Part 4

--Prou, prou! replicaren tots alternativament; silenci, que ja s'acosta'l Rey.

Y en efecte, baixant tothom la veu, y admirats de que en tal hora se dirigís allí'l Rey, anaren tots posantse en peu y endressantse la roba, com disposantse cortesment pera rébrer á son senyor.

La claror que donavan dos atxas de vent indicaren ben aviat que lo rey Fernando anava á entrar en lo clos del convent de Predicadors. En efecte, aparegué en seguida un patge, que portava en la ma dreta un pendonet reyal dels que'n deyan de glávis, y agitant aquest, com pera donar senyal que anava á entrar lo Rey, bastá pera que tots los circunstants se llevassen la gorra ó capell que'ls cubria, y obrissen pas ample, desde la porta.

Venia lo Rey mitj armat de cos, sens lo balandrá de escarlata de costum, cubert lo cap ab bacinet de ferro, y li penjava lleugerament de las espatllas una senzilla capa ó huca de panyo blau. Son semblant, generalment afable, pareixia llavors un poch trasmudat, y ab son mirar incert, la manera descuydada ab que duya la capa, mal arreplegada de una part sota'l bras esquerre, y ab lo moviment seguit que donava á la ma dreta, anyadintse á aixó que caminava un pas avansat als que l'acompanyavan, qualsevol hauria conegut que dominava á son ánimo alguna nova desagradable.

Anavan ab lo Rey dos personas, lo gobernador de Catalunya, Guerau Alemany de Cervelló y'l confesor de Sa Altesa, fra Diego (ó Diago, com li deyan los castellans,) de Tamera, aquest mostrant son ayre de mansuetut, que sempre manifestava, l'altre la energia de son carácter resolt y la espressió de un home vigilant y previst.

Las últimas paraulas que's pogueren sentir ans de penetrar lo Rey, foren aquestas, que per la forsa ab que las pronunciava Fernando, indicavan ser ja repetidas mes de una volta:

--No mes rahons. De ma bondat no s'abusará, y si compassió volen, demá la tindré... demá ó quant veja rendit al contrari...

que ha de ser prest, prest... Prou havia fet en exceptuar sols als que haguessen mort al arcabisbe de Saragossa. Entretant, gobernador, no perdonem medi y acabem de una vegada.

Així que'l Rey hagué passat lo llindar, tothom s'incliná, fentli la salutació deguda, y acostántseli en preferencia don Enrich, li doná don Fernando la ma, y després de mirar entorn, digué: --Salut á mos barons...

--Salut á Sa Altesa.

--Bè, bè... anyadí lo Rey, anant regoneixent als principals que allí hi havia; m'alegro de trobarvos á vos, cosí... y á tu, Cardona... y á tu, Mendoza... Bè, bè. No puch venir á millor punt.

--Senyor... senyor... digueren alternativament algunas veus dels anomenats.

Y'l de Villena anyadí: --Vos á tal hora en aquest lloch? Hi ha alguna nova desagradable, ó es que...?

Y sens deixarlo acabar lo Rey, com no sentint sa pregunta, y soltantli la ma, preguntá:

--Lo mestre de camp no es aquí?

--Fa una hora, contestá don Enrich, que ha partit de sa tenda: jo l'he vist, que anava vestit de totas armas, y seguit de quatre ballesters de rotllo que's dirigian á la línea.

--Donchs no ho entench! digué llavors lo Rey com parlant ab sí mateix. A véurer, (anyadí luego) quins sòn los caps de companyies y condestables que fan avuy la guayta, pus vull saber de qui m'he de fiar; perque, ó podré poch, ó m'han de pagar lo perill en que'ns posan.

--Senyor... senyor...! tornaren á repetir molts y en especial lo de Villena; qué es lo que passa?

