Part 38

--Qué tinch? que'l pare está malalt... y lo pitjor es que no'm vól dir lo que tè.

--Lo Joan? Bo y sa l'he deixat aqueix matí.

--Donchs ara no ho está. Si tu hi entrasses poch á poquet, (anyadí ab veu baixa Blanqueta,) pót ser te diria alguna cosa...

--Qué estrany! deya entre sí y tot admirat lo baylet. No voler entrarhi ella, y créurer que á mi'm dirá lo que á ella no li ha volgut dir.

--Creume, baylet! Éntrahi tu, y pót ser...

--Bè, bè. Allá vaig... Com que'm sembla que no déu ser tant com dius.

Y posantse de puntetas, seguintli al derrera Blanqueta, que no s'atreví á passar de la escala, aná acostantse al quarto y á la alcova'l baylet, tot arrasserantse per las parets, fins que arribá á véurer bè la cara del malalt. Pochs moments ans, sentintse ab major agitació'l Joan, s'havia girat pit per amunt, y penjava son cap á un costat en direcció á la porta.

Ans que l'arribás á véurer lo baylet, ab tota la inocencia de sa edat y senzillés de son geni, no sabent com iniciarse en cas tan compromés, cregué lo mes propi donarli compte dels encárrechs, y així, ja tot entrant, li digué fent mitj l'alegre:

--Ayre, Joan, que ja vos porto las petxinas. ¿Que no estau bó?

Y tot dihentli aixó, arribá á acostarse'l baylet fins á un punt en que's veya bè la cara del malalt.

Mes, oh sorpresa! L'inocent servidor reculá espantat, sens esperit pera fer cap altre pregunta, al véurer que'l Joan tenia la cara com inflada, y que'ls ulls estaban mitj tancats, obrintse sols ab molta pena, pera clavarse en la persona que'l mirava, y ab espressió suplicativa.

Anava ja á girar lo pobre minyó, tremolós y espantat, quant torná á detenirse, al sentir uns forts esbufechs del malalt, que sens dubte volia espressar alguna cosa y no podia.

--Uf!... Uf!... Eh!... Eh!...

Tals eran las únicas articulacions, si aquéix nom mereixen, que sortian de la boca del desgraciat falconer.

Encara que pasmat lo minyó, vehent lo trist estat de son amo, no pogué menos, pus així com així ja hi era, de fer un esfors, tant pera parlar, com pera inspeccionar detingudament la confusa cara de son amo, y á tal fi, se posá al mateix costat del llit, y li repetí de nou:

--Joan, ¿que no us trobau bo? Voleu alguna cosa? Voleu que entre Blanqueta?

L'esfors del malalt fou aquí major que poch ans, peró ni temps tingué de observarho'l baylet, pus, com sorprés de fástich al tocar al llit de son amo, retrocedí en seguida, tapantse'l nas ab los dits, y fent ab la boca, mentres s'en tornava, com quant se está en perill de provocar.

No li calgué parlar al baylet quant arribá á fora, pus trobá ja á Blanqueta, que s'havia estat prop de la porta, desfeta y plorant com una Magdalena.

--Ay Blanqueta! li digué'l baylet així que la vegé. Jesús, Maria, Joseph! Y qué es lo que li han dat al pobre Joan, que de tal manera empesta?

--Qué! Parla, digas.

--Ay mare meva! Li surt un fetor, un baf de la boca, que sols de pensarhi se'm regiran las tripas.

--Vóls dir?

--No vull dir... Éntrahi y ho veurás.

--Pót ser ha vomitat, y...

--Nó, nó: prou ho hauria vist. No es res de vómit. Es una pudor tan gran, que no sè á qué compararla. Y després... si li vegesses la cara, Blanqueta... ¡quina cara y quins ulls! Si no sabés que es ell, no l'hauria conegut.

--Trista de mi! trista de mi!

--Peró éntrahi, dona, y déixat de plorar, que no'n treurás res.

La desgraciada Blanqueta no sabia qué ferse, y's trobava, com se sól dir, ab las mans lligadas. Anava de dreta á esquerra sense consol, escabellantse y plorant, y l'inocent baylet, admirat de aquella indecisió ó respecte, comensava á créurer que tot alló era mes serio de lo que semblava, y no feya mes que seguir ab los ulls á la noya. Un y altre's miraren per llarch rato, com volentse preguntar y sense saber de qué, mes á la fi Blanqueta digué, plena de ternura y sentiment:

--Baylet, no'm deixes!

--Ahont vóls que vaja?

--No, no'm deixes! Per amor de Dèu t'ho demano!

