Part 44
--Peró donau gracias á Dèu, mossen Joan, per sa gran justicia, donauli gracias á la Providencia, que tot ho compensa en aquest mòn.
--Qué voleu dir? preguntá admirat Fivaller, no comprenent la sortida tan excessivament cristiana del juglar. Vos conmoveu al recort de un horror, y al mateix temps donau gracias á la Providencia. Cert es que de tot se ha de dar gracias á Dèu, peró no sè...
--Jo us dich que donem gracias á Dèu: ja sabréu en son dia per qué. La única llástima aquí es la nova desgracia de aquella ángelica hermosura.
--La coneixeu vos també? digué ab nou interés Fivaller.
--Havia sentit parlar de la hermosa falconereta del portal del Ángel, y me la ensenyaren un dia que, ab sas amigas ó vehinas, sortia de visitar la capella de Santa Llucia. Donem gracias á Dèu, vos torno á dir, donem gracias á la Providencia, mossen Joan, que tot ho compensa en aquest mòn.
Lo juglar feu aquí un cert somrís de satisfacció, y dirigí los ulls al cel.
--Donem gracias á Dèu: está bè. Peró haveu de saber, mossen Borra, que ab aquesta nova fatalitat vá á doblarse la desgracia á que está condempnada eixa donzella desde sa ninesa.
Y esforsantse, ab la compassió é interés que sentia, pintá Fivaller á mossen Borra, en breus paraulas, peró ab los colors mes vius, tot lo succehit en casa del falconer, lo dia de la entrada de fra Vicens, en ocasió de trobarse ell y mestre Nicolau en la botiga, acabant fins per revelarli lo donatiu mensual que ell feya, cosa que á ningú havia dit fins llavors.
--Ja veheu, digué per últim y acabant sa relació; ja veheu si tinch motiu pera llamentar eixa desgracia y de interesarme per tan desgraciada criatura.
Y com recobrant en sech Fivaller sa innata resolució, posás la ma en lo front momentáneament, y separantse del juglar, digué:
--Ah! Perdonau, mossen Borra... No hi ha que pérdrer temps. Cert es que jo tinch un deber... Y á mes, que las obras á mitjas may sòn obras perfectas. Patge, patge!
--Mon senyor, contestá respectuosament lo criat, que no s'havia encara separat de la porta.
--De seguida, sense pérdrer temps, que vaja qualsevol á casa de la mare-dida, y digan á Guillemet que vinga al instant. Si no es á casa, que'l busquen... De totas maneras, que prest, sense detenirse, vinga aquí Guillemet.
No havia acabat de donar aquesta ordre Fivaller, que'l patge, fins interrompentlo, havia respost ja:
--A Guillemet?... No hi ha necessitat... Si es aquí... Y molt temps que fa que se espera.
--Qué dius? Aquí Guillemet? Si será que ell també sab...
--Sí, senyor, sí. Mirau: de aquí en fora'l podeu véurer que espera sentat en lo corredor.
Y'l patge obrí la mampara, al mateix temps que'l jove's posava ja dret, com disposantse á entrar en la cambra de son protector.
--Y es cert! esclamá Fivaller. Oh! sens dubte un ángel te pórta. Entra, entra. Guillemet, ja póts entrar, y...
Lo noble senyor interrompé en aquell moment sas paraulas, admirat y sorprés de véurer l'aspecte que oferia son protegit, la contracció de sa fisonomia, de manera que fins li saltavan llágrimas, lo tremoló de son cos y l'avergonyiment que revelavan son front y sos ulls.
--Ah! senyor. Gracias á Dèu que us puch véurer.
Lo jove avansá llavors ab pressa, y deixá mes sorprés á Fivaller, ab la actitut humil que prengué, com que incliná tot son cos, y prenentli la ma, se la besá ab efusió.
--Guillemet, qué tens? qué't passa? Vèns pót ser á participarme una desgracia nova, ó es sols per la que ja sè? A qué ve aquesta humiltat...?
