Part 6

Quant la claror de la matinada comensá á penetrar per entre las escletjas de la vella finestra, Blanqueta doná las primeras senyals de haver descansat prou: removent un poch son cos, y com prenent forsa sos pulmons, despedí una respiració forta y llarga. A poch rato, y com gosantse en aquell entorpiment dòls que preceheix al despertarse, se posá plana en lo llit, y allargant y estirant las camas, feu un badall que podia dirse entretingut per lo que durá, y trahent per últim fora del abrich lo bras dret, lo allargá ab forsa, deixant cáurer la ma plana en la part posterior del cap, ó millor diriam, lo cap y'l bras s'arrimaren l'un al altre pera ajudarse mutuament, á fi de proporcionar una posició nova y mes grata al que pugnava entre'l gust de descansar y la necessitat de despertarse.

La carinyosa nina obrí llavors un poch los ulls, pera tornarlos á tancar, com succeheix á la vista de la claror repentina, y en tan calmós tránzit, pronunciá, mes moguda per la forsa del hábit que per altre causa, lo nom que sempre en tal hora anomenava, aquell nom grat y primer que s'apren de pronunciar ja quant lo mugró del pit matern constituheix tota la felicitat y absorbeix tot lo coneixement del infant. Lo nom de mare, mes que pronunciat, escapat en tal ocasió dels llavis de la nina endormiscada, no tenia'l to ni de pregunta, ni de esclamació, ni de contestació: era lo primer sospir que, sortint del cor pera saludar al dia, prenia forma de paraula al passar per los llavis inocents, per los quals se comunicavan son carinyo dos sers que vivian sols l'un per l'altre.

Encara que no fou corresposta aquella paraula, com de costum, per una altre paraula no menos dolsa, no havia de sobresaltar tan prompte aquesta falta á una criatura que may havia anat escassa de consol y de carinyo: ans bè, en la edat en que Blanqueta se trobava, després de haver dormit en un llit mes tou que'l de costum, y desitjosa de allargar un poch la agradable estada que's troba en lo llit al matí, lluny de infundirli aquella falta de resposta cap dubte ni sospita, la induhí á continuar disfrutant per mes temps del goig que proporciona lo calor dels llansols, quant precisament s'acosta la hora de deixarlos. Així fou que Blanqueta, en la nova posició que havia pres, continuá una altre dormida, ab no menos gust que la de la nit, y no despertá fins que ja verdaderament lo cos no tenia ja mes necessitat de descansar.

La segona volta de despertarse fou ja de altre manera, pus obrint sens dificultat los ulls, los bellugá involuntariament á dreta y esquerra, y gratantse ab totas dos mans prop de la lligadura dels cabells, quedá prou serena y desperta per adonarse si estava sola ó nó.

Cregué de prompte que tal volta sa mare estaria en la altre cambra, y esforsant una mica, no gayre, la veu, pronunciá de nou aquella paraula de costum, acompanyantla ja de un to diferent de la primera vegada. Repetí Blanqueta lo nom de mare per tres ó quatre voltas, mes vehent que aquella no li responia ni havent esforsat la veu en l'últim crit, mirá inocentment entorn, com pera volerse convéncer de que no estava dormida en cap paratge, y llavors, demostrant casi mes enfado que altre cosa, pus no tenia prou temps ni malicia pera sospitar cap altre causa, girás mitj de costat, apoyant lo colze en lo coixí, y digué:

--Ay ay? mirau la mare, que s'en ha anat sense recordarse de mi.

Estirá un poch sos brassos la nina, com pera sacudir la peresa, y entrantli ja casi ganas de llevarse, per lo mateix que tenia aquell dia sobrada llibertat de jáurer, comensá á sentir impaciencia, y parlant com si murmurás, digué:

--Y quina missa tan llarga! Bè m'ho podia haver dit que avuy n'era dia, y haversem emportat.

