Part 8
--...y demanant á un barber, á presencia de tots sos vassalls, se feu afeytar, y's feu tallar los cabells. Diheu ara, senyor: (y aquí alsá la veu lo paher,) si aquest acte significa que ell mateix se desdia de sa promesa, si faltava la causa de nostre jurament, ¿no quedava libre Balaguer, amant sempre de la monarquia, de prestar un jurament nou al rey que la terra aclama? Es aixó faltar á la paraula? Es motiu pera desconfiar de la paraula nova?
La convicció ab que s'espressava lo paher, y la mescla de dubte y sentiment que revelavan sa cara y sos moviments, tingueren per un rato suspens al monarca, lo qual tancá los ulls per un moment com meditant, y parlá en seguida ab menos forsa é ironia, ja que no ab mes dolsura.
--Cert es lo que dius, y'm donan mes confiansa tas paraulas, peró en cert modo veniu á confirmar, que, á haverho volgut lo Comte...
--Y quin dubte tè, senyor? interrumpí lo Rollá; mil vidas que haguessem tingut pera ell haurian sigut; Balaguer s'hauria destruhit, y nostra sanch hauria regat sas ruinas... Peró, ja vos he dit que parlam de ahir y no parlam de avuy.
--Avuy es altre cosa, murmurá lo paher primer.
Y'l paher tercer, que fins llavors no havia parlat, anyadí ab veu dolsa:
--Mes val deixarho córrer.
Passá aquí un instant de admiració y de silenci, á que doná fi'l Rey, dihent:
--Vaig coneixent lo vostre carácter, y ara endevino perque no haveu permés que entrás per la muralla.
--Un rey que aclamam voluntariament, per ahont havia de entrar sinó per la porta? Si fossem conquistats, seriam vassalls forsats; veheu, donchs, si val mes que'l nostre vassallatge sia voluntari, y que, en compte de recordar una conquista, un desastre, sia vostra entrada recort de una gloria y símbol de la pau.
--Sí, sí! murmurá de nou fent un moviment de cap lo paher primer; feu, senyor, que'l tractat sia cumplert, y no tingau cap dubte per part nostra.
--Per part de tots, digué lo Rey ab seguretat.
Seguí aquí un altre moment de silenci, los pahers se miraren los uns als altres, y advertintho lo Rey, digué:
--Qué pensau? Vos queda algun dubte? Parlau...
--Es que...
Lo paher en cap, que havia dit estas paraulas, mirá alternativament al Rey y al Rollá. L'últim continuá descidit de esta manera:
--Es que al entrar aquí, senyor, havem sabut que haveu donat á saco'l castell, entregantlo als soldats, y si las casas dels vehins...
--Feuvos cárrech, (digué al mateix temps que l'altre lo paher en cap, y ab accent de dolor,) feuvos cárrech de la miseria tan gran de la terra, feuvos cárrech de la despoblació y de la fam que s'está patint, pus ni hi ha cullitas, ni un tros de pa pera menjar... y si á aixó s'hi anyadeix...
--Callau, callau! cridá lo Rey ab to de confiansa. Lo del castell sòn bens del Comte, que'm perteneixen: los dels vassalls tots serán respectats, y tots sos erros serán perdonats...
--Benehit siau! Benehit siau! digueren alternativament los pahers y'l bisbe de Malta.
Peró aquí interrumpí una altre veu, la del Liori, que cridá:
--Menos un, senyor, menos un: ja sabeu de quin parlo.
Los pahers giraren la cara com sorpresos. Lo donzell de Puymoren torná á sortirse del concurs y á passejar de nou á llarchs passos per un estrem de la sala.
--Ah, sí, contestá lo Rey: l'assessinat del arcabisbe de Saragossa.
Los pahers tornaren á recobrar sa indiferencia, y'l Rollá fins anyadí:
--Com que es cosa que no'ns toca, libre sòu de aplicar la lley als dolents.
