Part 19

--Qué m'ha dit? Res de prompte: lo que ha fet es besar la moneda, abrassarme á mi com si sempre hagués sigut son amich, y alsant al cel los brassos, com si estigués fora de sí, demanar á Dèu que fes venir sobre vos y'ls vostres totas las felicitats divinas y humanas.

--Es un bon home... un poch lleuger de cap, peró tè bon cor. Ja ho tens, donchs, entés, Guillemet: lo dia últim de cada mes vindrás á buscarme la partida, pera poderli entregar lo dia de comensar lo mes seguent. Y aixó ja sabs que no déu passar mes que de tu á mi, que la generositat ó caritat que's publica, Guillemet, no es mes que egoisme. Tíngasho present.

--Creuriau, mossen Joan, (digué En Guillemet com entussiasmat,) que aquell home m'agrada molt? Tè una certa cosa... no ho sè...

--Sí?

Mossen Joan pronunciá aquesta paraula escapantli mitja rialla, y anyadí á poch: --Y perqué?

--Que voleu que us diga... No sè si es per la obra de caritat que ha fet, que... En fi: m'agrada.

Torná á ríurer mossen Joan y ab mes contento, per deduhir, sens dubte, que aquella simpatia sentida per lo jove era també proba de son bon cor; peró no era aixó: lo falconer agradava á Guillemet, per lo mateix que Guillemet agradava á mestre Nicolau, es á dir, per la franquesa de carácter de un y altre, y sobre tot per la igualtat en lo modo de sentir y de judicar respecte dels personatges y dels fets polítichs de son temps, com ho manifestá en seguida ab lo que digué:

--Es que es un home, segons m'ha semblat, (continuá,) que no judica per lo que En Pere ó En Pau digan, sinó per lo que li dicta sa rahó, un home que obra sols per impuls de son bon cor... Y ja veheu que lo que ell ha fet no ho fa tothom.

--Es cert: es un bon home, no mes tè que de vegadas se excedeix un poch parlant de certas cosas.

--Sí, sí, ja me las ha contadas. Pobre! Deixauvos del estovat que li donaren allá en Casp...

--També t'ha contat aixó? digué mossen Joan mitj admirat. Si ho dich: es tan fluix de llengua, que Dèu fassa que algun dia...

--Oh! No es de aixó sol de que m'ha parlat... Y després, que avuy no es tan estrany que'ls descontents se queixen, perque ab lo que diuhen que ahir succehí en lo palau... Sí, la disputa del Rey ab los que havia cridat...

--Qué? digué com tot conmogut mossen Joan. ¿Y quí sòn los descontents? ¿Y qué es aixó de la disputa?

--A mi m'ho preguntau, senyor? Si tothom no parla de altre cosa...

--Ba, ba! interrompé Fivaller. Déixaho correr, Guillemet, déixaho correr. Lo que has de procurar solament es cumplir, que pugas correspóndrer quant ans al desitj que jo tinch de ferte home, en bè teu y de ta pobre mare, com espero lograrho prompte. Ja ho sabs de sempre, procura ser home de bè y bon cristiá.

En Guillemet, mitj somrient, digué:

--Falta una cosa, mossen Joan, ne falta una encara, que sòn tres las que sempre'm diheu:

--Qué...?

--Bon patrici. Vos me senyalau sempre en vostres amonestacions Dèu, lo próxim y la patria.

Mossen Joan quedá pasmat de la correcció de son protegit, que cada vegada veya mes avansat en la manera de espressarse, encara que may com aquella volta li semblá tan propens á inclinarse á certas opinions, de las que participava una gran part del poble de Barcelona. Estigué en dubte al contemplarlo si aquella planta, que ell havia cuydat y fet créixer, podria donar tal volta fruyts exagerats que ab lo temps lo podian comprométrer, mes pensant en lo bon mestre á qui l'havia recomanat, y mogut en cert modo per sos propis sentiments, no pogué menos de tirarho luego á la part bona, crehent fins que En Guillemet fòra un bon ciutadá, y dihent, com gosantse en sa obra: --Noble sanch, com hi ha mòn, es la de la gent que tè la sort de náixer en aquesta terra, pus fins en los mes ínfims se véu que no há degenerat.

