmediat, ahont precisament havia de trobarhi la víctima y'l raptor, y altre, per fi, de alegria, peró de una alegria filla sols de la esperansa, al descobrir la porta del hostal oberta.

Sens detenirse, donchs, apretá la mitj ajustada porta del hostal, y encegat, si així's pót dir, per los nobles y vius sentiments que l'animavan, pujá ab tota pressa la escala, fins á trobarse al menjador, al que donavan diferentas portas que conduhian á altres habitacions, y que en aquella ocasió estavan totas tancadas.

Es de compéndrer que no's trobás en aquella hora cap foraster en l'hostal, havent estat tancadas las portas de la ciutat aquell dia, y existint tot lo borrombori de la gent per altres estrems de la mateixa, apartats y distants. Mes com lo ofici de hostaler es ofici de confiar, per aixó no's tancá del tot la porta aquell dia, pus molts eran los que no podian sopar á casa aquella nit, y encara que hostal de bordell, la aprensió de anarhi podia ser menos, perque, de segur, no s'hi havian de trobar, com en altres ocasions, aquells ociosos que'l freqüentavan ab la intenció de sopar al devant, y entrarhi després per la porta del derrera, á menos de faltar als bandos del senyor batlle, que's referian sempre á la lley en general ó á las ordinacions especials de las casas de ávols fembras.

Guillemet comprenent aixó mateix, y havent vist al gos del raptor á la porta del devant, (indici cert de que per aquesta havia entrat son amo,) arribá á tenir un grau mes de seguretat en favor de la honra de sa estimada, si bè coneixent las malas intencions de son rival, ho temia tot de son poder y de sa vilesa. Mes torná á aumentarse sa sorpresa, que en son estat de impaciencia lo induhia á pensar tan prompte bè com mal, al véurer l'absolut abandono de la casa, ó al menos de aquella pessa del hostal, que sempre sól ser la mes concorreguda. En efecte, no hi havia mes en tot lo menjador que'ls mobles necessaris, peró sens ningú que'ls fes servir: penjava de la biga la canya foradada que aguantava'l llum; lo balancejador ventall, com que no era mes de moscas, s'aguantava també, caragolat ab la corda de manejarlo, en un altre clau del sostre, y al demunt de la llarga taula, que estava rodejada de banchs, jeya segura y descuydada la llarga y ample ganiveta de ferro, que serveix pera tallar lo pa, instrument que, per sa dimensió y per l'us que fins podria prestar en temps de guerras, en certs hostals solitaris y masias, solian tenir amarrat ab una cadena á la mateixa taula, sens que allí l'hi haja clavat en temps posteriors la ma de cap francés ni borbónich, com alguns creuhen.

No trobant Guillemet á qui dirigís la paraula, cregué prudent no cridar, esperant un poch, per mes que'l perill de sa estimada lo fes estar impacient. Mirant indistinctament á totas las portas, y escoltant ab tota vigilancia, se sentá en un cap de banch, y no tenint en que entretenirse, posá distret é involuntariament la ma sobre de la ganiveta que tenia al devant, y si bè semblava com que la contemplás, de segur que ni la veya, fixo'l pensament com tenia en la desgraciada sort de Blanqueta.

Tal era'l neguit que dominava al jove y la horrorosa imatge que li semblava véurer al fixar los ulls en alguna de las portas tancadas que'l rodejavan, que no hauria pogut permanéixer, de cert, en aquell estat de dubte, ni un minut tan sols, y qui sab si lo que hagués resolt de fer pera sortir de aquell, hauria donat lloch á major prevenció ó seguritat de son rival, y fins en perjudici de ell mateix. Peró prompte'l tragué de son encantament y dubte un espectacle que'l jove no hauria may esperat en aquell lloch.