--Qué passa? No ho vullau saber. M'acaban de advertir com han saltat la tapia de la línea una multitut dels sitiats, que no se sab qui sòn; á mes, se prepara un cop traydor contra nosaltres, y quí sab, quí sab lo que pót ser demá de mí y de ma terra, segons lo que succehesca aquesta nit. Oh! (esclamá llavors,) aquesta fòra la paga de ma paciencia y de ma generositat! A véurer si lo rey de Aragó vá á ser ni digne de poderse dir infant de Castilla. Ma honra es vostra honra, barons! A tots reclamo; convé vigilancia, convé lleyaltat, convé també... sí, sí... convé resolució; y... mes que tot, (digué després de una pausa, y com ple de impaciencia,) mes que tot convé ara que'm doneu tranquilitat, que'm tregau lo dubte, que'm digau lo que passa y lo que pót passar... Que busqueu per tot lo mestre de camp, ó qualsevulla que sia, ab tal que m'ho diga... Que'm digan lo que passa (torná á repetir finalment ab forsa,) ó lo que pót passar!

--Jo vos ho diré, senyor!

Al sentir eixa resposta, tothom dirigí la vista á la porta, que era de la part de ahont venia. Prop de ella estava aturat un guerrer, cubert de totas armas, una figura vestida enterament de ferro, pus cap pessa li faltava pera resguardar son cos, capell ab babera, gorjal, corassa y perpunt, espatlleras, devant-brassos, manoplas, asberch, cuixeras, gamberas y fins sabatas ferradas. Encara que no s'hagués descubert, com feya en aquell moment per reverencia al Rey, l'hauria conegut també tothom, per un distinctiu particular de que feya gala, y en lo qual havian fixat sempre la atenció tots los del campament, es á saber, un rich tabar ó capa vermella, que may desamparava, cosa que tè son significat, si pensa lo lector que en tots temps, y fins ara, hi ha especialitats que, volent interessar al públich, ans de cautivarlo per la part del esperit, comensan á interessarlo ab alguna estranyesa per la part óptica ó visual.

--Lo donzell de Puymoren! diguérense mutuament y tots admirats los circunstants.

--Quí?... Lo del tabar?... preguntá entre admiració é indiferencia lo gobernador Alemany.

--Quí?... Quí?... preguntá també lo Rey, com venintli de nou lo nom que havian pronunciat.

--Un oficial, (continuá lo gobernador, y responent al Rey,) un dels caps, que, com veheu per sa vestidura, fa la guayta esta nit. Tal volta ha sabut...

Y sens deixar acabar al gobernador, se girá lo Rey com examinant al donzell, y li digué:

--Sí?... Es que en efecte sabs alguna cosa?

--Ja vos ho he dit, senyor, contestá lo donzell; lo que passa y lo que pót passar.

La forsa ab que foren pronunciadas estas paraulas, deixaren admirat al Rey y á alguns dels presents, mentres alguns las prengueren per una ponderació ridícula.

--Bè, bè, digué lo gobernador, á qui may havia fet goig, per son estrany distinctiu, lo donzell; vejam, donchs, si es que res ha succehit y...

--Espera, Guerau, espera,... digué ab pausa lo Rey.

--Al revés vos dich jo, senyor, interrompé'l donzell; que no convé esperar.

--Donchs qué?... Digas, parla... Pót ser?...

Lo Rey estava ja ple de impaciencia.

--Senyor, á vos puch y dech dir cosas, que no convé tal volta divulgar per ara; respongué lo donzell, baixant la veu y com quedantse la última paraula en la boca.

--Es á dir...?

Suspengué llavors en sech sa pregunta lo Rey, penetrant la intenció del que li parlava, y continuá en seguida resolt:

--Ja, ja... Val mes, sí, val mes que á mi m'ho digas. Y quant mes breu, millor.

--Breu seré, com que ab pocas paraulas basta; contestá l'altre.

Y dirigintse'l Rey á una estancia inmediata, feu senyal ab la ma al donzell pera que'l seguís, passant tots dos depressa per entremitj dels concurrents. Entrats que foren, lo patge del pendó ajustá la porta, y quedantse ab lo glávis al mitj de ella, bastá pera que tothom s'apartás.