--No tingas por, dona. Com vóls que't deixe. Demá pót posarse bo'l Joan, y llavors...

--Demá dius?

--Demá ó un altre dia.

--Tan de bo que així fós! Si Dèu ho fes!

Y torná á seguir un altre rato de silenci, y's tornaren á mirar un y altre, y fou també Blanqueta la primera que torná á parlar, dihent ab la mateixa ternura á son companyó:

--Qué farem, baylet?

--A mi m'ho dius? Qué farém, Blanqueta?

Y vehent lo minyó que sa amiga estava tant indecisa, digué resolt per fi:

--Ba, ba. Jo no sè perque gastas tantas posturas. Éntrahi de una vegada, sinó no'n sortirém. Perque, si vóls que't diga la veritat, me fa ríurer un poch que tingas tans miraments y tanta por, quant pót ser no es res lo mal que tè... Alguna enrabiada que tal volta haurá pres...

--Y tal enrabiada y tal cosa! esclamá Blanqueta, aumentant son plor. Donchs vaig á entrarhi, y mentrestant, baylet, podrias anar á dirho al Ambrós, al vehí...

--Tens rahó, que es especier, y quí sab si alguna beguda, ell que sab tant, nos treurá de apuros.

Y efectivament, sortint de un salt lo baylet á complir l'encárrech, se decidí Blanqueta á acostarse al llit de son estimat protector.

Lo que allí passá entre aquellas dos personas tenia la eloqüencia de la nit, es á dir, la espressió de aquellas nits qual espectacle es eloqüent y parla á la ánima, sols perque es fosch y mut.

Blanqueta percibí realment, al acostarse al llit, lo fetor de que li havia parlat lo baylet, peró poch era alló pera qui, pensant en l'agravi que havia fet á son pare, y vehent en tan gran postració al que fou son únich amparo, sols hauria volgut en aquell moment, y hauria dat tota sa sanch pera conseguirho, recurs y medi pera tornar la salut á son estimat protector, y pera borrar lo ressentiment que de ella pogués tenir.

Plena de carinyo, acostá sa cara Blanqueta á la de son pare, que veya del tot desfigurada, y fins posantli la ma sobre de la sèva, que sentí cremar, li preguntá ab suavitat y dolsura qué era lo que tenia y si volia alguna cosa. Peró era per demés: l'ensopiment del malalt era cada volta mes fort, y sols de tant en tant tenia alguna intermitencia, en la que semblava regonéixer entorn de ell y sentir. Mirava Blanqueta, plorant á llágrima viva, la desconeguda cara de aquella persona á qui tant estimava y respectava, y en va la forsa de son carinyo y l'anhel de sos ulls pogueren lograr que s'obrissen los del pobre malalt, lo qual seguia ab un entorpiment que semblava germá de la mort. A la fi, després de molt esperar y de molt parlar á la orella y de apretar la ma al malalt, lo pobre falconer obrí sos inflats ulls. Oh alegria y consol! L'home que, mitj malalt, sols s'havia fixat en la persona per qui anavan á cáurer tants mals sobre de ell y de sa casa, sentintse en la postració de la febre, hagué de arrepentirse en un recó de sa ánima de sa indiferencia ab aquella mateixa persona, pus al fi y al cap, de ella era de qui podia rébrer consol en aquells moments, y desesperat ja de trobarlo en son ensopiment, acabava de esperimentarlo gran y excessiu sols de sentir ressonant á sa orella la grata veu de sa cara afillada, y mes encara de véurer devant de ell la hermosa figura de Blanqueta, que l'acariciava y consolava. No pót presentarse ab mes oportunitat y bellesa, en la imaginació de un mortal, la idea y figura de un ángel que pórta consol al esperit, com se presentá en aquella ocasió la figura de la hermosa orfaneta, al capsal del llit del desgraciat falconer!

Així que'l malalt regonegué á la persona que l'aconsolava, son cos fèu com un esgarrifament, y fins la cara's contragué á impuls, sens dubte, de un íntim sentiment de gratitut, que fins pogué llegirse en sa desconeguda fisonomia, y sobre tot, los ulls del malalt se fixaren ab tal esfors en los de Blanqueta, que aquesta arribá á créurer que endevinava quant lo malalt li podia ó volia dir.

--Ánimo, ánimo, li digué llavors. No us espanteu, Joan, que mentres me tingau aquí...

Blanqueta, sensible y no podent continuar, esclafí en un plor: lo malalt adonantse de las llágrimas de la noya, torná á esgarrifarse, fèu un esfors de obrir los ulls, y de ells, que estavan fixos y com clavats, rodolá una llágrima, sola y seca, que's perdé cara avall del infelís malalt. Era alló'l llenguatge de la ánima, que sols parlava y respirava pels ulls del cos mort, era la eloqüencia de la nit, que parla al mortal per lo mateix que es fosca y muda!