Tenint Guillemet fixada la vista en la porta que venia al devant de allí ahont seya, sembláli sentir per aquella part cert enrahonament baix, quals paraulas no pogué enténdrer; girá á poch la clau, y obrintse ab pressa mitja porta, sortí de ella un personatge estrany, peró conegut á Barcelona, y aquella's torná á tancar, així que'l sortint se trobá fora.

Portava la persona que sortia una túnica de color fosch, y per esta y per la gorra y demés distinctius de son cos, patent se veya que era aquell home nó cristiá y sí de rassa hebrea.

Al adonarsen de Guillemet lo que sortia, quedá com turbat, y hauria tornat enderrera, á no véurer que la porta s'havia tancat derrera de ell. Portava á la ma una figueta ó petita ampolla, que procurá amagarse entre sos vestits, al descubrir al foraster, mes com de ella ó de la cambra inmediata sortís certa olor de aygua nafa (que així la anomenavan en aquell temps), per alló deduhí Guillemet que seria allí precisament ahont hi hauria sa estimada.

--No hi ha dubte, digué pera sí; pus lo que m'ha dit lo baylet que se la havian emportada al coll, com una saca de blat, proba que la infelís estaria sense sentits.

L'home de la ampolla, com fugint la vista y fins lo cos del que inesperadament trobava al passar, doná sols una mirada á Guillemet, y arrimantse á la paret, intentá guanyar la porta que conduhia á la escala, cregut, sens dubte, que evitaria ab son dissimulo la conversa que l'altre li dirigís, y podria així arribar á una habitació de la part baixa, ahont tenia amagats certs depósits ó provisions útils á son ofici. Peró prompte's vegé detingut, al primer pas que doná, per una ma que era de ferro, encara que tremolava: prompte'ls ulls flamejants del que'l detenia li donaren á enténdrer que aquell foraster endevinava quant allí havia tingut lloch, y que algun dret tenia pera averiguar y oposarse al crim que allí s'estava cometent.

--Aturauvos, Nadal! cridá Guillemet.

--Jo Nadal?... De qué'm coneixeu?... Deixaume, que vaig depressa.

Y procurava desempellegarse de Guillemet, dirigint al mateix temps sa vista, com espantada, á la porta per ahont havia sortit; peró Guillemet no'l deixava, y fins l'obligá á acostarse á la taula, mentres li enrahonava.

--Nadal, sí, li digué; Nadal Ben Jussú, que no es tan difícil saber qui sòu en Barcelona, encara que á mi may m'hajau curat.

--Sí!... contestá'l juheu, fent un somrís.

Lo sí! pronunciat per Nadal Ben Jussú no era ni afirmació ni negació, ni era concessió ni retrahiment, ni era satisfacció ni temor, ni era tranquilitat ni sorpresa: era tan sols una paraula vaga y de recurs que se escapa en situacions de envergonyiment y apuro, una de aquellas que no diuhen res y ho revelan tot, ab mes ó menos grau, segons sia la serenitat ó la culpa del que la pronuncia.

--No puch créurer, doctor, que siau cómplice en un crímen horrorós, peró...

--Psit! psit! contestá perturbat l'hebreu, interrompent á Guillemet, y mirant com esparverat á la porta per si's tornava á obrir. Jo'm trobo aquí, jove, sols per casualitat, pus ab l'avalot de avuy, me temo que nostre call, tantas voltas amenassat, no pague la pena pels culpables. Sò amich del hostaler...

--Hostaler y arlot, interrompé Guillemet.

--No'm fico en lo segon ofici: ja sabeu que per nostra lley no'l necessitan nostras costums.

--No'l necessitan las costums, peró pót ser vos ajudau á exercirlo en mal dels cristians.

--Dèu d'Israel! esclamá Nadal, reculant com espantat; qué diheu, jove?

Y'l juheu torná á mirar á la porta, y empenyé á Guillemet pera que'l deixás passar.

--Dich la veritat; y sinó, diheume: ¿qué fa la donzella que fa poch ha vingut ó la han portada aquí?