Y com atenent á la observació de En Guillemet, continuá en seguida:

--Cert es, cert, Guillem. Aquests tres objectes han de ser sempre la guia de tas accions, mes guarda de confóndrer lo verdader significat de cada un. Ves ara, donchs, ves, y no t'olvides de cumplir tot lo que t'he dit, y'l dia últim de cada mes ja sabs lo que't toca fer.

--Está bè...

Y En Guillemet anava á agafar la mampara, pera donar lo á Dèu siau á mossen Joan, quant un y altre se recordaren, á conseqüencia de las últimas paraulas de aquest, de un dels principals objectes de que un y altre volian parlar y de que tots dos s'olvidavan.

--Y ara que hi penso... digué En Guillemet.

--Y á propósit del cap del mes... interrompé mossen Joan; no'm dius res...

--De la nina del falconer?

--Sí, just: de la nina... Que... que la has vista...?

--Oh! m'ha dit lo falconer, que si ara la vegesseu, no la coneixeriau: vestida com la ha posada tota de trinca, ab faldeta y gipó nous, ben menjada y dormida, diu que hi ha tanta diferencia de quant la vá recullir com de la nit al dia...

--Hermosa ha de estar, si llavors desgraciada y tot ho era tant. Virtut de home! esclamá mossen Joan, pensant ab lo falconer.

--Vos dich, senyor, vos dich... deya ab gran forsa de espressió En Guillemet, ab la ma ja á la mampara pera anarsen.

--Es á dir, continuá ab certa satisfacció mossen Joan, que la has vista? Y qué...?

--Y qué?... Vos dich, senyor, que no hi ha criatura mes hermosa sota la capa del sol, y si ella continúa, quant sia dona y feta, creheu, senyor, creheu, que será la admiració dels homens, la enveja de las donas, y la imatge de totas las perfeccions divinas y humanas. Deixaula fer y ja ho veuréu.

Y tancant la mampara, desaparegué En Guillemet, deixant á mossen Joan sol en sa cambra, y corrent ell á sas obligacions, desitjós sempre de aprofitar qualsevol altre ocasió pera visitar á aquells dos nous coneguts que tanta simpatia li movian: pera véurer á Blanqueta que tant l'admirava com á nina hermosa, y pera parlar al falconer, que tant li agradava com á home.

### XVII. Sintomas de agonia. Dos anys després.

Així en la vida dels homens com en la dels pobles se esperimentan á voltas situacions y propensions qual causa sembla no poderse adivinar.

Observaréu á un desgraciat que, á pesar de tots sos esforsos, tot li surt en contra, perdent capitals, fills, salut y fins lo do de pensar, desvaneixentse sovint sas ilusions, en lo moment de posar la ma sobre un objecte segur que espera.

Observaréu, en cambi, á homens vils é infames, que sens mes qualitat que l'atreviment, consegueixen lo benestar mes complert, y fins he conegut jo hipócritas, que sent usurpadors, testimonis de infamias y deshonras en sa casa, de vulgar inteligencia y ateos, han lograt que'l mòn los tingués per generosos, plens de honra, sabis y sants, vehent la continua sort que sobre ells ha plogut de fortunas, distinccions y alabansas.

En las nacions succeheix, si fa no fa, lo mateix. Sens mudar sas virtuts ó vicis, las circunstancias que la caracterisan y sos recursos, nació veuréu que se sosté per espay de molts sigles, que sempre vèns y aumenta, y que fins sos disbarats s'arriban á convertir en glorias ó al menos en camins pera trobarlas.

Y aqueixa nació la veuréu després com desacertada y abandonada, equivocantse en tot, estrellantse en las millors proporcions, y desfentse com fum no sols las ilusions, sinó las realitats que ja tocava.

La gentalla sól dirne de aixó estrella, certs homens ne diuhen destí, y altres no hi donen cap nom, vehent en tots los actes, així desgraciats com ditxosos, no mes que la ma de la Providencia, que tè'l secret de saber lo que toca á cada un en aquest mòn.