Passat aquest moment, los ulls del malalt se tornaren á aclucar, y per demés foren las paraulas y'ls esforsos de Blanqueta: la pobre orfaneta no pogué rébrer ja cap mes mirada de son generós y desgraciat protector!

En mitj de son desconsol, en mitj de sas llágrimas, que derramava en abundancia, olvidada de son amor y fins de las causas que havian portat al falconer á tal punt, pus sols pensava en la sort de aquella persona que la havia favorida y amparada en sa desgracia, ni sabia Blanqueta qué ferse, ni tenia per de prompte mes esperansa que la tornada del baylet, quant sentí ressonar en la botiga la ronca veu del especier, al que baixá á rébrer en seguida.

--A véurer, á véurer, deya'l catxassut Ambrós, tot enrahonant ab lo baylet. Vejam, donchs, que tè'l bon Joan, si es que pót ser l'han mal mirat ó es que s'ha menjat alguna perdiu pudenta, ell que se envaneix de menjarlas baratas.

Y tot dihent aixó, aguantantse la panxa com solia, posá'l peu en lo primer grahó, disposantse á pujar la escala, perque es de advertir que era tanta sa catxassa, que cada escaló li servia de replá sempre que tenia que pujar. En tal punt se topá ab Blanqueta, que baixava desaforada y plorant, y al véurerla així, ab sa acostumada frescura, y sens fer cas de las senyals que la noya li feya pera que baixás la veu, li digué tot rihent:

--Qué tens, minyona? Semblas als infants que van derrera de San Sebastiá, quant li fan pregarias. Vaja, vaja, que no hi déu haver pera tant... Pobre minyona! Está acostumada á que sempre li balle la aygua al devant, y ara per res li sembla que s'ha de acabar lo mòn.

--Ah! poch sabeu lo que passa. Pujau, pujau Ambrós, y'l veuréu tan ensopit, que sembla mort. De vos confio, sinó, no sè lo que'm faig.

--Anem anem. Peró no tingas por, plaga, que aixó no será res. Ja ho deya ara al baylet ¿que pót ser vareu menjar alguna perdiuota.?...

Y ja tenia la cama alsada á punt de apoyarse en lo segon escaló, quant una indiscreta resposta del senzill baylet detingué en sech al catxassut Ambrós, y fins li fèu agafar un ayre de llestesa que no solia tenir.

--Ja podria ser lo que diheu de la perdiu, encara que ni l'he vista cóurer ni n'he tastat, digué'l baylet; y ara m'en recordo, que no us ho havia pensat á dir, pus li surt de la boca un fetor tan gran, que sembla com si prop de ell hi hagués una rossa.

--San Roch gloriós! Tan gran fetor li surt de la boca? digué l'Ambrós, retirant lo peu, y fins baixant del primer escaló.

--Sí, sí, respongué Blanqueta, que havia girat per amunt, crehent que'l bon vehí l'aniria seguint. Es una cosa que no's pót aguantar ni á deu passos...

--Aixó son figas de altre paner, anyadí pera sí y tot tapantse dissimuladament lo nas y la boca l'especier. Sembla una maledicció, que de soca y de arrel may se pugan tráurer aquestas bravadas de la nostra terra. No voldria que tornassen, ab bona fe, ni per totas las ganancias que'm deixan!

--Que no pujau? preguntá Blanqueta desde'l cap de la escala. Peró, Ambrós, ¿qué fèu?

--Nó, nó: baixa tu, contestá l'especier, fent senyal ab la ma á Blanqueta pera que baixás, y tot dirigintse á la botiga. Val mes, noya, que'l deixes descansar, que mentres reposa...

--Peró com podeu saber lo que tè, si no l'haveu vist? En veritat vos en tornau?...

Blanqueta al dir aixó ja era abaix en la botiga, y detenia per la mánega al especier á fi de que no s'en anás.

--Ab lo que m'haveu dit, noya, ne tinch prou, que basta á voltas un cap de fil pera saber si es de estam la madeixa. Si'ns acostavam al malalt, pót ser li fariam mes mal que bè.

--Donchs bè ¿qué farém? insistia Blanqueta, observant que'l vehí s'anava dirigint al carrer.

--Res... Creume, noya. Qui assegura, dúra. No hi cap necessitat, peró per lo que pót ser, val mes que crideu al metge, y mes fará ell ab una ullada que jo ab tots mos emplastres.