--Quedau, donchs, tranquils, continuá llavors lo Rey; tornau á vostras casas ab seguretat y confiansa, y ans veniu ab mi á visitar la misteriosa imatge del Sant Cristo, devant la qual demanarém al cel lo benestar, aqueixa pau que tant convé y aqueix pa que tanta falta vos fa á tots.
--Gracias! digué lo paher en cap, inclinantse ab sos companys, y besant la ma al Rey.
--Encara mes dech dirvos, torná lo Rey, fent un moviment de cap, com pera reparar una distracció; dintre pochs dias lo Sant Cristo sortirá en professó, y sa imatge iluminada recorrerá las planas del Urgell.
--Alabat sia Dèu!
Los tres pahers, conmoguts vivament, pronunciaren com en cor aquella divina paraula, y l'últim, que tan poch parlava, no pogué menos de dir en aquell instant:
--Gran rey... sòu un gran rey... benehit sia Don Fernando!
Alsantse llavors lo Rey de sa cadira, partí ab pausa, rodejat de tota sa cort, y seguintli á sa part esquerra, un poch enderrera, lo concell.
Mentres anava lo Rey marxant, mirava á totas parts, com buscant alguna persona que no era allí, y entretant donava órdres ab breus paraulas á alguns dels que anava vehent ó descubrint. Las últimas que doná al sortir de la sala foren aquestas:
--Nunyez, Escalante, donzell, estigau previnguts, pus acabada la festa de la iglesia, pót ser que tingau que marxar ja pera Lleyda.
A aquestas paraulas se exhalaren per alguns dels circunstants diversos sospirs: lo bisbe de Malta sospirá de dolor, lo gobernador y'l vell Báges de rabia, lo concell de tristesa, lo donzell de congoixa y lo Liori de impaciencia, pus esperava lo moment, com ho feu en la iglesia, de exhigir al Rey, en nom del regne de Aragó, la formal promesa de no perdonar may als assessins del arcabisbe, y de no parar fins á averiguar de cert quins havian sigut.
Quant arribá la comitiva cerca del temple, á la porta del qual esperava revestit pera entonar lo Te Deum lo reverent Diego de Tamera, enrahonant entre tant ab un altre home, lo Rey apretá lo pas. L'home que allí hi havia era lo que'l Rey buscava, era l'amich franch, que, per no ser cortesá, tenia dret de manifestar sempre á son senyor la veritat nua tal com déu ésser, era lo que en qualsevol moment sabia donar esbarjo al ánimo atribulat del Rey ab la millor forma de goig y de alegria, lo que necessitava llavors don Fernando, pera comunicar de una manera digne á sa familia y á sos amichs la satisfacció que acabava de tenir guanyant l'últim baluart del Comte de Urgell, y assegurant en son cap la corona de Aragó.
--Allí está mossen Borra, digué així que'l descubrí; vina, vina, juglar; ningú com tú en aquest moment. Vina, si vóls, á dar gracias á Dèu per mon triunfo y per la pau, y en seguida anirás á dictar á mon escribá las cartas que convé escríurer al príncep don Alfons y á ma familia y amichs.
Lo juglar, ple de agrahiment y de entussiasme, peró sens deixar del tot per aixó son acostumat llenguatge, feu un acatament ponderat á son rey, y digué en veu alta aquestas paraulas:
--Gloria de la gloria de Castilla, ves á demanar al Dèu de las glorias que s'aumente la gloria de Aragó... Gloria, gloria es sols lo que pera tu y pera ton regne desitja ton fiel gloriós, gloria que alcansarás no sostenint solament la pau en casa, pus també convé la guerra á fora, y si á mes de escríurer á ton primogénit y succesor, me deixas escríurer als mestres que l'han de guiar, ensenyar y glorificar en sa carrera.
--Tens rahó, gloriós... escriu als mestres que tu sabs, y anem ans á pregar á Dèu pera acertar en tot.
Així que'l Rey passá lo llindar de la iglesia, no se ohí ja cap mes veu, sí sols la del Tamera, que junt ab altres sacerdots que se li havian agregat de Balaguer, entonava ab fervor lo *Te Deum laudamus*.