Los que hi donan los primers noms miran y no pensan, ó millor, no volen pensar sobre lo que miran, y sols admiran; los altres no volen mirar lo que veuhen y sols creuhen. Y aquests poden així ferho per lo que diu San Bernat en la carta ó llibre que dirigí á sa germana (y que traduhí al catalá fra Anton Canals,) que'ls pecadors uns sòn jutjats en aquest mòn y altres en l'altre, de manera que la sort dels dolents pót ser recompensa de alguna obra bona y las penas dels bons cástich de alguna acció dolenta, pera que així, al morir, s'en vajan directament los mals al infern y'ls bons al cel.

Peró, á pesar de aixó, no faltan recompensas als bons y desgraciats y cástichs pera'ls dolents y orgullosos.

Uns y altres casos veurá, donchs, lo lector al contemplar los fets de certs personatges que ja coneix, y en quant á la nació á que perteneixen, com las nacions no han de purgar en aquest mòn pera tenir la millor vida que l'home espera, veurá cumplert en part lo cástich que sufreix, cambiantse rápida y gradualment sa sort.

La nació catalana, tan orgullosa un dia, tan guerrera y tan independent, lo poble acariciat dels antichs reys y ajudadors de sas glorias, se veya com olvidada del monarca que havia elegit, sas espasas jeyan abandonadas sens que's pensás en cullir nous llorers, vivian com á renyits lo poble y son rey, y sols escoltava aquest consells de la gent estrangera que'l rodejava.

En efecte, després de coronarse Fernando en Saragossa, á penas s'havia acostat á Barcelona, las corts de Montblanch s'havian tingut de disóldrer per no haber volgut consentir lo poble las exigencias del Rey, que cap negoci volia despatxar sinó lo de sa principal y única pretenció, lo del donatiu, que no's feu; y al despedirse los del bras reyal, lo síndich per Barcelona, mossen Ramon Dezplá, havia ab prou feynas y esforsos pogut mostrarse respectuós y moderat, pera contestar al insolent monarca, que s'havia desfet en vituperis y desprecis contra la terra y sos habitants, contra la lleyal y pundhonorosa Catalunya, sobre lo qual acabá lo síndich dihentli, ab tota enteresa y veritat: "que los catalans trobavan á menos aquella popular humanitat y generosa confiansa ab que foren sempre honrats y acariciats dels altres reys, que las paraulas de fel que'l Rey pronunciava may havian ressonat en sas orellas, y que no podian menos de resentirse, quant s'havian posat per principals tractadors de aquellas corts á personas que no eran naturals de aquests regnes!"

Se anyadia á aixó que'l Rey havia rebut una embaixada del Emperador Sagimon, citantlo pera que comparegués á Perpinyá, pera tractar del arreglo de la Iglesia, no tenint altre remey lo rey de Aragó que resóldrerse definitivament, en qual dubte no veya mes camí que declararse contrari del papa Benet, (com havia fet lo rey de Castilla,) de aquell que tants favors li havia dispensat, que tant l'havia ajudat pera lograr sa corona, de aquell ab qui acabava de tractar y consultar, reiterantli, sens dubte, la espressió de son afecte, de son agrahiment y del respecte y veneració que li infundia.