Lo jove alsá llavors los ulls, com demanant clemencia á son protector, y dirigint després la mirada entorn, mirá de nou á Fivaller, detenintse á la primera paraula que havia pronunciat, com donant á enténdrer, després de haver vist á mossen Borra, que no gosava á parlar devant de aquell testimoni.
--Vinch...
--No importa la presencia de mossen Borra, que es bon amich meu. Parla... y parla prest, pus convé no pérdrer temps.
--Donchs bè, contestá llavors lo jove, refent un tant sa serenitat, y parlant ab lo to ab que sól espressarse tot aquell que tè una conciencia neta, un sentiment noble y viu y un carácter independent, que may tem en la desgracia; jo vinch, mossen Joan, á denunciarvos tres cosas: una desgracia, un crímen y una falta.
--Peró ¿apart de la desgracia, una falta y un crímen?
--Sòn tres cosas diferentas, y no forman mes que un sol fet.
--Com! Será una desgracia diferenta de la que jo ja sè... Jo m'havia figurat que parlavas per la desgracia del pobre falconer.
--La sabeu? preguntá tot pasmat Guillemet.
--Sí. Y es la mateixa á que tu't refereixes?
--La mateixa.
--Donchs, qué es lo crímen? Parla! esclamá Fivaller, delirós y confús al mateix temps.
--La nit passada, senyor, (continuá'l jove, ple de sentiment y ab to pausat,) mentres la ciutat, conmoguda en defensa de sos drets, s'arremolinava entorn del palau reyal, mentres los barris estrems de Barcelona se veyan solitaris, sens mes habitants que'ls vells y las donas, tancats y plens de temor dins de sas casas, lo desgraciat falconer Joan de la Murtra, enfonzat en un llit de dolor, se sentia dominat per un mal cruel é inexorable: á son costat plorava una donzella, que, en sa soledat, ni sabia qué fer pera donar consol al pacient, ni podia abandonarlo pera buscar qui li donás. Per fi, la sort portá allí á un metge, y tras del metge seguí la cerca de la ciutat, que estava previnguda; declará aquell que'l malalt era atacat del contagi aterrador que tantas vegadas ha afligit á aquesta ciutat, y al ohir los altres lo nom de ¡peste! lo malalt fou trasladat en una llitera á la Santa Casa, y prop del llit quedá la donzella sola, abandonada y trista, sens ningú que li fes companyia, sens una persona amiga que procurás dissipar lo núvol de futuras miserias que se li anava acumulant devant dels ulls!
Fivaller no pogué menos aquí de acostar lo mocador als sèus, y'l juglar passá també per demunt dels seus la mánega de sa túnica. Lo jove continuá.
--Aquí acaba la desgracia y comensa'l crímen. Sens respecte á tan horrible desgracia, sense sentir compassió per la orfandat y abatiment de la hermosa adolorida, sense temor al contagi, que res de aixó sent ni tem l'infame á qui guia una passió desenfrenada y á qui mou una ánima dolenta, aprofitant l'aislament de la donzella y lo solitari de aquell lloch, durant la conmoció del poble en los carrers céntrichs, un cavaller, ó mes bè, un vil raptor, que deshónra'l vestit que pórta y l'alt carrech que exerceix, venjatiu contra la donzella que no havia volgut escoltar sos falsos é imprudents amors, tingué l'atreviment de penetrar en la habitació de la abandonada hermosa, que caygué ruborisada y sense sentits á sos peus, y fentla agafar atropelladament per uns esclaus, se la emportá no menos que al inmediat hostal de En Simon, que es hostal de bordell.
--Infámia! cridá aquí ple de noble ira Fivaller. Es possible lo que comptas, jove? A Dèu juro que no en va he de cenyir espasa de cavaller, y que me la ha de pagar. Peró digas, digas: ¿y qué fou de la pobre donzella? Lográ l'infame...?
--Poch s'en faltá, senyor. Peró no bè la tenia en son poder, quant la Providencia guiá allí á un home, amich verdader del infelís Joan de la Murtra, un amich que havia jurat mantenir il·lesa la honra de la desamparada órfana, y fins ampararla en la desgracia...
--Y arribá á temps? preguntaren, casi á la vegada é interrompent á Guillemet, tant mossen Joan com lo juglar.