### IX. Com se trobá lo Comte de Urgell ab fra Vicens Ferrer. L'ardiaca Barutell.
Era lo dia 2 de novembre, dia de la festa dels morts.
Per tots los pobles se sentian brandar las campanas ab so trist, recordant als que vivian en lo mòn, que Dèu ha donat la memoria als homens pera ajuda del cor, pera que pensant sentian, pera que sentint preguen. Pochs anys, sens dubte, com aquell s'havian hagut de elevar tantas oracions al cel, y cap ab mes abundancia de llágrimas! Lo recort era fresch, lo sentiment era viu!
Semblava que s'hagués escullit aquell dia com á símbol de desgracia, ja que en ell s'havia de arrancar la última rama del gran arbre comtal de Urgell, de aquell arbre que tan sabrosos fruyts havia donat en tots sigles y de qual fusta s'havian fabricat tronos de reys y llansas pera tants héroes. Lo successor de una llarga prossapia de valents, per quals venas corria la sanch reyal de varias dinastias espanyolas, lo que era citat per inflexible en sas resolucions y empresas, lo pertinás y confiat Jaume de Urgell, tement véurer arruinada la sèva Síbaris, com altre Milesi, havia acreditat, fentse llevar sa cabellera, que desde llavors cessava sa inflexibilitat, sa pertinacia y sa esperansa, y no li quedava ja mes pera contemplar devant sos ulls que la mort de tot lo que li podia ser agradable, la mort del renom de sa antiga y gloriosa casa, de sa noblesa y de sos dominis com á príncep, la mort de la amistat, de la companyia y fins de la llum de la llibertat com á home, la mort de la familia, la mort del cor com á espós, com á pare y com á fill. Bè feyan de brandar las campanas aquell dia en los pobles de la plana, quant aquell dia havia mort pera'l mòn lo senyor de la comarca, y quant pera'l senyor havia mort tot! Lo imitador de Job, de Alexandro Magno y de Aquiles, al passarse la ma per la barba y per lo cap, tot escoltant lo trist so de las campanas, tenia mes negre lo cor, sens dubte, que'ls tres que'l precederen en semblant acte de resolució y de tristesa, y á cap se semblava... peró no tè res de estrany, quant sa figura, mes que la del poderós que plora la mort del fiel, era la del que pert lo poder y véu fugir la fidelitat, era la de un Didio Juliá, que contempla la ma de un Séptimo Severo com li arrenca lo imperi y la vida.
En una mala barraca, rodejat per la part exterior de uns quants soldats castellans, mirant per última vegada sa estimada ciutat de Balaguer, separat de sos amichs, de sa mare y de sos fills, y lligat de mans y peus sobre de una mula, sens tenir mes consol allí que la princesa Isabel, sa esposa, la qual procurava animar y consolar al desgraciat marit ab bonas paraulas y carícias, esperava y estava á punt lo derrer Comte de Urgell á marxar cap ahont sa mala sort lo portás. Lluny de mostrarse abatut, son front seré s'alsava ab orgull, y son breu parlar y son mirar fixo davan mes indicis de tancar aquell cos una ánima forta que desafia á la desgracia y als contratemps, que l'apocat esperit de aquell á qui res li queda. Fins, vehent á sa esposa contristada, ja que allí, per la gent que escoltava, no podia espressarse don Jaume ab tota la intimitat de son sentiment y ab tota la veritat de sas ideas, y pus era la Comtesa Isabel la que havia parlamentat ab lo rey Fernando, parláli en aquells moments lo malaventurat Comte de la manera que semblava podia serli menos trist y desconsolador:
--Consólat, Isabel, li deya, pus en lo mòn tot está equilibrat y tot se compensa: pót ser que Dèu tenia destinat lo trono de Aragó á ton nebot, en recompensa de no haver aquest volgut lo trono de Castilla y de haverlo salvat pera son llegítim rey; pót ser que haver tingut jo la gran desgracia que estich sufrint sia camí pera trobar després...