Y junt ab aquests disgusts podian contarse no menos la anulació de molts plans, com sòn l'anulament del matrimoni del infant don Joan ab la reyna Joana de Nápols, la necessitat de renunciar á totas las promesas fetas á don Anton de Luna, que lo Rey volia tenir content prop sèu pera que no tornás á alborotar lo marro, ans se vegé en la precisió de escríurer á Narbona pera que'l vigilassen y'l prenguessen si era possible; la contrarietat de no haverse pogut deixar content al Comte de Foix, que pretenia una compensació de Aragó per certas confiscacions que li havian fet, perill cruel pera Fernando, pus quedava mal content lo llop que tenia sempre á la porta de sos estats pera invadir, qual llop era ja enemich de Benet quant aquest se podia dir triunfant; la fatalitat de haverli semblat lleig á la infanta dona Maria, filla del rey Fernando, lo fill del de Inglaterra, ab qui s'havia de casar, y per qual matrimoni contava lo rey de Aragó poderse unir y relacionar ab aquella potencia que havia favorit al de Urgell, y finalment, la melancolia del primogénit don Alfons, que havia arribat á casarse sense tenirne ganas, y no veya'l moment de alsarse una nova guerra pera anar en busca de glorias. Tot aixó, sens contar la miseria, la despoblació y'ls restos de la malehida peste que tot sovint rebrotava en diversas ciutats de aquests regnes, y las bandositats de Aragó, que no s'havian extingit, y en qual regne així los Heredias com molts dels richs-homens y magnats havian manifestat al Rey, quant las festas de la coronació, que no's donarian per contents fins que vegessen verdaderament castigats als assessins del arcabisbe de Saragossa.

Tal era lo que havia passat y la situació en que's trobava, després de dos anys de la presa de Balaguer, lo sitiador de esta ciutat y'l poble que l'havia ajudat á péndrerla y subjugarla.

En tal estat, preguntarém ara, donchs: ¿lo que succehia á Fernando y al poble catalá era'l cumpliment de un destí que's comensava, era l'influxo de lo que'l poble'n diu una mala estrella, que havia de transformar desde llavors á aquella gran potencia, ó era un cástich de la Providencia, que així podia ser temporal pera'ls homens, com continuat é inmutable pera la nació y'l que la regia?

O millor:

¿Aquells trastorns que passava'l poble catalá y'l Rey que ell s'havia dat, podian ser tal volta lo cumpliment de la maledicció del Comte de Urgell, del anatema de fra Vicens, quant deya que "fins los fills á voltas pagan los pecats dels pares," ó del somni ditxós de mossen Borra, suposat que, en part, se cumplian actes que havian de favorir, ab lo temps, al futur rey de Aragó, y era en tals antipatias y trastorns l'infant don Alfons la única imatge grata en qui veyan los catalans possibilitat de revíurer novament las virtuts dels antichs reys, lo respecte de sas llibertats y nova cullita de gloria y llorers?

Quí sab? Alla veurém.

### XVIII. La llibreria del rey don Martí.

De allà ahont menos se pensa, salta la llebra. Cert es l'adagi que diu "Qui espera's desespera;" y mes cert encara si'l que espera no sab de fixo qué déu esperar, com li succehia al infant don Alfons y á son amich mossen Borra, que, vehent embolicat lo mòn, no veyan un camí pera lograr sos grans desitjs.

En contra del fatal adagi hi ha, no obstant, un medi que Dèu no ha donat á tots los homens, y es lo de la inteligencia clara y superior de alguns, los quals, com á supremos en sos pensaments, y fins en sas ambicions, desitjan al mateix temps trobar tot lo que ajude á engrandir, senten una aspiració ardent á tot lo que es diví y general de la naturalesa del home, y donantse á la ciencia, al estudi, al exámen de lo perfet y gran, logran evitar, mentres esperan, aquella desesperació que diu l'adagi.