Un silenci de admiració seguí inmediatament de aquest fet, aprés tots s'anavan preguntant qué era lo que passava, y lo que de alló resultaria, cada un aná fent comentaris ó conjecturas, y'l gobernador y'l confessor del Rey, mes admirats que ningú, no sabian que contestar als demés, fins que mossen Borra, prenentho á bulla, pera distráurer la admiració, (encara que interiorment ho calculás ab serietat,) digué:

--Ara sí que veig que las sentencias en boca dels reys tenen tungadas, com las tè la fama de bons ó de dolents, pus lo Comte de Urgell diu "O rey ó res", Ladislau de Nápols diu "O Céssar ó res" y si no ha dit una cosa semblant Don Fernando, es perque son enemich ho diu, peró'm sembla que si no ho diu ab la boca, ho diu ab lo cor. Preparauvos, donchs, amichs, que si la sentencia s'escriu esta nit...

No pogué acabar de parlar mossen Borra, pus avantsant lo patge de la porta, se vegé obrir esta, y aparegué de nou lo Rey, marxant cap á fora resolt, y manifestant ab sos ulls la satisfacció que'l dominava.

--Depressa, mos barons, cridá així que obrí la porta; depressa! Cada un vaja, sens detenirse, ahont li toque. Vestiuvos de totas armas, y á cavall.

Y anant mirant ab llestesa als que allí hi havia, donava ordres ó advertencias á cada un dels que anava topant.

--Tu, adelantat major, prepara los teus siscents y, llansa en cuixa, que aguarden fins que se'ls avise. Tu, gobernador, fes reunir lo mes prest tots los rocins genets que hi haja, y que, partits en quadrillas, comensen á passejar á lo llarch de la línea: fes al mateix temps que tots los peons, empavessats, arquers ó ballesters y las condestablias vajan á sos punts, y no's mogan de arrasserats á la línea; fes que las bombardas... pero nó. Vina tu, Aleix Moragues, mon fuster en pau y en guerra, que qui tan bè ha sabut colocar las bastidas, no m'ha de fer quedar mal en la feyna que avuy m'ha de fer; vina y prepara al mateix temps tots los treballadors que tingas... Tu, Tamera, segueix altre vegada ab mi, y no't done quimera si no tenias cálzer pera celebrar missa en ma capella, pus molt será que demá no la pugas celebrar devant del Sant Cristo de Balaguer. Y tú, y tú..., per fi, (digué ja com apurat del temps que perdia,) tots, tots los que sian caps, vingan lo mes prest á ma cámara, y vinga també lo mestre de camp, á qui convé buscar prompte, prompte... y allí sabréu lo que per vostre Rey y per vosaltres avuy s'haurá de fer.

Y partint á tota pressa, portant á son costat al donzell de Puymoren, saludá cortesment lo rey Fernando y s'en torná al lloch que li servia de cámara en lo siti.

Los circunstants que no devian seguir al Rey s'en anaren ab llestesa, prenent cada un la direcció que mes li convenia, y així quedá lo clos desocupat y buyt, no permaneixent en aquell lloch mes que mossen Borra, lo qual, admirat de lo que passava, y desitjant ja donar descans á son cos, sortí al revés dels altres, es á dir, ab gran pausa, y's dirigí á la celda que li havian senyalat pera allotjarse en lo convent, repetint creus sobre la boca, per los badalls de sòn que feya, y dihent tot caminant estas paraulas: --Viscam y vejam... que demá será un altre dia.

Entre totas aquellas personas, quals semblants revelavan admiració, dubte ó sorpresa, sols una n'hi havia que manifestava gran satisfacció, per mes que procurás disimularho, y á contemplarse la vivacitat de sos ulls y son ayre dessembrassat y de triunfo en aquells moments, s'haguera pogut dir que aquell home se trobava en l'estat del qui, esperant ó somniant una ditxa, véu ja obert y libre'l camí pera disfrutarla.

Així al menos ho demostrá, clavantse ab forsa y sens cuydado lo capell en son cap, quant lo senyor Rey li feu senyal que's cobrís, y passant orgullós al devant de la comitiva, en qual moment, ple son cor, en efecte, de orgull, de satisfacció y de esperansa, pronunciá sols pera sí las seguents paraulas:

--Ara si que crech en aquell adagi catalá, que es tan comú de algun temps: "Si vols ésser papa, pósatho al cap."

