Part 27

"Jo t'havia fet á tu de res que eras, y ara, en pago, m'abandonas sol en lo desert! Pochs serán los teus dies y breu ta vida, y ta progenie, illegitima per ser concebuda en nefando incest, no arribará á regnar fins á la quarta generació."

### XXVI. Com mestre Nicolau, després de haverse despedit de son deixeble, se despedí de sa estimada ciutat de Barcelona, pujant al campanar de la capella reyal.

Ans de tornar al lector á Barcelona, convé recordar de nou á un interessant personatge, que, mentres succehian tants trastorns en lo mòn, s'en aná de aquella ciutat, ahont havia viscut molts anys, pera no tornarhi may mes.

Després de la anterior entrevista de Guillemet ab mestre Nicolau, lo protector de aquell, mossen Joan Fivaller, havia donat una alegria al jove, manifestantli que dins breu temps podria posar ja son signe de notari al peu dels documents que fins llavors havia firmat sols ab la firma de ajudant substitut del escrivá major de la Diputació, pus quedava una plassa vacant, que, per renuncia del que exercia y per concessió del senyor de certa notaria, passaria á sa propietat.

Boig estava, donchs, de goig l'enamorat Guillemet, quant, mes que en sa sort, pensava en lo fácil que se li anava posant lo camí pera compartir algun dia sa ventura y felicitat ab sa estimada Blanqueta.

Mogut sols per un inmens agrahiment, com sól sentir tothom que tè honra y bondat, sens fixarse en la causa de ahont podria venirli'l bè, no feya mes que besar la ma á mossen Joan, y ni donava tan sols en qui seria la persona á qui ell havia de succehir en un dret y un cárrech tan nobles, fins que son protector li doná á enténdrer ab breus paraules, dihentli:

--Ves, ves; que al menos no passes com amich ingrat, ja que pót ser has sigut olvidadís deixeble; ves, ans que no'l deixes tal volta de véurer pera sempre, á ton bon mestre y amich... al antich escrivá de manament y notari de Barcelona, mestre Nicolau Gili. Me entens, Guillemet?

Aquestas paraules foren al punt compresas per l'ardent jove, que, realment, entre sos amors, sa personal obligació y l'interés que prenia en lo gran número de conversas políticas que llavors se promovian per tot arreu, no havia tornat á véurer de molt temps á son bon mestre, desde que havian cessat las llissons que, ans, ab tant carinyo li donava. Aquella última proba de generositat y afecte que acabava de rébrer en aquell moment del desgraciat y bondadós amich, á qui ans havia fet tanta companyia, avergonyiren en cert modo al pundhonorós jove, y sens insistir, corregué plé de agrahiment y de major carinyo á besar la ma del home que tant havia contribuit á que ell ne fos.

La escena sensible que havia tingut lloch algun temps ans, y de que ja tè noticia'l lector, se repetí ara novament, y fou mes dolorosa, quant, per mes preguntas que dirigí Guillemet á son mestre, no li pogué fer dir ahont aniria al marxar de Barcelona, ni quin era'l projecte que portava aquell entristit home al despedirse pera sempre de la gran y populosa ciutat. Abrassos, llágrimas y benediccions tancaren aquella última conversa entre mestre y deixeble, y ja desaparegut aquest, no tingué ja mes idea mestre Nicolau, que dirigir son cor á Dèu, pera que li donás acert y consol en la nova vida que anava á empéndrer, y despedirse també de sa estimada y gran ciutat de Barcelona, ahont havia gosat en altre temps de tanta satisfacció y honra.

A tal fi, després de haver demanat á son amich, lo prebere Bernat Soler, (antich rector y arxiprebere de la capella Reyal, y que llavors se tornava á cuydar de ella, desde que'ls Celestins havian perdut sa importancia ab la mort del rey don Martí,) que aquella nit li dispensás l'últim favor que de ell podia meréixer, á lo que accedí lo bon capella, sens imaginar lo que l'altre li demanaria; entrá mestre Nicolau á la casa de son confesor, amich y vehí, que era prop de la dita capella, y apretantli la ma ab efusió, manifestáli clarament l'objecte de sa exhigencia.

Dos cosas demanava l'entristit mestre al depositari de sos secrets: la una era que, atés que la capella reyal may podia estar desamparada de nit ni de dia, pus estava sempre en vigilancia en ella, segons estatuts, un de sos preberes, li permetés entrar en lo temple, pera dirigir en la soledat son esperit á Dèu, y demanarli fortalesa y constancia en la nova vida que anava á empéndrer; y la altre, que li facilitás, al sortir de la iglesia, la clau del cloquer ó campanar, pera poder donar desde allí son últim á Dèu! á sa estimada ciutat.