--Sí! Arribá á temps. Ab lo desitj de aprofitar la ocasió, guiat sols per son zel lo defensor de la inocencia y de la desgracia, se llansá contra l'infame raptor, sense portar tan sols ni un mal ferro pera oposarse á la espasa del cavaller. En aquell moment supremo sols Dèu pogué ajudar! Sobre de una taula, prop del lloch ahont s'anava á consumar lo crímen, jeya casualment y olvidada una ganiveta de hostal, de las que serveixen pera repartir lo pa que dòna vida... Lo cavaller, cregut de sa superioritat, desenveyna efectivament la espasa, lo defensor de la donzella, no deixantli prou temps, empunya llest la arma doméstica, la justicia divina favoreix lo bras del bo, y sacudint aquest un viu cop, sens mes regla de art que'l desitj, logra véurer rendit á sos peus al criminal raptor, qual sanch deixá en seguida tot lo trespol vermell com la mateixa capa ab que's cobria.
--Ah! cridá, com fora de sí, mossen Borra. Es possible!
--Tan possible, com que, per demunt de son cos, sortí al punt lo defensor, triunfant y libre, recobrant y emportantsen en sos brassos á la abatuda víctima, salvantla á ella del sacrifici, y ab ella sa puríssima honra, per la qual s'havia llansat al combat.
--Nó, nó, jove... insistí mossen Borra, revelant en sos ulls una impaciencia y alegria indescriptibles; ma admiració no es sols per lo fet que comptas, es per una paraula que has dit... La arma del defensor se clavá en lo front del cavaller...? Lo ferí sols en lo front... prop del pòls dret, no es veritat?
--Sí. Y com ho sabeu?
--Com ho sabeu? repetí també y casi al mateix temps Fivaller.
--Oh, Providencia! esclamá llavors lo juglar, alsant las mans al cel y mirant al noble Fivaller. Encara diréu, mossen Joan, si jo me equivocava en mos pressagis? Encara no donaréu gracias á Dèu, á aquella justa Providencia que tot ho compensa en aquest mòn?
--Qué voleu dir? contestá Fivaller, no acabant de penetrar la alusió del juglar. Que pót ser vos coneixeu al cavaller ó al raptor...?
--Al de la capa vermella, no es veritat? digué ab intenció mossen Borra, mirant á Guillemet.
--Oh! esclamá Fivaller, anant recordant y deduhint. Seria possible que l'infame fos...?
--Sí, lo mateix cavaller de qui poch ha tots dos havem parlat. Ho recordau?
--Sí, sí, contestá llavors ab energia Guillemet; lo mal cavaller de la capa vermella, lo majordom del palau del senyor Rey.
--Cert es, (digué llavors Fivaller, allargant la ma á mossen Borra y apretántsela ab intenció,) que no en va m'aconsellavau de donar gracias á la Providencia, y may en millor ocasió que ara las hi podem donar!
Guillemet se mirava á un y altre, sens poder enténdrer prou lo significat y objecte de aquellas paraulas, ab que's persuadian mutuament lo juglar y'l conceller.
--Peró, digas, digas, continuá Fivaller, digas Guillemet quí fou aquesta ánima generosa y benefactora, á qui prometo jo desde ara tot mon amparo, ma protecció y ma estima. Quí fou aquest bon amich? Y digas també, digas ¿ahont para la donzella? qué se es fet de ella? ahont se ha salvat? Parla, parla, y digas ¿com has sabut tot aixó?
--La donzella la trobaréu, senyor, guardada y encomanada, baix paraula de honor, en casa de un honrat vehí del desgraciat falconer, l'especier Ambrós, qual filla fou la mes bona amiga de Blanqueta, y li dòna ara consol, mentres arribe una nova hora de esperansa, mentres son salvador busca pera suplir la falta que li fará, sens dubte, son protector, si mor en l'Hospital!
--Quanta caritat! Quanta bondat!... Peró digas, digas... (torná á repetir mossen Joan): lo nom del generós amich es lo que vull saber, lo nom que tu t'olvidas y que jo tinch ara mes interés en sentir pronunciar. Quí era? Com se diu?