--Voleu dir, Ambrós?

--Sí, sí... y si m'has de créurer, noya, deixal estar, y no li trenques lo son, que podria ser mal. No t'hi acostes... y espera que vinga'l metge.

Entremitj de son egoisme, lo bon Ambrós, esperant mal de son pobre vehí, sentia cert interés per la desgraciada amiga de sa filla, pensant que al menos se salvás del perill ella, ja que pera son protector hi havia tan poch que confiar. Així es lo mòn: al costat de las accions dolentas s'en véu á voltas una de bona, y entremitj de las bonas una de dolenta.

--Y quin metge enviarém á buscar si no'n coneixem cap? Mare de Dèu y quinas penas sòn las mevas!

--No te espantes per aixó, minyona... Qualsevol es bo. Aquí al girant víu lo de las monjas de San Pere, ó sinó...

--Ja'l conech, ja'l conech, interrompé'l baylet. Sabs, Blanqueta, allí ahont sempre hi vehem entrar matons ab flors?

--Donchs, per amor de Dèu! Veshi, veshi: corre, baylet, no't detingas!

--Y sinó, continuá l'especier, que vaja al doctor Guerau, que tè mes cop de ull... y mes diners. Lo fosser del Pi t'en donará rahó, pus víu al costat mateix del fossar. Sí, sí: en aquests casos val mes no pecar per curt...

--Es á dir, Ambrós, que'l Joan déu estar molt mal segons diheu?

La pobre Blanqueta fèu aquesta pregunta mes afligida que may, per deduhir de la previsió del vehí un perill inminent, peró ab facilitat la calmá aquell, sens pérdrer res de sa felís catxassa.

--De qué te espantas? Com vóls que jo crega aixó del malalt, si no l'he vist? Ba, ba: corre, corre, baylet, y que'n vinga un ó altre... y jo entretant m'en aniré á casa, que tinch feyna molt precisa.

Y saltant al carrer l'Ambrós, l'atravessá ab passos mes llarchs de lo que permetia sa tripa, mesclant saludos, disculpas y consells dirigits á la desconsolada Blanqueta, que, sentintse brotar mes llágrimas en sos ulls, no gosava á acostarse prop de la porta pera que no la vegessen los vehins.

Entretant lo baylet corria carrer avall, en busca del metge de las monjas, que era'l que vivia mes prop.

Al véurer Blanqueta, desde'l fondo de la botiga, com l'especier la desamparava, donantli no mes que vanas paraulas per consol, no pogué menos de sentir interiorment certa ira contra aquell home, y ab ira digué entre sí, olvidada per un moment de sa tristor y desgracia:

--Y quin cor de home! Ja tenia rahó'l pobre Joan, quant deya que l'únich sentit que tenia era'l de la gola!

La soledat que desde aquell moment esperimentá la desconsolada Blanqueta fou major que totas quantas n'havia esperimentat, major que aquella en que's trobá, sent nina encara, quant la mala sort arrancá de son costat á sos bondadosos pares, major sí, pus en sa primera desgracia, la desgracia era una y la rahó de la nina poch ferma per sa inocencia, y ara eran dos las desgracias, es á dir, la actual y'l recort de la passada, mentres que la rahó de la víctima era ja formada y ab tota la forsa del judici y de la imaginació. En tant trist estat passava, com un panorama, pel cap de la infelís Blanqueta tot lo que li havia succehit durant sa vida y tot lo que son exaltat magí li presentava de incert, confús y horrorós en sa vida futura, en lo temps que li quedava de víurer. Veya devant sos ulls aquell fatal matí en que's despertá per primera volta sense sentir los patons de sa mare, en que no vegé ni sa sombra prop de ella; veya los camps desolats de Menargues, per ahont vagá abandonada, famolenca y plena de fret y de miseria; veya aquella primera y horrorosa nit en que, plena de por y sens cap esperansa de consol, havia hagut de deixarse anar, per pura necesitat, y pera poder dormir recullida, derrera la porta de sa anyorada casa; veya'l llarch y aspre camí que sos peus núus, y entremitj de gent miserable y desconeguda, havian hagut de fer, seguint al caritatiu frare que la recullí, quant per primera volta la portá la sort á la ciutat de Barcelona, pera trobar allí un nou pare y protector; y, després de tot aixó, y donant un salt al temps ditxós que havia passat fins llavors al costat del bó y generós falconer, veya, sí, una altre vida tan dolenta com la que recordava, veya la espantosa imatge de la miseria, del aislament ó abandono y fins la de la deshonra, ya que considerava poderós al rival de son amant y'l creya capás de destruir á aquest y á ella, á aquest per la gelosía y rabia ab que'l mirava, y á ella per la intenció infame ab que sempre tan mal home la perseguia.