Si bè regoneixia'l primer objecte'l bon capellá, no sabia ferse cárrech del segon, avesat com estava'l rector á sa vida tranquila y rutinaria, y sentli enterament estranyas aquellas exaltacions de la imaginació que tant fan gosar al home de cor, sobre tot quant l'home es instruit y sensible al mateix temps, quant l'home trau aquella part de poeta ab que la Providencia l'ha dotat, pera que disfrute fins en los sofriments.

La confiansa que tenia'l capellá en son vehí fèu que no negás á mestre Nicolau lo favor que li demanava, y obrint la porta del terradet de sa casa per ahont s'anava á la escala que conduhia al presbiteri, diguéli que ell mateix l'acompanyaria, y que al retirar de la iglesia, seguint la mateixa escala amunt, arribaria al cim del campanar, ahont lo deixaria anar sol, pus ell no s'hi atrevia á pujar per temor dels ayres que corrian.

Baixá, donchs, mestre Nicolau á la capella, que, per no ser dia de cap festivitat senyalada, tenia sols los adornos dels draps blaus ab historias de las parets, nó de altre color, cremant dos grossas llantias devant del hermós retaule de la adoració dels Reys, que era en l'altar major, y altres cinch llantias devant dels altres cinch altars que hi havia repartits en lo demés de la iglesia.

De las numerosas reliquias que la capella contenia, sols una part n'hi havia esposada com de costum, peró era tal la veneració y devoció que á ellas tenia de sempre mestre Nicolau, que, postrantse allí sumís devant del Rey dels reys, imaginant com que contemplava aquellas sagradas memorias, aná recordantlas una per una, y á cada una invocá, demanant consol y fortalesa en sa nova vida. La camisa inconsutil de Nostre Senyor, las tres espinas de sa corona, la esponja y'l clau de sa passió, la gota de sanch així tornada en lo cálzer de un sacerdot que dubtava, lo lignum Crucis, lo tros de la túnica de la Cananea, los cabells, la llet y la verónica de la Verge Maria, lo bras de Sant Lluch, lo bras de Sant Jordi, lo cos del inocent, lo cos de Santa Marina, lo manto de Sant Martí, l'os de Santa Agueda y la pedra, encara ensangrentada, en que foren colocats sos pits, y altre sens fi de objectes sagrats iguals á aquestos anaren passant ordenadament per la memoria del afligit devot, y en cada un aná invocant, y per cada un suplicá á Nostre Senyor que li concedís lo que li demanava.

Acabada sa oració, besá contrit á terra mestre Nicolau, y fent una senyal ab lo cap á son amich, lo capellá, que'l correspongué ab altre senyal, volent dir que ja podia anar amunt, pus ell devia quedarse, se dirigí de nou á la escala per ahont havia baixat, aná seguint amunt amunt, ab la ajuda de una candela que encengué en una de las llantias baixas, y no pará fins que's vegé en lo pis mes elevat de la ayrosa torre, ó sia demunt del arch que aguantava las campanas, qual arch sostenia unas posts, desde las quals se podia acostar ab facilitat als grans finestrals de ogiva, partits cada un per un llauger pilar, y colocats demunt de unas altres ogivas interiors que aguaytan per derrera de ditas pilastras, justificant així unas y altres oberturas que, á mes de servir pera la llum, sòn los finestrals com verdader adorno de la obra, y pera rematar poeticament lo cim ahont s'assenta simbolisada la corona del marqués, propia dels antichs Comtes de Barcelona.

Nit serena, rasa y tranquila era la de aquell dia, y una hermosa y clara lluna il·luminava tots los ámbits fins ahont podia arribar la vista. Al observarla aquell home sensible, en qual cor se podia dir que encara quedava caliu del foch cristiá ab que acabava de resar, sens haver sofert cap distracció fins en aquell moment, se detingué ja al primer pas, y com clavat y estátich en lo primer lloch ahont afiansá sa planta, alsats sos ulls al cel y crehuat de brassos, continuá per llarch espay, contemplant, com embadalit, al astre que es, sens dubte, lo mes amich del cor.