A tal pregunta, l'apuro del juheu fou gran, pus ni sabia que respóndrer, y temia del que'l detenia pel devant y del que podria sortirli pel derrera á darli pressa. Peró al mateix temps se li escapavan al inocent y compassiu doctor certs sospirs, tot mirant á la porta, ab los quals denotava com si's dolgués de algun mal.

--No sè que us diga... No us entench... Qué tinch que véurer jo ab la donzella?... Que pót ser la coneixeu?...

--Es á dir, que hi es? preguntá delirant l'apassionat Guillemet. Ahont? Ahont se comet lo crim? Dígasmho, juheu, y no tingas temor de mi.

--Jo no dich res, continuá mes perturbat que may lo juheu; jo no sò fisich, ni doctor, que respecto la prohibició del Papa, y sols per caritat... y per no oposarme al manament de un alt personatge, puch haver contribuhit á fer un bè, á guarir un malalt, peró may á fer un crim, may á fer un mal: creheume, jove!... Es á dir... No sè lo que'm dich!... Dèu de Abraham! Jo no dich res: no he dit res... Deixaume passar, jove.

--Prou me diheu ab vostra turbació, Nadal; peró jo evitaré la infámia. Diheume sols: ¿es aquí, derrera de aquesta porta, ahont lo raptor tè subjugada á la casta y desgraciada verge, á la trista donzella que Dèu m'havia destinat per esposa?

Las últimas espressions de Guillemet arribaren al cor del compassiu juheu, y li feren mirar ab altres ulls al que'l detenia, si bè'l dominava'l temor del que podria obrir la porta.

--Jove, li digué tot apretantli la ma; jo no puch dir res... peró prou dich! Déixam passar, y tu fes lo que vullas, peró guárdat, no sia cas que en lo llit de ta novia hi vajas á jáurer tu primer!

Aquí percibí Guillemet un nou enrahonament derrera la porta, y com si sentís un pressagi de lo que anava á succehir, abalansá son cos ab tant interés en aquella direcció, que sas mans casi involuntariament arribaren á soltar al juheu.

--Y estich sens armas! deya pera sí l'encegat amant; y no content ab tenir de ser testimoni de ma desgracia y de ma deshonra, fins hauré de ser víctima, y víctima inútil!

En aquell instant un Ah! profundo arribá á sos ohidos. Guillemet ja no sabia lo que li passava, y anava, com se sól dir, á jugarho tot per tot, anava á embestir y á trucar á la porta, sens mirar lo resultat, y tal era ja son encegament, que així com en los primers moments sa veu era baixa; anava llavors creixent grau per grau, y á sas esclamacions y á las pocas paraulas que dirigia al juheu, acompanyávalas lo to mes marcat de ira y desespero.

No deixaren los de dins de sentir també, per tal motiu, lo remor de fora, y pót ser pera averiguar tal novedat se obrí de nou la porta. Aquí fòu lo gran moment. Guillemet sentí girar de nou la clau, ohí al mateix temps clara y distinctament la veu de sa estimada, que esclamava: --Verge pura! Imatge santa de Balaguer! Qué es lo que'm passa! Ahont sò!-- y no podent aguantar mes son sensible y enamorat cor, anava á embestir, com cavall desbocat que no mira la vall ahont salta, contra'l primer que's presentás, quant son inflamat impuls tingué que detenirse momentaneament, fins que la sort obrí pas á sa esperansa. Mitja porta s'havia obert ab cuydado, murmurant lo que la obria aquestas paraulas: --Malehit juheu! Qué se entreté aquí quant no'l necessito...!-- y'l que las pronunciava era precisament l'home odiat de Guillemet, l'infame rival y raptor de sa estimada.

--Ell es! cridá Guillemet, embestint, mentres lo juheu s'escorria cap á la escala; deshonra de cavallers y deshonrador de donzellas...!

--Tu aquí? contestá l'altre, tirantse enderrera y ajustant un poch la mitja porta, sols pera poder desenveynar ab mes seguretat la espasa. Així com així havias de morir avuy, tant se val, donchs, que mórias de las mevas mans.

--Oh! sens arma pera defensarme... ¿qué vaig á fer?... Dèu meu! esclamá Guillemet, apenas detenintse en aquell instant desesperat, y alsant los ulls al cel y girantlos entorn, com en busca de una ajuda, que sols un ángel li pogués portar.

Oh sort! la ganiveta jeya encara quieta damunt de la taula, y'ls ulls del desesperat jove la acabavan de descobrir. Sens donar temps á res, allarga, donchs, la ma Guillemet, empunya'l pacífich ferro que serveix pera repartir diariament lo principal aliment de la vida, y embestint ab ell, ab son cap y ab tot son cos, com toro furiós que's precipita contra'l que l'atia, fèu sacudir de bat á bat las portas, que cruixiren y pegaren contra las mans del donzell, impedint que aquest acabás de tráurer de la veyna la espasa, que tenia ja mitj desenveynada.

--Ira de Dèu! cridá'l donzell fora de sí, y vehentse tan promptament atropellat. Arrera, miserable bort...!

--Tu ets lo bort y desconegut, facinerós disfrassat...!

Y sens tenir temps de referse, ni de arreplegar sa espasa, que'l cop de la porta li havia separat de las mans, sentí prest lo donzell en son cos lo pago de sa infámia.

Al crit de ¡Arrera tu! ab que contestá l'entrant, blandí Guillemet, sens mirar ahont pegava, la esmolada ganiveta; pera salvarse de ella, no tingué mes remey lo que sortia, que baixar son cos y decantar lo cap en direcció oposada al bras amenassant, y pegant llavors aquella arma pura y may ensangrentada á rans del front del donzell, obríli una ferida plana, de manera que la pell del front é inmediata al pòls se li alsá fins á demunt dels cabells.

Com lo cop fou inmediat al pòls, encara que no ocasioná ferida mortal, peró bastá pera que'l ferit perdés los sentits y caygués llarch y pesat en terra, com cau lo bou al primer cop de mall.

Al observar Blanqueta, desde'l llit ahont havia jagut postrada, y ab la confusa percepció ab que compren lo que retorna de un desmay, aquell embull que tenia lloch á la porta de sa cambra, sentí nou é instantáneo esparverament, y esclamá:

--Novas desgracias? Quantas desgracias sobre mi! Sò la dona mes desgraciada del mòn!...

Peró prompte una agradable contestació la fèu convéncer de que'l que li parlava era realment la persona que ella veya, de que l'ángel que venia en sa salvació era son estimat Guillemet, á qui mirava, sense poder compéndrer que fos ell.

--No es desgracia, Blanqueta meva! contestá l'amant; no ets desgraciada, meytat de mon cor, que desde avuy s'acaban pera tu las desgracias!

Y seguint encara, per la forsa del interior impuls que'l guiava, ab lo bras alt y empunyant l'ensangrentat ferro, arribá'l delirós amant fins al llit de ahont s'alsava fora de sí la casta donzella, plena de espant y alegria al mateix temps. Sens trencar pera aixó la promesa de respecte que en altre ocasió havia fet l'honrat jove, cenyí ab son bras lo cos de sa amada, y arrancantla de aquell lloch, torná á empéndrer precipitadament lo camí per ahont havia vingut, donant sa ma esquerra á la combatuda hermosa que Dèu reservava pera que fos sa esposa, y empunyant ab la dreta la ditxosa arma que havia sigut lo medi de sa salvació.

Los noms dels dos amants eran las esclamacions únicas que mutuament feyan un y altre, las solas espressions que respectivament sortian de sas bocas, en aquella ocasió en que tots los sentiments del cor se removian, y en que tant lo venjat amant com la salvada verge estavan possehits de admiració per lo que succehia en aquell instant.

Al sortir de la cambra un y altre tingueren que passar per demunt del ensangrentat cos del donzell, que jeya estirat de part á part de la porta; al véurerlo Blanqueta doná un jiscle de horror, mes animantla Guillemet, estiráli la ma, apretantli ab efusió, y li digué:

--De qué te espantas? No véus que la sanch que tè es la senyal del cástich ab que Dèu paga sas infámias? Deixal que jaga, que ben merescut s'ho tè si es que es mort. Sols la sanch dels bons es la que pót fer por, perque crida venjansa.

Al passar per lo menjador, y no sabent lo resultat de la brega que s'havia mogut, comparegué de nou, assustat, lo juheu, y de una de las portas sortí també l'hostaler.

--Qué es aixó? cridá aquest; ab quin dret veniu á ma casa á promóurer...?

Sens deixarlo acabar, y tirant la ganiveta demunt de la taula, contestá Guillemet al hostaler Simon:

--Mal hostaler, ja't dirá demá'l batlle qui es de tu ó jo lo que tè mes dret.

--Peró tu'm traus una dona del hostal sens pagar lo gasto, y...

--Calla, egoista, calla; torná Guillemet, interrompentlo altre vegada: si honrada es aquesta dona, allí tens ajagut en terra al que la ha portada y ha de pagar per ella; si es ávol fembra, ja sabs que la que sopa en l'hostal ab companyia, no tè obligació de pagar al hostaler que la reb.

Y embestint Guillemet escalas avall, desaparegué ab sa estimada, mentres que'ls altres aturdits de véurer qui era l'home ajagut y ensangrentat que'ls senyalava'l que sortia, aturdits y espantats, rodavan, plens de afany, entorn del cos del donzell, desitjosos de retornarlo y de curarli la ferida que ostentava en son front.

Molts foren los esforsos que pera lograrho feren tant l'hostaler Simon com lo juheu Nadal. Agafantlo un y altre, lo trasladaren al demunt del llit, y convensut lo doctor, després de haver pres lo pòls al ferit, de que aquell mal era sols passatjer, rentáli la ferida, xupála ab bálsam y se la vená cuydadosament, dihent després al hostaler que preparás una escudella de caldo pera quant tornás en sí.

Anásen realment En Simon á buscar lo caldo, mentres lo doctor tirava cordial per entre'ls llavis del ferit, ab qual ajuda lo donzell recobrá efectivament los sentits.

--Gracias á Dèu! digué llavors lo juheu, trahent la figueta de aygua nafa de dins de sa túnica. Bebeu, senyor, bebeu, y aixó no será res: ja veuréu com prompte us trobaréu restablert.

Al ohir la veu del juheu, girá'l cap lo donzell, y en compte de mirar ab agrahiment al que l'assistia, mirál ab ulls verdaderament de rabia y de despreci.

--Parlau, senyor, parlau, insistia ab tota amabilitat lo juheu, vehent que'l ferit no deya res, y que sos ulls revelavan la mes concentrada ira. Podeu créurer, senyor, que lo que he fet per vos, per ningú ho hauria fet, y es lo millor que he sabut... Parlau. ¿Com vos sentiu? ¿No diheu res?...

Lo ferit tornásel á mirar sense dir res, y després de un bell rato, fèu un mitj somrís, posáli la ma sobre la espatlla, y per fi parlá.

--Ja sè, juheu, ja sè lo que has fet per mi... y jo't juro que per ta bella obra no t'ha de faltar la recompensa!

Se apoyá llavors damunt de sos punys, saltá del llit, y cubrintse ab son tabar, atravesá depressa lo menjador y desaparegué del hostal.

Lo juheu li seguí derrera uns quants passos, peró vehent que no li contestava á res, se resolgué per fi deixarlo anar, y sentantse en un banch del menjador, allí se estigué esperant que tornás ab son caldo l'hostaler.

### XXXIX. Com mes val un bon vehí que un mal parent.

Es precís que seguesca al anterior capítol un altre de curt, tan curt que fins podria deixarho de ésser, com que en cert modo es continuació de aquell.

Fins que Guillemet arribá al carrer, fins que sentí prop de ell lo ronch del gos de son rival, que s'en torná vehent que no era son amo'l que baixava, no havia pensat l'impacient é irat amant mes que en salvar á sa amada. Mes al primer pas que doná, hagué de detenirse, y digué pera sí:

--Y bè. ¿Ahont vaig? Ahont te porto? Qué farém?

Ans que tot, com honrat que era, pensá en lo bon nom de sa estimada, peró bo ó mal lo lloch ahont la portás, lo cas era que ni com interí sabia ahont trobarlo, y mes quant no era prudent tornar á la casa del empestat, ni, per lo horror que li causava, hi hauria volgut tornar la abatuda donzella.

Peró de repent li vingué á la memoria una casa, y aguantant ab forsa lo bras de Blanqueta, qual ma apretava contra son cor, y posantse á caminar depressa, en pochs moments se tornaren á trobar devant de la trista casa ahont tantas desgracias havian passat aquell dia. Forsa no tenia en son cor ni en sas camas pera resistir la débil y afligida noya, al acostarse á aquell lloch fatal, prop del qual se li renovaren las llágrimas, mes la alentava la esperansa de trobar seguritat y consol en la persona que Guillemet li acabava de anomenar. La casa ahont trucaren Blanqueta y son amant era la del catxassut vehí, Ambrós l'especier.

--Quí diable ve en aquesta hora á trencarme las oracions? digué desde dins l'Ambrós.

Y á aquesta pregunta succehí un crit de Guillemet, participant desde fora que era ell y Blanqueta los que demanavan, al pas que s'obrí la finestra, y després de haver aguaytat rapidament un cap, se sentí una veu femenina en l'interior, la de la bona amiga Marieta, que, plorant y desesperantse, suplicava á son pare pera que, deixant sa catxassa y son egoisme, accedís al menos á obrir, pera véurer qué se oferia á la desgraciada orfaneta del falconer y á son simpátich amant. Tots los que sòn pares saben quant poden, fins en los cors mes durs, las súplicas y sobre tot las llágrimas de una bona filla.

Lo catxassut Ambrós baixá al fi á obrir la porta, y fins se pót dir que estava mitj inclinat á lo que ell ja's pensava, á dar amparo, per aquella nit, á la amiga de sa filla, que era lo que aquesta li suplicava.

--Jesús, Maria, Joseph! digué al véurer l'aspecte de aquells dos desgraciats amants y sobre tot los flamejants ulls y la trasmudada cara de Guillemet. Sembla, com Ambrós que sò, que avuy lo mòn s'en vá demunt devall. ¿Donchs será cert que'l senyorot de la capa n'ha fet alguna...?

--No la ha feta, contestá Guillemet, perque jo'l ne he privat, y per aixó vinch á demanarvos, Ambrós, si per aquesta nit voleu acullir á aquesta honrada donzella, sobre la qual han caygut tantas desgracias durant sa vida. Tingau compassió, ja que sabeu qui es y erau amich del que li fèu de pare.

L'Ambrós, fent lo tonto de contestar, tot mirantse'l flam del llum que duya á la ma, seguí ab sa idea.

--Si sempre ho havia dit quant lo veya passar, continuá; á mes, que ja diu l'adagi: "Amor de senyor, aygua en cistella." Lo que sento es lo desmay que ha donat á la pobre Marieta, quant per lo gos ha conegut á son amo...

--Peró bè. Ambrós, (l'interrompé enfadat Guillemet, vehent tanta patxorra,) donau acullida á Blanqueta ó no? No coneixeu que per aixó venim, quant á tal hora us incomodam?

--Sí! Sí! cridá desde dins Marieta. Fèuho, pare, que Dèu vos ho recompensará.