Així ho feya l'infant don Alfons, mogut per lo sabi mossen Borra, y així ho feya també aquest, ensenyant y proporcionant á son amo tot lo bo que anava trobant en la Biblioteca del palau reyal, y especialment en la que havia deixat l'últim rey, don Martí; y així esperavan bè aquests dos personatges com á homens grans en esperit, ben diferent, per cert, de la manera ab que espera l'home ociós é ignorant, aquell que sols tè de gran l'atreviment en sos actes, mes nó'l pensament ni menos lo cor, aquell pera qui tan sols se feu de segur l'adagi. Dígaho, sinó, lo donzell de Puymoren, que, tenint de resignarse á la voluntat del Rey, quant, aconsellat per alguns richs-homens de la terra, nombrá á aquell tan sols majordom de son palau, y no camarlench de sa reyal cambra com ell volia, passava ociosament la vida en Barcelona, de lo que no estava en cert modo descontent, perque deya que "en tan gran ciutat hi havia de tot," tot que pera ell se reduhia tan sols á la possibilitat de dedicarse á certs vicis que may sòn tan comuns en las poblacions petitas, y que eran pera'l misteriós personatge l'únich medi de passar las llargas horas que li deixava libres son ofici, lo qual, ádhuc estant lo Rey en Barcelona, era purament de ceremonia. Prou ho podian dir, sinó, lo carrer de Viladalls, lo lloch que'n deyan entre mur y mur, tots los carrers y travessias próximas al carrer del Vidre y Tres llits, ahont encara's conservava la fama de la antigua Peyrotona y sas amigas, y finalment lo barri y carrer dels Orbs, sobre tot á la part de fora del portal, per ahont galanejava de dia, aguaytant sempre palomas de finestra, y ahont se dirigia tapat, de nit, ab una altre capa menos coneguda que son vermell tabar, pera que no'l descubrissen, en busca dels palomars que eran mes á propósit pera entretenir sa depravada ociositat.

Com era mossen Borra discret y mostrava sempre alegria, s'inclinava á ell mes facilment lo donzell, sens conéixer que era'l juglar un dels que mes lo vigilavan, mostrántseli afable y amich, á fi de véurer si ab sas confiansas lograria esbrinar qui era aquell home á qui ningú coneixia y de qui tant recelava lo mateix príncep lloctinent y molts particulars de la ciutat. Així que, al tornar al palau lo donzell, després de sas corregudas ó passetjs, dava sempre una passada per la llibreria, segur de trobar allí á son amich, y ab tal motiu passar un rato de conversa, que era, com si diguessem, de bulla y passatemps pera qui tant llargas li eran las horas. Mes, curta era la visita que feya en tal cas lo majordom, si lluny de trobar sol al juglar, lo trobava acompanyat de alguna persona de lletras, que allí s'entretingués ab qui tantas n'hi sobravan, com succehí precisament un dia del mes de octubre del any 1415, en lo qual havia arribat á Barcelona un comissionat dels monjos de Poblet pera tractar ab lo senyor Rey de un assumpto important al monastir.

Estava, donchs, en la llibreria lo juglar, entretenintse en ensenyar al monjo las preciositats de aquella, y per sa conversa podia deduhirse la riquesa que en aquella habitació se tancava, y la que tenia en son cap lo sabi juglar, coneixedor de tot lo bo y dolent que en aquell temps havia produhit la ciencia, los ingenis y fins lo que era sols fruyt de homens laboriosos.

--Donchs voleu dir, (deya mossen Borra, enfilat dalt de una taula pera poder arribar á un llibre que era en un prestatge elevat,) voleu dir, pare Arnau, que l'abat Mengutxo no tè por, desde que al papa Benet li coixeja la cadira?

--Qué ha de tenir por (contestava'l frare, mitj rihentse de la pregunta,) si precisament ara es quant li balla la aygua al devant. Es diferent de son antecessor, l'abat Carbó, que aquell fou fet per ordre espressa del papa, peró á don Joan Martinez de Mengutxo lo elegí la Comunitat. A mes, que ell está disposat...

--Sí? donchs llavors no vull créurer que vostra vinguda sia solament pera véurer si'l Rey vól acabar lo palau que'l rey Don Martí deixá á mitj fer en Poblet. Prou feyna tè en aquest don Fernando, que si no l'adoba, me sembla que al millor dia se li posa á tremolar. Jo estich, company, en que vostra vinguda pórta cua... No obstant, aquí teniu lo llibre que buscau, y que'm sembla vos servirá poch pera vostre objecte.

--Bè, bè, (contestá'l frare, tot llegint lo comensament del llibre y fullejantlo ab certa indiferencia, com si l'espantás lo volum: "Del edificament del monastir de la Grassa.")

--Lo que deveu fer, continuá'l juglar, es véurer si lograu la vostra, y deixar córrer exemples, que pochs vos en donará l'historiador de aquell monastir mitj francés y mitj catalá.