--Benehit sias, Dèu, digué, pus que per tot te trobo gran! Gran t'ha concebut ma ment al fixarme en tu, quant, tancant mos ulls devant del mòn y de la llum, he prosternat mon cap, fa poch, pera implorar ta misericordia, y gran te concebesch ara, quant, passejant ma vista per lo mòn, per las obras que tu has creat, y rodejat de la dolsa llum que en ellas espargeix ta ma, elevo mon esperit, y'm recomplasch en la esperansa de que m'has sentit y de que'm donarás lo consol que necessito. Sí! pus posat aquí, entre lo cel y la terra, y á vista de la melancólica consoladora dels mortals, me sembla com si estigués ja fora del bullici del mòn, y com si m'anás acostumant ja á mirar á aquell perdut á mos peus, y á familiarisarme ab la única companyona, melancólica com jo, que ha de ajudar á ferme menos áspres y mes passatjeras las amarguras de mon cor. Oh! qué hermosa es aquesta elevació en que'm trobo, separantme del soroll del mòn! Oh! qué hermosa es la quietut y la soledat pera acompanyar al cor cansat y trist! Oh! qué hermosa es la lluna, que il·lumina, sense danyar als ulls, que imposa quietut al mòn, absorvint sa contemplació, y que alegra ab sa tristesa! Sí! Benehit sia Dèu, benehit sia Dèu, pus així en la obscuritat com en la llum se mostra sempre gran als ulls de la ánima, y sab donar consol al que l'invoca!

Després de aquella recreació del esperit, contemplant los ulls al cel, sospirá y torná á sospirar de goig mestre Nicolau, y baixant aquells envers la terra, descubrí'l quadro preciós y variat que presentava en aquell temps la ciutat de Barcelona, quadro que anava recorrent lo contemplador ab la vista, ó ab la imaginació, pera endevinar ó fixarse, en certs punts, en lo que la distancia no li deixava véurer ó en los restos de antichs monuments que'ls edificis posteriors havian tapat ó transformat.

En la prominencia del mont Táber, (que qual Tabor de Palestina reuní en los sigles cristians gran copia de maravellas, segons conta la Historia,) se descubria encara la trassa de la antiga acrópolis romana, la sombra flaca, y mes que flaca, ferida y vensuda de la ciutat pagana. En son verdader cim aguaytavan, per sobre las casas construidas en lo lloch que ara's diu carrer del Paradís, alguns dels grans y negres capitells del antich temple de Hércules, que encara's conservan ara, si bè baix lo cubert de senzillas teuladas. Allí havia rendit cult la ciutat gentílica á aquell fill de Osiris, acariciat de egipcis y fenicis, al que havia sostentat lo cel sobre sas espatllas, al gran vencedor de Achelos y matador del tirá Busiris. Per entre aquellas columnas, de las que sempre apartá las donas la veu del sacerdot august, pujá en altre temps lo fum del incens mascle que servia de holocauste y divinitat al mateix temps, com ho era lo foch sagrat, may apagat, de son interior, que cuydavan, y devant del qual se postravan, los sacerdots que's deyan mes purs de la antigua idolatria, aquells que, cuberts ab blanch mantell y toca de egipcis, portavan rapat tot lo pel de son cos, pera significar puresa, vestintse sols la ampla túnica de flors vermellas, quant sas mans s'havian de ocupar en un sacrifici, quant s'havian de acostar á aquella ara que encara's conserva ara, enterrada, pera oprobi de son objecte y bona memoria del edifici, en la pasticeria del actual forn de San Jaume.

Si no podia distingirse ja, ni al mitj del dia, lo cíngul ó mur de pedras romanas que rodejavan al Táber en altre temps, y que havian tornat á alsar los antichs Comtes soberans, restos hi havia, no obstant, que'l marcavan en certs endrets, com las torres del Palau menor, las del Regomir y las de la Plassa nova, (únicas aquestas que's conservan ara, així com diferents trossos de paret ó fonament en algunas de las baixadas,) peró principalment, y com dominant á tots aquestos desfigurats monuments, s'alsavan, en la plassa del Blat, (que ara's diu del Ángel,) lo monstruós castell vell *Castrum vetus*, que serví després de castell vescomtal, y prop de la Ensenyansa, en lo lloch ahont passa l'actual carrer de Fernando, lo molt elevat castell nou *Castrum novum*, célebre, fins en la edat mitjana, per sa historia, y per haverse guardat pres en ell lo príncep fill del rey Cárlos de Nápols, á qui apresoná lo célebre Roger de Lauria.

Tal era la sombrejada idea que podian donar á la imaginació los restos de la ciutat gentílica.