Un altre home que no hagués sigut lo Comte Jaume de Urgell aquí hauria plorat, peró aquella valenta víctima se contentá ab interrómprerse á sí mateixa y ab mossegarse'ls llavis, pera dissimular á sa afligida esposa la forta respiració que tenia, indici cert del pes que oprimia son cor en aquell instant.
--Ah! contestá la afligida esposa; no digau aixó, Comte. Dèu es just, Dèu pót recompensar al bo, pero Dèu no recompensa ab perjudici dels bons... y jo per tal vos tinch.
La cara de la esposa, mullada enterament de llágrimas, arrimantse á la del marit, vingué á mullar aquellas galtas per ahont may havian corregut fins llavors mes llágrimas que las de la infancia.
Sentintse en aquell instant algun remor de cavalls prop de la porta, la Comtesa Isabel girá la cara, y distingí ja devant de aquella á tots los soldats que's disposavan á marxar. Aquell era lo moment fatal; devia donar la última abrassada al espós... y quí sab si seria la última de la vida. Obrí sos brassos ab desespero, abrassá freneticament al marit, l'omplí de patons, posá ab forsa sa boca contra sa boca, com volent barrejar ab ell sos sospirs y'l foch de sas entranyas, y assegurantli que dedicaria á ell eternament son amor y sa memoria, tranzida de dolor, se separá, pera sortir de la barraca, ab la idea de no presenciar lo trist quadro de véurer conduhir á son marit pres y lligat entre gent estrangera.
Lo Comte no pogué parlar: sols al arribar la Comtesa á la porta, ab veu fosca, y acompanyat lo sèu mirar de la mes gran ternura, li digué:
--A Dèu, filla de mon cor! No t'olvides de mos fills...!
Aquell moment supremo, aquellas sentidas paraulas, aquell últim recort influiren de tal manera en l'ánimo de la Comtesa Isabel, que esta, sentintse ferida en sa imaginació per una viva llum, que li doná prompte consol y refeu son ánimo abatut, se serená en sech y's resolgué á fer lo que fins llavors no havia tan sols pensat.
--Sol!... tot sol, y lligat!... deya la Comtesa, quant desde'l llindar de la porta creya mirar á son marit per última vegada; mes en lo cambi que allí repentinament sufrí son esperit, mudá també son llenguatge, pus se espressá de esta manera:
--Sol,... sol ell, que es mon espós? Y jo he de quedarme?... Y ho he de permétrer?... Nó! Nó, jamay! (Y aixó ho deya ab un to que rallava en heróych.) Ni per la honra de la casa de Urgell, ni per la casa de Aragó, de ahont descendesch, vull que sia dit que una princesa no sab ser esposa.
--Qué fas? li preguntá l'afligit espós, coneixent ab los ulls de la Comtesa la resolució del acte á que's preparava.
--Qué he de fer? Cumplir com á esposa.
--Y'ls fills com quedarán?
--Com quedarán? Solen dir que la mare es dos vegadas mare: vostra mare, Comte, que á mes de ser bona mare, com vos sabeu, guarda en son cor alts y nobles sentiments, cuydará tan bè com jo de vostres fills. Deixau los nèts á la ávia y així la esposa podrá anar ab l'espós.
Y tornant enrera, ab los brassos oberts, la resolta matrona torná á estrényer entre ells á son desgraciat marit, y á omplirlo de carícias y de llágrimas.
--Ah! esclamá llavors lo Comte, mogut per lo sens fi de sentiments que bullian en son cor; filla de reys, sols per tu sento haver perdut la corona de ma patria, pus digna eras de ser reyna de ella!
Entraren en aquesta ocasió los soldats, indicant ja desde luego que havian de empéndrer la marxa, y no podian detenirse gens. La Comtesa al véurerlos, s'agafá ab la ma esquerra al cos de son marit, pera donar á enténdrer que no l'abandonaria, y com algú no comprenentho la advertís que se separás ó's despedís, contestá ella ab alta veu y energicament:
--Jo separarme de ell? Jo apartarme de son costat? Primer me faréu trossos.