Lo que es la senzillesa de la edat inocenta! En aquell moment tal volta aquell cor sens malicia anava á inculpar al ser que mes estimava en lo mòn, y deixava de ferho sols perque la mateixa causa de la inculpació li sugeria de repent una idea agradable. Pensant en la missa, pensá en que podia ser diumenge, y essent dia de festa, sabudas sòn las dolsas ilusions que per tan frívol motiu naixen en las criaturas.

--Ara que hi penso, deya tota contenta Blanqueta; quant me divertiré aquesta tarde, que aniré á passejar ab lo pare. Lo pare'm vá prométrer que aniriam fins á la hermita y que besaria la ma á la mare de Dèu, y que trencariam pinyons, y... Oh! qué m'agradan los pinyonets! Oh! qué bonica déu ésser la mare de Dèu! Ah! Ja hi voldria ser! Besaré á la mare y al infantó, al Jesuset.

L'excés de alegria que llavors esperimentava, lo desitj de que passás rapidament lo temps, y tal volta fins de gosarse en contar aquella satisfacció á sas amiguetas, li aumentá de nou las ganas de llevarse, y li feu trobar mes en falta la mare en aquell moment. Anomená dos ó tres vegadas novament aquella grata paraula, repetí lo nom de mare! aumentant cada volta mes la veu, y fins carregant l'accent y allargant ab forsa la última lletra pera sostenir mes lo crit. Peró la mare no responia, lo temps passava, y la impaciencia de la criatura s'anava ja transformant en dubte y de dubte en desconsol, comensant ja casi verdaderament á adonarse de sa soledat. Si aquell cor inocent hagués vist clar lo sol, pót ser hauria tardat mes en adonarsen de son aislament, peró en la foscor de la cambra, encara que era de dia, no podia deixar de sentir, al menos, tristesa, que no es poch pera una criatura avesada tota sa vida á rébrer caricias.

Al arribar á aquest punt, los crits de mare! eran ja forts y continuats, la tristesa y'l desconsol havian pujat ja del cor als ulls y á la cara de la pobre nina, que, desbrigada del tot, allargava fora del llit son flexible y hermós cos, correntli grossas llágrimas per las galtas, y mostrant com si fos inflat lo llavi inferior, per la forsa del sospirar y del plorar.

Sia la forsa de la necessitat ó la ma de Dèu, se veuhen sempre esforsos en los desgraciats, que'ns semblan impossibles de ferse per qui no está en la desgracia. Així debia succehir moltas vegadas, desde aquella hora endevant, á la pobre Blanqueta!

No podent ja aguantar mes la desconsolada nina, y com deixantse escórrer del llit, tocá de peus á terra, y corrent á la finestra, girá lo baldalló que la tancava, y la obrí en seguida, trahent lo sèu preciós caparró fora, pera véurer si descubria á sa mare.

La claror del dia, penetrant dins de la cambra, produhí com un espay de consol, tranzitori, á la desamparada criatura; sa senzilla imaginació torná á fixarse en lo recort grat del diumenge, y deixant de donar per un moment lo crit de mare! no feu mes de prompte que mirar amunt y avall del carrer.

--Sí, sí, digué ab alegria; diumenge es avuy, pus ni'l ferrer treballa, ni passa la dula, ni cabalgaduras, ni bous. Oh! deya després ab admiració alegre; y la claror es de dia de festa. Qué poca gent se véu! Tothom déu ser á missa ó á fora.

Y distingint de prompte una dona al estrem contrari del carrer, torná á renovárseli l'objecte de sa esperansa ó de sa tristesa, y cridá de nou ab veu aguda: --Mare! Mare!

Engany cruel, que torná á fer cáurer en la tristesa á aquella pobre criatura! Vehent Blanqueta que la dona no era la mare, sentida ja del fret, per estar en camisa prop de la finestra, y olvidantse de la ilusió de la festa, esclafí de nou en un plor, repetí desesperada aquell nom que no se li apartava de la boca, y casi's pót dir que arribava á pensar en un mal, cosa que tal volta no havia fet may en sa vida.