Peró no eran sols los recorts trists los que s'arreplegavan en la memoria de la desconsolada donzella. Quant dubta'l mortal sobre la mala sort que li espera, y perdent la esperansa compara temps y situacions, no sòn sols los mals recorts los que fa revíurer la tristesa y la desconfiansa; ans bè, pera sentir mes pena, pórta la memoria á la imaginació los recorts bells y grats, pera que, comparantlos, ressalte encara ab mes negres colors la situació en que's troba'l que péna. Així mirant espantada la pobre orfaneta, en aquell moment, á la imatge de la desgracia, que li semblava se li apareixia pera acompanyarla y no deixarla may mes durant lo resto de sa vida, contemplava aquella figura creixent en horror quant mes comparava ab son estat lo de sa ditxosa infancia, y recordava las caricias de la mare al despertarse, las festas de son pare á l'hora de dinar, las passejadas que feya ab tots dos als diumenges, lo temps alegre de la cullita y del bátrer, en que seguia'l trill per la era de son poble, los falconers del senyor de Camporrells, que li donavan aucells y flors, la amistat de infinitas amiguetas, ab las quals anava á cullir moras dels esbarzers ó á apresonar cigalas del un arbre al altre, per fi, la ditxosa nit de San Joan ó de Nadal, lo dia de la festa Major, los camps de Menargues, la fisonomia de son poble, y fins la claror y'l sol que il·luminava la estimada terra ahont havia nascut. Oh! trist ben trist s'anava posant ab tals memorias lo sensible cor de la orfaneta, y així pensant, se considerava llavors mes órfana que may, y tan fosch veya son temps esdevenidor, que no hi havia sol imaginable pera poderlo il·luminar, semblant sos suspirs un sospir seguit y sos ulls una font continua de llágrimas. Pera mes aumentar sa tristesa no li faltava en sa soledat mes que una cosa, que prest succehí, pus sempre al fixarse en las penas, per una fatalitat indefinible, es quant mes de novas n'acuden: las dos estimadas tórtolas de Blanqueta se posaren á murmurar en aquell moment, y la trista noya hagué de sofrir aquell cant trist, per no tenir cor de fer callar á aquells dos animalets á qui tan estimava.

--Cantau ó plorau, tortoletas mevas, que no sè lo que fèu, quant tant me coneixeu y quant sòu las companyonas de ma sort! Cantau ó plorau, que lo mateix es, quant una y altre cosa es en vosaltres per excés de amor y gelosía, temerosas de pérdrer la companyia en que viviu! Jo us escolto, plorant sols, pus sola y aislada'm trobo, y si temo, es de que no tornará ja may pera mi la felicitat que'm fuig, estraviant pót ser l'únich amor que'm queda, y destruhint ma esperansa! Plorau ó cantau, tortoletas mevas, plorau ó cantau!

Durant tan trist estat, y quant Blanqueta, impacient, s'acostava á la porta y treya'l cap pera véurer si tornava'l baylet, observá la misteriosa actitut de alguns dels vehins, que, parlantse en veu baixa y mirant á la casa del falconer, evitavan al mateix temps de que sos ulls se fessen encontradissos ab los de la noya, y tan prest com la veyan, giravan dissimuladament y's ficavan dins de sas casas. Misteri ben significatiu era aquell pera la desgraciada órfana, peró mes ho era encara la única escepció de tanta ingratitut: sa fiel y constant amiga Marieta, la filla del egoista Ambrós, posada á la finestra de sa casa, y mostrant la cara mes trista que pót mostrar una donzella sensible de bons ulls, no perdia de vista la botiga de son desgraciat vehí, y cada volta que podia atisbar á Blanqueta, com volentli revelar l'interés que li movia sa desgracia, mossegantse'ls llavis, bellugava'l cap á dreta y esquerra, y alsava sos ulls de Dolorosa al cel, ab ayre suplicatiu. Peró Marieta, la amable amiga y, si's pót dir, consultora de Blanqueta, no parlava, y quant coneixia que aquesta li anava á dir alguna cosa, desapareixia en sech de la finestra, tornanthi luego, pera fer los mateixos senyals y pera tornar á fugir quant sa mes estimada amiga intentá parlarli. Ben clar se veya: la pobre vehina pugnava entre'l mes bon desitj de socórrer y ajudar en sa desgracia á sa amiga y la ordre severa, imposada per son pare, de evitar tota relació, durant aquell dia, ab la casa del vehí malalt!