--Apartauvos, insistí un de aquells sayons.
--Arrera, malas víboras, no vos han ensenyat aquesta educació en la terra de ahont sòu. (Y aixó los ho digué en castellá la Comtesa.) Arrera! ¿No vos han contat may vostres pares, que'l matrimoni es un llas per lo qual de dos carns s'en fa una? Donchs bè: aquí hi ha la carn sola formada de dos, lo Comte y la Comtesa de Urgell, marit y muller, atreviuvos, si gosau, á esquinsar y á separar esta carn, y faréu ofici de botxins, y seréu botxins de una filla de reys, de la germana de una reyna de Castilla!
Cap dels soldats se gosá á acostar, fins que sentintse la veu de un dels oficials de fora, doná un de aquells un cop de vit de bou, que portava á la ma, á la mula del Comte, y esta emprengué lo pas sortint de la barraca y enfilant cap al camí de Lleyda.
La Comtesa seguí, atropellantse, per no deixar á son marit, mes no podent anar junt á la mula sens gran perill, á instancias de aquell, li deixá prompte la ma, y continuá, ab no poca fatiga, á certa distancia, que era en veritat ben curta, y tal la mantengué tot lo viatge, sens mirar lo cansament que patia y lo que s'atropellavan sos delicats peus.
Tal era l'ordre que guardava esta comitiva, al conduhir al últim Comte de Urgell desde una barraca del siti de Balaguer á una de las torres del castell de Lleyda: primerament anavan los dos caps ú oficials que havia designat lo Rey, seguian derrera en dos filas un llarch número de soldats ab llansas llargas, entremitj dels quals marxava lo Comte á cavall de sa mula, y anant prop de ell á peu, y tan prompte als costats com al derrera, la hermosa infanta dona Isabel; y finalment, derrera de tots y com clohent la comitiva, seguia á cavall, peró sense portar son gos ni son tabar vermell, y sí anant tot embossat en una capa negra que'l tapava fins á mitja cara, lo donzell de Puymoren.
Lo llenguatge que usavan los soldats de aquella comitiva se semblava en part, per son desenfré, al de aquells gascons que trobaren las dos desgraciadas esposas de Menargues anant á Balaguer, en la horrorosa nit del somatent. Ufans ab son triunfo, y mirant com á objecte ridícul á la víctima, que veyan en son poder, no feyan mes que dirigirli burlas y sarcasmes, y fins hi hagué algun que arribá á suposar com un medi fácil de lucro lo ensenyar al destronat Comte de Urgell per los hostals, si may feya la sort que se l'emportassen á la terra de Castilla, com així en efecte vingué á ser ab lo temps.
Los caps que dirigian aquella partida marxavan indiferents al devant de ella, y per mes que evitaren paraulas y fins descortesias ab los presos, no deixavan per aixó de ríurer mes de una vegada al sentir las glosas de sos soldats. Lo únich que parexia no péndrer cap part en las burlas, ó al menos no ho donava á compéndrer per son silenci y per son embós, era lo donzell.
La Comtesa, que estava atenta á tot aixó y no perdia cap paraula de las que deyan los soldats, arribá en l'últim ters de aquell fatigós viatge fins á sentir certa simpatia per los que ella creya mes compassius, si no interessats en la sort de son marit, y tals eran pera ella lo callat donzell y un soldat un poch vell, que, al donar la pobre senyora una relliscada, li allargá la ma pera ajudarla á alsar.
En un alt que feu la comitiva ans de arribar á la ciutat, y en un punt que venian begudas, l'ánimo de la Comtesa se contristá sobre manera, y fins se desesperá, sentint lo que deyan á son marit, sobre tot pensant en la injusticia del motiu ab que l'insultavan.
--Lloch, lloch, cridavan alguns soldats, feu lloch que aquí passa'l mata arcabisbes.
--Deixau passar al esquinsa mitras, deyan altres, avuy que se li ha esquinsat sa corona.