### V. Si vols ésser papa, pósatho al cap.

Ja'm sembla que veig al lector impacient pera saber una cosa succehida peró no contada, pera averiguar lo contengut de aquell paréntesis del capítol anterior, que tal venia á ser, en mitj de aquest, lo tancament del donzell ab lo Rey.

Calcule, donchs, ab los sentiments que dominavan á un y altre, lo significat del primer cop de vista entre aquells dos personatges, cada un dels quals esperava per son estil. Esperava lo Rey, y era tal la confiansa que entreveya en aquell moment, que, de tan grata, arribava á créurer que no devia confiar, peró sa pugna interior li feya traslluir en la cara la espressió de la alegria que se sól tenir en tals casos; y esperava lo donzell, peró de la manera que espera lo qui, dubtant de una sort que no mereix prou, pugna també entre'l desitj de atrevirse y la por de escarmentarse, qual estat del esperit no es lo que millor se revela per la cara, y pót semblar modestia, quant, á voltas, es sols inesperiencia del mòn.

Hi ha, no obstant, una excepció en aquest últim cas, y es la diferencia que vá del home de bè al dolent, pus aquest vèns mes aviat son dubte, y sab fingir en lo exterior l'ayre de qualsevol virtut.

Així succehí entre don Fernando y'l donzell: se miraren primer dubtosos, y á la segona mirada del últim, lo primer vegé ja devant sos ulls á un altre home. L'agafá'l Rey per la vora de la capa, (que sempre los potentats se familiarisan en los perills ab los que'ls adverteixen,) y com acostantlo á sí, li parlá de esta manera:

--Y donchs?...

Y anava á respóndrer lo donzell, quant, fent lo Rey com que reprenia una idea fugida, li digué ab cert empenyo:

--Ah!... No'm recorda ton nom... Digasme ans que tot com te dius, perque...

Ab la interrupció que feu aquí lo donzell guanyá un pas mes de terreno en sa confiansa.

--M'admira que us pareu en la persona, quant tant vos importa la cosa.

--Sí, es cert: digas, digas, donchs; contestá lo Rey, fent major mostra de familiaritat.

--Jo he sigut l'encarregat esta nit de fer la guayta en la estacada de devant de las torres...

--Qué dius? cridá lo Rey, donant un pas enrera y soltant la capa al donzell.

--Deixaume dir, senyor.

--Es que per allí, precisament, dihuen que es per ahont han sortit los de la ciutat...

--Ja ho sè. Deixaume dir; repetí ab forsa lo donzell.

--Es que llavors tu...

--Senyor, si així perdem lo temps, si tal es vostra desconfiansa, poch profit treuréu de ma revelació.

--Parla, donchs.

--Sí, continuá llavors lo de Puymoren; per lo lloch de ma guayta es per ahont han sortit esta nit los soldats fugitius del Comte de Urgell, que no eran pochs, y jo'ls he deixat passar, y jo m'alegro de haverho fet, pera fervos un servey á vos, y si ara'm tornava á succehir, ho tornaria á fer.

--Qué dius? No sabs?...

--Sè, senyor, que á resistirlos, lo siti hauria sigut mes llarch de lo que vos desitjau, pus s'en haurian entornat dins. De esta manera, la tropa gascona, que era la última ab que contava lo Comte, baix pretest de fer sortidas contra los sitiadors, deixa desamparat al contrari pera sempre, y's dirigeix á son pais, ahont la espera lo senyor de Favars, que sortí ab tots los caudals de Jaume de Urgell fa pochs dias, y ha escrit ara á sos compatricis que'ls espera en Gascunya pera repartir lo diner entre ells, segons veuréu en aquesta carta que'ls fugitius m'han donat pera justificarse.