Lo jove no respongué á estas preguntas; esperant la resposta admirá'l silenci Fivaller, y mirantse un y altre ab una espressió de sentiment, que semblava mes pressagi que efecte, parlá Guillemet per fi, humillantse de nou devant los peus de son protector.
--Senyor, li digué, al arribar aquí us he dit que venia á noticiarvos tres cosas, una desgracia, un crímen y una falta. No deduhiu ara, per las dos primeras que ja sabeu, quina la falta pót ser?
--Es veritat. Y quina es, donchs, la falta? Qué vóls dir, jove?
--Vull dir, que'l protegit ha burlat la confiansa del protector; que'l jove inespert, sense saber lo que de ell ha de ser en lo mòn, ha jurat amor á una desgraciada donzella, fins prometentli que en tot temps seria son amparo y defensa; per fi, que l'amich ha trahit al amich, pus, baix capa de amistat, la persona á qui donava mes llibertat en sa casa'l falconer, ha enamorat á sa afillada, sense saberho ell ni confiarli may. Sabent ara la falta, deduhiu, senyor, quí es lo que ha salvat l'honor de la donzella? Adivinau quin es lo nom que tan voliau sentir pronunciar? Perdó, mon protector, perdó pera l'autor de la falta, y mes que perdó, compassió y pietat pera la desgraciada donzella que ha quedat en la orfandat per segona vegada!
Guillemet deixá anar sos genolls en terra y torná á besar la ma de Fivaller, mullantla ab sas llágrimas. Mossen Borra mirava al conceller de una manera que semblava intercedís ab los ulls. Y'l noble mossen Joan, admirat de quant li passava, contemplant ab verdadera compassió al humillat jove, ni tingué per de prompte paraulas ab que contestar á son protegit.
Peró donant luego Fivaller las dos mans al jove y obligantlo á alsar, li digué, després de haver estat un moment com pensatiu:
--Álsat, álsat: no tens tu la culpa de ta passió, pus te trobas en la joventut; qui la tè sò jo de no haver previst que't posava en perill, que la nina ab lo temps havia de ser dona, y que malament poden deixar de unirse, estant prop, una bondat adornada per la hermosura y un cor sensible.
--¿Com voleu, senyor, que resistís jo á tanta bellesa, com voleu que no se enamorás qui constantment ha anat contemplant com se formava aquella flor de bondat y de hermosura, que tant admirablement se transformá de petita y abandonada poncella en pom olorós de totas las virtuts?
--Pietat, digué mossen Borra intercedint, pietat, que no podeu menos de tenirla, quant la falta es causa de tant bè! Perque ¿ahont es la falta si ella es causa de evitarse'l crímen, si, evitantse'l crímen, se compensa l'abandono que hauria ocasionat la desgracia? Pensau qué fòra ara la desamparada órfana, si arriba á sucumbir de son mal lo desventurat falconer?
Guillemet dirigí aquí una mirada de gratitut al juglar, y Fivaller, sumament enternit, preguntá al jove:
--Sols me falta saber aquí una cosa. Has parlat, jove, de una donzella plena de bondat, has revelat ta vehement passió, y has dit que volgueres salvar ab ton acte la pura honra de aquella. ¿Pót dubtar ton protector de tot aixó?
--May, senyor! digué Guillemet, parlant ab l'entussiasme que li era propi, quant se tractava de la dignitat del home. Si aixó fos, lo vostre protegit no's presentaria ab lo front alt quant ve á implorar de nou vostra protecció, y primer hauria fugit á una estrangera guerra, pera que allí'l matás un enemich desconegut. Pura es sa honra y pur es mon amor, y temps fa que tinch jurada la conservació de un y altre devant de una imatge santa, y servintme de testimoni un de vostres millors amichs.
--Quí? interrompé Fivaller, com estranyant que aquella confiansa de son protegit la hagués merescuda un altre home ans que ell.
--Si l'afligit mestre Nicolau fòs en esta ciutat, ó en aquest mòn, que no sè si ha desaparescut de ell, vos ho podria contar bè. Devant de una imatge de la Verge de Montserrat, de que ell era tan devot, vaig jurar que no faltaria may á ma paraula, votant al mateix temps, que al lograr mon desitj, no m'atreviria á posar mos llavis en lo front de ma estimada, sens que ans ella y jo anassem á visitar la sagrada montanya ahont se venera aquella excelsa Patrona dels desconsolats.
--Basta, basta, digué llavors resolt Fivaller.
Y dirigint sa paraula á mossen Borra, anyadí:
--Cert es que hi ha molts mals en lo mòn, peró també es cert que hi ha molt bè. La diferencia está sols en que'l verdader bè sempre sól ferse ocult.
Passá llavors Fivaller á la cadira que hi havia derrera de la taula, se sentá, prengué la ploma, y ans de posarse á escríurer, allargá la ma, tremolosa en aquell instant, á efecte del sentiment que l'impulsava, y digué:
--Havia promés ferte home, Guillemet, y ara't prometo que ho serás ab mes felicitat de la que esperas.
Comensá á escriurer llavors, y durant tot lo temps que ho fèu, permanesqueren callats Guillemet y mossen Borra, mirantse mutuament un y altre, y com manifestantse ab los ulls la simpatia que entre ells anava naixent.
--Tè, Guillemet, digué al fi mossen Joan, entregant dos cartas al jove. Pórta aquestas cartas á las personas á qui van dirigidas, cumpleix per ta part lo que en ellas se't mana, y si no vóls pérdrer la felicitat que te espera, guárdat de parlar á ningú de lo que t'ha succehit la nit anterior y sobre tot de lo que ara s'ha parlat aquí.
--Ho juro, senyor. Puch saber, donchs, l'objecte de estas cartas?
--Sí! La una va dirigida al especier Ambrós, pera que junt ab tu, y en nom meu, acompanye ara mateix á la donzella órfana que tè en sa casa, al lloch que li designo: la altre, la darás á la priora del convent de Montalegre, pera que reba baix sa custodia y ma garantia á la jove que tu y Ambrós li entregaréu.
--Senyor! digué aturdit Guillemet, crehent per un moment que may mes havia de véurer á son amor. Tancada en un convent...? Será pera sempre?
Fivaller y'l juglar feren al mateix temps un somrís, com perdonant aquella ceguera produhida per l'amor.
--Nó, contestá aquell; no es pera sempre: será sols depositada, fins que arribe lo dia de ta felicitat y de la sèva.
Guillemet torná aquí á plorar de agrahiment, abrassant las camas y besant las mans de son protector. S'alssá per fi, sense poder parlar, y's dirigia ja á la porta pera anarsen, quant en sech torná á girarse, y ab lo major sentiment digué:
--Ah, senyor! A tot provehim y no pensam en lo mes desgraciat. Qué déu ser del pobre Joan, del generós y desventurat falconer?
--Cumpleix mon encárrech, contestá Fivaller, que jo procuraré saber de ell.
Guillemet sortí.
A poch de haver desaparegut lo jove, y després de haver deixat descansar en cert modo l'ánimo del noble conceller, mossen Borra li digué:
--Parlem de l'altre ara... Donchs, qué farém?
--Qué farém? Diheu, juglar, al ilustre Primogénit, que la ciutat de Barcelona está sempre disposada á ajudar als Prínceps que volen la justicia y desitjan la gloria de sa terra... Y en quant á vos, amich Borra, sols una cosa vos demano, y que'm faréu saber quant mes prompte millor: quin sia'l camí secret ó públich per ahont emprenga sa marxa lo rey Fernando de Aragó.
Lo juglar se quedá un bell rato mirant fit á fit á Joan Fivaller, y allargantli la ma, li respongué, com despedintse:
--Descuydau, rey de Barcelona, que així us ho promet aquest embaixador del futur restaurador.
--Rey me diheu?
--Sí, rey, com hi ha mòn, pus teniu totas las qualitats que pót tenir un gran rey.
Havent despedit á mossen Borra, Fivaller, buscant esbargiment á tantas quimeras com havian passat per son cap en aquella matinada, corregué á aquella font á que acut sempre l'home públich que es honrat, després que ha cansat son cap ó son esperit en pro de la societat á que perteneix: buscá á sa familia, y passá á la alcova de sa esposa, pera gosarse contemplant com aquesta bona mare llevaba á sos mes petits fills, als petits fills, sí, que sòn sempre lo passatemps dels bons pares.
### XLII. Lo poll del bordell. Com lo Primogénit de Aragó manifestá qui era'l donzell de Puymoren.
De las amenassas que dirigí'l Rey Fernando contra Barcelona. Era l'endemá del dia en que havia tingut lloch la gran pugna entre la ciutat de Barcelona y'l rey Fernando Ir. de Aragó.
Lo Rey, tancat en la cambra de la part de septentrió, en aquella ahont se diu que baixá un dia la Verge de la Mercé, pera fundar la ordre de son nom, no s'havia deixat véurer mes á cap oficial de la casa ni cortesá, de manera que sols se arrimavan á aquella los del servey mes íntim, los de necessitat imprescindible, y encara topavan sempre ab lo senyor Primogénit, que'ls rebia y'ls despatxava. Deyan uns si tal retrahiment significava por, pus no volia'l Rey menjar res que s'hagués comprat en la ciutat, altres suposavan si son mal estar s'havia agravat, á conseqüencia del disgust, y altres, per fi, creyan adivinar aquell misteri esperant que del silenci sortiria una gran manifestació, que fòra ó en bè de certs lleyals ó adictes ó en verdadera concordia entre'ls dos poders que al dia ans s'havian mirat cara á cara.
La ciutat no deixava també de pensar així, peró com á poble actiu y laboriós, passada la tempestat, no podia prescindir de sa bona costum, y així, recobrant sa fisonomia, havian tornat tots sos fills al treball, y com si may res hagués sigut, lo menestral estava altra vegada en sa botiga, cantant y treballant, la llotja del mar bullí á la hora acostumada ab sos mercaders y corredors, atravesavan pels carrers fardos, cargas y carros, indicant bè y com sempre la activitat dels vehins, y ni en la sala del borboll, ahont se solian reunir los escribans, ni en las platjas de la mar y en la Dressana, ahont bregavan y cridavan mariners y bastaixos, se veya res per lo qual pogués deduhirse que la vida pública y agitada de la gran ciutat comercial hagués sigut interrompuda per res, y menos per una conmoció del poble.
Peró'ls primers, ó sia certa gent de elevadas categorias, hagueren de afirmarse mes en sas sospitas ó dubtes, al rébrer, á las primeras horas del matí, l'avís y ordre reyal de que acudissen ans de mitj dia al palau major del senyor Rey. Los empleyats de la casa que reberen la ordre de un dels camarlenchs, lo qual anyadí al dársela que res mes sabia, no's cuydaren tant del misteri, y com mes acostumats á cumplir cegament la voluntat soberana, prescindiren del misteri, y no feren mes que esperar, augurant mes aviat recompensas pera'ls fiels que altre cosa.
Acostantse, donchs, la hora, comensaren á acudir consellers, alguns áulichs, ben pochs, pus se disposavan pera seguir los passos del senyor Rey, que, com ells creyan, podia marxar de un moment á altre, oficials reyals y de la casa, y entre ells, cosa no de las mes usadas en tal acte, lo veguer de Barcelona y del Vallés, que en aquell temps ho era mossen Berenguer de Montagut, y algunas altres personas de diferentas gerarquias y condicions.
Gros havia de ser lo motiu de la convocatoria y grossas las ilusions que fins pogueren tenir alguns, quant vegeren que'l lloch ahont los feyan entrar no era ni la sala dels paraments, ni la espayosa y tan coneguda sala verda, ni cap altre de las habitacions mes ó menos espayosas ahont solian reunir los antichs reys, ab sa acostumada familiaritat y franquesa, als magnats y demés visitants de son palau, sinó precisament la sala del trono, es á dir, la sala de cerimonia ahont lo Rey rebia com á rey: de manera que de alló venian á resultar ó á deduhirse dos cosas, á saber, que la convocatoria era verdadera reunió de cort, y que'l Rey no estava malalt.