La ciutat cristiana y militar de aquells sigles, com desarrollada per causas mes poderosas, no s'havia contentat ab l'estret ámbit de la primera. Estenentse per la part de llevant encara molt mes que ara, en igual proporció que la actual per la part del nort, y per la part de ponent y mitjorn fins á la Rambla, ostentava ja alsat entorn de aquest espay un altre cíngul de fortificació ab sas portas y torres. Eran infinits, com ja s'ha contat, los portals que donavan á la Rambla, á saber, lo de Sant Sever ó de Santa Ana, que'l poble'n deya dels Bergans bracers, la porta Ferrissa, la de Cardona ó de Sant Antoni, que era tal volta la dita també de la Boqueria, y en temps posterior de Santa Eularia, lo de Sant Pau, lo de Santa Madrona ó Trenta Claus, y finalment lo de la Dressana. Se lligava ab aquest mur l'esperó de mar, tenint á son estrem la torre de las Pussas, y seguia la muralla per la vora de la aygua, ó sia junt á la ribera de garbí y carrer de las Polleras fins á la Torre Nova, que es ahont hi ha ara lo baluart que domina al moll, y prop del qual hi havia llavors lo molt conegut lloch del poble, que'n deyan la plassa del Vi, ahont donava lo portal de Mar, que venia devant de la creu de ferro, límit ó molló, per la part de mar, fins ahont s'atansavan los concellers de la ciutat quant havian de sortir á rébrer algun alt personatge.

Se estava acabant de fortificar en aquell temps altre tros de mur que seguia desde la porta de Mar, y que'n deyan de la ribera, cap á la mar bella, circuhint lo lloch conegut per pla den Lluy fins á una gran distancia, qual tros era conegut per lo nom de Miralmar, tenint á un estrem la torre de Sant Joan (devant de uns molins de vent); y doblant de llevant cap al nort, ostentava en son llens lo portal de San Daniel, conegut per portal vell del Carnalatge, lo portal Nou, (junt al que hi havia, en una celda impenetrable, tancada una devota, com la Gúdula de París), y á major distancia, fins á tornarse á unir lo mur ab lo de la Rambla, eran coneguts també lo portalet de Jonqueras y'l del Ángel, del que ja tè prou noticia lo lector. Gran part, donchs, del espay descrit, que ja existia en lo temps de mestre Nicolau, en va poden buscarla'ls ulls, pus toparán ab l'horrorós monument que alsá Felip V, pera acreditar sa poca compassió y son despotisme, ab la ciutadela, pera la fabricació de la qual, maná destruir no menos que trenta carrers, enderrocantse las casas que allí hi havia de doscentas en doscentas.

Prop de aquest cíngul, y espayantse per los camps vehins, com si fossen polls que van creixent prop de la lloca, se veyan, á la part del nort, la iglesia de Santa Eularia del Camp, lo creixent barri de Jesús, lo monastir de Valldonzella, mes cap á ponent, y entre ponent y mitjorn, á la altre part de la Rambla, arreplechs de casas que anavan donant forma á alguns carrers y carrerons del arrabal, fins al estrem del monastir de Sant Pau. Al un cap de la Rambla ostentava sas ayrosas torres lo sols comensat edifici conegut per lo nom de Canaletas, (que se está destruint en aquest moment,) y que's créu maná alsar allí lo rey Pere del Punyalet, ab la idea de construir un gran palau; y al altre cap, en lo mateix lloch ahont es ara, peró ab diferenta forma y objecte, se estenia la gran Dressana, ahont podian guardarse fins á trenta galeras, ab tots sos arreus, y ahont se podian construir quantas volguessen, cenyint aquell gran espay de fabricació, per la part de Monjuich, un alt mur ab son vall. Desde la Dressana fins al altre estrem de la ciutat, servint de moll la mateixa platja, y formant lo clos del port la Tasca ó barra de arena, que tota la gent de mar coneix, encara que tenint aquell major profunditat que ara, mostrávanse afileradas naus de totas las parts del mòn, fins de Siria y Alexandria, y de totas las maneras que en aquell temps se coneixian, com eran fustas, caravelas, diferents barcos de creu, galeras de una ó dos cubertas, úixers, barcas de panescal, de ribera, planas, y de molts altres noms, per los quals lo lector ara no sabria endevinar, á ben segur, son objecte.

Podia deduhirse, donchs, per las dos lineas descritas y per l'arreplech de nous barris y arrabals que creixian després de la segona, com si diguessem, las diferentas edats que comprenia la historia de la ciutat, y la nova edat en que's trobava, ó millor, lo preludi de son futur engrandiment.

Peró las páginas que comprenian la historia de la segona edat eran mes eloqüents que las de la primera, y al contemplarlas se engrandia l'ánimo, considerant la influencia de novas y millors costums, fillas de principis mes sans y duraders. La mateixa montanya del Táber, que se elevava com á centre dominant, no ja sols de la *Barkino pia* dels romans, sinó de la Barcelona cristiana dels catalans, donava bona proba de aixó: senyorejava desde aquell cim, com ara, la magestat, atreviment y bellesa de la gótica catedral, ab sos dos elevats campanars, un de ells, com á maravella del art, apoyat sobre del arch de una de sas portas, y presentant lo conjunt de tot l'edifici un verdader encant pera'l que sab ferse capás del significat que tenen, en las atribucions del art, en lo camp del sentiment y en lo libre vol de la poesia, totas aquellas parts, delicadas y capritxosas al mateix temps, que se observan, especialment en lo temple gótich, formant lo exterior de la casa de Dèu, es á dir, lo que s'aparta del objecte que ha guiat en la obra de dins, y se enllassa en cert modo ab lo sigle, ab l'home, com sòn, per exemple, los adornos dels mateixos campanars, los baixos relleus (perteneixents ja á la catedral primitiva,) de una de las portas laterals, la ayrosa escaleta de caragol, junta á un dels campanars, y á la que serveix de cimbori, ben significatiu, un verdader caragol ab sas banyas de ferro, la maravillosa y simétrica distribució de las vertents de las ayguas, que, com si fossen las camas de una aranya, se dirigeixen en fora en totas direccions, venint á formar una verdadera estrella en la part del ábside del temple, los pinacles que se elevan entorn de aquell sobre de las capellas que'l rodejan, y per fi, los treballats y fantástichs canalons ó górgolas, que, formant també simetria, aguaytan, per entre mitj de las altres parts referidas, baix la figura de animals misteriosos ó fabulosos, volant enfora del edifici y obrint sa monstruosa boca.

La grandesa de aquell poderós símbol cristiá feya deduhir que en aquells camps havia de ser molt lo fruyt que havia produhit la llavor de la Fe, y que en lo domini de ella es com los homens, y per conseguent las ciutats, s'havian perfeccionat baix tots aspectes. Així's veya abundar en Barcelona lo número tant de recomendables edificis religiosos, com de civils. Sens contar las quatre grans iglesias, tambe góticas y á qual mes plenas de bellesas de art, á saber, Santa Maria del Mar, Santa Maria dels Reys ó del Pi, Santa Catarina, ó'ls Predicadors, com ne deyan en aquell temps, y la de San Francesch ó Fra-menors, colocadas en diferentas direccions y estrems de la ciutat, que deixavan véurer sos ayrosos campanars com guardas vigilants entre'ls demés edificis; y sens contar encara moltas altres iglesias de segon ordre que també aguaytavan á cada pas en l'interior de la població; allá lluny, en los barris nous del arrabal, (no obstant de haverhi entre mitj dos cosas repugnants, com era en lo pla de la Boqueria las forcas, y mes amunt la carniceria que's deya del senyor Rey,) se distingian, dominant ab tot son punt de vista los arreplechs de casas, com si fossen guias posats allí pera atráurer nova població, l'Hospital de Santa Creu, infinits convents de monjas, y en l'estrem de aquells naixents barris, ostentant tota la senzillés ó rusticitat de sas formas, lo monastir bisantí de San Pau del Camp, qual portalada es, sens dubte, una espressiva página ahont se poden llegir recorts que així tocan á romans com als sectaris de Mahoma.

No eran menos notables, encara que en molt mes reduhit número, los edificis civils que eran de corporacions públicas. En lo lloch ahont se troba ara la plassa de Sant Jaume s'alsava un monument, de que'n quedan pochs restos per desgracia, compost al mateix temps de un temple y de un palau: tal era la casa del Concell, ab sas preciosas finestras ogivals de doble columna, sa vistosa barana foradada, y dividida á espays per lleugeras agullas, ab que rematava l'edifici, y la graciosa iglesia de San Jaume, que formava part de aquest.

A poca distancia del Concell, senyorejava també ab tota sa magestat la primitiva casa de la Diputació ó General de Catalunya, podent deduhir lo que ella seria, qui, després de contemplar ara la atrevida obra de son pati, puje á encantarse devant de la hermosa galeria que rodeja lo jardí del primer pis, y al peu de la qual se desprenen també capritxosas y simbólicas górgolas, no menos fillas del art que de la imaginació.