Lo Rey agafá la carta y la llegí, peró tement l'altre que dubtás, continuá dihentli ab energia:

--Duptau que aixó sia cert, quant al Comte li convé ara mes tenir tropas dins que fora? Duptau que es major ventatja pera nosaltres tenir menos gent que'ns resistesca? Duptau de que no tornará lo de Favars, quant li ha sobrat temps pera fer allistament nou en Gascunya, com sabeu? Per fi, senyor, per fi, (digué ab ánimo resolt,) ¿dubtaréu de qui posa en garantia de aquesta bona obra son cap á vostra disposició?

Inclinantse aquí lo donzell de Puymoren y descubrint son coll, deixá mut y pasmat al Rey; mes tornant á alsar lo cap ab serenitat, continuá resolt de esta manera:

--Rey Fernando de Aragó, si teniu encara por de la terra gascona, ja us donaré á son temps un remey, y si us basta ab la relació de lo que passa, ohiu encara, pera major tranquilitat vostra, la relació de lo que tè de passar.

--Per vida de...! esclamá lo Rey, que no sè si ets ángel ó ets diable. Digas... digas... Tens rahó: parla.

--Tot lo que vos creheu de traició no es cert. La traició es certa, peró vos no sabeu la forma, y jo la he sabuda per los mateixos gascons.

--Qué dius! torná á esclamar lo Rey, y obrint sos ulls de foch; parla... parla...

--La traició no es del exércit, es de alguns vassalls dels pobles vehins, que moguts per Berenguer de Fluviá, vindrán en forma de somatent ans de la matinada, y donant rebato al campament, procurarán fer una embestida per introduirse en la ciutat...

--Y qué?... interrompí lo Rey ab impaciencia.

Lo donzell se somrigué ab calma, com volent infundir mes confiansa al Rey.

--Vencedor de Antequera, li digué ¿qué podrá fer un poble mal conduhit contra un exércit ben ordenat? ¿Qué fará lo rebato per fora, si no hi ha dins qui li puga obrir pas? A mes, que en vostra ma teniu lo medi. Deixau que s'acoste lo desordenat somatent, deixau que vinga fins á la línea, que ell no sab lo que li espera.

Lo Rey mirava de fit á fit al que li parlava, y á cada mot que sentia, obria mes sos ulls, respirava ab mes forsa, y casi's transportava ja al lloch del triunfo, que pochs minuts ans creya véurer fosch.

--Las bombardas que teniau (continuá lo donzell, ab to de seguritat, y parlant mes depressa sens que s'interrompés,) y las que vos han portat los arrays y patrons de Tortosa, colocaulas prest en lo tossal mes inmediat ó derrera de qualsevol bastida, ab tal que dirigescan son foch al punt per ahont ha de acostarse la gent armada. Deixaula acostar, deixaula que arribe fins al peu de la línea, y llavors...

--Llavors qué? preguntá y esclamá lo Rey á un temps, posantse las dos mans al cap.

--Llavors, digué l'altre ab calma, feulas disparar totas á un temps, espargiu lo foch y'l fum entre aquella gent arreplegadissa, que ni sab lo que es guerra, ni coneix la virtut de aquellas máquinas milagrosas, y... ja veuréu com, en pochs minuts, queda net lo camp, dispersantse tots en totas direccions, y com á vista de un remey tan supremo, baixa lo mateix Comte á rendir sa espasa als peus de son llegitim rey.

--Vóls dir?... y qué?... com?

Lo Rey no sabia qué preguntar, de tan que volia saber y prevéurer y evitar y asegurar á un temps.

--Teniu confiansa en mi? preguntá lo donzell.

--Oh! si la tinch? Com á infant de Castilla y com á rey de Aragó, demana...

--Com á rey de Aragó deveu dir, y prou, que ho sòu y ho seréu.

Lo donzell guanyá un altre pas de terreno en sa esperansa.

--Sí: demana de mi.

--Demano sols un títol, de que no podeu donar diploma: donaume'l títol de amich, y res mes.

--Homens així'm faltavan! deya pera sí'l Rey.

Y anava á apretarli la ma, quant renovántseli la possibilitat de tornar los gascons, se detingué, posantse la ma á la boca, com que discorregués, y digué:

--Peró si'ls gascons tal vegada... Tu me has dit al principi...

--Sí, en efecte: vos he dit que us donaria un remey. No us fassa por la Gascunya, quant tè aquí poch profit: escriviu á Cárlos, rey de Fransa, que's queixe del Comte de Foix perque fa armas contra'l papa Benet, diheuli que envie predicadors á la Gascunya que defensen la causa del llegítim Vicari de Dèu, y... fins si voleu, jo escriuré al cardenal de San Estaci, á qui conech de Italia, pera que hi done un cop de ma.

--Has estat en Italia?

--Hi he estat, peleant ab florentins y venessians, y sols n'he vingut, al saber que en ma terra hi havia rey y necessitava las espasas dels bons.

--Oh! dígasme ara ton nom, bon amich, dígasmel ara, que no'm recorda y no m'en vull olvidar mes.

--Lo donzell de Puymoren.

--Puymoren, sí... Puymoren, (repetí lo Rey, fent esforsos pera pronunciar bè lo nom.) Ja no se'm olvidará mes.

--Y bè, preguntá l'altre ja ab accent dominant. Qué voleu mes, rey? Voleu encara entretenirvos? Qué us falta ja pera no córrer al triunfo que us espera?

--Res, res, donzell de Puymoren! cridá lo Rey, donantli la ma.

--Corremhi, donchs, senyor!

--Sí, sí, corremhi, corremhi!

A aquest crit, que donaren los dos ab forsa, lo patge del glávis tornava á obrir la porta que poch ans s'havia tancat, ab pasmo de tots los senyors y capitans que componian l'exércit de Fernando.

### VI. Lo somni de mossen Borra. Las bombardas.

Come trovasti, o scelerata é brutta Invenzion, mai loco in uman core? Per te la militar gloria è distrutta; Per te il mestier dell' arme è senza onore; Per te è il valore e la virtù ridutta... Ariosto.

Ánimas com la de mossen Borra no poden ésser conegudas sinó per lo mateix que tè la sort de possehirlas. Quants hi ha que aparentan en lo mòn possehir un esperit privilegiat, que logran fins enganyar á aquell, fentli créurer que sa modestia, sa serenitat ó sa mirada compasiva indica una inteligencia de sabi, una valentia indomable ó una sensibilitat esquisida, y no obstant, tot alló no es mes que apariencia y exterioritat, pus los falta la principal dot, qual es la franquesa del home honrat y'l desprendiment de las vanitats mundanas. ¿Qué m'importa á mi que'l que tè rahó cride y s'enardesca, si la rahó y sa conciencia'l fan cridar, no volent transigir ab la hipocresia ó ab l'orgull? ¿Qué m'importa á mi que mossen Borra's riga de tot lo mòn, que ab la burla de un fassa ríurer als demés, si al fi óbra per un fi moral, si sa burla es per ell lo cástich que, en conciencia y escandalisat dels vicis, créu donar als que'ls cometen? Per aixó ell ríu, y ríu en la cara, mentres plora ó s'enardeix ab lo cor, y per aixó també sembla indiferent á las causas y objectes que causan ilusió als demés, pus pera ell no hi ha mes ilusió que las grans realitats quant las contempla ó que las grans causas que las motivan quant las preveu.

Qualsevol haguera dit, vehent al juglar de la cort, ab la calma ab que's dirigí á sa celda, que aquell home era indiferent á tot lo que passava, y que no participava tal volta del entussiasme que infundí en los magnats la transformació repentina del Rey. Per ell, ni aixó, ni la aparició del donzell, ni'l moviment que en totas direccions se notava era res: fins allí no veya mossen Borra mes que ilusió dels altres, y pót ser algun misteri, que no coneixent prou, no volia cansarse en endevinar. Lo únich que feya en tals casos era trobar per alló motiu pera transportarse endevant ó enderrera, ja plorant per lo gloriós passat de sa terra, ja gosantse en un esdevenidor felís, peró sols felís pera ella, quant, en sos cálculs, arribava á entrevéurer un camí ó principi de camí pera aquell temps hermós creat instantaneament en sa fantasia. Cor de home de bè quant feya ríurer als demés, cor de poeta quant reya dintre de sí mateix!