Y á tals crits, traginers, pobres, viandants y criaturas s'acostavan embadalits, mirant al desgraciat Comte, lligat sobre de sa mula, ferm, inflexible, ab son front suat de angunia pero nó de abatiment, y sens mes consol en aquells moments que'ls brillants ulls de sa esposa, clavats de contínuo en los sèus, com estant sempre disposats á endevinar sas intencions.
En aquell estat vergonyós, trobantse un instant casi sola la Comtesa ab son marit, per estar tots los soldats abocats á la porta de la revenedoria, y observant al donzell, que havia descabalgat, passejantse solitari, moguda de un cert impuls de noblesa, acostás á ell, mitj implorant disculpa, y precipitant tot lo possible sas paraulas, com pera aprofitar lo temps, li digué:
--Senyor, senyor, no sè perque'm sembla que sòu cavaller en vostras maneras, y pus tinch aquesta ocasió, rebeu de mi una proba de amistat y confiansa que...
La Comtesa s'havia ficat la ma al pit pera tráurer algun objecte y entregarlo al donzell, mes aquest, lluny de escoltar á la dama, se tapá mes la cara y's dirigí á un altre estrem. Cregué dona Isabel que alló probava encara mes la veritat de la sospita que tenia, cregué que'l cavaller evitava la conversa sols per deber, per cumplir tal volta una ordre, y atrevintse mes y mes, aprofitant un moment en que'ls altres no miravan, fins posá la ma á la capa, logrant descubrir part del embós que cubria la cara del oficial.
--Vos donaré una proba, senyor, ab que podrá justificarse sens cap dubte...
Peró la Comtesa no acabá la frase que anava á dir, ni menos acabá de tráurer de son pit lo paper que ja tenia en la ma pera entregarlo al donzell. Ans al contrari: descubrint en aquell moment la cara del cavaller á qui parlava, com si un llamp la ferís, tancá los ulls horrorisada, doná un jiscle, girá en sech, y corregué com furiosa á juntarse ab son marit, entre'ls genolls del qual apretá son conturbat front y sa descolorida cara.
--Jesús Maria!... Jesús! Jesús!... Aquesta cara jo la conech... aquesta cara es...
Prou se guardá la Comtesa de acabar de dir lo que intentava. Una mirada del donzell bastá, pera que la que plorava de vergonya no se esposás á plorar mes de dolor en aquell fatal viatge.
Lo donzell torná á refer son embós, se tapá novament la cara, y seguí passejantse en direcció oposada al Comte y á la Comtesa.
Lo Comte, que tenia, com sempre, la vista clavada al cel, no repará en aquell aconteixement, y sols rompé sa distracció y baixá los ulls al sentir lo cap de la Comtesa que s'apoyaba sobre de sos genolls.
Ben prompte, y sens donar lloch á cap enrahonament, tornaren á colocarse en dos fileras los soldats, y apressurant lo pas, y seguint de la mateixa manera que ans, no tardaren en véurer prest la ciutat de Lleyda.
Al arribar á un tir de ballesta de las murallas, cridá la atenció de tota la comitiva un cert núvol de pols que s'alsava al mitj del camí: era una multitut de pobres y criaturas, juheus y cristians, que anava precehida per un frare jove.
--Fra Vicens! Fra Vicens! cridá la comitiva dels soldats.
Al ohir aquest nom l'apresonat Comte, feu una contorció, y sacudint son cap á dreta y esquerra, com pera apartar la vista de un objecte repugnant, tancá los ulls ab forsa, mes en va feu aquell esfors ab la vista, pus, sentint la veu del frare que predicava ja prop de sas orellas, no pogué menos de mirarlo; y vehentlo, com astarotat, trahent espuma per la boca, li digué:
--Hipócrita! malehit hipócrita! A tu sol dech mas desgracias, pus per tas miras y per ta ambició m'has arrencat la corona!
Fra Vicens, que s'havia arrimat á una part del camí, lluny de inmutarse per aquellas paraulas, manifestant sa serenitat acostumada y en la qual tothom veya la influencia divina, contestá al Comte: