Part 3
A fi de mes animar la reunió, y com per altre part las nits ja comensavan llavors á fresquejar, se encenia al mitj del clos una gran fogarada, que si no se necessitava pera calentar, servia al menos pera alegrar la vista, y pera donar mes vida á la companyia y reunió.
Sia efecte de simpatia ó de dificultat en poderse enténdrer mutuament los que parlavan diversas llenguas, resultava sempre certa separació, ó millor dirém repartició entre unas collas y altres, sens que per aixó tot sovint deixás de haverhi una que altre conversa de interés comú, que si no arribava á la cabal inteligencia de tots, era no obstant coronada per una rialla general, á que tothom ajudava.
Sols de pensar en la monserga que tal barreja de llenguas y dialectes havia de produhir, bastaria pera alegrarnos de trobarnos en lo temps que som, pus sens contar los molts, encara que semblants, dels diferents territoris de Castilla, calcule qualsevol l'efecte que als castellans havia de fer lo castellá catalanisat de Aragó, apart del que parlavan alguns de aquest regne ab construcció viscaina, y uns y altres l'efecte que produhian als catalans, entre'ls quals no faltavan cerdans y rossellonesos, que tenian certs termes propis y pronunciavan la *ó* ja un poch agasconada. No hauria faltat, pera dar mes ayre á aquest ball, sinó que allí hi hagués hagut los gascons de dins de Balaguer, ó'ls inglesos que manava poch ans mister Guillerm Gonench, (y á qui havia tingut cuydado de donar guiatje pera'ls passos de la frontera lo rey Fernando,) ab lo qual hauria sigut, en veritat, la festa complerta, sobre tot si'ls últims se haguessen apoderat dels gots.
Peró, á pesar de aquesta desigualtat y dels obstacles que tals diferencias de llengua produhian, hi havia allí un personatge que venia á ser lo llas de unió de tots, pus servint de tursiman entre uns y altres, ajudava á ferse compéndrer mutuament, y parlava ell al mateix temps ab tots y ab totas las llenguas que allí se usaban y sentian. Tal era lo celebrat mossen Borra, juglar ó gloriós de la cort del rey Fernando, y á qui tenia est monarca gran efecte y fins motius de agrahiment, en primer lloch per la generositat que'l distingia en favor de son protector, y á mes per los bells ratos que li feya passar ab sas agudesas y graciositats.
En aquesta separació inocenta produhida per lo motiu indicat, podia estudiarse molt bè la diferencia de costums entre uns y altres paissos, pus caracterisava á cada círcul cert ayre exterior que li era propi y exclusiu. Portavan en general los castellans mes bonas robas, y encara que no deixavan lo gorjal y'l bacinet de ferro, peró ostentavan sobrevestas de drap carmesí y de altres colors vius, y encara que vestissen per resguart la gonella de malla, la falda de aquesta era en molts gornida de parxe de seda, y los principals fins hi portavan flocadura en la part baixa. No eran pochs los que duyan en sas espasas la guaspa y lo bocal de plata, y mes de un cinter se veya que, si no era del mateix metall, al menos era daurat, com hi havia també algú que feya gala de ostentar guantellets, que eran daurats en los ferros dels dits, y en lo demés cuberts y gornits de domesquí blau. Com era en campanya, no's veya allí lo sombrero, que anomenavan *barrete*, lo qual solia ser cubert de zeytorn domesquí y generalment brodat de águilas coronadas de fil de or, y de altres animals, símbols y objectes; peró en cambi, se veya lo bon brodat en mes de un arnés de foguer, que era una certa bossa que solian portar penjada del cinter. Cubertas de bacinet ne portavan alguns, y per lo comú eran de drap vermell ó de un altre color viu, la major part de estofa y á voltas ab fresedura de or ó plata; y finalment, pera resguardar lo cos portavan los principals sobrevestas de drap de color, forradas, y mes generalment capas, ó bè senzillament caputxos forrats de tafetá ó altre seda.
Los vestits dels catalans y aragonesos eran per lo general mes serios, pus gran part no deixaban la corassa ni pera anar á béurer, y com era lley y costum catalana antiga que'l catalá en guerra dorm vestit y ab la llansa prop, de aquí resultava, que tals militars ostentassen mes ferro que seda, lo que provenia també, en part, de que la antiga cort de D. Juan I de Aragó, si bè prengué modas y costums de Fransa, no se semblava ab tot de molt á la ostentosa cort de D. Juan II de Castilla, á pesar de haverhi rich home en Aragó y Catalunya á qui no podia igualarse cap rich home ni príncep castellá, entre altres lo mateix Jaume, Comte de Urgell, ans de sa desgracia. No vól dir aixó que entre los senzills vestits dels catalans y aragonesos no hi hagués amagada molta riquesa que no's veya de prompte, pus espasas portavan alguns de pom y crehuera niellats, que valian mes or que no pesavan, y fins hi havia poms, encara que pochs, de jaspi y de cristall de roca, dagas ab mánech de fusta de ginjoler, treballat ab motlluras de or y pedres, cinyells que eran fets de pessas de plata, y algun s'en veya, que portava los devant-brassos gornits de parxe de seda, ab sivellas, caps y platons també de plata. En las vestiduras no deixava de haverhi també algun que altre caputxó de perset, y altres pessas de panyo de Berni ó de Malines de grana, y mes de un mantell ó huca de briscó, cintat entorn, ab que se embolicava algun senyorás, dels que solian anar á cavall ab estreps plans; peró també mirat en general, lo que mes se veya eran panyos de Ceret, alguna tela de fustá pelós, de que'n portavan abrigons y cassots dels que'n deyan de dos (que tal volta servirian sols pera cubrir la espatlla), y que solian ser, per lo comú, de drap de Canemás picat blanch; y entre aquestas vestiduras, que eran, á mes de la gonella de malla, del gorjal y de las espatlleras, que tenian la costum de no deixar, es á dir, entremitj de aquestas robas, que podian dirse molt bè secundarias pera aquella gent tan guerrera, fins pót ser s'hi arribava á véurer algun jupó de cotonina rasa blanca, dels que ja en aquell temps ne deyan fets á la antiga, y que ells sabrian com eran fets.
Ara, per lo demés é indistinctamente en castellans, aragonesos y catalans, véyanshi diversas y estranyas pessas de roba, de que sols se conserva lo nom, com eren apaquins, samfonets ó simfonias, clotxes y altres objectes, de que sols parlan los dietaris é inventaris de aquell temps; y en certa part, fins eran iguals uns y altres personatges de diferentas nacions, com per exemple, en portar calsas ab solas, en la forma de las armas y dels arnesos, quant los vestian, en la malla de ferro, que portavan ademés del arnés, y en lo modo de dur partit lo cabell en dos meytats y á rans del coll, costum que s'havia conservat per molts sigles, y com un ressabi de las cabelleras godas, que sols havian perpetuat los almugavers, y que encara havia de passar un sigle fins que desaparagués del tot, es á dir, fins que'l rey de Espanya y Céssar de Alemania se presentás pelat.
Pense'l lector l'efecte que havia de produhir aquell variat conjunt de vestits y figuras, y si per aixó allarga la imaginació fins á calcular quina seria la diversitat de caras y de mostatxos, y quinas las contraccions de cada fisonomia, animada per lo calor de la foguera, per lo vi y per las riallas, de segur que li vindrán desitjs de contemplar qualsevol quadro que espresse una cosa análoga ó semblant, ó de que algun pintor s'hi inspire.
Ab tot aixó, no obstant, tindria poch lo que llegís, si no se li donava una idea de lo que tal gent parlavan y de quina manera ho feyan, pera ferse cárrech al mateix temps de quins eran los asumptos y demés objectes que llavors podian móurer l'interés dels que esperavan, que sempre en tot cambi ó contratemps polítich hi ha que esperan.
--Qui dia passa any empeny, deya lo vell capitá Ramon de Báges, volent indicar en una questió que sostenia, que ventatja era anar passant dias en lo siti, suposat que cada dia era una sangria mes al malalt de dintre de las murallas.
--Bonas sòn las sangrias, contestá Pere Alonso de Escalante, mes pera donarlas, convé que'l barber no estiga dejú.
--Lo cas es la sangria, replicá al jove castellá lo vell catalá, que bè ó mal donada, lo que convé es que fassa efecte. No es així? anyadí luego y mirant als altres.
--Nó, contestá mossen Borra, y aquesta volta no vos ha servit de res la esperiencia.
--Eh? digué'l castellá, crehent que mossen Borra li dava la rahó, y que deixava burlat al que antes havia sigut son antagonista, quant tractá'l rey Fernando de buscar lo millor medi pera dirigir las operacions militars.
--Es que tampoch vos dono la rahó á vos, replicá mossen Borra. Tan desacertat está l'un com l'altre. Y es clar: tractau de sangrias pera curar al malalt, y lo que's busca aquí es matarlo.
--Ángela! cridá, desde un recó, y tot omplint un got, En Gil Ruiz de Liori, significant ab aquell mot la aprobació de la sentencia. Haveu parlat com un llibre. Lo que convé es la sangria, peró sangria que mate.
A aquesta espressió, Anton de Cardona, ab veu mitj baixa, se dirigí al del costat, y fent ab lo front y'ls ulls lo que fa un quant s'avergonyeix, li digué: --Se coneix bè l'amor que de molt antich porta al malalt! Crech que, per ell, s'acabaria la compassió.
Y En Liori, que observá la actitut del Cardona, mogut de son orgull, pera dar á enténdrer que insistia en son odi personal al Comte de Urgell, continuá omplint lo got, y plé que'l tingué, se espressá de esta manera:
--En tant aprobo la sangria, que desitjo al malalt lo fi que ha de fer la bota de ahont surt aqueix vi. ¿No pensau així, don Enrich?
Lo de Villena, que era á qui feya la pregunta lo Liori, y á qual noble esperit repugnavan los odis concentrats, lluny de correspóndrer á la invitació del altre que li acostava lo got pera que trincás ab lo sèu, contestá ab fredor y senzillament:
--No vull jo tan mal á qui'ns proporciona tan bonas vetlladas. Llarga sia la vida de la bota, com que jo bech á sa salut, y Dèu fassa que, ans de dessangrarla, pugam tornar á nostras casas en pau.
--Aristotélich sòu, digué al de Villena mossen Borra, pus mes cas feu del cos que de la ánima.
--Sí, paripatétich del tot, quant se tracta de la bota, pus en aquesta sí que la ánima li entra pels sentits. Y en seguida, com volent parlar formalment, anyadí: --Lo que jo desitjo y tots devem desitjar, y ho dich y torno á dir, es que vinga aviat la pau, y's puga estar ab tranquilitat cada un en sa casa.
--Ho crech, com ho diheu: voldriau vos pau pera donar vida á la ciencia, que es la vostra amiga... Llavors sí que pót ser fariau revíurer los bons jochs florals que'ns portá de Tolosa lo rey Don Joan, y que ara sòn tan morts com los pobres ministrers de la casa reyal, que si no vinguessen aquí alguna nit á tocar la xelamia y la cornamusa, de segur que no sabrian com donar forsa als pulmons pera bufar sos instruments. Pobres minyons, pensar que fan ofici de moro, pus may sinó moros haviam vist en los campaments, tocant lo rabeu! Peró tot se arreglará ¿no es veritat?
--De mes verdas s'en maduran. Deixau que'l Rey vaja á Barcelona, y veurém ministrers en la cort y en lo Palau, y jochs florals, y...
--Qué es aixó de jochs florals? preguntá Joan Hurtado de Mendoza, interrompent als dos que seguian en sa conversa, y que s'havian separat ja de la dels demés.
--Es una flor, contestá'l de Villena, que per allá, per las Castillas, no's cria.
--Millor diréu que no s'arrela, digué rihent lo juglar, aludint als esforsos del de Villena, que sols pogueren tenir resultat mes endevant en Barcelona.
--Fins de las flors coneixeu las virtuts, continuá'l castellá, prestant respecte á Don Enrich; pera vos no hi ha res amagat, y jo estranyo sols, que tan adivinador com sòu, no hajau inventat una manera millor de fer la pólvora ó la salpetra de las artellerias, ó que tal invenció no haja sortit primer de vostre cap. Tan coneixedor com sòu de la alquimia, y de la...
Y'l militar castellá quedá ab la paraula en la boca, per no recordarli altre nom de ciencia mes conegut; peró mossen Borra suplí la falta, dihent:
--Sí, la alquimia, y la astrologia, y fins la ciencia Margarita, y l'estrolabi... Y lo mes estrany, (anyadí després de una petita pausa,) lo mes estrany, que qui créu en tot aixó y ho practica, no créu en anells de virtut, ni en espasas de constelació, ni en moltas y moltas altres cosas.
--Estranyesas del mòn! contestá Don Enrich, ab lo somrís que revela la modestia y prudencia del sabi.
--Es que ho dich com ho crech, insistí'l castellá; pus m'admira que aquesta invenció de la artelleria marxe tan poch á poch.
--Ja vindrá la millora á son temps, com vindrá á totas las cosas, digué Don Enrich; en Italia, ja veheu com la emplea En Carmanyola, aqueix gran capitá de qui esperan tan de bè los venessians, en termes que ha fet desaparéixer dels exércits l'antich *carroccio*.
--Y tal *carroccio* y tal carrot, interrumpí ab burla mossen Borra; ja era hora de que aquella gent desterrassen aquell embrás, ahont anava barrejat lo temple de Dèu, lo celler, la cuyna y l'hospital.
--Així es, torná Don Enrich! contra las pilotas de foch res hi val.
--Arma de cobarts y de traydors, (digué desde son recó, y caragolantse sos blancs mostatxos Ramon de Báges,) pus ha subjectat al cálcul lo valor del home, transformará al soldat en máquina, y aumentará ab lo temps lo poder dels déspotas y traurá la seguritat á las ciutats!
--Ah! esclamá, bufant de coratje un jove castellá, que posantse en peus, doná dos ó tres voltas, apretant sos talons en terra y fent ressonar los esperons; ah! quant cert es lo que diu l'experimentat capitá. En efecte es així: com hi ha mòn, teniu rahó.
--Si tals cosas, replicá lo vell, sols podian haverlas inventadas moros.
--Al menos, digué Don Enrich, los moros de Ronda, en son siti, foren los primers que usaren bombardas, qual invenció aprengueren dels tartres, peró de aquellas á las que ara s'usan hi ha una gran diferencia, y no dubto que las del gran capitá Carmanyola dehuen ser ja molt millors.
--Sempre gran capitá y mes gran capitá, digué una veu de un recó; com si no sabessen son orígen.
--Gran, sí, cridá Don Enrich, y si algu tè per petit son orígen, diré que tot gran foch prové sempre de una guspira... Las obras, las obras sòn las que s'han de mirar dels homens.
--Y jo anyadiré, digué'l juglar, que en lo pot petit es ahont sól haverhi la millor confitura... Lo que jo sento, (anyadí luego, parlant no com á juglar, sinó ab calor de bon patrici,) que hajam de pérdrer aquí lo temps sentint contar bruixerias de si lo sabi Merlí y fra Anselm Turmeda fan camisas pera que'l Comte se puga escapar volant, de si acabat del siti vindrán revoltas, de que si Jusuf (aquell que també posá una mala camisa á son antecessor Mahomet de Granada,) enviará forsas contra'ls sitiadors de Balaguer, y altres bestiesas que de res serveixen, quant al fi y al cap tot lo que's fa no es mes que pera matarnos germans contra germans.
--En quant á mi, (contestá'l castellá Sandoval, á qui no podia tractarse de cobart,) creheu que voldria tornar á ser ja en ma terra, y que'ns ocupassem en conquistas mes útils.
--Sí, peró... li digué lo Mendoza; bo es desitjar que tornem á Castilla, mes la honra de Fernando exigeix que no se'l desampare fins que estiga ben assegurat.
--Pau hi haja, digué lo vell Báges, que lo demés queda á nostre cárrech.
--Ja... ja... repetiren alguns castellans, com crehent que'l pundhonor catalá s'havia ressentit; y algú fins anyadí: --Com, segons dihuen, lo Comte encara tè molts partidaris.
--Es cert, alguns n'hi ha, digué mossen Borra, peró tot aixó es res si Fernando fa lo que déu fer, si sab tenir pau y guerra, si sab portar la guerra ahont déu, que es lo modo de tenir pau aquí. Y com suspirant en seguida y mitj cantant, digué per tres ó quatre vegadas: --Italia!... Italia!... Italia...!
--Com hi ha mòn! cridá rihent llavors un de la rodona, que, poch amich del vi, y apoyant lo colze sobre lo pom de la espasa, comensava ja á fer badalls de son; teniu la gracia, mossen Borra, que á voltas sols vos enteneu vos. Desitjau la pau, diheu que pera tenir pau s'ha de tenir guerra, y voleu guerra y pau á un mateix temps. Lo diable que us entenga.
--No falta qui m'enten, contestá l'altre, mirant als capitans vells de Aragó y Catalunya; si vos no fosseu tan jove, si tinguesseu recort ó noticia de antichs fets, y sobre tot...
--Parlau clar y de una vegada, digué'l jove, interrompent al juglar.
--Paciencia, cavall frisó, paciencia.
La atenció general se fixá llavors en los dos que parlavan, temerosos tots de alguna indiscreció del jove, peró aumentá encara y's doblá aquesta atenció, al ohir las paraulas seguents de mossen Borra: --Dich, jove, que no dirias aixó, sobre tot... sobre tot...
--Qué?
--Sobre tot si sabesses la rondalla dels gats.
--Oh! oh! cridaren tots; de rondalla estam: contaula, contaula.
--Rondalla tenim, deyan altres avisant als de mes lluny; mossen Borra parla: silenci, atenció.
--Bè está, contestá'l juglar; ja que tant m'ho demanau, vinga la rondalla, y qui no m'entenga, que estudie á Isop ó s'en vaja á dormir.
Y posantse en peu lo juglar, ficada la ma esquerra entre la obertura de sa gonella, y allargant la dreta, com volent imitar la actitut de algun predicador conegut, comensá de aquesta manera:
--Prop de una gran casa s'en vá fer una altre de petita, y en una y altre tenian son corresponent gat pera guardarlas de ratas. Quant la petita era petita, lo gat de la gran sols se cuydava de la sèva, peró damunt de la petita hi feren un altre pis y sobre del pis un altre, y així resultá que la segona era ja tan gran com la primera y li feya sombra. Lo gat de la gran s'omplí llavors de enveja, y no volent que lo de la petita menjás fora de casa, tractá de no deixarlo passar may per la sèva teulada, á fi de que no anás á menjar y buscar ratas en las altres casas mes lluny, per las quals ell sempre volia ficarse y regirar. ¡Tonto de gat roig, que tal era l'envejós, pus se figurava que l'altre moriria de flaquesa, y mort que fós, podria ell trafiquejar en sa casa! Peró lo gat negre, que era lo de la casa petita y venia de bona rassa, coneixent las manyas del mal vehí, digué: --Sí? Pensas que seré tan llech de quedarme en ma teulada, mirantte com te llepas? En altre lloch te vull.-- Y anantsen al carrer, pujava á las altres casas, y allí trobava tantas ratas com volia. De segur que al sortir lo gat negre, si no hagués tingut arreglada sa casa y hagués viscut sol, lo roig li hauria entrat per la teulada, y fins li hauria robat lo jas, peró tenint cuydado de que son amo estigués content y l'estimás, s'en anava confiat y segur, y acompanyat de altres gatons, y allá ahont trobavan lo gat roig y'ls sèus, hi havia tal esgarrapada y mossegada que no dich mes; y com lo negre era valent, era volgut per totas las casas, y de totas treya talls y ratas ab abundancia, deixant sempre vensut al roig envejós y á tots los que'l seguian, y tant volgut era en sa casa, que quant arribava, tot eran alegrias. No hauria sigut així, si s'hagués endormit en sa gorfa, si contentantse sols ab las ratas de casa, no hagués procurat enamorar á son amo ab sas gracias y valentias: de segur que la pau li hauria costat bastonadas, com donan molts amos als gats, y prima hauria tingut la panxa; peró contentant al amo, fentse ben voler dels vehins, tenint á ralla al gat roig y anant ben rodejat de gatons fiels, que vigilassen la casa y'l seguissen en sas campanyas, lográ estar sempre gras y ser lo rey del barri. ¿Qué val mes, donchs, pregunto jo ara, tenir pau en casa y dormir de flaquesa, ó tenir guerra á fora y estar gras?
--Guerra, guerra á fora! contestaren alguns alegres, penetrant ja la intenció de mossen Borra.
--Guerra es pau, si la guerra es triunfo, anyadí algun militar experimentat, que recordava encara fets de glorias passadas.
--Donchs bè, continuá'l juglar; deixaume acabar, pera que millor m'entenga qui no m'haja comprés. "Diu lo compte," com deya En Desclot... y aquí ve la part mes dolorosa...
--Seguiu, seguiu, cridaren diferentas veus; avant la rondalla; vejam en qué para.
--Bona rassa era la del gat negre, y de pares á fills tots seguiren la mateixa bandera de guerra á fora pera tenir pau dins, y per tot alcansaren sempre victoria contra'l gat roig y sos partidaris, per mes que alguna volta fins si barrejás lo gat de la Iglesia...
--Psit, psit, prou, prou, mossen Borra: no'n fassam massa, digué á mitja veu lo prudent Ramon de Báges.
--Mare de Dèu! contestá rihent lo juglar; qué tè que véurer lo gat ab las campanas? Deixaume dir. --Y com en efecte reprimint un poch sa propensió ridícula, acabá de esta manera: --Es donchs lo cas, que, com ja sabeu, *omnis caro foenum*, hagué de acabarse la rassa, perque havia mort l'últim gat sens deixar successor, y'l pobre amo, vehentse ja ratas á dins ¿qué fèu?...
--No digas mes, no digas mes, cridaren tots rihent.
--Vull dir, replicá'l juglar; en lloch del gat mort buscá l'amo un altre que li fes lo mateix servey, y per mes que buscá, cap ne trobá tan bo com un, peró era blanch... Ara ve aquí'l cas. Lo gat blanch ja trau las ratas de casa, mes si després s'adorm, --diheume, cavallers-- si després de neta la casa, no's fa estimar del amo, no busca la guerra á fora ¿tindrá pau fora ni dins, tenint tan prop com tè la nissaga del gat roig?
--Teniu rahó! Guerra á fora, á fora! cridaren tots.
Y rompia llavors, com en aplauso, un picament de mans general dirigit al juglar, quant en sech, y fent deixar, com se diu, la paraula en la boca, ressoná prop de la porta l'agut so de la trompeta reyal.
--Qué es aixó? digué'l juglar admirat; sembla que miola'l gat blanch...
--Lo Rey! lo Rey! cridaren alguns que s'havian acostat prop de la porta, moguts de curiositat, mentres los altres reyan de la alusió del juglar.
--Prou, prou! murmurá lo vell Báges, tot fent apartar lo barral del vi y'ls gots per dos macips que servian.
--Vaja, rey dels cascabells, digué'l de Villena á mossen Borra: silenci, que ve Sa Altesa. Prou de rondalla.
--Cascabells ó picarols, insistí encara'l juglar, de tot puch gastar, peró no'n vull, pera no semblar antich caballer francés... dich, soldat del gat roig.