--Ja ho veig, ja ho veig. Com aquí's tracta sols de acabar un edifici, encara que també mereix reparació lo claustre de Sant Esteve y la enfermeria dels monjos, de poch servirá l'exemple. Y per altre part, com lo Rey no tè diners, me sembla, 'm sembla...

Y'l monjo bellugava'l cap com en senyal de incertitut, tot deixant lo llibre al demunt de la taula.

--Qué es lo que us sembla?

--Me sembla, que al fi s'haurá de fer lo que ja tenim pensat. Que'ns venga'l Rey la jurisdicció de Menargues y altres pobles que eran del de Urgell, en los quals Poblet tenia ja'l domini útil, y...

--Ah, ah, ah! Aixó sí que'm fa ríurer, contestá'l juglar, interrompent al frare ab una gran rialla; demanau diners pera fer obras, y no podentlos haver, proposau una compra. Malament podréu pagar lo comprat sinó podeu pagar los adobs de lo que teniu. Voleu, pare Arnau, que us deixe'l "Digesta" nova ó no nova, lo llibre de "Lleys de Espanya" si es que enteneu lo castellá, las "Consuetuts dels feus" las "Decretals de Bernat" l'"Ordre dels judicis" y'ls infinits códichs que hi ha aquí en totas llenguas, pera véurer si en ells s'hi troba previngut aquest gran cas de justicia? De segur que en cap de ells se trobaria la previsió dels monjos de Poblet, y sobre tot la rahó de demanar lo que tè mes al que tè menos.

--Sòn cosas aquestas, mossen Borra, que convé enténdrerlas.

Y fent lo monjo com que volia girar la conversa, aná seguint per devant dels prestatges de la llibreria y llegint varios títols dels llibres.

--Aquí, aquí fa pera vos, li digué mossen Borra, vehentlo mirar ab mes afició y com admirat al arribar á cert punt. Tot lo que veuréu es cosa de vostre ofici, y en abundancia.

Lo monjo anava seguint y llegint, sens fer cas, en cert modo, de las glosas que feya'l juglar á alguns dels títols que llegia.

--"Canonisacions." "Esposicions dels Evangelis." "Salomó, de Profetas." "Dels deu manaments." "Vida de San Vindaleix." "De San Gregori." "Ordinacions dels temples." "Sermó de Sant Agustí sobre la assensió de Madona Santa Maria." "Revelatio Beati Sirili." "Tractat de Sent Agustí." "Del dit del Profeta." "Solis loqui de Sent Agustí." "De la Verge Maria." "Boeci. De consolacione." "Scriptum Thomae." "De Trinitate." "Actus Apostolorum." "Evangelister." "Historia de la Biblia, en francés." "La Biblia." "La Biblia vella." "Flos sanctorum." "Doctrina pueril, en francés."

--Si haveu de llegir tots los títols, pare Arnau, per estona'n teniu.

--Sí, sí... en efecte... Molt, molt hi há... y molt bo.

Y'l monjo anava encara seguint, mirant y pronunciant entre llavis molts altres títols dels llibres de religió y moral que ocupavan los prestatges de aquella part.

--Y aixó que encara faltan aquí llibres que s'han de buscar per lo palau ó que estan en diferents cofres y bauls del pobre rey don Martí.

--Creheu, (deya'l monjo, no sabentse apartar de aquells prestatges,) que es molt bo lo que hi ha aquí, y que penso passarhi alguns ratos, de manera que no'm fa res la tardansa de la vinguda del Rey, pus quant mes tarde, mes podré gosar aquí en aquestas preciositats.

--Es á dir, que per amor al saber, olvidaréu, pare Arnau, l'adop del claustre, l'acabament del palau de don Martí y la compra de la jurisdicció de Menargues. Bè! Així m'agradan los homens y, sobre tot, los frares.

--veus aquí lo que convé aumentar en nostre monastir, pus seria molt útil en aquella santa casa que hi haja mes gran llibreria. Jo us asseguro, que donaria tot quant tingués, si fos abat, per adquirir lo que hi ha en aquest armari, que es, sens dubte, lo millor de la llibreria, y la millor joya de tot lo palau...