--Qué ploras, Blanqueta? li digué desde'l carrer aquella dona que passava. Perqué t'estás á la finestra en camisa? No tens por de encadarnarte?

--La Mare!... la Mare!... Jo vull la Mare! deya, mes esclamant que responent Blanqueta, casi sanglotant de la fortalesa del plor, y barrejánt seli prop de sa rosada boca la saliva y las llágrimas.

--Peró, qué't passa? tornava á preguntar la dona. Per esperar una mica, posarse á plorar de aqueixa manera una noya tan gran? No t'en donas vergonya?

La resposta de Blanqueta sempre era la mateixa: --Mare!... Mare!... Jo vull la Mare!

La dona que inocentment havia fet aquellas preguntas á Blanqueta, acabava de sospitar llavors, si tal vegada sa mare podia haver anat ahont eran moltas donas del poble, y que ella també hi fòra, sinó per no deixar sola en sa casa á una neboda que tenia comanada. Sortint aquesta de sa casa en aquell moment, li confirmá la sospita, dihentli que lo mateix pensava, y moguda la dona de certa compassió envers la trista petita, sense sospitar lo trantoll que hi havia hagut aquella nit prop de Balaguer, acostás resolta y carinyosa prop de la finestra, y digué á la noya:

--Vóls que puje á vestirte? Entretant pót ser vindrá ta mare... Que tens por de estar sola?

--Por nó, peró estich sola, soleta...! ¡Ay, mare, mare! ¡Qué s'es fet de la mare!

--Ah! digué la dona, reparant que la porta estava tancada ab clau. Bona la havem feta: ara si que no puch pujar encara que vulla. La porta está tancada.

--Ay, ay, ay! cridá Blanqueta esparverada, sentint aquella nova, que en sí no era res, peró que era prou pera causar espant á una criatura, quant á son desconsol s'hi anyadia la idea de estar tancada y de haverse perdut sa mare. Ay, ay, ay! Com ho faré si la mare no torna? Com ho faré tancada tota sola?

Y com donant probas de penetrar un viu sentiment en aquell cor verge, fixa tal volta sa imaginació en las dos últimas ideas que li feyan aparéixer devant de sos ulls la imatge de la soledat molt mes negre de lo que fins llavors havia sigut; tenint ja, si pót dirse, fam de consol, mudá en sech sa espressió la afligida nina, y fent un moviment afirmatiu ab lo cap, clavá sos ulls plorosos en la dona que li parlava, y li cridá:

--Sí, sí, ferrera, sí: pujau, pujau!

--No puch, filla meva; li digué la dona tot apretant la porta.

Perqué no?... Pujau, ferrera!... No m'haveu dit que'm vestiriau?

--Sí, peró...

En aquell dubte anava á rómprer una mes forta desesperació, pus la noya plorava amargament; peró adonantse la vehina, tot apretant la porta (que per no tenir la barra estaba fluixa,) de que sota hi havia la clau amagada, posanthi la ma en seguida, la ensenyá á la petita, que baixá un tant lo plor al véurerla y li digué:

--Alabat sia Dèu! Sí, sí, ja pujo: no tingas por. Te vestiré y prest vindrá la mare.

Y salvada ab la confiansa de la verdadera amistat, obrí á tota pressa, pujá dalt de la casa, y després de consolar á Blanqueta, de haverli aixugat la cara ab sa mateixa camisola, y de haverla fet sentar damunt del llit, li posá las faldetas, lo jipó y li aná lligant las espardenyas. Així li deya entretant ab suavitat y carinyo aquella bona y compassiva dona, aquella vehina fiada y verdadera amiga de la mare de Blanqueta:

--Véus, tonta, com tot aixó no es res. Perqué no cridavas ans, y també hauria pujat? No ho sabs, que la ferrera t'estima? Vaja, dónam un patonet, y baixa si vóls, que mentrestant, podrás esperar pel carrer si véus venir la mare.

--Nó, tenint la porta oberta, ja m'estaré al terrat, que donaré menjar á la guatlla, y si per cas... No us en aneu pas de casa, ferrera?

--Nó, filla meva, nó: vina si vóls.

Y la carinyosa amiga acabava de darli, com per íntima espressió de son carinyo y de son desitj de consolarla, dos patacadetas ab la ma en lo gruix de sas rodonas y blancas pantorrillas, quant, després de haverse sentit per lo carrer un breu enrahonament, soná un crit y jiscle á un temps, que deixá com estática y perduda á la bona dona, consoladora fins llavors de la desgraciada petita.

La veu que se sentia era la de la neboda de la ferrera, y esta veu s'anava acostant mes, y son plor creixia, pus tot desesperantse aquella pujava ja escalas amunt de la casa de Blanqueta, pera tornar lo desconsol á la que creya estar aliviada, y pera causarlo de nou á la que no pensava en desgracia.

--Ay, tia, tia! cridava la neboda; qué será de nosaltres... --¿Qué?... Qué! contestá la ferrera, sorpresa en lo mes íntim de son cor, y sense péndrer ja cap interés per la nina á qui acariciava.

--Ay, pobre oncle! Quí li havia de dir!... Ja us dich jo, tia, que us vareu salvar de bona no anant á Balaguer!

A aquestas paraulas, lo semblant de la ferrera quedá tot traspostat, los ulls semblava que li saltassen del cap, son llavi inferior prenia un moviment convulsiu, y ab la indecisió ab que bellugava ó sacudia son cap á dreta y esquerra, s'haguera dit que'ls cabells se li erissavan.

--Bè... Qué... Digas... Parla!...

En tal moment aquella desgraciada esposa acabava de véurer una nuvolada de miserias que atravesava per demunt de son cap.

--Sí, sí, tia, cridava la neboda, plorant, volent participar la mala noticia, y no sabent com esplicarse; ja us dich jo que som ben desgraciadas! Pobres de nosaltres! Pobre oncle! Y quina mala sort!

--Qué dius?... mala mort?... Mort?... Y quí la mort?

Aquesta ultima pregunta fou un crit de desesperació acompanyat de un mar de llágrimas.

Tal era la forsa de la imaginació en aquells moments, que la pobre dona, prevehent ja lo que se li anava á dir, entengué malament la ultima paraula que havia pronunciat la neboda, y vingué á precipitar la noticia que aquesta no li gosava á dar directament.

Sorpresa la neboda, vehent que sense haver pronunciat la paraula mort, la havia així entesa sa tia, y mirant ja com vensut llavors son principal motiu de prudencia, crehent que ja no podia anyadir ni mes ni menos dolor á la que ja sabia la mala nova de la mort del marit, confirmá ab plor mes viu la fatal veritat, y abrassantse ab la tia, continuá:

--Sí, tia, sí!... Mort, mort es l'oncle! No hi ha remey pera nosaltres!...

--Jesús, Maria, Josep! esclamá la ferrera fent un moviment ab la cara, que indicava tot l'horror que penetrava en son cor.

Y desempellegantse de Blanqueta, agafada del bras de la neboda, y sens mirar cap ahont embestia, enfilá aquella nova desgraciada cap á la escala, com volentse transportar rapidament á sa casa.

--No pót ser! deya entre sí, tot baixant los graons. Quí t'ho ha dit? Quí t'ho ha contat? Ha vingut algú de Balaguer? Anem, anem, que ho preguntarém al cosí...

--També es mort, tia! contestava la neboda, acompanyant ab un nou esclafit cada resposta que feya.

--¿Qué dius? Donchs ho preguntarém al menescal...

--També es mort, tia!

--Dèu meu! Dèu meu! Tanta desgracia! Y'l nunci es viu?...

--Sí, aqueix sí, tia, perque no hi va anar: ell ho sab tot, ell vos ho contará tot, tia... peró nó, no hi aneu, no ho vullau saber, tia, perque us desesperariau!

--Qué he de desesperarme mes, digué aquella infelissa ab lo valor de desprendiment que dòna la desconfiansa; qué he de desesperarme pels altres, quant m'ha arribat la principal y única causa que á mi'm pót desesperar?

Y plorant, y corrent, desaparegueren en sech de aquella casa y del costat de Blanqueta aquellas donas, que, á no ser víctimas com ella de una mateixa desgracia, li haurian proporcionat, sens dubte, algun consol.

Per esplicarse aquí lo nou y trist estat de la nina abandonada, se necessitaria sucar la ploma en fel. Blanqueta acabava de adquirir ab aquell quadro que se li havia ofert á sos ulls un tercer grau de desgracia; del simple sentiment de estar sola, havia passat poch ans á la por, y de la por passava en aquell moment al horror. Qué tal seria, quant passás á un quart grau, quant son cap de nina arribás á poder pensar que sa mare no era ausenta, sinó que era també morta y no la veuria mes!

--Ferrera, ferrera, cridá fent nou plor la petita, y vehent que la tornavan á abandonar. No'm deixeu! no'm deixeu! Ferrera!... Mare meva!... Ferrera!... Mare...! mare!...

Y alternant així los crits, com buscant consol en qui naturalment y per costum li donava y en qui per favor li acabava de dar, seguint los passos de las que fugian, volgué Blanqueta anar també cap á la escala. Saltant del llit, la veta de la espardenya se li havia enganxat un poch en una fusta; aquell destorp detingué una mica'l pas á la nina, peró moguda del horror la criatura, pegá embestida, ab lo que se trencá'l lligam, y ab mal segur pas, per afluixárseli'l calsat, se llansá per la escala cap al carrer. Al arribar allí, son desconsol y son plor foren mes grans: entre la furia ab que las donas habian marxat y'l destorp de la espardenya, bastá pera que aquellas haguessen avansat mes camí del que podia figurarse la nina. Per mes que bellugava la pobre Blanqueta son cap á dreta y esquerra, per mes que dirigia á tots estrems sos ulls carregats de llágrimas, no veya en tot lo carrer á ningú, y sols percibia dins de las casas plors semblants als que ella feya y als que acabava de sentir.

¿Quí pót esplicar ara lo que desde aquell instant succehí á la abandonada criatura? Plorant y sanglotant, cansava sos ulls y sa veu en busca de la mare; corrent, ensepegant y fins cahent á voltas, fatigava y llastimava son tendre cos, esperant en va sobre de sí la ma carinyosa que ans la consolava. Tan fora de sí estava, que á vegadas embestia cap á una cantonada, y no bè la havia girada, quant, no descubrint ni la sombra del objecte que buscava, ó tornava á girar en sech sens saber ahont se dirigia, ó esforsant son crit de mare! per los camps, quedava estática per un moment y retrocedia baixant lo plor y com si pensás ó s'en adonás de sa desgracia. Quantas vegadas, moguda per un recort ó costum, corria cap á la creu de la entrada del poble, crehent desde allí descobrir á la que en moltas ocasions havia sortit á esperar, y quantas vegadas havia sigut aquella testimoni de sa mes gran y candorosa alegria! Desenganyada de tant esperar, tornava la nina de la creu á casa y de casa á la creu, succehint aixó infinitas vegadas durant lo dia, sense tenir res en lo ventrell, sense forsa en las camas, sense llágrimas ja pera plorar y sense gens de alegria ni de esperansa en lo cor!

En altre ocasió, una criatura així, sola y plorant, hauria cridat la atenció ó mogut la compassió de algú, peró ¿com havia de ser en un poble ahont no hi havia casi cap home, ahont las pocas donas que hi quedavan ploravan cada una en sa casa la perdua del marit ó del pare, y ahont la miseria era tan gran com la despoblació?

De aquesta manera passá las principals horas del dia, sense que li donás vida ni alegria lo sol, aquella tendre poncella, que anava mustigantse, per haverse arrancat de la terra la planta que la sostenia. Sens pensar en si era la hora acostumada de alimentarse, mirava en sa casa la fruyta seca del graner y no la tocava, sols alguna vegada s'havia acostat á un regueró pera mullar son sech paladar, y ni aceptar volgué l'oferiment que li feyan altres criaturas, vehentla plorar, altres criaturas que, vagant també pel carrer, eran de segur tan desgraciadas com ella, per haver perdut en aquell dia sos pares. Mes de una volta, trobant á algun de aquestos sers inocents plorant com ella, havia tornat á empéndrer de nou lo plor, y mes de una volta també, mogudas las altres criaturas que vagavan inocents de sa desgracia, per véurer plorar á Blanqueta, com feridas de una trista simpatia, havian romput també en un plor igual al de aquella!

Peró tot aixó era poch pera lo que faltava á passar á la desconsolada nina. La tarde era ja baixa, lo sol estava á la posta, los carrers s'anavan enfosquint, y Blanqueta no veya venir consol de cap costat. ¿Ahont passaria la nit la pobre noya, si en tant que la sombra de las casas y dels arbres aumentava, renaixia y casi pót dirse que ocupava la por son trist cor per enter?

--Ah! digué sospirant, y casi ja ab temor de que son plor podia fer lladrar als gossos; lo pi de la font no fa sombra y'ls homens tornan de la llaurada!

Y pensant en sa mare, que sempre recordava aquella senyal, com á hora de tornar del treball son estimat marit, quedá ab la vista fixa, com si aquell cap fes esforsos pera pensar detingudament y per primera vegada en l'objecte que fins llavors ho havia sigut sols de temor ó de desespero. La soledat de la nit era lo únich que absorvia llavors tota la atenció de la emparuguida noya: la por obligava á reflexionar á qui fins llavors havia plorat sens fixarse en la mala y primera causa que li produhia son sentiment.

Atrapantli ja casi la fosca de la nit al mitj del carrer, Blanqueta, com lo pollet que ha perdut la lloca y s'arrima al paner, s'arrimá naturalment prop de la porta de sa casa. Si llavors hagués tingut qui li fes companyia, de segur que hauria plorat mes que may, peró en la nit, sola, y plena de por en estrem, havia de comprimirse fins l'alé, crehent que sentintla, anirian allí á atropellarla tots los objectes de por ab que podia pensar una criatura de un poble petit y en aquells sigles: la por no era de lladres, ni de pérdrer la vida: era la por de un cor inocent, era sí por de dimonis, de ánimas, de morts, de follets y de bruixas.

Pujar en sa casa en tal estat tenint la porta oberta no ho sabria fer la nina: quedarse al carrer, era mes grossa la por, y ademés lo fret la consumia. Qué havia de fer, donchs? En tal apuro y no podent resistir mes, buscant son tendre cap, per la forsa de la necessitat, un remey que suplís tot lo que li feya falta en aquell moment, escullí un medi, que podia dirse tercer, y per lo qual ni degués la pobre noya quedarse á la serena, ni pujar las escalas á las foscas. Pegant resolta una embestida cap derrera de la porta, se deixá cáurer allí Blanqueta, mitj arrimada al recó que aquella formava, y tapantse ab los dits las orellas, tancant los ulls y arronsada dins de las faldetas, procurá estar quieta y dormir, mitj murmurant en son cor la oració que sa mare, sa estimada mare li feya resar al anarsen al llit.

En tal situació, abandonada allí aquella infelís criatura, debilitada per no haver menjat res, y sens abrich, llum ni consol, no podia esperar cap remey á sos mals, repós á son esperit y descans á son cos, si'l cel no se l'enviava!